La gent de Madagascar

Abans de començar a preparar el viatge no en sabia massa cosa del país. Per això em va sorprendre saber que la illa en el passat estava deserta i que la població malgaix té els seus orígens en migracions successives, des de diferents llocs. He trobat llocs on diuen que els primers homes hi van arribar cap al segle V a. C. Mentre que en altres llocs ho situen als segles VI o VII d. C. Sigui quan sigui els primers pobladors sembla que eren del sud-est asiàtic, probablement d’Indonèsia. Alguns autors diuen que podrien haver arribat primer a les illes Comores on s’hi haurien instal·lat i d’aquí haurien passat a Madagascar.

Segons la tradició oral, els primers que van poblar l’illa eren els Vazimba. Alfred Grandidier, naturalista i explorador francès, descobreix Madagascar en el 186 i es va dedicar a estudiar-la, treballant per la societat de geografia i el museu d’història natural de París. En els seus escrits indica que els costums i la llengua de la població s’assemblen als d’indonèsia, pel que creu que els vazimba són d’origen indonesi. Però altres investigadors posteriors indiquen que no hi ha diferencies entre els merina i els vazimba. Un recull de tradicions orals publicat en el 1908 explica que els vazimba van ser absorbits, després de diversos combats, per nous immigrants indonesis que es van instal·lar en les terres altes centrals.  

Després dels pobladors del sud-est asiàtic (indonesis, malais i polinesis) van venir els semites i els àrabs. A finals del primer mil·lenni, els àrabs eren uns bon navegants i es dedicaven al comerç per l’oceà índic. Instal·len factories també a Madagascar. Aquestes factories van ser destruïdes més tard pels navegants portuguesos que van arribar al segle XVI. Alguns grups del sud consideren que l’islam a la illa prové d’aquestes migracions àrabs.

Els navegants portuguesos deixen constància de immigrants africans, que sembla que provenien de Moçambic. També es creu que bona part dels africans que hi arribaven devia provenir del comerç d’esclaus. Els makoa són d’origen bantu i serien els descendents d’aquests esclaus.

Els primers europeus a arribar a la illa van ser els portuguesos. És en el 1500 que Diego Dias la troba per casualitat, i des de llavors és un port comercial en la ruta de les índies.  Més tard arriben els holandesos en el segle XVI i en el XVII els anglesos. Tots ells intenten colonitzar la illa però sense massa èxit. Els francesos aconsegueixen instal·lar-se 30 anys (1642-1672) a Fort Dauphin al sud. En el segle XIX, el comerç entre  Madagascar i les illes veïnes, la illa Reunió (abans illa Bourbon)  i la illa Maurici (abans illa de França) prospera, gracies a les factories que havien instal·lat per la costa.

Madagascar_2

Llegint els diaris

Continuem cap al sud, direcció Ambalavao. El camí és molt agradable, s’alternen les valls i les muntanyes, creuem pobles amb les cases de tova i de totxos vermells. La barreja de cultures indonèsia i africana és sorprenent, i em fa gràcia trobar gent de pell fosca i el cabell ben llis.

Ens hem aturat a dinar abans d'arribar a Fianarantsoa. La carn de zebú és molt bona. Aquí escasseja la carn de vedella i els làctics. L’arròs, especialment l’arròs vermell és el centre de tots els àpats. Tenen també canya de sucre.

Llanterna casolana

La reina Ravanalona 1ª va fer construir aquesta ciutat en el 1830; uns anys més tard s’hi van instal·lar molts missioners. És el centre històric i cultural dels betsileo.  Betsileo vol dir invencible. Són descendents d'indonesis i son especialistes en el cultiu de l’arròs i els sistemes de rec. Alguns d'ells s’han instal·lat a la costa occidental en les zones on hi ha cultius d'arròs  Els zafimaniry són un subgrup dels betsileo.

La reina Ravanalona 1ª va regnar entre 1828 i 1861, era la dona del rei Radama 1^er que va ser el que va unificar el país. Aquest rei va abolir l’esclavatge, i durant el seu regnat els missioners protestants porten el cristianisme al país, tot i que a vegades l’imposen per la força. Aporten també l’alfabet llatí que substitueix a l’àrab. Això és la base de la creació de la gramàtica i l’ortografia malgaix. Però la mort un tant fosca del rei i la successió de la seva dona al poder canvia les coses. Aquesta té por de la influència estrangera i persegueix als cristians, ja que considera que són una amenaça a l’ordre establert, a la seva forma de vida i les seves tradicions. 

Actuació d'un grup de moda

La regió de Fianarantsoa és l’única regió vinícola del país. Van ser els missioners els que en el segle XX van començar la producció de vins, per tal de tenir vi de missa. Els que vam provar a  mi no em van agradar, i sempre que podia prenia el vi de Sud-Àfrica que em semblava molt més bo. Em va sorprendre trobar vi gris. Fa molts anys en un restaurant marroquí de parís vaig provar un vi gris del Marroc que em sembla que m’havia agradat. El gris de Madagascar no em va entusiasmar. El vi gris té un color que recorda el rosat. El blanc que vam provar era tipus agulla però molt dolç. De totes formes, els vins malgaix que vaig provar eren comprats en una botigueta de carrer. Segurament els que t’ofereixen en les bodegues siguin millors. En els restaurants generalment t’aconsellaven el vi sud-africà. En aquesta regió hi ha també te, que prové de Kènia i va ser introduït en el 1970. 

Madagascar_1

Ja fa uns mesos que he tornat de Madagascar però el record del país i de la seva gent segueix amb mi. És un país únic, a cavall entre Àfrica i Àsia. Alguns moments et sembla que estàs per Àfrica, però altres tens la impressió d’estar en el sud-est asiàtic.

Hi ha al menys tres zones diferents: les terres altes, que és com la columna vertebral de país, un altiplà a uns 1500 metres d’alçada, que va de dalt a baix del país. La costa oest, àrida, separada d’Àfrica pel canal de Moçambic, i la costa est, fèrtil i plujosa, en el índic.

Per mi el viatge comença ja en el aeroport europeu que et porta cap allà. La gent que espera, és ja una mostra del que aniràs trobant. Volem a Antananarivo, la capital, que col·loquialment anomenen Tana. Vam haver d’esperar una bona estona dins de l’avió perquè encara no estaven a punt els del servei de seguretat de l’aeroport.

L’esmorzar a l’hotel de Tana: fruita, dos talls de pa de pessic i un tros de pastis de poma. Sortim de Tana per la RN7, cap al sud, cap a Ambositra.  Hi ha molta vida per la carretera; el terreny és ondulat, es veuen turons aquí i allà, el paisatge és molt verd i contrasta amb el color de la terra, que és vermella. Es veuen també camps d’arròs, amb el seu color verd brillant dels brots tendres. Quan els camps estan sense sembrar extreuen la terra argilosa i en fabriquen totxos per la construcció. Per això els nivell dels camps és cada cop més baix, perquè van extraient la terra.

Ambatolampy és el primer poble gran que es troba. Està a uns 1500 metres d’alçada, com molts altres llocs de les terres altes. En aquest poble es dediquen a fabricar peces amb alumini, essencialment estris de cuina. Hi ha parades a banda i banda de la carretera on venen cassoletes que semblen de fireta i que fan servir per posar la sal i el pebre a taula. De fet, hi ha peces d’alumini de totes mides, ja que també es poden trobar grans olles i cassoles, de les típiques per fer l’àpat de Nadal. Però també fabriquen cotxes i camions en miniatura. La terra de la regió és fosca, i la fan servir per fer els motllos on després hi aboquen l’alumini fos per fabricar les diferents peces. 

Hotel de les termes a Antisaribe 

Antisaribe també està a uns 1500 metres. El seu nom vol dir el lloc on hi ha molta sal. Té aigües termals riques en minerals. Va començar a adquirir importància al 1872 quan hi van arribar els primers missioners noruecs que van utilitzar aquestes aigües, però de fet, no va ser fins que hi van arribar els francesos a principis del segle XX que es va treure molt profit d’aquesta riquesa. Van construir l’hotel de les termes, també van construir l’estació i l’oficina de correus. Són edificis d’estil colonial, de façana blanca. L’hotel balneari està ben conservat de fora, envoltat de jardí i amb vista sobre el llac Ranomafana. El racó encara es conserva prou be, els jardins ben cuidats i un aire d’altre temps que m’agrada. L’estació en canvi, té un estil semblant, també blanca, però bastant més descuidada.

Església d'Antisaribe

Hi ha una església, just davant d’una pizzeria on venen pizzes per emportar o menjar allà. L’interior de l’església té unes cintes penjades de banda a banda, que l’hi donen color, un aire molt diferent a les nostres esglésies. Hi ha una senyora gran que se n’encarrega, em fa passar i m’ensenya el millor lloc per fer una foto. 

És una zona en que a més de les aigües termals hi ha bastants minerals i pedres precioses. A banda i banda dels carrers es poden veure paradetes on es poden comprar pedres o on tassen les pedres que porta la gent. Totes les parades tenen una balança per poder determinar el preu de la peça.

Diuen que és la població de Madagascar que té més pusse- pusse per habitant. Els pusse-pusse són carros per portar gent, que poden ser estirats per persones o per bicicletes.

La gent de pell més clara són de l’ètnia merina i són els quer estan més ben situats, sent la classe social més alta. Ocupen els càrrecs més importants, poden ser funcionaris, comerciants o tenir alts càrrecs en empreses. Viuen principalment a les terres altes però es troben per tota la illa. No se senten gens africans. Són d’origen malaisi.

Ambostitra és el país del zafimaniry. Aquí es dediquen també a treballar la fusta, fan peces de marqueteria força elaborades, però el que més em va impactar a mi és com es feien les serretes per tallar la fusta. A partir de qualsevol tros de xapa metàl·lica en fabriquen les serres, amb dents minúscules, en un treball d’una precisió impressionant. Els que es dediquen a la marqueteria són els zafinamiris.  És la regió dels betsileo. Aquí hi havia viscut el rei Mohamed V del  Marroc quan estava exiliat a Madagascar .  

El trajecte fins a Ambositra és muntanyós, una mica rocós en algunes zones i destaca la terra vermellosa. Les cases estan generalment ben cuidades, n’hi ha que són de construcció moderna, altres d’estil colonial i no falten les cases de tova.  Les faccions de la gent són molt variades, es veuen diferents tons de pell i força diversitat en l’estil dels vestits.