Un cop acabada la visita d’Ur i la casa d’Abraham ens vam dirigir cap a les maresmes, al sud-est del país. La nostra visita per les maresmes té com a centre la població d’al-Chibayish, des d’on vam agafar una barca per recórrer els diferents braços d’aquesta mena de delta interior. Després de visitar un parell de cases per les illes, vam tornar a terra ferma i vam dinar en una casa tradicional.
He intentat posar ordre en la informació que he trobat però no me
n’he sortit gaire; reconec que hi ha algunes coses que es repeteixen una mica, o
estan desendreçades, ja que hi ha diferents aspectes dels que parlar sobre les
maresmes: la geografia, la cultura, la historia, l’efecte de l’home...
La zona de maresmes es troba aproximadament en el triangle
format per tres poblacions: Nassiriya, al-Amarah i Bàssora.
Pel camí hi ha alguns llocs que semblen dipòsits de ferralla; després ja es comença a veure aigua i canals.
En les maresmes es diferencien tres grans àrees: la Central,
que es troba entre els dos rius, el Tigris i l’Èufrates; la Hammar, que és la
zona que hi ha al sud de l’Èufrates; i la Hawizeh, que és la zona de maresmes que
hi ha a l’est del Tigris i que s’estén cap a l’Iran.
El riu Èufrates quan arriba prop de Nasiriya aporta aigua a les
maresmes Hammar. Per la seva banda el riu Tigris reparteix les seves aigües
entre les maresmes Centrals i les Hawizeh, fins a prop de Amarah; al sud d’aquesta
població arriben rius tributaris, procedents de l’Iran, i el cabal del Tigris augmenta.
Les maresmes Hawizeh s’alimenten de l’aigua del Tigris i d’altres rius de la
part iraniana.
En les èpoques d’inundació, quan augmenta el cabal dels rius i
puja el nivell de les seves aigües, la superfície de la maresma Hammar gairebé
es duplica. En aquests períodes, la maresma Central, alimentada pel Tigris es
desborda i part de les aigües van a parar a la zona de Hammar.
Des de la part alta de mesopotàmia fins al golf pèrsic, els
rius van formant meandres, i van perdent velocitat, el que afavoreix que es
dipositin llims, i el llit del riu queda per sobre de la plana. Això fa que es
puguin desbordar fàcilment, segons les èpoques de l’any, i també que aquests
rius puguin anar canviant el seu curs. Això ha passat diversos cops al llarg de
la història, s’ha alterat el seu curs, s’han bifurcat, s’han creat llacs...
Al llarg de la història s’han construït canals i preses per
drenar les maresmes, amb diferents objectius, un d’ells per obtenir nous
terrenys per dedicar a l’agricultura. Alguns
d’aquests canals tenen noms un tant peculiars.
L’any 1992 es va acabar de canalitzar el que es coneix com el Tercer Riu, que té 565 km; hi ha dos canals més paral·lels a aquest. Un dels canals, anomenat la mare de les batalles es va construir per desviar l’aigua de l’Èufrates cap al sud, per sota de les maresmes Hammar. L’altra canal, de 240 km, anomenat lleialtat al líder, desviava aigua cap a Bàssora, i per això també se’l coneix com el canal d’aigua dolça de Bàssora.
El riu Gloria, que també devia ser un canal, desviava
aigua del Tigris cap a l’Èufrates prop del punt de confluència de tots dos rius
a la població de Qurna.
La frontera entre Iran i Iraq a la desembocadura del riu Xatt al-Arab ha sigut font de conflictes ja des de l’època dels imperis persa i otomà. Les disputes per aquest riu van començar en el segle XVI, entre els otomans i els iranians safàvides. A començaments del segle XVI els safàvides controlaven bona part d’Iraq, inclòs aquest riu, però amb l’expansió de l’imperi otomà i el tractat de pau del 1555 van perdre aquest territori.
Una part de les maresmes mesopotàmiques són aiguamolls
permanents, una altra part són estacionals i la tercera són temporals. Aquestes
maresmes són una de les deu principals zones humides del planeta.
Les barques que utilitzen actualment els habitants dels
aiguamolls són molt similars, gairebé idèntiques a les que es van trobar al
cementiri reial d’Ur. I en les tauletes d'argila del període sumeri es descriu
l'abundant fauna dels aiguamolls.
Hi ha qui considera que on hi ha les maresmes és on hi havia el
jardí de l’edèn, que apareix a la Bíblia.
Després dels sumeris els governants van ser assiris, que
anomenaven Narmrtu a aquestes maresmes, que vol dir aigua amarga, o també Tamdu
Shamatu Kildi, que vol dir el mar de la ciutat de Kildah.
Segons la documentació històrica, abans de l’arribada dels
àrabs a Iraq aquests aiguamolls eren petits. Els primers governants àrabs van
tenir molta cura de drenar l’aigua que hi havia a les terres al voltant de
Babilònia. Van construir canals i un bon sistema de drenatge, per tal de poder
convertir l’entorn pantanós en terra cultivable.
Quan l’imperi àrab, islàmic, es va estabilitzar, els seus governants no sabien com cultivar aquelles terres i les preses i dics es van descuidar. Això va fer que l’àrea inundable es va estendre. Durant el califat omeia només una part d’aquesta àrea estava cultivada.
En els segles següents la superfície de les maresmes fluctuava
en funció de la intensitat de les inundacions dels dos rius i la capacitat dels
governants de controlar l’aigua dels rius.
L’agricultura s’ha practicat a l’Iraq des de fa més de sis mil anys i ha tingut influencia en les maresmes. El sistema d’irrigació més antic en el sud de l’Iraq es va fer a l’estuari, utilitzant la influencia de les marees. Durant la marea alta l’aigua del riu es canalitzava cap a nombroses rases que s’havien cavat a la part baixa vorejant el riu, creant un conjunt de rierols. Quan hi havia marea baixa l’aigua tornava cap al riu. Així el sistema d’irrigació i drenatge estava assegurat. Aquest tipus d’irrigació encara es fa servir en els marges del riu Xatt al-Arab, per al cultiu dels dàtils.
Ara be, per augmentar la producció calia poder controlar la irrigació, per això es van construir les primeres preses, rescloses, rodes hidràuliques, i un entramat de canals excavats. Eventualment, la vall del riu presentava molts petits embassaments connectats pels marges dels canals.
En la dècada del 1980 es va instal·lar un sistema modern
d’irrigació i drenatge, per convertir les maresmes en terreny agrícola i també
per fer-hi prospeccions petrolíferes.
A més, en la dècada de 1980, degut a la guerra Iran-Iraq, les maresmes van quedar molt afectades. La maresma Hawizeh es va dessecar parcialment; es va construir una carretera que creua la maresma central i que va paral·lela al Tigris, i que parteix la maresma de nord a sud.
Una de les obres que van canviar de forma permanent les
maresmes va ser la construcció del riu Gloria, que creua la maresma central de
nord a sud.
Arribem a al-Chibayish, punt de partida de la nostra visita de les maresmes. Aquesta població ha sigut un important centre dels àrabs de les maresmes; era el principal centre de construcció de les embarcacions tradicionals.
El monument als màrtirs es va construir en honor als àrabs de les maresmes que van ser executats pel govern de Saddam Hussein després de la primera guerra del golf, en el 1991.
Les tombes no tenen cap nom escrit, simbolitza que els que van
morir en la defensa de la seva terra mai moren i estan units en el seu
sacrifici.
A les maresmes hi viuen àrabs xiïtes, que es diu que son
descendents dels antics sumeris, i que han preservat la cultura i forma de vida
al llarg dels mil·lennis.
En el segle XX els àrabs de les maresmes conservaven el seu
estil de vida i la seva cultura, eren econòmicament autosuficients, i vivien
tranquils sense que els destorbessin.
Hi va haver diferents períodes en els que es va oprimir als àrabs de les maresmes. Durant la guerra d’Iraq-Iran, entre el 1980 i 1988 molts xiïtes iraquians, inclosos els àrabs de les maresmes, van patir la repressió de l’estat, basant-se en la sospita de que donaven suport a la revolució islàmica d’Iran o que hi tenien vincles. Hi va haver molts desapareguts, d’altres van ser torturats i també alguns van ser executats.
Amb totes aquestes obres el nivell de l’aigua va disminuir, i en conseqüència va augmentar la seva salinitat. Moltes plantes i animals van morir i també els canyissars. L’entrada d’aigua des del mar, també salada, va agreujar el problema. Els búfals també es van veure afectats, per culpa de l’elevada salinitat de l’aigua. Els aiguamolls i els canyissars es van assecar, els seus habitants es van veure obligats a desplaçar-se, i al menys, mig milió dels àrabs de les maresmes van ser executats.
Després de la caiguda de Saddam, en el 2003, els àrabs de les
maresmes que s’havien desplaçat però seguien vivint a l’Iraq van retornar a la
seva terra i van intentar recuperar les maresmes, restaurant els fluxos d’aigua.
En el segle VI aC el rei assiri Sennàquerib va vèncer a les tribus rebels de les maresmes i les va incorporar al seu imperi.
Els habitants de les maresmes, d’origen sumeri, havien
construït sistemes de rec i rescloses; però la destrucció del sistema de
regadiu va fer que es convertissin al nomadisme i a la ramaderia. Llavors la
zona es va convertir en desert i l’aigua quedava en aiguamolls permanents o
temporals.
A finals de l’època sassànida, en la segona meitat del segle V, aquesta regió va patir grans inundacions i les maresmes van agafar una gran extensió. Es van trencar alguns dics i es va malmetre terreny cultivable; en la segona meitat del segle VI es va reparar i part del terreny es va poder recuperar pel cultiu. Ara bé, l’any 627 hi va haver una nova crescuda del Tigris i l’Èufrates i de nou es van trencar els dics i els cultius destruïts. La situació política d’aquell moment no va permetre fer-ne les reparacions i les maresmes van anar-se estenent. El Tigris va modificar el seu curs, passant més a l’oest del curs actual, on hi ha el xatt al-Dudjayla.
L’any 635 dC el califa Omar va decretar la fundació de dues
ciutats al sud d’Iraq: Kufa i Bàssora.
En aquesta època van instal·lar-se un primer grup de població ramadera, els zutt, provinent del nord-oest de l’Índia.
El següent governador omeia, 724-743, va fer construir una
resclosa al Tigris.
En el segle VIII dC el califa abbàssida Harun ar-Raixid va
reobrir els canals i cursos d’aigua de l’època babilònica.
L’any 883 el líder de la revolta dels esclaus Ali l’Abominable,
que va capturar Bàssora, va ser executat.
Els zutt es dedicaven ala ramaderia però amb el pas del temps també van anar dedicant-se al pillatge. Això va fer saltar les alarmes, tant la població com els governants estaven preocupats amb les seves actuacions, i per això es va optar per traslladar-los de lloc.
Els zanj es diu que eren de parla bantú, del sud-est d’Àfrica,
fets esclaus per treballar inicialment en l’agricultura al sud de l’Iraq. He
llegit que no està clara la seva procedència, de pell fosca, tampoc sé si
esclaus o no.
Els magnats locals s’havien pogut quedar amb aquestes terres amb la condició de que la convertissin en terra cultivable. Per això van adquirir zanjs i altres esclaus per treballar als aiguamolls i a les salines dels voltants de Bàssora.
No em queda clar qui eren en realitat els zanjs o zandj; he
llegit que hi va haver una revolta dels zandj, també que entre el 869 i 893 van
dominar Batiha, que és la zona de maresmes. Em resulta una mica confós tot
plegat. De fet al llarg dels segles les maresmes van estar governades per
diferents tribus àrabs.
Cap al 950 o 960 els buwayhida van nomenar a Xahin governador de la regió. Llegeixo que malgrat tenir aquest càrrec va continuar dedicant-se al bandidatge. Van haver-hi diverses expedicions d’advertència i càstig, però Imran ibn Xahin continuava sent el senyor de les maresmes. Va morir l’any 979 i el va succeir el seu fill Hussayn ibn Imran. Va ser emir de Batiha fins que va ser assassinat pel seu germà, en el 982 o 983.
Tamerlà va ocupar aquest regió, Batiha, en el 1393, però els
líders locals seguien exercint el seu poder.
En el 1533 les tribus de les maresmes es van sotmetre al soldà otomà Solimà el magnífic, que havia capturat Bagdad.
En el 1865, els otomans que governaven Iraq van començar a mostrar interès per aquestes terres;
intentaven convèncer a les tribus perquè s’assentessin i cultivessin la terra i
també volien convèncer als xeics que es convertissin en oficials turcs.
Entre el 1914 i el 1918 hi havia les lluites entre els
britànics i els otomans pel control de l’Iraq. Les tribus de les maresmes
donaven suport a uns o altres segons la conveniència del moment.
Entre 1950 i 1970 les condicions de vida a les maresmes van
millorar: es van donar serveis bàsics, es van obrir centres mèdics, escoles, i
una fàbrica de gel que va ajudar a la industria pesquera.
L’any 2001 Wilfred Thesiger va publicar un llibre sobre les
seves estades amb els àrabs de les maresmes d’Iraq, en la dècada de 1950.
En els aiguamolls permanents hi vivien els Madan, una societat
de cultura beduïna, que era molt pobre. Es dedicaven a la cria de búfals i a la
pesca. També des de ben antic es dedicaven al comerç. El seu medi és l’aigua i
el canyissar. La seva dieta estava basada en la llet i l’arròs.
Els búfals viuen en aigües poc profundes, en els aiguamolls estacionals; pasturen en camps ja sembrats, després de que s’assequi l’aigua i així aporten adob al terreny.
Les cases es construeixen sobre illes o terrasses, a vegades
formant petits grups. Cultiven arròs, civada, moresc, sorgo, mill, llenties,
melons i síndries, cebes.... Un important recurs per aquesta població és la
pesca en els rius i llacs.
El paludisme és endèmic, degut a la presència de mosquits als
aiguamolls.
En posar-se en funcionament els camps petrolífers es van
construir noves vies de comunicació, les ciutats van créixer, i es van refer
molts barris. La gent va començar a marxar, s’instal·laven a les ciutats tots
junts formant barris, buscaven una vida millor, on no depenguessin del xeics
local. Però a ciutat les coses no eren com esperaven, la vida era molt més
cara, vivien en barraques.... alguns van acabar tornant a les maresmes, amb
sentiment de frustració, però al menys tenien aliments.
En el 2003, quan hi va haver la invasió d’Iraq, quedava tan
sols un 10% de les maresmes originals. Les maresmes centrals i Hammar estaven
gairebé seques i de la Hawizeh quedava tan sols un 35%. Després de la invasió,
la població local va destruir molts dics.
El treball en col·laboració entre el govern iraquià, les nacions unides, i organitzacions d’estats units, juntament amb algun any de bones pluges a Turquia, ha ajudat a anar recuperant les maresmes. A finals del 2006 un 58% de les maresmes originals tornaven a estar inundades.
Actualment han tornat a perdre aigua, per culpa de les preses
que s’han construït a la part alta dels rius, a Turquia, Síria i Iran. En
comparació amb el 2009, les maresmes s’han reduït en un 30%. Llegeixo que
Turquia ha construït 34 preses en el Tigris i Èufrates.
El fet de disminuir les zones humides, de que hi hagi menys aigua, fa que augmenti la salinitat. Quan el nivell d’aigua dels rius és alt, el Tigris, que té baixa salinitat, neteja les maresmes, arrossega la sal cap a l’Èufrates que és més salí, i flueix al llarg de la vora occidental. Actualment, el nivell d’aigua del Tigris és tant baix que és l’Èufrates el que aporta més aigua a les maresmes, i per tant, aporta aigua amb un major contingut de sals.
Desembarquem en un parell d’illes per veure alguna casa per
dins, i veure com viuen. Impressiona la precarietat en que es desenvolupa el
seu dia a dia.
Tornem a terra ferma i anem a dinar en una casa tradicional. És el mateix estil de construcció, però més confortable. Aquí tenen aigua corrent a la casa d’obra i als lavabos. Hi ha diferència entre viure aquí i a les illes del canyissar.
