Tornem cap a Nicòsia, entrem per la part de dalt, per la zona ocupada. En aquest costat passa al revés que en el cantó lliure: aquí les zones més allunyades de la línia verda estan descuidades i decadents. A l’altre banda els barris pobres son a tocar de la línia.
Com que era el dia d’any nous estava tot molt tancat i es veia poca animació. El Büyük Han, que és un caravanserrall de l’època otomana estava tancat; va ser una llàstima. Es va construir en el 1592 i ara està restaurat i diuen que és un dels més bonics de la illa. Més enllà hi ha un altra caravanserrall del segle XVII que està en restauració, o al menys això sembla per les valles que l’envolten. 
El Büyük Hamam o els grans banys turcs, ha aprofitat una església del segle XIV; conserva la façana de l’església, cosa que és xocant. Van ser els otomans els que van convertir-la en uns banys, que tenien una gran clientela, ja que la majoria de cases es cases no en tenien. El curiós es que aquest edifici està dos o tres metres per sota del nivell del carrer, degut a que s’ha anat construint sobre ruïnes anteriors, el que ha anat elevant el nivell del carrer. Aquests banys encara funcionen, tot i que s’han modernitzat. 
La mesquita Selimiye és un edifici gòtic de l’època francesa; era la catedral de Agia Sofia. Es va trigar uns 80 anys per finalitzar la construcció d’aquesta església, que es va consagrar el 1326. Al llarg de la seva història va patir saquejos per part dels genovesos i dels mamelucs i també un parell de terratrèmols. Quan van arribar els otomans en el 1571 van arrencar els símbols cristians i van afegir un parell de minarets per convertir-la en mesquita. Ara be, no van arrencar tots els símbols cristians i sorprèn veure les figures de la façana, àngels, sants, apòstols.... Si no et fixes en els minarets diries que és una església, però entres a dins i és una mesquita: espai buit, sense mobiliari, les catifes, les làmpades... però l’arquitectura, les voltes, les columnes, els finestrals segueixen recordant l’església que havia sigut. És molt curiós aquesta barreja. 
Hi ha el Bedesten (Sant Nicolau dels anglesos) era una església bizantina del segle VI. En el segle XIV es va restaurar i es va convertir en església catòlica, però amb els otomans es va convertir en magatzem. Ara s’ha restaurat l’edifici i crec que és un centre cultural (també estava tancat).
A part de l’església-mesquita no vam poder entrar enlloc, pel que la idea que em vaig fer de la part nord de Nicòsia és una mica pobre. Em sorprèn alguna porta de casa que em recorda les de l’eixample, en deteriorat.
A l’apropar-nos a la línia verda hi ha una zona moderna i també uns carrerons amb botigues obertes, de les que hi ha al voltant dels mercats. I allà mateix un gran casino, amb rètols gegants i cridaners. Sembla ser que els turcs tenen prohibit jugar i que estan sobretot per atraure als de Nicòsia sud que hi vagin a gastar. 
Creuem la línia divisòria i canvia el mon. Hi ha més diversitat de gent pel carrer, es veuen nois i dones, les terrasses estan plenes, hi ha famílies... els pocs metres que son terra de ningú separen dos mons molt diferents.
Just davant del control de policia en el cantó lliure hi ha un monument pels drets humans, de l’escultor xipriota Theodoulos Grigoriou. Es va col·locar aquí en el 1995, coma protesta per la violació dels drets humans, per tal de que tothom qui passi ho vegi.
A la base hi ha un escrit en grec, que ara m’he assabentat de que és una part de la declaració dels drets humans. Hi ha uns pals llargs clavats a terra que representen llances simbolitzant la destrucció dels drets humans.
Quan vaig passar per allà vaig estar una bona estona mirant el monument, però com que no entenia el que hi posava ni hi havia cap rètol, no vaig entendre el seu simbolisme. Un cop aquí m’ha costat una mica trobar l’explicació.
Faig una última volta per la Nicòsia lliure, pels bastions on hi ha l’ajuntament i més enllà la ciutat nova. Tinc la sensació que m’he perdut part d’aquesta ciutat; les dates no eren idònies per veure monuments. Diuen que és el motor econòmic i cultural del país i jo no he sabut percebre-ho.
