Aquest és un viatge de 16 dies, pel sud-est de Pakistan,
seguint més o menys el riu Indus, des d’Islamabad fins a Karachi. De fet hem
recorregut bona part del país.
Des de l’any 2018 Pakistan té 5 províncies, a més de la regió
autònoma d’Azad Caixmir i el territori federal d’Islamabad.
En aquest viatge hem estat a Islamabad, i des d’aquí hem fet
una petita incursió en la terra dels paixtus, la província KPK o Khyber
Pakhtunkhwa. Des d’Islamabad hem anat baixant, creuant les províncies del
Panjab i del Sind.
Fa vint anys havia visitat la part nord del país, la zona de
les grans muntanyes, viatjant per la província de Gilgit i Baltistan i també
per la província de KPK. Vaig estar a Peshawar i al Khyber pass, llocs on ara
no es pot anar.
El que em quedaria per explorar una mica seria la província del
Balutxistan, però actualment aquesta zona no és segura; els que no són balutxis
no són benvinguts i la seva vida perilla. Em van explicar que feia uns dies un
grup armat havia aturat un autobús de línia i havien demanat documentació a
tothom: els panjabis o gent d’altres llocs de Pakistan, van ser assassinats.
Pels cognoms se sap de quina ètnia són. Hi ha molts atemptats, perpetrats per
grups independentistes.
En aquest mapa he marcat els llocs que hem visitat; després ja
aniré posant mapes parcials en que es vegi millor i aparegui el nom de les
poblacions.
Ha sigut un viatge intens, que combina diferents aspectes. Hem
visitat els recintes arqueològics de les primeres civilitzacions de l’Indus,
Harappa i Mohenjo Daro. Hem visitat diferents santuaris seguint la via de
peregrinació de molts pakistanesos; santuaris als que tant hi van musulmans com
hinduistes. En el nostre recorregut visitem alguns antics palaus i
fortificacions.
La major part del viatge transcórrer per terreny pla i fèrtil,
densament poblat. També ens apropem al desert del Cholistan, que gràcies als
canals hi ha una part que s’ha pogut cultivar.
El nostre viatge segueix més o menys el traçat del riu Indus,
per això val la pena comentar alguna cosa sobre aquest riu.
Neix al Tibet, a una altura de 5.500 metres sobre el nivell del
mar, continua cap al nord-oest per les valls de l’Himàlaia, travessa el Caixmir
i tomba cap al sud creuant el Pakistan de dalt a baix. Desemboca formant un
delta al sud-est de Karachi.
És el riu més llarg del Pakistan i el vint-i-unè riu més gran
del món en termes de flux anual.
El seu nom en hindi i en sànscrit és Sindhu, en grec, Sinthos, i
en llatí Sintus. Diuen que el nom Índia que van donar els europeus al
subcontinent vindria del nom del riu.
L’aigua de l’Indus és clau per a l’economia del país,
especialment a les províncies de Panjab i del Sind. La paraula Panjab és la
combinació de dues paraules perses, Panj (cinc) i ab (aigua), o sigui que el
Panjab és la terra dels cinc rius. Aquests cinc rius són: el Jhelum, Chenab,
Ravi, Beas i el Sutlej.
Els primers canals de reg es van construir en L’època de les
primeres civilitzacions de la vall de l’Indus. Més tard van ser els enginyers
de l’Imperi Kuixan i de l’Imperi Mogol els que van construir canals.
Posteriorment, la Companyia Britànica de les Índies Orientals va introduir, en
el 1850, el sistema d’irrigació modern: es van construir nous canals i
restaurats els vells. En època britànica aquí hi havia una de les xarxes de reg
més complexes del món.
El cabal de l’Indus varia molt segons les estacions; el mes de
març el desglaç de l’Himàlaia produeix grans crescudes, que sovint van
acompanyades d’inundacions; al juny i juliol, amb l’arribada de les pluges
monsòniques, és una altra època en que el riu té un gran cabal; al setembre el
cabal arriba al mínim i es manté així durant l’hivern. Gràcies a l’extensa
xarxa de canals i les preses (Sukkur i Kotri), l’aigua de l’Indus s’aprofita
per al regadiu i per a la producció hidroelèctrica. Després de la partició del
1947, van sorgir les disputes per l’aigua entre Índia i Pakistan; finalment al
setembre de 1960 ambdós països van signar un contracte per a la utilització de
les aigües del riu, el qual concedia la utilització de l’Indus, el Jihlam i el
Chenab al Pakistan i del Ravi, el Bias i el Sutlej a l’Índia.
Pels hindús, el riu Indus és un dels set rius sagrats de
l’Índia, i fan peregrinacions per visitar els llocs sagrats que hi ha a la vora
del riu; això és un motiu de fricció entre Pakistan i l’Índia. Cap dels dos
països permet als ciutadans de l’altre país creuar la frontera per fer
peregrinacions religioses; l’única excepció són els sikhs que poden fer la seva
peregrinació anual i venir des de l’Índia al Pakistan.
Per entendre un país cal conèixer una mica la seva història. En
un viatge de setze dies el meu coneixement del país és limitat, basat en les
experiències del que visc, el que m’expliquen, el que llegeixo... i intento
fer-me una mica la meva visió. A més, com em passa gairebé a tot arreu, entrar
en la seva història em costa força, ja que parteixo gairebé de zero.
Pakistan com a tal existeix des del 1947 quan hi va haver la
partició de l’Índia en base a la religió, hindús i musulmans. Llavors a una
banda i l’altra de l’Índia, hi havia
Pakistan Occidental i Pakistan Oriental, amb majoria musulmana. L’any 1971 el
Pakistan Oriental es va independitzar formant Bangladesh, i quedant el Pakistan
amb les fronteres actuals, tot i que segueix tenint el territori del Caixmir en
disputa amb l’Índia.
Pakistan es troba entre l’Índia i l’Afganistan, i al sud fa
frontera també amb l’Iran. Per tant la seva història està lligada a la
d’aquests països: la part occidental amb l’Iran i Afganistan i la part oriental
amb l’Índia.
Això es reflecteix també en la diversitat ètnica i lingüística
que hi ha al país. L’urdú és la llengua oficial, però en cada província es parla una llengua diferent. Em comentaven
que per ells l’important és la llengua materna, la que indica els teus orígens.
I quan et pregunten d’on ets, també et pregunten quina és la teva llengua.
He trobat un mapa (http://dx.doi.org/10.31703/gpr.2020(V-II).08)
que m’ha servit per aclarir les llengües que es parlen en funció del grup
ètnic, i també l’origen de les llengües. Els dos grans grups lingüístics són:
llengües indo-àries i llengües
iranianes. Com es pot veure en aquest mapa, en línies generals, a la part
occidental es parlen llengües iranianes
i a la part oriental, llengües indo-àries.
La història de Pakistan abans de la independència, abasta uns
quants mil·lennis i cobreix una extensa regió coneguda com 0la regió del Gran
Indus. S’han trobat estris en pedra, a la vall de Soan, al nord de Pakistan,
d’uns 2,1 milions d’anys d’antiguitat, i les restes humanes més antigues que s’han
trobat s’han datat entre el 5000 aC i el 3000 aC.
La regió que ara constitueix el Pakistan va ser el bressol
d’una important civilització antiga i també una porta estratègica que
connectava el sud d’Àsia amb l’Àsia Central i el Pròxim Orient.
Si ho tinc ben entès, la costa de l’actual Pakistan estava en
la primera ruta de migració de l’homo sàpiens fora d’Àfrica.
Es considera que els primers habitants coneguts de l’actual
Pakistan van ser els soanians (homo erectus), que s’instal·laren a la vall de
Soan i Riwat (prop de l’actual Islamabad) fa gairebé 2 milions d’anys.
A la plana del Balutxistan va sorgir la cultura Mehrgarh (7000-5500
aC); l’any 1974 es va descobrir un important jaciment neolític, amb les
primeres evidències del conreu de la terra i el pasturatge, i d’odontologia
(això he trobat i m’ha sorprès). Els primers habitants vivien en cases de maons
de fang, emmagatzemaven gra en graners, modelaven eines amb mineral de coure,
conreaven ordi, blat, gínjol i dàtils, i pasturaven ovelles, cabres i altre
bestiar. Entre el 5500 i el 2600 aC aquesta civilització es va anar
desenvolupant i els seus habitants es van anar especialitzant en diversos
oficis, com ara la talla de pedres, l’adoberia, la producció de grans i el treball
dels metalls. Aquest lloc va estar ocupat de forma continua fins al 2600 aC.
Els canvis climàtics que es van produir entre el 2600 i 2000 aC, van fer que la
regió es tornés més àrida i Mehrgarh va quedar abandonada.
En aquesta època sorgia una nova civilització, que es va
desenvolupar entre els anys 3300-1700 aC, a les ribes del riu Indus,la
civilització de la vall de l’Indus. En el seu apogeu, aquesta civilització
tenia centenars d’assentaments, amb una població total d’uns 5 milions.
Nosaltres vam visitar dos dels majors centres urbans d’aquesta civilització: Harappa
i Mohenjo-Daro.
Aproximadament cap al 1500 aC els aris, seminòmades emparentats
amb els iranians, van penetrar pel nord de la conca de l’Indus, imposant el seu
domini i propagant la seva llengua, el sànscrit, i la seva religió, que més
tard es va transformar en l’hinduisme.
El poble ari es va establir a la regió dels Sapta Sindhu (“set
rius”), que s’estenia des del riu Kabul fins a la part nord dels rius Ganges i
Yamuna, i el Doab al sud. Va ser en aquesta regió que es van compondre els
himnes del rig Veda i que es van establir els fonaments de l’hinduisme. La
cultura vèdica es va donar aproximadament entre el segon mil·lenni aC i la
meitat del primer mil·lenni aC; el final d’aquest període va venir marcat per
canvis polítics, culturals i lingüístics.
La ciutat de Tàxila va ser molt important per a l’hinduisme i
posteriorment per al budisme. Diuen que el gran llibre èpic hindú Mahabharata es
va recitar per primer cop a Tàxila.
El període vèdic és caracteritzat per la cultura indoària
associada als textos vedes, sagrats per als hindús, que es van compondre
oralment, en sànscrit vèdic. Els vedes són alguns dels textos existents més
antics, gairebé com els d’Egipte i Mesopotàmia. El període vèdic correspon al
període entre el 1500 i el 500 aC, i posà els fonaments de l’hinduisme i alguns
aspectes culturals de la primerenca societat índia.
La primera societat vèdica es dedicava en gran part al pasturatge,
i si ho tinc ben entès, van tenir un assentament a Harappa, que en aquella
època ja estava abandonat.
Després de l’època del Rigveda, la societat ària es va anar
tornant cada com més agrícola i es va organitzar socialment, al voltant de
quatre classes socials.
Després va venir el domini per part de l’Imperi persa
aquemènida (520 aC) durant el regnat de Darios el Gran (Darios I de Pèrsia)
fins a la conquesta d’Alexandre Magne.
Aquest territori es va convertir en part de l’imperi aquemènida
com una satrapia; diuen que era la satrapia més rica i poblada de les vint
satrapies que tenia l’imperi.
Va ser durant el domini persa que es va encunyar el nom
d’Índia. Quan la vall del riu Indus es va convertir en la més oriental de les
satrapies dels perses. Els aris vèdics van anomenar l’àrea Saptha Sindhu pel
nom del riu Sindhu; ara be, als perses, els costava pronunciar la s i per això
anomenaven el riu com Hindu. I segons les inscripcions de Darios la satrapia
s’anomenava Hindush.
Després els grecs van agafar aquest nom dels perses i van
denominar el riu Indus i la regió Índia. Heròdot, en el seu llibre Històries,
descriu la satrapia de Darios com a Índia.
El domini aquemènida va durar prop de 186 anys. Els aquemènides
van emprar escriptura aramea per a la llengua persa. Després del domini
aquemènida, l’ús de l’escriptura aramea a la plana de l’Indus va disminuir, tot
i que per inscripcions d’Aixoka el Gran (sobirà de l’imperi Maurya, 272 aC-232
aC) se sap que va continuar en us fins dos segles més tard.
L’herència del període aquemènida va influir en la regió, per
exemple, en l’adopció de l’escriptura aramea, que els aquemènides utilitzaven
per a la llengua persa; però després hi va haver altres sistemes d’escriptura que
es van fer més populars, com ara el kharosthi (derivat de l’arameu) i l’alfabet
grec.
La interacció entre la Grècia hel·lenística i el budisme va
començar quan Alexandre el Gran va conquerir Àsia Menor, l’Imperi aquemènida i
els territoris del Pakistan, en el 334 aC, derrotant Porus en la batalla de
l’Hidaspes (prop de l’actual Jhelum) i conquerint gran part de la regió de
Panjab.
Després de derrotar a Poros d’Hidaspes, les tropes d’Alexandre,
cansades de lluitar es van negar a seguir avançant cap a l’est, cap a l’Índia, on
haurien de lluitar contra el formidable exèrcit de la dinastia Nanda i la seva
avantguarda d’elefants trepitjadors. Així que això, Alexandre va continuar cap
al sud-oest, al llarg de la vall de l’Indus. Al llarg del camí, va lluitar
contra petits regnes i es va dirigir cap a l’oest, creuant el desert de Makran,
cap a l’actual Iran.
Alexandre fundà uns quants assentaments macedonis i grecs a
Gandhara, Panjab i Sind. Molts grecs es van instal·lar en diferents llocs de
l’actual Pakistan; això va iniciar la interacció entre la cultura de la Grècia
hel·lenística i la regió en que predominava l’hinduisme, el zoroastrisme i el
budisme.
A la mort d’Alexandre, en el 323 aC, els seus generals es van repartir
l’imperi, i el macedoni Seleuc I Nicàtor va establir l’Imperi Selèucida, que
incloïa la plana de l’Indus. Cap al 250 aC, la part oriental de l’Imperi Selèucida
es va escindir per formar el Regne grec
de Bactriana.
El següent imperi que va conquerir aquestes terres va ser
l’Imperi Maurya, que estava liderat per Chandragupta Maurya de Magadha. Es diu
que Seleuc va arribar a un tractat de pau amb Chandragupta, que atorgava el
control del sud de territori de l’Hindu Kush a ell, amb un matrimoni de
consanguinis i 500 elefants.
Els mauryans eren seguidors del budisme i de l’hinduisme. Era
un dels imperis més grans del món en el seu temps, i el més gran que hi ha
hagut mai al subcontinent indi. https://www.worldhistory.org/Mauryan_Empire/
La dinastia Maurya va durar prop de 180 anys; va començar amb
Chandragupta Maurya, que va viure a Tàxila, va conèixer Alexandre i va tenir
l’oportunitat d’observar l’exèrcit macedoni. Va formar al seu propi exèrcit
usant les tàctiques macedònies per a enderrocar la dinastia Nanda a Magadha.
Chandragupta Maurya, aprofitant la fragmentació del poder a
conseqüència de la mort d’Alexandre, va envair i va capturar Panjab i Gandhara.
Després, la part est de l’Imperi Selèucida es va dissoldre per formar l’Imperi
grecobactrià (segles III - II aC).
El net de Chandragrupta, Aixoka, és conegut com el més gran
dels emperadors mauryes. Aixoka el Gran va ser el governant de l’Imperi maurya
des del 273 fins al 232 aC.
Convertit al budisme, Aixoka va regnar sobre gairebé tot el sud
d’Àsia i parts de l’Àsia central. Es va convertir al budisme pel remordiment de
consciència que va sentir després de la seva conquesta sagnant del Regne de
Kalinga a Orissa.
Manà gravar en pedra els Edictes d’Aixoka; gairebé tots els
edictes que s’han trobat al Pakistan estan escrits en arameu (que va ser la
llengua franca de l’Imperi Aquemènida) o en kharosthi, que com ja he dit, es
creu que deriva de l’arameu.
La decadència va començar 60 anys després que acabés el govern
d’Aixoka, i es dissolgué en el 185 aC, amb la fundació de l’Imperi Sunga a
Magadha.
El grecobudisme va ser el sincretisme entre la cultura de la
Grècia clàssica i el budisme, que va tenir lloc a la regió de Gandhara, entre
els segles IV aC i V; Gandhara llavors formava part d’Afganistan, actualment de
Pakistan. Va influir en el desenvolupament artístic del budisme, i en
particular en el budisme mahayana, abans de que
s’estengués a Àsia central i oriental, des del segle I en endavant.
Demetri I de Bactriana
va envair el nord de l’Índia l’any 180 aC i va establir un Regne
indogrec, el regne grec de Bactriana. Al sud, els grecs van capturar el Sind i
àrees costaneres pròximes; van completar la invasió pels volts del 175 aC i
limitaren les fronteres de l’Imperi Sunga a l’est.
Demetri va governar des aproximadament del 184 aC fins al 170
aC i a la seva mort el regne es va dividir entre els seus quatre fills; els
regnes es van reunificar de nou amb Menandre I.
L’indo-grec Menandre I, que va regnar del 155 al 130 aC) va
expulsar als greco-bactrians fora de Gandhara i més enllà de l’Hindu Kush, i es
va convertir en rei poc després de la seva victòria. Menandre és dels pocs reis
bactrians esmentats pels autors grecs. El seu imperi li sobrevisqué d’una
manera fragmentada, fins que l’últim rei grec independent, Estrató II,
desaparegué al voltant de l’any 10 dC.
A principis del segle I dC hi va haver diversos reis
insignificants, i després hi va haver les conquestes dels escites, parts i els
yuezhi, que van fundar l’Imperi Kuixan.
Els indo-escites eren descendents dels escites que emigraren
des del sud de Sibèria al Pakistan des de mitjans del segle II aC fins al segle
I. Van desplaçar als indo-grecs i van governar un regne que s’estenia des de
Gandhara fins a Mathura (a l’actual Índia). Les tribus escites es van estendre
per l’actual regió del Pakistan i l’altiplà iranià.
Els parnis, una tribu nòmada de l’Àsia central, van envair
l’Imperi part a mitjans del segle III aC, van annexionar-se bona part de la
regió de l’Indus, fundant una dinastia d’Arsàcides d’origen escita o bactrià.
Després de la decadència de l’autoritat de l’Imperi part, després dels seus
xocs amb l’Imperi Romà, un líder part local, Gondofares, establí el Regne indo-part
al segle I. Aquest regne es governava des de Tàxila i ocupava bona part del
modern sud-est de l’Afganistan i el Pakistan. La tradició cristiana diu que
l’apòstol sant Tomàs -un arquitecte i fuster especialitzat- estigué durant una
bona temporada a la cort del rei Gondofares, que havia construït un palau per
al rei, a Tàxila.
El Regne de Kuixan el va fundar el rei Heraios, i es va
expandir amb el seu successor, Kujula Kadfises. https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Kuixan
El quart emperador de Kuixan, Kanishka I (cap a l’any 127)
tenia una capital d’hivern a Purushapura (Peshawar) i una capital d’estiu a
Kapisa (Bagram). El regne connectava el comerç marítim de l’oceà Índic amb el
comerç de la ruta de la Seda a través de la vall d’Indus. En la seva màxima
esplendor, l’imperi s’estenia des del mar d’Aral fins a Índia del nord, i
fomentava comerç de llarga distància, especialment entre la Xina i Roma.
Kanishka convocà un gran consell budista a Tàxila, que marcà el començament del
budisme panteista de Mahayana i la seva escissió amb el budisme de Nikaya.
L’art i cultura de Gandhara, que són les expressions més
conegudes de la interacció de cultures grega i budista, va continuar durant uns
quants segles, fins a les invasions del segle V dels huna.
Els huna del nord eren els Huns Negres, els huna del sud eren
els Huns Vermells, els huna orientals eren els Huns Celestials, i els huna
occidental era els Huns Blancs o Heftalites.
L’Imperi Gupta existí aproximadament del 320 al 600 dC i
ocupava bona part del subcontinent indi, incloent-hi el Pakistan. Fundat per
Maharaja Sri-Gupta, la dinastia fou el model d’una civilització clàssica i
estigué marcat per invencions extenses i descobriments.
La seva creativitat cultural es va manifestar amb magnífiques
construccions arquitectòniques, escultures i pintures. La ciència i
l’administració de la política també van assolir noves fites durant l’era
Gupta. Es van establir forts lligams comercials que convertiren la regió en un
important centre cultural i en una base que influiria regnes pròxims i regions
a Myanmar, Sri Lanka, Insulíndia i Indoxina.
L’imperi declinà gradualment a causa, en part, de la pèrdua de
territori i d’autoritat imperial provocada pels seus antics feudataris, i de la
invasió dels huna provinent de l’Àsia central. Després de l’esfondrament de
l’Imperi Gupta al segle VI, l’Índia fou governada altre cop per nombrosos
regnes regionals. Una línia menor del clan Gupta continuà governant Magadha
després de la desintegració de l’imperi. Aquests guptes foren finalment
destituïts pel rei Harxa, que establí un imperi en la primera part del segle
VII. https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Gupta
Durant els segles que vingueren a continuació, mentre els
indo-parts i kuixans compartien el control de la plana de l’Indus fins a
l’arribada dels huns blancs, l’Imperi Sassànida persa dominava el sud i
sud-oest. La barreja de cultures índia i persa a la regió donà com a resultat
la cultura indo-sassànida, que va desenvolupar-se especialment al Balutxistan i
al Panjab occidental.
Els heftalites (huns blancs) s’establiren a l’Afganistan pels
volts de la primera part del segle V, i tingueren la seva capital a Bamiyan.
Encapçalats pel líder militar hun Toramana, ultrapassaren la a regió del nord
del Pakistan i establiren la seva capital a la ciutat de Sakala, moderna
Sialkot.
Segons els cronistes àrabs, la dinastia Rai era una dinastia
que va governar el Sind, probablement des del 489 fins al 632. Eren practicants de
l’hinduisme i el budisme; establiren un temple enorme de Xiva en l’actual
Sukkur, a la vora de la seva capital Arur. En el temps de Rai Diwaji
(Devaditya), la influència de l’estat Rai s’estengué des del Caixmir a l’est,
Makran i el port de Debal (Karachi) al sud, Kandahar, Sistan, Suleyman, turons
de Ferdan i Kikanan al nord.
Després de l’esfondrament de l’Imperi Gupta, Índia del nord
estava dividida en petites repúbliques o estats monàrquics governats per
dinastes guptes. Harxa va unir les petites repúbliques del Panjab i l’Índia
central, i els seus representants el van coronar rei en una l’any 606 donant-li
el títol de maharaja (gran rei o emperador). Harxa va adoptar com a religió el
budisme i va establir l’anomenat Imperi d’Harxa, que va controlar tota l’Índia
del nord. La pau i prosperitat va fer de la seva cort un centre cosmopolita,
atraient intel·lectuals, artistes i visitants religiosos d’arreu. El viatger
xinès Xuanzang que va visitar la cort d’Harxa va elogiar la seva justícia i
generositat.
L’imperi es va desintegrar a la seva mort, en ser envaït per altres
senyors de la guerra rajput, que havien vençut a les forces àrabs al Sind.
Els pales eren una dinastia budista de Bengala, que es
mantingué durant quatre segles (750-1120). L’imperi arribà a la seva culminació
amb Dharmapala i Devapala, moment en què ocupava bona part de l’Àsia meridional
i més enllà encara, fins a Kamboja (actualment Afganistan). Seguidors de les
escoles budistes de Mahayana i Vajrayana, van ser els que van introduir el
Mahayana al Nepal, Bhutan, Tibet, Myanmar i Insulíndia; també van crear temples
i obres d’art i van patrocinar grans universitat. Els pales mantenien un extens
comerç, així com influència a l’Àsia sud-oriental. L’Imperi pala es va
desintegrar en el segle XII en ser atacat per la dinastia Sena.
Les forces àrabs van arribar a les regions occidentals de
l’actual Pakistan durant el període del califat Raixidun (632-661). L’any 712,
un jove general àrab, Muhàmmad ibn al-Qàssim, va conquerir la major part de la
regió per a l’imperi dels omeies, per convertir-la en la província d’As-Sindh,
amb la seva capital a Al-Mansurah, a 72 km al nord de l’actual Hyderabad, a la
província del Sind.
Al sud hi va haver una conversió gradual a l’islam,
especialment entre els nadius hindús i la majoria budista, però en les àrees
del nord de Multan, seguia havent-hi molts hindús i budistes.
La dinastia gaznèvida era una dinastia musulmana persa. L’any
997, Mahmud de Ghazna es va fer càrrec de l’Imperi gaznèvida, que havia establert
el seu pare. Començant des de la ciutat de Gazni (ara a l’Afganistan), Mahmud
conquerí la majoria del Gran Khorasan, va arribar a Peshawar, va conquerir
també Kabul i va seguir amb les seva conquesta al Panjab (1007); deposà els
governants xiïtes ismaïlites de Multan, Kaixmir (1015) i Qanoch (1017). Al
final del seu regnat, en el 1030, l’imperi de Mahmud s’estenia des del
Kurdistan a l’oest fins al riu de Yamuna a l’est, i la dinastia gaznèvida
perdurà fins al 1187. Els historiadors contemporanis com Abul-Fazl Bayhaqi i
Firdawsí descriuen extenses obres en edificis de Lahore, així com el suport de
Mahmud i el patrocini de l’aprenentatge, la literatura i les arts.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Gaznèvides
El 1160, Muizz al-Din Muhàmmad, un governant turquès, conquerí
Gazni als gaznèvides i es convertí en el seu governador el 1173. Nomenà per
primer cop el Sind com a Tambade Gatar, traduït aproximadament com “el passatge
vermell”.
Després es va dirigir cap a l’est per conquerir la resta de
territori gaznèvida, i cap a Gujarat, cap a l’any 1180, però no va poder avançar per la resistència a Gujarat.
En el 1186-87, va conquerir Lahore, i conquerir l’últim
territori dels gaznèvides, acabant amb aquest imperi. Van ser els seus
successors que van establir el sultanat de Delhi.
Diverses dinasties turqueses de l’Àsia central van dominar els
seus imperis des de Delhi: els mamelucs (1211-90), els khalji (1290-1320), els
tughlúquides (1320-1413), els sàyyid (1414-51) i els lodi (1451-1526). Tot i
que alguns regnes es van mantenir independents de Delhi, gairebé tota la plana
de l’Indus va estar sota el domini d’aquests grans soldanats. https://ca.wikipedia.org/wiki/Sultanat_de_Delhi
Soldanat de Delhi cap al 1320 (verd fosc) i l’extensió en el
1330 (verd clar).
Els soldans (emperadors) de Delhi gaudien de relacions cordials
amb els governants del Pròxim Orient , però no els hi devien fidelitat.
Els soldans governaven des de centres urbans, però els seus
campaments militars i establiments comercials van ser els nuclis de la creació
de moltes ciutats. La interacció propera amb poblacions locals propiciava l’intercanvi
cultural i a la fusió indo-islàmica, que ha deixat empremta i un llegat en
l’arquitectura del sud d’Àsia, la música, literatura, l’estil de vida i els
costums religiosos. La llengua urdú, que literalment significa “multitud” o “camp”
en diversos dialectes turquesos, va néixer durant el període del sultanat de
Delhi, com a resultat d’una barreja del persa, turc i àrab.
Potser la contribució més gran del soldanat fou el seu èxit
provisional isolant el sud d’Àsia de la invasió mongola provinent de l’Àsia
central al segle XIII; però finalment el soldanat va perdre l’Afganistan i el
Pakistan a mans dels mongols.
En aquest mapa el subcontinent indi cap al 1520.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sultanat_de_Delhi
El soldanat declinà després de la invasió de Tamerlà, que fundà
la dinastia dels timúrides, i va ser conquerit finalment per reimogol Baber, en
el 1526.
El guru Nanak Dev Ji (Lahore, 1469 - Kartarpur, 1539) va ser el
guru fundador del sikhisme. Els seus pares eren seguidors de l’hinduisme. Des
de petit tenia inclinacions religioses i als 28 anys va tenir una experiència
espiritual que el va dur a proclamar que “no hi ha ni hindús ni musulmans”; es
va dedicar a trobar la manera de resoldre el conflicte entre les dues religions,
creant una nova doctrina, monoteista, que englobés a les dues. Va ser el primer
dels deu gurus de la religió sikh.
Nanak estava en contra del sistema de castes, així com de certs
rituals tradicionals hindús, com els pelegrinatges i la mort forçada de les
vídues. No va intentar mai convertir a la força a la gent d’altres religions,
els encoratjava a ser bons hinduistes i bons musulmans.
Va morir als 70 anys, a Kartarpur, on vivia des de feia anys,
al Panjab pakistanès. Segons l’hagiografia sikh, el cos de Guru Nanak no es va
trobar mai. Quan els hindús i musulmans van estirar el llençol que cobria el
cos de Nanak, van trobar un munt de flors.
Les ensenyances de Nanak estan registrades en forma de 974
himnes poètics, o shabda, en el text sagrat del sikhisme, el Guru Granth Sahib.
El sikhisme és la quarta religió, en nombre de seguidors, del
Pakistan; en el Panjab és on n’hi ha més. En els segles XVIII i XIX la
comunitat sikh va tenir molt pes polític en el Panjab, amb el líder sikh Maharaja
Ranjit Singh que va fundar l’imperi Sikh amb capital a Lahore.
El 1526, Baber, un timúrida descendent de Tamerlà i Genguis
Kan, entrà des de la vall de Ferganà (actual Uzbekistan) a través del pas de
Khyber fundà l’Imperi mogol, que ocupava el que ara és Afganistan, Pakistan,
Índia i Bangladesh.
El seu fill Humayun va ser derrotat pel guerrer afganès Xer-Xah
Surí l’any 1540, i es va veure forçat a retirar-se a Kabul. A la mort de Xer
Xah, el seu fill Islam Xah Suri es va convertir en el governant; a ell el va
succeir Hemu, el seu primer ministre, que va governar el nord de l’Índia des de Delhi
tan sols durant un mes. Va ser derrotat per les forces de l’emperador Akbar en
el 1556.
Akbar va ser un bon governant i un defensor de la tolerància
religiosa i ètnica. Va declarar que no es matessin animals en els dies sagrats
del jainisme, i va anul·lar la jizya, l’impost imposat als no musulmans, principalment
hindús.
Els emperadors mogols es van casar amb la reialesa local i
s’aliaren amb els maharajàs locals. Durant un breu període, a finals del segle XVI,
Lahore va ser la capital de l’imperi. El llegat arquitectònic dels mogols a
Lahore es veu en els jardins de Shalimar, construïts pel cinquè emperador Xa
Jahan i la mesquita de Badshahi, construïda pel sisè emperador, Aurangzeb, que
és considerat com l’últim gran emperador mogol. Després de la seva mort, en
el1707, va començar la decadència i en època del darrer sobirà tan sols governava
el territori al voltant de la regió de Delhi.
L’any 1739, Nàdir-Xah Afxar, l’emperador turquès de la dinastia
afxàrida a Pèrsia, envaïa el sud d’Àsia, derrotava a l’emperador mogol i
ocupava bona part del Balutxistan i la plana de l’Indus.
A la mort de Nadir Xah, l’any 1747, un del seus generals
afganesos, Àhmad Xah Durrani, establia el regne Durrani; aquest regne incloïa
el Balutxistan, Peshawar, Daman, Multan, el Sind i el Panjab. Al sud, una
successió de dinasties autònomes (els daudpotes, kalhores i talpurs) havien
proclamat la independència de Sind, des del final del regnat d’Aurangzeb. La
majoria de Balutxistan va quedar sota la influència del kan de Kalat, a part
d’algunes àrees costaneres com Gwadar, que estava controlada en mútua i armada
competència per les societats mercantils portugueses, franceses i holandeses.
L’any 1758 el general de l’Imperi Maratha, Raghunathrao, avançà,
atacà i conquerí el Panjab, Khyber Pakhtunkhwa i el Caixmir i expulsà Timur Xah
Durrani, el fill i virrei d’Àhmad Xah Durrani.
Lahore, Dera Ghazi Khan, Multan, Peshawar, Caixmir entre
d’altres, van estar majoritàriament sota el domini Maratha.
L’any 1761, Àhmad Xah Durrani va capturar el que que quedava de
l’Imperi Maratha al Panjab i al Caixmir, consolidant de nou el seu control
sobre aquest s territoris.
L’estat Sikh de Lahore (1799-1849) es va crear quan l’exèrcit
panjabi del maharajà Ranjit Singh va capturar Lahore i es va proclamar
Sarkar-i-Khalsa; es feia anomenar maharajà de Lahore.
En aquest mapa es veu aproximadament la zona que ocupava.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Estat_Sikh_de_Lahore
L’imperi s’estenia des del pas de Khyber a l’oest, a Caixmir al
nord, a Multan al sud i Kapurthala a l’est. La petjada geogràfica principal de
l’imperi fou la regió del Panjab.
La formació de l’imperi representà el ressorgiment de la
cultura i poders locals que s’havien atenuat durant centenars d’anys pel govern
dels afganesos i els mogols.
La fundació de l’Imperi Sikh durant l’època de l’exèrcit
panjabi es podria remuntar a un període tan primerenc com el 1707, començaria
amb la mort d’Aurangzeb. La caiguda de l’Imperi mogol proporcionà oportunitats
a l’exèrcit panjabi per encapçalar expedicions contra els mogols i paixtus.
Això conduí a un creixement de l’exèrcit, que fou dividit en diversos exèrcits
panjabis semiindependents. Aquests exèrcits es coneixien amb el nom de misl, i cadascun
controlava àrees diferents.
Tots els líders de misl que s’afiliaven a l’exèrcit eren de la
noblesa amb històries familiars, normalment llargues i prestigioses, en la
història del Panjab.
En el període des de 1762 al 1799, els governants sikh dels
misls començaven a estar en decadència. El començament formal de l’Imperi Sikh
arrencà amb la dissolució o desbandada de l’exèrcit panjabi abans del moment de
la coronació de Ranjit Singh el 1801, creant un estat polític unificat.
Tot el territori de l’actual Pakistan va estar ocupat per la
Companyia Britànica de les Índies Orientals, i després per l’Imperi britànic.
Hi va haver una sèrie de guerres, com la batalla de Miani (1843) al Sind, les
guerres Sikh (1845-1849) i la primera, segona, i tercera guerres anglo-afganeses
(1839-1919). Va formar part del raj Britànic fins a la independència, el 1947.
La presència física dels britànics no era gaire significativa;
empraven l’estratègia política de divideix i venceràs per a mantenir-se en el
poder. Les unitats administratives de l’Índia britànica sota el lloguer o la
sobirania o de la Companyia Britànica de les Índies Orientals o de la corona
britànica es mantingueren entre 1612 i 1947.
La Companyia Britànica de les Índies Orientals la va fundar un
grup d’inversors, a finals del 1600; la Reina Isabel I d’Anglaterra havia
atorgat la Carta Reial que garantia certs privilegis en el comerç amb l’Índia.
De fet, la Carta Reial donava a la nova companyia el monopoli de tot el comerç
a les Índies Orientals.
Amb el temps, la Companyia, que tenia la seu a Londres, es va
transformar notablement: va passar de ser una simple unió comercial a
convertir-se en l’empresa que governava, de forma virtual, l’Índia. Es va dissoldre en el 1874.
El ràpid creixement de la Companyia va eclipsar el comerç
portuguès a la zona, establerts a les seves bases de Goa i Bombai i que temps
després cedirien als britànics. El 1647 la Companyia ja tenia 23 fàbriques i 90
treballadors a l’Índia. A això cal afegir que des de 1634 el permís de l’Emperador
mogol per comerciar arreu del país s'estengué també a la regió de Bengala.
Els negocis de la Companyia se centraven en el cotó, la seda,
els tints i el te. Amb el temps també entraren en el comerç de les espècies,
controlat fins aquell moment pels holandesos. El 1711 s’establí un nou punt de
comerç a la ciutat xinesa de Canton, per tal de comerciar amb te i plata.
El 1670, el Rei Carles II d’Anglaterra va concedir a la
Companyia el dret de capitanejar exèrcits i formar aliances, declarar la guerra
o establir la pau, així com exercir la jurisdicció civil i criminal a les zones
en què actuava. La majoria d’aquestes prerrogatives es van dur a terme
recolzant-se en el cos militar propi de la Companyia.
Amb la Guerra dels Set Anys (1756-1763), s’acabava la presència
de França i la competència pel comerç a l’Índic, així que la Companyia
consolidava encara més el seu monopoli comercial. Tot i això, els conflictes
amb els natius continuaven sent una constant, i en certes ocasions va haver de
fer front a una important resistència local.
L’any 1784 es va aprovar una llei que no permetia als súbdits
britànics viure fora del país, excepte si era als llocs pertanyents a la
Companyia.
A mitjans del segle XIX, el control de la Companyia s’estenia
per la major part de l’Índia, Birmània, Singapur i Hong Kong. De fet, gairebé
una cinquena part de la població mundial estava sota la seva autoritat. A més, també
va ocupar les Filipines i va conquerir Java. Per solucionar alguns problemes de
liquiditat per comprar el te a la Xina, va exportar l’opi indi.
L’any 1813, la Companyia va perdre el monopoli del comerç
índic, i el 1833 es posà fi al comerç del te amb la Xina. Finalment, el 1858,
la Companyia va perdre les seves funcions administratives, retirades pel govern
després de la Revolta dels sipais del 1857. Així doncs, l’Índia esdevingué
oficialment una colònia britànica, i totes les possessions de la Companyia van passar
a mans de la Corona (1860). El Raj britànic, “regne britànic” es refereix
principalment al domini britànic del Subcontinent indi entre 1858 i 1947.
La Companyia va seguir exercint una posició dominant en el
comerç del te, però va acabar dissolent-se l’1 de gener de 1874.
La rebel·lió índia de 1857 o la revolta dels sipais (1857 a
1858) va ser un període d’aixecaments dels sipais (les tropes d’indis nadius al
servei de l’exèrcit britànic) contra la dominació britànica. La revolta va
tenir lloc principalment al nord i al centre de l’Índia i a vegades se la
considera com el primer moviment per la independència del país.
No era un moviment tan sols contra les forces armades, sinó que
també hi havia un malestar creixent per la campanya d’occidentalització que
estava imposant la Companyia i el governador general Lord Dalhousie, que
estaven convençuts de la seva superioritat.
L’any 1877, Syed Ameer Ali va formar l’Associació Mahometana
Nacional Central per treballar pels drets polítics dels musulmans. Després del
fracàs de la rebel·lió dels sipais contra la Companyia Britànica de les Índies
Orientals la població veia al britànics com a invasors estrangers. Però aquesta
organització no va tenir massa recorregut, desapareixent a finals del segle
XIX.
El 1885 es va fundar el Congrés Nacional Indi, primer com un
fòrum i més tard es va convertir en partit polític, amb l’objectiu de promoure
la causa nacionalista. El Congrés va intentar incloure la comunitat musulmana
en la lluita per la independència del Raj Britànic, però els musulmans temien
que la majoria hindú procuraria suprimir la cultura i religió musulmanes a la
regió d’un Hindustan independent.
La Lliga Musulmana es va fundar el 30 de desembre de 1906,
després de la partició de Bengala, al marge de l’anual Conferència Educacional
Mahometana de Tota l’Índia que es feia anualment i que va tenir lloc a
Shahbagh, Dhaka.
A la reunió hi van assistir tres mil delegats i la va presidir Nawab
Waqar-ul-Mulk Kamboh. Es va presentar un programa per salvaguardar els
interessos dels musulmans.
El nombre de musulmans a l’Índia britànica era tan sols d’una
cinquena part de la població. Per tant veien el perill de que si es retirava el
govern britànic el país quedaria en mans de la majoria hindú i els interessos
dels musulmans estarien en perill.
La constitució i principis de la Lliga es van recollir en el el
Llibre verd, escrit per Mawlana Muhammad Ali. Els seus objectius en aquesta
etapa no incloïen establir un estat musulmà independent, sinó que més aviat es
concentraven a protegir les llibertats i drets dels musulmans, promoure la
comprensió entre la comunitat musulmana i els altres indis, educar la comunitat
musulmana i índia en general sobre les accions del govern, i descoratjar l’ús
de la violència.
En els següents 30anys hi va haver alguns factors, incloent-hi
la violència sectària, que van fer reconsiderar els propòsits de la Lliga.
Entre els musulmans del Congrés que inicialment no s’havien unit a la Lliga, hi
havia Muhammad Ali Jinnah, un prominent estadista i advocat a Bombai, però
nascut a Karachi. No s’hi havia unit perquè no estava d’acord amb el primer
article de la lliga que deia: “Promoure entre el musulmans de l’Índia,
sentiments de lleialtat al govern britànic”.
L’any 1907, un grup de partidaris de la línia dura dins del
moviment del Congrés Nacional Indi se’n va separar i van crear un moviment
obertament pro hindú. Aquest grup estava encapçalat per Lal Bal Pal-Lala Lajpat
Rai, del Panjab, Bal Gangadhar Tilak, de Bombai, i per Bipin Chandra Pal, de
Bengala.
Aquest moviment nacionalista hindú que anava guanyant adeptes
preocupava als musulmans.
Jinnah es va unir a la Lliga Musulmana en el 1913, quan el
partit canvià la seva orientació cap a la independència índia, com a reacció a
la decisió britànica de tirar enrere la partició de Bengala del 1905, que la
Lliga considerava una traïció dels musulmans bengalís. Després de fortes
protestes de la població hindú i actes violents instigats per grups secrets,
els britànics havien decidit reunificar Bengala una altra vegada. Fins a
aquesta etapa, Jinnah creia en la cooperació mútua per aconseguir una Índia
independent, unida, si bé sostenia que els musulmans haurien de tenir garantits
un terç dels escons a qualsevol Parlament Indi.
Poc a poc la Lliga es va convertir en el cos representatiu
principal dels musulmans indis. Jinnah es va convertir en el seu president l’any
1916, i va negociar el pacte de Lucknow amb el líder del Congrés nacional Indi,
Bal Gangadhar Tilak. El pacte estipulava que la Lliga i el Congrés Nacional, quan
acabés la guerra mundial, exigirien al govern britànic major autonomia per a la
població índia, protegint la representació dels musulmans.
Jinnah va trencar amb el Congrés l’any 1920 quan el seu líder,
Mohandas Gandhi, va treure una llei que violava el moviment de no-cooperació
contra els britànics; Jinnha estava convençut que el Congrés renunciaria al seu
suport per a electorats separats per a musulmans, i així va ser l’any 1928.
En el 1927, els britànics proposaren una constitució per a
l’Índia recomanada per la comissió Simon, però fracassaren en l’intent de
conciliar tots els partits. Els britànics, llavors, retornaren l’assumpte a la
Lliga i al Congrés, i el 1928 fou convocat un congrés de tots els partits a
Delhi. L’intent fracassà, però se celebraren dues conferències més, i en la
conferència de Bombai, el maig, s’acceptà que s’hauria de crear un petit comitè
per fer un informe sobre la constitució. El prominent líder del Congrés Motilal
Nehru dirigí el comitè, que incloïa dos musulmans, Syed Ali Imam i Shoaib
Quereshi; el fill de Motilal, Pt. Jawaharlal Nehru, era el seu secretari. La
Lliga va rebutjar l’informe del comitè, l’anomenat informe Nehru, amb
l’argument que les seves propostes donaven també poca representació (un quart)
als musulmans. La Lliga havia demanat com a mínim un terç de representació en
la legislatura. Després de llegir l’informe Jinnah va proposar de separar els
camins de hindús i musulmans. Això va començar a enrarir les relacions entre la
Lliga i el Congrés.
L’elecció del govern laborista de Ramsay Macdonald el 1929 a
Gran Bretanya, ja debilitada per la Primera Guerra Mundial, va donar noves
esperances a poder aconseguir l’autogovern a l’Índia britànica. Gandhi va viatjar
a Londres, afirmant que representava a tots els indis i criticà la Lliga com a
sectària i divisiva. Es van celebrar converses però Gandhi i la Lliga van ser
incapaços d’arribar a cap acord.
La caiguda del govern laborista el 1931 acabà amb aquest
període d’optimisme. Pel volts del 1930, Jinnah havia desaparegut de la vida política
índia, em sembla que va estar vivint un temps a Londres.
El famós poeta, escriptor i filòsof Muhammad Iqbal va fer una
nova crida a favor d’un estat separat. En el seu discurs presidencial del 1930
en la convenció de la Lliga Musulmana digué que sentia que un estat musulmà
seria essencial, dins un sud-est asiàtic dominat pels hindús. El 28 de gener de
1933 un estudiant de Cambridge i nacionalista musulmà Choudhry Rahmat Ali va
publicar un pamflet recollint la idea d’Iqbal: Ara o mai. En urdú i persa, el
nom recull el concepte de Terra Pura. Durant el 1935, l’administració britànica
proposà lliurar un poder substancial a les legislatures provincials índies que
sortissin de les eleccions que se celebrarien el 1937. Després de les
eleccions, la Lliga prengué possessió a Bengala i Panjab, però el Congrés
aconseguí el poder en la majoria de les altres províncies, i es negà a
transferir poder a la Lliga en províncies amb grans minories musulmanes, amb
l’excusa de dificultats tècniques.
Jinnah va tornar a l’Índia en el 1934 i l’any 1940, va convocar
una sessió general de la Lliga musulmana a Lahore per parlar de la situació que
havia sorgit a causa de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i el govern de
l’Índia, que s’havia unit la guerra sense consultar els líders. En la reunió
també es van analitzar les raons que van dur a la derrota de la Lliga musulmana
en les eleccions generals del 1937 a les províncies majoritàriament musulmanes.
En el seu discurs, Jinnah criticà el Congrés Nacional Indi i els nacionalistes,
i defensava la teoria de les dues nacions i les raons per a la demanda de
pàtries separades. Sikandar Hayat Khan, el primer ministre del Panjab, redactà
la resolució original, però negà la versió final, que havia sorgit després d’una
reformulació prolongada per part del Comitè ad hoc de la Lliga Musulmana. El
text final rebutjava inequívocament el concepte d’una Índia unida a causa de la
creixent violència interreligiosa, i recomanava la creació d’estats
independents. La resolució va ser adoptada el 23 de març de 1940. La resolució
tenia el text següent:
“Cap pla constitucional no seria viable o acceptable per als
musulmans, llevat que les unitats geogràfiques contigües estiguessin
delimitades en regions que haurien d’estar constituïdes de tal manera, amb els
reajustaments territorials que poguessin ser necessaris. Que les àrees en què
els musulmans són numèricament majoritaris com en les zones del nord-oest i de
l’est de l’Índia haurien de ser reagrupades per constituir estats independents
en què les unitats constituents han de ser autònomes i sobiranes... Que les
garanties adequades, efectives i obligatòries han d’estar expressament
especificades en la constitució de les minories en les unitats i en les regions
per a la protecció dels seus drets religiosos, culturals, econòmics, polítics,
administratius i d’altra índole de les minories, amb llur consulta. Caldria,
doncs, fer arranjaments per a la seguretat dels musulmans allà on estiguessin
en minoria”.
El 1941 es va convertir en part de la constitució de la Lliga
Musulmana. Tanmateix, el 1941, Sikandar explicava la versió final de la
resolució a l’Assemblea de Panjab, que no li va donar suport. La sobtada mort
de Sikandar el 1942 preparà el camí durant els propers anys perquè Jinnah
emergís com a líder reconegut dels musulmans del sud-est asiàtic. El 1943,
l’Assemblea del Sind aprovava una resolució que demanava l’establiment d’una
pàtria. Les converses que van tenir lloc entre Jinnah i Gandhi el 1944 a Bombai
fracassaren a l’hora d’aconseguir un acord i no hi hagué cap més intent
d’arribar a una solució d’estat únic.
Amb l’elecció d’un comprensiu govern laborista a la Gran
Bretanya el 1945, els indis consideraven la independència com una cosa dins del
seu abast. Però, Gandhi i Nehru no eren receptius a la proposta de Jinnah i
també, inflexiblement, s’oposaven a dividir l’Índia, des del moment en què
sabien que els hindús, que veien l’Índia com una entitat indivisible, mai no
acceptarien tal cosa. En les eleccions de l’Assemblea constituent del 1946, la
Lliga aconseguí 425 dels 496 escons reservats als musulmans (amb un 89,2% de
vots totals) amb una política de crear un estat independent del Pakistan, i amb
una amenaça implicada de secessió si això no es concedia. Pel volts del 1946
els britànics no tenien ni la voluntat, ni els recursos financers o poder
militar, per a continuar estant-se més temps a l’Índia. Es va produir un
estancament polític en l’Assemblea Constituent, i el primer ministre britànic,
Clement Attlee, envià una missió de gabinet a l’Índia per aconseguir avançar la
situació. Quan les xerrades fracassaren, Attlee nomenà Lluís Mountbatten com
l’últim virrei de l’Índia, per negociar la independència del Pakistan i l’Índia
i la immediata retirada britànica. Mountbatten, de sang imperial i almirall de
la guerra mundial, manejà el problema com si fos una campanya militar. Va
avançar la data de transferència de poder i digué a Gandhi i Nehru que si no
acceptaven la divisió hi hauria, en la seva opinió, una guerra civil i
consideraria més aviat lliurar poder a les províncies individuals i als
governants d’estats principescos. Això forçà la voluntat dels líders de Congrés
i l’Acta d’independència de l’Índia del 1947 establí que els dominis del
Pakistan i de l’Índia esdevinguessin independents el 14 i 15 agost de 1947,
respectivament.
El 14 i 15 agost de 1947, l’Índia Britànica es va convertir en
dos nous estats independents, el Domini del Pakistan i el Domini de l’Índia;
els dos dominis s’uniren a la Commonwealth Britànica. Tanmateix, la decisió de
dividir el Panjab i Bengala, dues de les províncies més grans, entre l’Índia i
el Pakistan, tingué conseqüències desastroses. Aquesta divisió creà una
violència interreligiosa de tal magnitud que l’intercanvi de població al llarg
de línies religioses es convertí en una necessitat en aquestes províncies. Més
de dos milions de persones emigraren a través de les noves fronteres i més de
cent mil morien a causa de la violència comunal que s’estengué fins i tot fora d’aquestes
províncies.
La independència també ocasionà tensions sobre el Caixmir que
conduí a la Guerra indo-pakistanesa de 1947, que culminà en un armistici,
negociat per les Nacions Unides, i un conflicte del Caixmir que fins ara no
s’ha resolt. La història política de la post-independència del Pakistan s’ha
caracteritzat per diversos períodes de govern militar autoritari i contínues
disputes territorials amb l’Índia sobre l’estatus del Caixmir.
El 1947, després d’establir l’estat del Pakistan, els pares
fundadors del Pakistan nomenaren Liaqat Ali Khan, un teòric polític, com a
primer ministre. El fundador del Pakistan, Muhammad Ali Jinnah fou nomenat com
a primer governador general del Pakistan i primer president del Parlament
Estatal.
Inicialment, l’estat estava format per cinc províncies (Sind,
Panjab, Balutxistan oriental Bengala oriental i Assam i província de la
Frontera del Nord-oest) i quatre unitats administratives (a partir de
Gilgit-Baltistan actual, Azad Kashmir i el cinturó tribal amb Karachi com la
seva primera capital. El govern de Liaqat Ali Khan patí molts problemes i
contratemps durant bona part del primer any del seu govern.
A Occident, sorgeixen problemes territorials amb els estats
comunistes veïns, l’Afganistan i la Unió Soviètica, i ambdós estats es
manifesten hostils envers el Pakistan. Mentre que l’establiment de la
independència estatal del Pakistan no rebé massa bona benvinguda per part de la
Unió Soviètica, per contra, Iran i Israel enviaren les seves missions
diplomàtiques al nou estat. El 1947, l’Iran es convertia en el primer país a
reconèixer el Pakistan, mentre la petició d’Israel no rebé una resposta
completa. S’intensificaren els problemes territorials amb l’Índia, i més tard
ambdues nacions es declararen la guerra a gran escala, en el que es convertiria
en la Guerra indo-pakistanesa de 1947, i a la qual seguí el 1948 el conflicte
del Balutxistan.
El 1948 al parlament, el governador general Muhammad Ali Jinnah
declarà que l’urdú seria l’única llengua estatal del Pakistan. Aquesta
controvertida declaració va fer esclatar protestes a Bengala oriental
(posteriorment Pakistan oriental), on bona part de la població parlava bengalí.
El Moviment de la llengua bengalí arribà al seu cim el 21 de febrer del 1952,
quan la policia i els soldats obriren foc contra els estudiants prop de la
Facultat de Medicina de Dacca, que protestaven perquè volien que el bengalí
rebés un estatus d’igualtat amb l’urdú. Posteriorment, el govern acceptava
proporcionar un estatus d’igualtat al bengalí com a llengua estatal del
Pakistan, un dret recollit més endavant a la constitució de 1956.
El 1953, instigats pels partits religiosos, van esclatar
aldarulls anti-ahmadia, van morir diversos no ahmadis i van destruir les seves
propietats. La comunitat ahmadia és musulmana i es va fundar al Panjab. Els
aldarulls foren investigats per dos membres del tribunal d’instrucció el 1954, i
va ser criticat per un dels partits acusats d’incitar els aldarulls. Aquest
esdeveniment comportà que, per primer cop des de la independència del país, es
proclamés la llei marcial, i endegaria el procés d’intervencions militars en la
política i afers civils del país, un fet que encara roman a hores d’ara.
La història del Pakistan modern es defineix pels conflictes que
manté amb l’Afganistan per la línia Durand, i el pols constant amb l’Índia pel
territori del Caixmir.
La Línia Durand és la frontera de 2.250 km entre Afganistan i
Pakistan. Es va establir l’any 1893 per un acord entre el diplomàtic britànic
Sir Mortimer Durand i l’emir afganès Abd al-Rahman Khan per a fixar els límits
de les seves respectives esferes d’influència i millorar les relacions
diplomàtiques i el comerç entre Afganistan i Pakistan. Aquesta Línia
lleugerament modificada pel Tractat Anglo-afganès de 1919 va ser heretada per
Pakistan quan va esdevenir estat independent.
La línia Durand talla zones tribals paixtus i divideix grups
ètnics. Malgrat haver estat reconeguda internacionalment com la frontera
occidental del Pakistan, en gran part no ha estat reconeguda per l’Afganistan.
Les disputes amb l’Índia pel Caixmir van portar a l’Índia i
Pakistan a enfrontar-se, militarment, poc després de la independència. La
guerra tornà a esclatar posteriorment el 1965 i el 1971.
La història política pakistanesa està dividida en períodes
alternats de dictadures militars i governs democràtics civils. Malgrat la
proclamació de la Constitució i la declaració del país com a República islàmica
el 1956, els militars van prendre el control del govern el 1958, i el
mantingueren durant poc més de deu anys. Poc després de la Guerra indo-pakistanesa
de 1971, s’establí un govern civil que seria interromput el 1979 amb l’execució
pública de Zulfiqar Ali Bhutto, sentenciat per la Cort Suprema per la mort d’un
opositor polític.
En la dècada de 1980, el Pakistan va rebre l’ajuda de diferents
països occidentals i de l’Orient Mitjà per fer front a l'amenaça que
significava la invasió soviètica de l’Afganistan. L’entrada de milers de
refugiats afganesos al país va causar un fort impacte al Pakistan. El govern
militar del general Muhammad Zia-ul-Haq hagué de fer front a l’entrada de gran
quantitat d'armes i drogues, així com a l’expansió de la llei islàmica. El
1988, el govern tornà a mans dels civils, amb la mort del dictador i la següent
elecció de Benazir Bhutto.
Durant deu anys, des del 1988 fins al 1998, el Pakistan fou
governat per civils, alternant-se en la presidència Benazir Bhutto i Nawaz
Sharif. Tots dos van ser escollits en dues ocasions i retirats a continuació
acusats de corrupció. El creixement econòmic dels primers anys va decaure a la
fi d’aquest període, marcat per polítiques econòmiques erràtiques i associades
amb la corrupció política i els favors a tercers. Tanmateix, també es va veure
influenciat per la crisi financera asiàtica i les sancions econòmiques rebudes
arran de les proves nuclears de 1998.
A les eleccions de 1997, el partit de Nawaz Sharif va rebre un
gran suport popular, cosa que li va permetre ser escollit com a primer ministre
i tenir el suport necessari en el Parlament per a poder modificar la
Constitució. Sharif introduí certs canvis a la Carta Magna per tal d’eliminar
el balanç i les verificacions formals que limitaven el poder del primer
ministre. Un autoritarisme creixent i la corrupció del gabinet, però, portaren
Sharif a índexs de popularitat molt baixos. Finalment, el 1999, la intervenció
de l’exèrcit, liderada pel general Pervez Musharraf, posà fi al govern de
Sharif i instaurà la dictadura. A finals d’aquell any, va estar a punt
d’esclatar un nou conflicte amb l’Índia pel Caixmir.
La tercera dictadura militar es va allargar fins al 2007.
El 25 de novembre de 2007, Nawaz Sharif feia un segon intent de
retornar d’exili, aquesta vegada acompanyat pel seu germà, l’anterior ministre
principal del Panjab, Shahbaz Sharif. Centenars dels seus seguidors, incloent
uns quants líders del partit eren retinguts abans que aterressin a Lahore.
L’endemà, Nawaz Sharif arxivà les peticions de nominació per a dos escons en
les properes eleccions mentre Benazir Bhutto sol·licità tres escons incloent-hi
un dels seients reservats per a dones.
El 27 de desembre de 2007, mentre Benazir Bhutto estava en
campanya electoral a Rawalpindi, fou assassinada per un tret al coll i una
bomba, matant 20 altres persones i ferint-ne uns quants més. La comissió
electoral després d’una reunió a Islamabad, anuncià que, a causa de
l’assassinat de Benazir Bhutto, les eleccions, que s’havien planificat per al 8
de gener de 2008, tindrien lloc el 18 de febrer.
Les eleccions generals se celebraren a Pakistan el 18 de febrer
de 2008, i els dos grans partits, el Partit Popular del Pakistan Lliga
Musulmana del Pakistan guanyaren la majoria d’escons i formaren un govern de
coalició.
Després de les eleccions, Yousaf Raza Gillani del Partit
Popular del Pakistan com a primer ministre va formar un govern de coalició amb
els conservadors de centredreta de la Lliga Musulmana del Pakistan, i altres
partits de províncies. Aquesta aliança impulsà l’acusació de l’anterior
president. Ara bé, aviat els conservadors de dreta deixaren el govern a causa
de discrepàncies en quant a la restauració de jutges, i van passar a l’oposició.
En l’elecció presidencial que va seguir la renúncia del
president Pervez Musharraf, Asif Ali Zardari del Partit Popular fou elegit
president del Pakistan. El govern del Partit Popular del Pakistan afrontava els
desafiaments d’una guerra veïna, una disputa territorial sense tancar, i les
habituals discussions polítiques internes. El govern del Partit Popular ordenà
a les forces armades llançar campanyes militars contra els talibans, que
reprimiren i aixafaren les forces talibanes.
Pakistan, governat pel Partit Popular, feu la transició del
sistema semipresidencial existent a una democràcia parlamentària amb la 18a
esmena a la Constitució, que retirava el poder del president de dissoldre el
parlament unilateralment.
El govern del Partit Popular adoptà elements de política
exterior del seu líder Zulfikar Ali Bhutto quan es decidia a donar més
importància a la relació amb Rússia, i la cooperació que s’aturà el 1970
després de la destitució de Bhutto.
En 12 de maig de 2013, la Lliga Musulmana de Nawaz Sharif
guanya les eleccions, marcades per la violència dels talibans. Van guanyar a
l’Assamblea Nacional i a les Assamblees del Panjab i del Sind.
Per primera cop en la historia de Pakistan, un govern escollit
democràticament complia íntegrament el seu mandat i era substituït pel líder de
l’oposició, Imran Khan, del PTI, després de les eleccions generals del 2018.
A l’abril del 2022, Khan va ser destituït per medi d’una moció
de censura, liderada per una coalició dels partits de l’oposició, liderada por
Shehbaz Sharif.
El primer ministre Sharif va tenir que gestionar una situació
econòmica complicada i un clar enfrontament entre el nou govern i l’anterior
president i el seu partit.
Acusat de diversos casos de corrupció l’ex Primer Ministro
Imram Khan va ser detingut el 9 de maig de 2023; això va provocar molts
disturbis i va haver-hi una dura resposta contra el seu partit per part de les
institucions.
