Xipre_19: Museu de Xipre, a Nicòsia

Aquest museu be val una entrada. És el museu arqueològic més gran de l’illa. Fins a finals del segle XIX bona part del patrimoni Xipriota va anar a parar als grans museus estranger, en part perquè els patrocinadors de les excavacions tenien dret a endur-se’n part dels objectes trobats. Actualment té una quantitat de material impressionant i només poden exhibir un 20% del que tenen, per manca d’espai.

A mi em va impressionar molt favorablement. No hi ha cap sala que trobés que no valia la pena. Hi ha molta informació i es pot veure l’evolució al llarg del temps dels objectes utilitzats i l’estil artístic emprat en cada època.

De l’època del neolític hi ha diferents bols i recipients en pedra polida, molt senzills però que havien estat fabricats fa més de 7000 anys, cosa que té el seu mèrit. Una de les coses que em van cridar més l’atenció son les figuretes de pedra representant humans. Les del neolític son molt simples de línies, molt poc definides, diuen que tenen forma de violí. Potser si que hi té una retirada. Però les que em van agradar més son del següent període, el calcolític (3000-2500 a.C.). També representen figures humanes, ara ja més definides, amb els braços en creu. 

Son molt gracioses, tenen marcats els ulls el nas i la boca, algunes porten alguna decoració... són similars a la figureta trobada a Lemba, que està representada a les monedes d’un euro. Alguna porta un penjoll al coll que representa una altra figureta com ella. Curiós. 

Encara més xocant son les figuretes que estan formades per dues figures humanes creuades: Una figura femenina en vertical i en el lloc dels braços, o sigui de través, completant la creu, una figura masculina. Podria representar una divinitat amb les dos components masculina i femenina i representar o estar relacionada amb la fertilitat.

Una peculiaritat del museu és que a les vitrines hi ha les antiguitats i pel mig de la sala, entre les vitrines escultures modernes.

De principis de l’edat del bronze es troben alguns objectes en ceràmica, molt curiós és un en ceràmica de dos colors, negra i color terra, amb una decoració d’animals a la part superior i gravats en les parets. S’havia trobat en una tomba. 

El treball en ceràmica és impressionat, combinaven diferents bols o gerros per formar un tot. Una gran varietat de formes i combinacions, així com gravats i relleus en aquests recipients. 

Hi ha uns altres objectes en ceràmica que són impactants: els models de santuaris. 

S’han trobat en necròpolis i son del 2000 a. C. representen un temple, el que vaig fotografiar era circular, amb una porta d’entrada, figures assegudes i altres dretes, un espai marcat al terra on hi ha tres bous, que serien uns ídols; aquest seria l’espai sagrat... representa una cerimònia en un temple d’aquella època. El bou representa el deu de la fertilitat. És curiós tot el que pot cabre en una peça que té una base de poc menys de dos pams. 

Hi ha un recipient que em va semblar molt bonic: era una mena de vas en forma cònica, del segle XIII a. C. Està esmaltat en color blau verdós, té representades escenes de caça, els animals i algunes decoracions en groc, els homes en un altre to. 

Normalment en els museus la part dels objectes de ceràmica m’avorreix una mica, però en aquest no em va cansar, ja que van canviant les formes i decoracions. Una gran varietat al llarg dels segles. Una època fan servir molt els dibuixos geomètrics, en alguns casos hi dibuixen una quadrícula molt fina, una decoració que recorda més unes puntes brodades que una ceràmica. 

Una altra cosa que em xoca son les gerres amb “filtre”: tenen una mena de tapa amb foradets en el broc de sortida del líquid. 

Hi ha una àmfora amb figures humanes representades i unes flors, que és del segle VIII a. C. Per l’altra banda, la mateixa gerra té una dona asseguda bevent amb una llarga canyeta. 

En aquesta època predominen les figures d’animals i homes, ja no hi ha figures geomètriques ni una disposició ordenada en la superfície. Les figures s’adapten a la forma del recipient. 

Una gran sorpresa per mi va representar el conjunt de figures votives trobades en el santuari de Ayia Irini (a la costa nord occidental), que són del segle VII a. C. Aquest santuari era ovalat, amb un mur protector, sense sostre, tenia un altra triangular i una taula per les libacions. 

Al voltant de l’altar es van trobar unes dues-centes figuretes d’argila. El santuari que no estava lluny de la costa va inundar-se en el segle VI i va quedar força malmès. Ara be, gràcies a la inundació aquestes figures van quedar cobertes per una capa de sorra. 

Hi ha figures de totes mides, de persones i d’animals, algunes representen divinitats, com la de la guerra o la de la fertilitat. En una pantalla estaven passant un vídeo sobre l’excavació i la troballa d’aquestes figures. A mi em va recordar una mica lo dels guerrers de Xian. 

Hi ha algunes estàtues i bustos o caps d’homes barbuts, també d’uns 500 anys a. C. on es veu la influència grega. Més enllà es pot veure la reproducció d’una tomba trobada a Tamasos. Prop de la tomba es van trobar unes esfinxs i uns lleons que probablement tenien una finalitat protectora. 

 

Tamasos es va fundar cap al segle VIII a. C. i va ser una important ciutat egne durant el segle VII a. C. gràcies a les mines que hi havia a la region. A la segona meitat del segle IV a. C. el rei de Tamasos va vendre la ciutat al rei de Kition i la ciutat passa a estar sota el poder dels fenicis. Però no gaire més tard quan el rei Ptolomeu cedeix la ciutat i les seves mines al rei de Salamis. Això passa cap al 312 a. C. 

Un altre cosa curiosa es troba a la secció de les monedes, hi ha monedes molt antigues però el que em va cridar l’atenció son els motllos que utilitzaven en la seva fabricació. 

En resum, un museu que val molt la pena visitar i deixar-se dur pel seu recorregut per la historia de la illa.

Xipre_18: Nicòsia nord

Tornem cap a Nicòsia, entrem per la part de dalt, per la zona ocupada. En aquest costat passa al revés que en el cantó lliure: aquí les zones més allunyades de la línia verda estan descuidades i decadents. A l’altre banda els barris pobres son a tocar de la línia.

Com que era el dia d’any nous estava tot molt tancat i es veia poca animació. El Büyük Han, que és un caravanserrall de l’època otomana estava tancat; va ser una llàstima. Es va construir en el 1592 i ara està restaurat i diuen que és un dels més bonics de la illa. Més enllà hi ha un altra caravanserrall del segle XVII que està en restauració, o al menys això sembla per les valles que l’envolten. 

El Büyük Hamam o els grans banys turcs, ha aprofitat una església del segle XIV; conserva la façana de l’església, cosa que és xocant. Van ser els otomans els que van convertir-la en uns banys, que tenien una gran clientela, ja que la majoria de cases es cases no en tenien. El curiós es que aquest edifici està dos o tres metres per sota del nivell del carrer, degut a que s’ha anat construint sobre ruïnes anteriors, el que ha anat elevant el nivell del carrer. Aquests banys encara funcionen, tot i que s’han modernitzat. 

La mesquita Selimiye és un edifici gòtic de l’època francesa; era la catedral de Agia Sofia. Es va trigar uns 80 anys per finalitzar la construcció d’aquesta església, que es va consagrar el 1326. Al llarg de la seva història va patir saquejos per part dels genovesos i dels mamelucs i també un parell de terratrèmols. Quan van arribar els otomans en el 1571 van arrencar els símbols cristians i van afegir un parell de minarets per convertir-la en mesquita. Ara be, no van arrencar tots els símbols cristians i sorprèn veure les figures de la façana, àngels, sants, apòstols.... Si no et fixes en els minarets diries que és una església, però entres a dins i és una mesquita: espai buit, sense mobiliari, les catifes, les làmpades... però l’arquitectura, les voltes, les columnes, els finestrals segueixen recordant l’església que havia sigut. És molt curiós aquesta barreja. 

Hi ha el Bedesten (Sant Nicolau dels anglesos) era una església bizantina del segle VI. En el segle XIV es va restaurar i es va convertir en església catòlica, però amb els otomans es va convertir en magatzem. Ara s’ha restaurat l’edifici i crec que és un centre cultural (també estava tancat).

A part de l’església-mesquita no vam poder entrar enlloc, pel que la idea que em vaig fer de la part nord de Nicòsia és una mica pobre. Em sorprèn alguna porta de casa que em recorda les de l’eixample, en deteriorat. 

A l’apropar-nos a la línia verda hi ha una zona moderna i també uns carrerons amb botigues obertes, de les que hi ha al voltant dels mercats. I allà mateix un gran casino, amb rètols gegants i cridaners. Sembla ser que els turcs tenen prohibit jugar i que estan sobretot per atraure als de Nicòsia sud que hi vagin a gastar. 

Creuem la línia divisòria i canvia el mon. Hi ha més diversitat de gent pel carrer, es veuen nois i dones, les terrasses estan plenes, hi ha famílies... els pocs metres que son terra de ningú separen dos mons molt diferents. 

Just davant del control de policia en el cantó lliure hi ha un monument pels drets humans, de l’escultor xipriota Theodoulos Grigoriou. Es va col·locar aquí en el 1995, coma protesta per la violació dels drets humans, per tal de que tothom qui passi ho vegi. 

A la base hi ha un escrit en grec, que ara m’he assabentat de que és una part de la declaració dels drets humans. Hi ha uns pals llargs clavats a terra que representen llances simbolitzant la destrucció dels drets humans. 

Quan vaig passar per allà vaig estar una bona estona mirant el monument, però com que no entenia el que hi posava ni hi havia cap rètol, no vaig entendre el seu simbolisme. Un cop aquí m’ha costat una mica trobar l’explicació. 

 

Faig una última volta per la Nicòsia lliure, pels bastions on hi ha l’ajuntament i més enllà la ciutat nova. Tinc la sensació que m’he perdut part d’aquesta ciutat; les dates no eren idònies per veure monuments. Diuen que és el motor econòmic i cultural del país i jo no he sabut percebre-ho.

Xipre_17: Bellapais

El poble de Bellapais no està massa lluny de la costa i de Kyrenia; de fet, com que la illa no és massa gran, no hi ha res que estigui allunyat. Està a les muntanyes pentadacktylos, a 260 m d’alçada, pel que quan arribes a dalt hi ha una magnífica vista sobre la costa. El poble està molt cuidat i l’atracció fonamental és la visita a les ruïnes de l’abadia.

En aquesta població hi va viure Laurence Durrell, l’escriptor britànic conegut per la seva novel·la “El quartet d’Alexandria”; no s’ha de confondre amb el seu germà Gerald, que era zoòleg i també escrivia. Era britànic, nascut a la Índia, però se sentia cosmopolita i és que va viure en molts llocs diferents, en molts casos, com a diplomàtic. Va viure a la regió entre el 1953 i el 1956, es va fer construir una casa a Bellapais tot i que treballava a Kyrenia. 

Les seves vivències d’aquells anys i els enfrontaments que hi va haver en aquell període contra el govern colonial els recull en el llibre “limones amargos”. Vaig llegir el llibre en tornar i gairebé ho prefereixo així; vaig veure-ho sense conèixer les seves sensacions, tenint les meves, tot i que el mon que ell relata i el que jo vaig veure no tenen gairebé res en comú. 

El llibre em va agradar molt, vaig trobar que no es centra tan sols en la historia sinó que reflecteix la gent del carrer, el dia a dia... val la pena llegir-lo. No vaig anar a veure la casa, potser després d’haver llegit el llibre si que m’hi hagués arribat, però diuen que tan sols hi ha una placa a la façana d’una casa més del poble. 

Vam dinar a un restaurant davant de l’abadia i després vam entrar a visitar-la. 

Aquest monestir va ser construït en el segle XII pels monjos agustinians que van arribar aquí fugint de Jerusalem, quan aquesta ciutat va caure en mans de Saladí l’any 1187. Van anomenar al monestir Abadia de la Pau. L’estructura original es va ampliar al llarg dels anys, i el claustre i el refectori que es veuen ara son del ~1350. Actualment molts dels que es casen venen aqui a fer-se fotografies. 

En l’any 1360 era una abadia important i venien molt peregrins, però el 1373 els genovesos van saquejar-la. Moltes de les coses que queden son del segle XIII, en estil gòtic francès. Hi ha un sarcòfag de l’època romana (segle II) i llegeixo que els monjos el feien servir per rentar-s’hi les mans.

Devia ser impressionant, és una llàstima que està bastant deteriorat. De totes formes tant a l’església com pel claustre i les sales adjacents hi ha detalls interessants.

Xipre_16: Keryneia

 Baixem cap a la costa, a Keryneia. Aquest és el nom que posa en el mapa de la oficina de turisme, però en altres llocs ho he trobat escrit de diferents formes (Kerneia, Kerneya o Kyrenia).

Aquesta població està situada a la costa nord de l’illa, és una zona turística, de clima agradable i un front marítim molt agradable per passejar o seure en les seves terrasses. El nucli antic està prop del port i té molt encant. 

Hi ha evidencies de que aquesta regió ja estava habitada en el període neolític, entre el 5800 i el 3000 a. C. probablement degut al seu bon clima, un terreny fèrtil i abundància d’aigua. 

Sembla que el fundador de Kyrenia podria ser Kifeas, un militar que va arribar aquí acompanyant a gent de diferents pobles d’Acaia (Grècia). Per tant, els habitants de Kyrenia serien de raça grega i mantindrien la seva cultura, llengua i religió. 

La referència més antiga a aquesta ciutat-estat es troba en una inscripció a Egipte, de l’època de Ramses III (~1125 a. C.). Van establir relacions comercials amb les illes del Egeu el que va afavorir el seu desenvolupament i creixement. S’ha trobat un vaixell antic prop del port que prova que hi havia aquest comerç. 

Les ciutats-estat van desaparèixer amb l’arribada del Ptolomeu I al poder (l’any 312 a. C.), però Kyrenia gràcies al seu comerç marítim seguia sent una ciutat pròspera. 

En el segle II a. C. hi havia temples dedicats a Apol·lo i a Afrodita. S’han trobat tombes de l’època romana amb ofrenes a l’interior i una inscripció dels primers anys de l’era cristiana. Els romans van construir el primer castell i un mur per protegir el port.

A l’est del port, en els primers anys del cristianisme van haver-hi les catacumbes i les tombes dels primers màrtirs cristians. Més tard es van convertir en esglésies excavades a la roca, algunes d’elles amb frescos a les parets.

Amb la divisió de l’imperi romà l’any 395, Xipre va quedar en la part corresponent a l’imperi Bizantí I pertanyia a l’església ortodoxa. Els emperadors bizantins van reforçar el castell i van construir una capella al costat. 

En el 1191 Ricard cor de lleó, de camí capa Jerusalem per la tercera croada es va apoderar del castell que van fer servir com a residencia i com a presó.

Durant el regnat dels Lusignan el castell s’engrandeix, es construeix una muralla que encercla la ciutat i el port, per protegir-la dels atacs que poguessin arribar tant del mar com de terra endins. 

 Durant el període venecià que crec que comença l’ any 1489 el castell es modernitza, ja que s’ha inventat la pólvora i cali poder instal·lar els nous canons. Les torres es van remodelar i es van fer resistents a l’impacta i foc dels canons, però no van lluitar contra els turcs sinó que es van rendir. 

Amb l’ocupació otomana els militars turcs i les seves famílies van ocupar la ciutat I el castell I la població cristiana tenia prohibit l’accés a l’interior de la ciutat emmurallada. Les condicions de vida de la població local eren dures i van acabar marxant cap a altres poblacions. En el 1856 el sultà del moment, Hatt-i-Humayioun reconeix els drets polítics dels cristians en l’imperi otomà. Amb això la ciutat es reviscola, es reconstrueix l’església de l’arcàngel Miquel i bona part de la població torna a la seva ciutat natal.

L’any 1878 el govern otomà cedeix el control de Xipre a Gran Bretanya com a base militar. Es construeix la carretera que uneix Kyrenia i Nicòsia i es reforma el port. També modernitzen la ciutat i es construeix un hospital amb fons privats. A començaments del segle XX aquesta era una ciutat pròspera, tenia escola i un diari. Es va anar convertint en un lloc de vacances per la gent de la capital. Ara be, l’administració britànica va posar les coses una mica difícils a la població local, ja que va implantar taxes molt elevades; a més hi va haver sequeres i una crisi econòmica que va fer que els joves emigressin a Egipte i també a Estats Units. 

Una de les persones que havia emigrat als Estats Units va tornar i va construir el primer hotel per atraure el turisme estranger, l’any 1922. Així va arrencar aquesta ciutat com a destí turístic. Després de la segona guerra mundial a més dels habitants de Nicòsia hi anaven grecs i turcs, molts d’ells s’hi van instal·lar i també bastants britànics. 

Després de la independència, en els anys 1963-64 quan hi havia els conflictes entre les dues comunitats majoritàries grecs i turcs per tot el país, Kyrenia estava tranquil·la, però militars turcs van tallar la carretera que unia aquesta ciutat amb la capital, va ser quan van ocupar el castell de Sant Hilarion. Ara be, es va construir una altra carretera per arribar a Kyrenia i per tant a la ciutat hi seguia arribant turisme. 

Durant els anys 60 hi havia concerts i activitats culturals en el castell i també s’organitzaven regates. 

L’any 1974, al districte de Kyrenia un 83% de la població era greco-xipriota i maronites, mentre que només un 13-14 % era turco-xipriota. La resta eren estrangers residents a la regió, majoritàriament britànics. 

El 20 de juliol del 1974 l’exèrcit turc bombardeja la ciutat i en tres dies s’apodera de la ciutat. Hi ha matances i saquejos, els greco-xipriotes estan forçats a marxar cap a la zona lliure de l’illa deixant-ho tot. En principi, a alguns maronites els van deixar quedar, però la repressió exercida pels turcs envers ells els va fer marxar i en queden molt pocs que segueixin vivint a Kyrenia i la zona ocupada. La majoria de birtànics també va optar per marxar cap a una altra zona. Els ocupants van destruir cases, edificis públics i esglésies. 

Les terres dels greco-xipriotes van redistribuir-les entre els turcs i els colons turcs nou arribats. Es va encoratjar a fer negocis i vendre propietats als estrangers. 

Els habitants de Kyrenia que van haver de desplaçar-se cap a altres zones segueixen en contacte i tenen els seus representants al govern, hi ha un govern municipal a l’exili ( però dins de la mateixa illa, en la part lliure), el seu cap és l’arquebisbe. Organitzen activitats i mantenen el contacte amb la població que està dispersa per la illa. 

Una dona originaria de Kyrenia va reclamar davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans el seu dret a la propietat que l’hi van usurpar els turcs. L’any 1996 es va resoldre el seu cas i es va obligar a Turquia a indemnitzar-la per no deixar-l’hi ocupar la seva propietat i es reconeix que segueix sent seva. El govern municipal de Kyrenia anima a la població a seguir l’exemple i presentar la denuncia corresponent per poder conservar les seves propietats. 

La seu del govern municipal es troba a tocar de la línia divisòria entre la zona ocupada I la lliure. Tota aquesta informació prové de la seva web. Hi ha 5000 kyrenians desplaçats. 

No vaig estar masses hores a la ciutat i em vaig dedicar a recórrer la part antiga i del port. Al costat del port hi ha la fortalesa que ara és un museu. Només la vaig veure per fora. Pel carrer molts homes i joves, poques dones, molt poques. Els carrers de l’interior més descuidats, mesquites una mica deteriorades, esglésies de diferents confessions,... és un lloc molt tranquil, al menys en aquesta època de l’any (gener). 

Xipre_15: Castell de Sant Hilarion

Avui anem cap al nord a la part ocupada per Turquia. Hem de passar el control de policia, com si fos una frontera: hem de presentar el passaport i el full amb les nostres dades per tal de que hi posin el segell i entrin les dades a l’ordinador. Per circular per la part ocupada hem d’anar acompanyats per un guia autoritzat pel govern del cantó ocupat. El senyor que ens acompanya té el doble passaport, si no recordo malament era turco xipriota, per tant com a xipriota té el passaport de Xipre (del cantó lliure) i el de la part ocupada, que només serveix per anar a Turquia. 

La República Turca de Xipre del Nord només està reconeguda per Turquia, per tant quan estàs en aquesta zona de la illa estàs en terra de ningú, a nivell legal, ja que aquesta república no està reconeguda a nivell internacional. Per això el vehicle ha de tenir una assegurança extra. O sigui que treuen diners dels turistes que hi passen, ja que a més has de pagar al guia i un tant per persona i dia per circular per allà, crec que eren 5 o 6 euros.

Em va sorprendre, ja que m’esperava trobar militars per tot arreu i infraestructures deteriorades i no va ser així. La primera impressió sortint de Lefkosia va ser la de trobar-ho tot molt modern i cuidat, sense diferencies entre un cantó i l’altra. 

Com ja he comentat, no es considerava que s’havia conquerit un país fins que no s’havia conquerit la capital i en aquest sentit Nicòsia està molt ben situada, a la plana de Mesaoria entre la serralada de Pentadaktylos i la de Troodos. Ara be, aquesta protecció no va se suficient ja que Turquia va ocupar part de la capital. Primer va ocupar la ciutat costera de Keryneia i després Famagusta. La Creu Roja va ajudar a evacuar als grecoxipriotes del nord, portant-los cap al sud. Ara la regió ocupada em recorda Turquia. Molts homes per tot arreu i poques dones.

Arribem al castell de Sant Hilarion (o en català és sant Hilari?). Vist des de l’aparcament és impressionant: es retalla contra el cel, sobre el penya-segat rocós. Pel que es veu ara del seu perímetre, devia ser sensacional. Està en una zona muntanyosa i ja des del mateix aparcament es té una bona vista de sobre la costa del nord de l’illa.

Sant Hilarion (o es sant Hilari?) era un monjo palestí que va viure en el segle IV que fugint de Terra Santa on era perseguit es va refugiar a Xipre, on era sol·licitat pels seus miracles; va viure en una cova on ara hi ha el castell i va morir aquí als 80 anys d’edat. En el segle X els bizantins construeixen un monestir sobre la seva tomba. 

Sembla que molts sants que van haver de fugir de Terra Santa es van refugiar a Xipre i segons va deixar escrit un visitant del segle XIV les seves relíquies es conserven en el Castell. 

La situació d’aquest monestir era estratègica ja que es té una vista immillorable sobre la costa, pel que es van establir torres de vigia i hi havia una bona comunicació entre les diferents torres de la costa, que tenien com a objectiu vigilar per si arribaven els àrabs. 

L’any 1191 Guy de Lusignan venç a l’emperador bizantí de Xipre, Isaak Komninos i s’apodera del castell. Durant el regnat dels Lusignan el van reforçar i preparar per la defensa, ja que durant 4 anys va ser el centre de les disputes entre l’emperador Frederic II i Ibelin, que era el regent de Xipre, sobre qui tenia el dret de governar a l’illa. Al final va perdre Frederic II i els Lusignan van continuar regnant. El castell es va convertir en la seva residencia d’estiu a més de seguir sent una fortalesa militar. En l’època veneciana es deteriora bastant. La llegenda diu que el castell tenia 101 habitacions i un jardí secret.

El castell està relacionat amb les histories un tant truculentes de la reina Elionor. Elionor de Prades es va casar l’any 1353 amb Pere de Lusignan, príncep hereu de Xipre. Un cop va ser coronat rei passava molt temps fora, en la lluita contra els turcs i els sarraïns; va ocupar Alexandria i la costa Síria. A més tenia dues amants i això Elionor no ho portava gens be, pel que va decidir venjar-se. A una de les amants, que estava embarassada de vuit mesos, la va fer avortar i la va fer empresonar aprofitant que Pere estava de campanya pel mon. 

Per altra banda, quan el rei va tornar d’una de les seves expedicions l’hi van fer arribar els rumors que corrien de que la seva dona tenia un amant. Això l’hi presentava un dilema ja que si la castigava i acceptava que era cert, s’exposava a entrar en guerra amb la corona d’Aragó; per evitar conflictes va decidir negar els fets i fer matar al difamador, que era el que l’hi havia donat la noticia, el compte de Rochas. Aquesta mort va molestar a la cort i sembla que per això el van assassinar. En un altre lloc llegeixo que aquest compte era l’amant d’Elionor. 

Al rei el van matar l’any 1369 i la seva dona estava convençuda que el que estava al darrera de l’assassinat era el seu cunyat, el Princep Joan d’Antioquia. Elionor es va quedar a Xipre per tal de lluitar perquè el seu fill Pere pogués heretar el trono i a més per ordir la venjança contra el seu cunyat.  

La venjança d’Elionor contre Joan d’Antioquia va ser fer-l’hi creure que els seus guardaespatlles en qui confiava, el volien assassinar; ell la va creure i els va fer llançar al buit des d’una de les torres del castell, que ara rep el seu nom. Després ella el convida a sopar i el mata en la mateixa sala que van matar al seu marit.

Crec que va ser al 1378 que va ser expulsada de l’illa i és va refugiar a Rodes. Tenia 45 anys i deixava enrere tota una vida d’embolics i venjances! Més tard, gràcies a la reialesa catalana, va arribar a Barcelona i el 1381 es va instal·lar a Valls. Uns anys més tard, va retornar a Barcelona on va residir fins a la seva mort, en el 1416. 

A la part baixa és on vivien els soldats i hi havia també els estables. Després per tota la muntanya s’enfila la muralla, que tenia set torres semicirculars. El pas cap a les vivendes dels Lusignan estava tallat a la roca i en la porta d’entrada hi havia un pont llevadís, típic de tots els castells. 

L’església bizantina i els seus annexos son massa grans pel que seria l’església d’un castell, el que confirma que primer hi havia el monestir i es va aprofitar el lloc per construir la fortalesa. 

Durant els enfrontaments entre grecs i turcs xipriotes del 1964, un grup nacionalista turc es va apoderar del castell i el van utilitzar per controlar la zona nord, ja que la seva situació l’hi permet controlar la carretera entre la capital Nicòsia i Kyrenia, que és una de les ciutats importants de la costa. 

Des d’aquell any la fortalesa està en mans turques i em sembla que actualment hi ha una base militar a la part de dalt de tot.