Madagascar_1

Ja fa uns mesos que he tornat de Madagascar però el record del país i de la seva gent segueix amb mi. És un país únic, a cavall entre Àfrica i Àsia. Alguns moments et sembla que estàs per Àfrica, però altres tens la impressió d’estar en el sud-est asiàtic.

Hi ha al menys tres zones diferents: les terres altes, que és com la columna vertebral de país, un altiplà a uns 1500 metres d’alçada, que va de dalt a baix del país. La costa oest, àrida, separada d’Àfrica pel canal de Moçambic, i la costa est, fèrtil i plujosa, en el índic.

Per mi el viatge comença ja en el aeroport europeu que et porta cap allà. La gent que espera, és ja una mostra del que aniràs trobant. Volem a Antananarivo, la capital, que col·loquialment anomenen Tana. Vam haver d’esperar una bona estona dins de l’avió perquè encara no estaven a punt els del servei de seguretat de l’aeroport.

L’esmorzar a l’hotel de Tana: fruita, dos talls de pa de pessic i un tros de pastis de poma. Sortim de Tana per la RN7, cap al sud, cap a Ambositra.  Hi ha molta vida per la carretera; el terreny és ondulat, es veuen turons aquí i allà, el paisatge és molt verd i contrasta amb el color de la terra, que és vermella. Es veuen també camps d’arròs, amb el seu color verd brillant dels brots tendres. Quan els camps estan sense sembrar extreuen la terra argilosa i en fabriquen totxos per la construcció. Per això els nivell dels camps és cada cop més baix, perquè van extraient la terra.

Ambatolampy és el primer poble gran que es troba. Està a uns 1500 metres d’alçada, com molts altres llocs de les terres altes. En aquest poble es dediquen a fabricar peces amb alumini, essencialment estris de cuina. Hi ha parades a banda i banda de la carretera on venen cassoletes que semblen de fireta i que fan servir per posar la sal i el pebre a taula. De fet, hi ha peces d’alumini de totes mides, ja que també es poden trobar grans olles i cassoles, de les típiques per fer l’àpat de Nadal. Però també fabriquen cotxes i camions en miniatura. La terra de la regió és fosca, i la fan servir per fer els motllos on després hi aboquen l’alumini fos per fabricar les diferents peces. 

Hotel de les termes a Antisaribe 

Antisaribe també està a uns 1500 metres. El seu nom vol dir el lloc on hi ha molta sal. Té aigües termals riques en minerals. Va començar a adquirir importància al 1872 quan hi van arribar els primers missioners noruecs que van utilitzar aquestes aigües, però de fet, no va ser fins que hi van arribar els francesos a principis del segle XX que es va treure molt profit d’aquesta riquesa. Van construir l’hotel de les termes, també van construir l’estació i l’oficina de correus. Són edificis d’estil colonial, de façana blanca. L’hotel balneari està ben conservat de fora, envoltat de jardí i amb vista sobre el llac Ranomafana. El racó encara es conserva prou be, els jardins ben cuidats i un aire d’altre temps que m’agrada. L’estació en canvi, té un estil semblant, també blanca, però bastant més descuidada.

Església d'Antisaribe

Hi ha una església, just davant d’una pizzeria on venen pizzes per emportar o menjar allà. L’interior de l’església té unes cintes penjades de banda a banda, que l’hi donen color, un aire molt diferent a les nostres esglésies. Hi ha una senyora gran que se n’encarrega, em fa passar i m’ensenya el millor lloc per fer una foto. 

És una zona en que a més de les aigües termals hi ha bastants minerals i pedres precioses. A banda i banda dels carrers es poden veure paradetes on es poden comprar pedres o on tassen les pedres que porta la gent. Totes les parades tenen una balança per poder determinar el preu de la peça.

Diuen que és la població de Madagascar que té més pusse- pusse per habitant. Els pusse-pusse són carros per portar gent, que poden ser estirats per persones o per bicicletes.

La gent de pell més clara són de l’ètnia merina i són els quer estan més ben situats, sent la classe social més alta. Ocupen els càrrecs més importants, poden ser funcionaris, comerciants o tenir alts càrrecs en empreses. Viuen principalment a les terres altes però es troben per tota la illa. No se senten gens africans. Són d’origen malaisi.

Ambostitra és el país del zafimaniry. Aquí es dediquen també a treballar la fusta, fan peces de marqueteria força elaborades, però el que més em va impactar a mi és com es feien les serretes per tallar la fusta. A partir de qualsevol tros de xapa metàl·lica en fabriquen les serres, amb dents minúscules, en un treball d’una precisió impressionant. Els que es dediquen a la marqueteria són els zafinamiris.  És la regió dels betsileo. Aquí hi havia viscut el rei Mohamed V del  Marroc quan estava exiliat a Madagascar .  

El trajecte fins a Ambositra és muntanyós, una mica rocós en algunes zones i destaca la terra vermellosa. Les cases estan generalment ben cuidades, n’hi ha que són de construcció moderna, altres d’estil colonial i no falten les cases de tova.  Les faccions de la gent són molt variades, es veuen diferents tons de pell i força diversitat en l’estil dels vestits.