12 de setembre 2017

Sud de Xina_5. Yunnan. Lijiang


Després de veure les gorges del salt de tigre i dinar ens en vam anar cap a Lijiang. Anem baixant una mica, ja que aquesta ciutat es troba en un altiplà a 2400 metres d’alçada, i està envoltada per tres muntanyes. 

L’hotel, el XiangHe, està al límit de la ciutat antiga. La part nova no té cap encant però quan s’arriba a l’hotel la cosa canvia. És un carrer tranquil, amb hotelets un al costat de l’altre. Cases amb grans teulades, molta decoració amb fusta, fanalets vermells a la porta... Molt agradable. 

Per visitar la ciutat antiga cal pagar una entrada, 80 yuans segons diu en el tiquet és pel manteniment de la ciutat. Té una mida assequible per recorre-la a peu; ara be, és grandeta i els carrers s’assemblen força. S’ha de vigilar una mica per no perdre’s o portar el plànol a sobre. 

Vaig trobar-la molt bonica, tot i que en alguns carrers la quantitat de gent mata l’encant. Es veuen moltes cases de fusta, ben cuidades, adornades amb flors, fusta treballada... I canals i ponts en molts carrers. El que és el carrer principal (o un dels centrals), està ple de botigues d’artesania i restaurants. Tot ben posat però una mica repetitiu. Aquesta ciutat és un important destí turístic pels propis xinesos. 

Lijiang forma part del patrimoni de la humanitat per la UNESCO des de l’any 1997, tot i que sembla que en els darrers anys s’estan plantejant retirar aquesta qualificació. Va passar a formar part del patrimoni cultural de la humanitat perquè es considera que ha preservat l’estil de vida local, l’arquitectura i la cultura del poble Naxi. 

Aquesta població va ser un important centre comercial connectant Sichuan, Yunnan i Tibet. Aquí s’ajuntaven la ruta de la seda del sud amb la del te i els cavalls. També era un lloc de confluència de les cultures naxi, han, tibetana i bai. Aquest intercanvi cultural i tecnològic ha influït en la vida d’aquesta ciutat. A nivell religiós en els temples d’aquí coexisteixen tres creences el confucionisme, el taoisme i el budisme. 

Hi ha constància de que en l’època dels estats guerrers, entre el 476-221 a. C. aquí ja hi havia una població. Però va ser quan governava la dinastia Tang (618-907 d. C.) que l’economia d’aquesta regió va començar a millorar significativament, gracies al desenvolupament de la ruta del te i els cavalls. 

Com el seu nom indica, la ruta del te i els cavalls era per l’intercanvi del te xinès per cavalls tibetans. En aquell temps el te era un dels bens més preuats, més que la porcellana o la seda. Aquesta ruta connectava un gran nombre de monestirs que sovint s’encarregaven de regular la distribució del te en la regió. 

Es pensa que el cultiu de te va començar en les zones humides i elevades de Sichuan i Yunnan. Sembla que en el 1946 encara es portaven els farcells de té de més de 60 Kg a peu. Trigaven unes tres setmanes en recórrer 225 Km. Més tard es van fer servir animals per transportar la càrrega. 

Aquesta ruta recorria un total de 2250 Km, des de Ya’an en la regió productora de te de Sichuan, fins a Lhasa a 3600 metres d’alçada. És una de les rutes que va a més alçada i de les més dures d’Àsia. Al llarg d’aquest trajecte es creuaven els tres grans rius Yangtsé, Mekong i Salween i quatre ports de 5000 metres d’alçada. A més, hi havia un problema afegit que era el dels saltejadors de camins. 

La planificació de la ciutat actual és dels últims anys de la dinastia Song i començaments de la Yuan (cap al 1200-1300) quan la ciutat l’habitaven els Naxi. Kublai Khan va ser el primer emperador de la dinastia Yuan ( a la Xina era l’emperador Shizu) i va instal·lar aquí la seu del seu regne. Això va contribuir a un ràpid desenvolupament i es va convertir en el centre polític, cultural i educacional d’aquesta àrea. Va contribuir molt al comerç en la província de Yunnan, i entre aquesta província i les altres regions de Xina, el Tibet, la Índia i altres països asiàtics. 

Ara be, gran part dels temples i edificis dels que es veuen ara es van construir durant les dinasties següents, la Ming i la  Qing, que van ser les últimes dinasties imperials.

Els carrers estan empedrats el que l’hi dona l’aire de ciutat antiga. I els canals d’aigua tenen el seu encant. Hi ha una gran xarxa de canals que distribueixen l’aigua pels diferents carrers. Diuen que hi ha mes de 300 ponts, alguns construïts durant les dinasties Ming i Qing. Aquesta ciutat se la coneix com la Venècia oriental, o la Suzhou de les terres altes. 

La utilització que fan de l’aigua és molt peculiar. En cadascun dels pous o fonts hi ha tres espais; en la part més alta, propera a la sortida de l’aigua, és la que es fa servir per beure; la segona secció és d’on es treu l’aigua per cuinar o netejar vegetals i fruites, i l’aigua de la part més baixa és la que es fa servir per rentar roba. 

Una altra cosa que crida l’atenció són les parets amb escriptura pictogràfica. És l’escriptura dongba, l’escriptura dels Naxis, que són una de les 55 minories ètniques que hi ha a la Xina. 

Tinc una mica d’embolic en quant als naxis i la cultura dongba. Els naxis que vivien a Lijiang seguien una religió basada en la màgia, amb semblances a la bon del Tibet. Durant la dinastia Tang (618-907) i Song (960-1279) va arribar aquí la influencia d’altres cultures, la religió tibetana bon, el budisme i el taoisme. Això va portar a la fusió de les diferents creences amb la religió nativa i és com va aparèixer la religió Dongba que es va convertir en la base de la cultura naxi. 

De seguida va aparèixer una mena d’elit, que va integrar la religió dongba amb la cultura naxi (les cançons, danses, art, pintura, historia i la medicina tradicional). Aquests savis ocupaven una posició elevada entre els naxis, ja que es considerava que eren els mediadors entre els homes, els esperits i els deus. Eren capaços d’allunyar els desastres i portar la bona fortuna. 

La cultura Dongba recull escriptures, pintures, dansa i musica. La seva escriptura té més de mil anys d’història i encara la utilitzen alguns naxis. Com ja he dit, és de tipus jeroglífic, amb pictogrames i és l’única d’aquest estil a la Xina. Actualment hi ha bona part de les seves escriptures traduïdes al mandarí. Les van traduir els propis dongba per tal de donar a conèixer la cultura del poble naxi. Aquest escrits recullen la seva historia, les llegendes antigues, les danses i música... Moltes d’aquestes traduccions es guarden fora de Xina (Estats Units, Canadà, Japó, Anglaterra, França, Alemanya i Àustria). 

Les pintures - escrits dongba descriuen tant les creences dels poble naxi com la seva forma de vida. Per ells, la dansa i la música també formaven part de la vida quotidiana. Les seves danses sovint imiten els moviments dels animals; alguns dels animals que imiten son: tigre, elefant, mono, àliga i granota. Una selecció curiosa d’animals. 

Entrem en un temple budista, que té un aire un tant decadent, però m’agrada. S’hi respira tranquil·litat ja que no hi ha les masses de gent del carrer. 

Hi ha també una església cristiana que es va construir en el 1905, per un missioner britànic. Va ser el centre del cristianisme a Lijiang. Després e sva crear una escola cristiana però en el 1958 va deixar de funcionar l’església i em smebla que també l’escola. El terratrèmol del 1996 va fer malbé part de la seva estructura. 

Coses curioses que trobo a les botigues: les ampolles d’oxigen per evitar el mal d’alçada i les fundes de plàstic per preservar les sabates de la pluja. I aquí i allà es pot trobar gent (noies sobretot) amb els vestits tradicionals fent-se fotografies. 

Des de la part alta de la ciutat es té bona vista sobre les teulades. Hi ha diversos bars amb les terrasses des d’on es pot contemplar aquesta panoràmica. 

Al vespre tota l ciutat està il·luminada i fa molt bonic. A la part alta és on hi ha els bars de copes i l’animació nocturna, però a mida que es va baixant els carrers estan cada cop més buits i tranquils; és com trobar-se en una altra ciutat. 

En l’hotel en que estàvem l’esmorzar era estil xinès: sopa, fideus, arròs, mig ou dur, pa xinès, una mena de xurros, vegetals... Vaig prendre la sopa, era un caldo clar amb alguna cosa flotant, al que vaig afegir-hi arròs blanc. Vaig prendre també ou dur, un xurro i pa. Vaig aconseguir atipar-me sense massa entusiasme. El curiós és que no hi ha ni te ni cafè.

A l’habitació hi ha un escalfador d’aigua i te. O sigui que una opció es baixar-te’l o prendre’l a l’habitació. Si es vol cafè en els supermercats venen uns sobres de cafè amb llet i sucre. 

La gent aquí menja ràpid i són molt sorollosos. S’asseuen en qualsevol taula, compartint i a vegades, quan t’aixeques per anar a buscar alguna cosa més de menjar, et trobes que ja t’han pres el lloc.

Després d’esmorzar vam anar cap a la part nova, al banc de Xina, que és l’únic lloc on canvien divises. El tràmit és laboriós i passem força estona. En sortir al carrer continuava plovent pel que vaig decidir comprar un paraigües. Em va costar 10 yuans (menys de dos euros). Era el més senzill que tenien. Va ser una bona decisió ja que no em vaig separar d’ell en tot el viatge. Va acabar amb pudor a florit però va fer el seu servei. 

Vam passejar pel mercat; amb els paraigües resulta una mica incòmode. Tenen molta varietat de verdures i fruites. I les pinyes feien molt bona olor; les tenien partides ja i te la venen tallada si vols. 

La part de les carns feia molt bona impressió i gens de pudor. Em van sorprendre els pernils, paletes i cuixes posades a assecar tenien bona pinta. Tot i que s’assemblava al nostre pernil aquí la gent no el pren cru sinó que el cuina. 

Una altra de les coses curioses que es pot veure son uns ous que enterren crus durant dos mesos i que quan els treuen el seu interior és gelatinós. Són molt apreciats.

Els peixos es venen vius, per això els tenen en cubells i palanganes fent-hi bombollejar aire. O sigui que aquí el peix sempre és fresc. 

Com ja vaig comentar en algun altre lloc, la cistella de la compra la porten penjada a l’esquena, és com una gran motxilla. La du tothom, homes i dones, joves i vells. 

Hi ha gran varietat de bolets; al llarg dels dies en vam provar molts de diferents. Els cuinen amb carn o verdures o sols. També hi ha grans piles de fideus d’arròs. 

És un mercat molt ben assortit i molt ben posat. Té una part coberta i l’altre al carrer, que com que plou està mig coberta per tendals. 

Després vam anar a visitar la casa de la família Mu. Aquesta família va governar als naxis durant 22 generacions, al llarg de 470 anys, des de la dinastia Yuan fins a la Qing passant pel període de la dinastia Ming.

Aquest clan tenia un gran prestigi per les seves maneres educades i la seva honestedat. La casa que es visita es de l’època Ming. Però les guerres durant la dinastia Qing, i després la revolució cultural la van deixar molt malmesa. 

Donat el valor històric d’aquesta residencia el Banc Mundial, en el 1996, va donar (o era un préstec, no ho sé) una important suma de diners per la seva reconstrucció. Es va trigar tres anys en acabar la reconstrucció, però es va fer de forma acurada, basant-se en les fotografies que hi havia, on es veia tant l’estil arquitectònic com la forma de vida en el palau. Es va intentar reproduir-la el més fidelment possible. 

Aquesta residencia era el centre polític, de poder i riquesa dels naxis. Tot i que era una residencia té l’aire d’un palau. En la seva millor època tenia uns cent edificis. És diu que era com la ciutat prohibida (de Beijing) en miniatura.

La visita al complex residencial és impressionant. Hi ha tres edificis centrals, perfectament alineats, que eren els palaus per les recepcions i una biblioteca. Era la zona de gestió i administració. A dalt de tot hi ha el temple. Al voltant hi ha els edificis on vivien, la part de residencia privada de tots els familiars. 

Hi ha també uns passadissos coberts amb baranes de marbre, que van be per protegir-se de la pluja. Les teulades de fusta pintada. Davant de cada un dels edificis hi ha unes lloses de marbre decorats en el centre de l’escalinata. L’últim edifici és el temple, on es feien les cerimònies religioses. 

El primer edifici, el que correspon al lloc de les audiències és impressionat per la seva riquesa. Recorda a les sales de la ciutat prohibida. La sala següent és la biblioteca, on es guarden milers de sutres, pintures i treballs de cal·ligrafia d’autors famosos. 

Hi ha força gent visitant-ho però com que és un recinte molt gran queda força diluït. No és om pel carrer que està tothom concentrat en els mateixos llocs. 

Diuen que Lijiang és l’única ciutat antiga que no tenia muralla. Segons una llegenda això es deu al període en que va governar la família Mu. Té a veure amb el símbol que representa la família Mu i en com canvia quan s’indica que és el governador d’una ciutat amb muralla; passa a ser el símbol de Kun que vol dir setge. Per tant podria entendre’s que els Mu estaven atrapats en aquesta ciutat. Degut a aquest simbolisme no es va construir mai una muralla. 

Vam anar a dinar en un lloc del carrer principal en el que hi ha unes taules comuns i diferents parades en les que pots comprar-te el menjar. Vaig menjar un arròs saltejat molt bo. Vaig aconseguir que la noia entengués que no volia gens ni mica de picant.

10 de setembre 2017

Sud de Xina_4. Yunnan. Gorges del salt del tigre

Deixem enrere la vall de Shangri-la i anem cap a les gorges del salt del tigre que es troben a unes dues hores de cotxe direcció a Lijiang. 

Pel camí vam trobar algunes paradetes; en una d’elles una dona estava coent unes salsitxes, en d’altres venien productes diversos, com uns grans bolets de soca d’arbre. Es veien algunes cases, una estupa... 

El fill de la dona que cuinava, em va sorprendre perquè parlava una mica d’anglès. Vivien en una de les cases que hi havia més al fons i tenien aquella cuina de llenya instal·lada a peu de carretera per vendre alguna cosa calenta a la gent que passava. Una vida dura la d’aquesta gent.

Les gorges del salt del tigre es troben entre les muntanyes del drac de jade I les muntanyes Haba, muntanyes de més de 5000 metres d’alçada. 

Diuen que son unes de les gorges més profundes del mon. A uns 200 metres de fondària hi corre el riu Jingsha, que és el nom que rep en aquest tram el riu yangtse.  El Jingsha té 18 ràpids. Els primers que van intentar baixar-los, en el 1980 van desaparèixer. El primer descens que va tenir èxit va ser l’any 1986. 

En la zona més estreta, aquestes gorges tenen 30 metres d’amplada. Hi ha una roca sortint que és la que fa que sigui el punt més estret. Segons una antiga llegenda un tigre que fugia d’un caçador va aprofitar aquesta roca per saltar a l’altra banda del riu i escapar. D’aquí ve el nom d’aquestes gorges. 

Aquesta zona forma part de l’àrea protegida dels “tres rius paral·lels de Yunnan” que forma part del patrimoni de la humanitat des del 2003. En aquesta regió hi ha les capçaleres dels tres grans rius Yangtsé, Mekong i Salwin.

Llegeixo que hi ha en discussió la creació de diverses preses per poder generar electricitat, però això comportaria el desplaçament de mes de cent mil persones i a més. desapareixeria l’atractiu turístic del salt del tigre. 

I és que aquestes gorges són un gran reclam turístic. Hi ha possibilitat de fer senderisme recorrent les gorges, però també es pot anar en cotxe fins a la zona on és més estret i llavors, pagant entrada pots baixar per unes escales fins al nivell de l’aigua i tornar a pujar. Això és el que vam fer nosaltres. 

Ja a dalt de tot i també pel camí hi ha homes que t’ofereixen portar-te amb una cadira de ma. Portar algú per aquelles escales, amb la quantitat de gent que hi ha té mèrit. Una dona que anava en la cadira posava olt mala cara, no sé si perquè es trobava malament i per això anava en cadira o si era pel fet d’anar en aquell carruatge. 

H havia moltíssima gent, en algun tram havies de fer cua per poder passar. A part de que tothom es va parant per fer fotografies, selfies, en grup.... 

Baixes per una banda i pots recórrer un petit tram per la part baixa per tornar a pujar per una altra escala. 

Anant en calma, fent fotografies i aturant-se de tant en quant per descansar es triga poc més d'una hora.

La gent que hi havia era molt variada, joves i grans, predominaven les famílies; és el període de vacances escolars, pel que per tot arreu es veuen moltes famílies fent turisme. Turisme intern, d’altres regions de la Xina. 

Per dinar vam fer una variat de plats. En general es fa tants plats diferents com persones i es comparteixen. Moltes verdures, i una de les coses que em va agradar més va ser la flor de carabassó arrebossada, estava boníssim. Amb un refresc valia uns sis euros. 

09 de setembre 2017

Sud de Xina_3: Gompa de Songzanlin o Sumtseling. Vall de Shangri-la. Yunnan

Després de visitar el llac Napa vam continuar per la vall per arribar a la Gompa o monestir de Songzanlin (nom xinès) o de Sumtseling (nom tibetà). 

Al fons de la vall, protegida per les muntanyes i enmig del ver, hi ha una població de la que sobresurt un conjunt de teulades daurades que corresponen a aquest complex monacal que està a 3300 metres d’alçada. 

És un monestir de l’ordre budista tibetana, dels gelupes, els del barret groc. El va fer construir el cinquè Dalai Lama en el 1679 i l’emperador Kangxi, de la dinastia Qing, va patrocinar la construcció. També es diu que aquest emperador va participar en la cerca de la reencarnació del 7è Dalai Lama. 

Quan vaig llegir això em va sorprendre una mica i vaig pensar que potser hi havia algun error, però no és així. 

Aquest emperador va tenir un regnat molt llarg, que va durar fins al 1722, amb el que va veure morir al 5è i 6è Dalai lames (el primer en el 1682 i l’altre en el 1706).  Va ser un dels emperadors més importants de la historia de Xina, ja que va dur la pau i l’estabilitat.

És el monestir budista més important de la província de Yunnan; en el moment de màxim esplendor podia donar allotjament a més de 2000 monjos. Actualment té una comunitat d’uns 600. 

L‘any 1959 va quedar parcialment destruït i no va ser fins al 1981 que es va començar la restauració (o reconstrucció). És un lloc de pelegrinatge i aquí se celebra cada any el festival tibetà Gedong. Se’l coneix també com el petit Potala (el palau del Potala es troba a Lhasa i era la residencia del Dalai lama). 

El llac Lamuyangcuo es troba davant del monestir i és un llac sagrat on es considera que hi habita la deessa Bandanlamu, que és la que vetlla per l’univers. A banda i banda del complex religió hi ha un parell de pobles. Al costat una muntanya sagrada i una plataforma pels enterraments celestials. 

Quan hi ha cerimònies especials els monjos surten del monestir i van cantant i recitant pregàries tot donant la volta al llac. També els creient donen la volta al llac en el sentit de les agulles del rellotge.

L’enterrament celestial és el ritual en el que el difunt es trosseja d’una forma especifica, i després es col·loca en algun lloc elevat on està exposat al vent, la pluja i la neu i a les aus rapinyaires. Un altre estil d’enterrament que es practica en aquesta zona és tirar el cos al llac Napa; en aquest cas son els peixos els que se n’alimenten. 

El passeig donant la volta al llac és molt agradable i en alguns punts hi ha una bona vista de la gompa amb el seu reflex en l’aigua. Vam trobar alguns grups de gent que donaven la volta i es dirigien també al monestir. Si vas amb calma i t’entretens fent fotos, pots trigar una hora en arribar al final, però el passeig s’ho val. 

Pel camí es troben banderoles d’oració multicolors voleiant, estupes, cremadors de plantes aromàtiques i també a vegades pals clavats a terra; això representa que renunciaven a les armes perquè venien temps de pau. 

Vaig trobar un parell de dones amb un cistell penjat a l’esquena. Després vaig veure que és habitual per aquí. En el supermercat o als mercats, dones grans però també joves, van posant tot el que compren en aquest gros cabàs que duen a l’esquena. 

Quan ho vaig veure en un mercat el primer que em va venir al cap va ser si no els hi prendrien el que duien alà. De fet son cistelles molt fondes, pel que suposo que costa de ficar-hi la ma. 

Les dones que vaig trobar aquí al llac que duien el cistell com a motxilla anaven molt conjuntades: el vestit de color negre però el cistell i el capell de color vermellós. 

Prop de l’entrada hi havia una noia amb un vestit tradicional, molt arreglada i enjoiada, a la que estaven fent fotografies. Una model? Hi havia focus, el fotògraf duia trípode... molt professional tot plegat.

La visita al recinte és llarga, nosaltres vam passar-hi unes tres hores, pel que vam dinar abans d’entrar en un petit local que hi ha justa al costat de la porta. Vaig prendre una sopa de fideus que em va costar 20 yuans i la coca cola la tenies que anar a buscar a la botiga del costat, 5 yuans. 

El complex monàstic té molts edificis diferents. Hi ha temples i lamaseries, sales de tota mena. Hi ha detalls que es repeteixen, com els poms de les portes, daurats, en forma de cara d’animal i una peça de roba trenada de colors. Això ja hi havia vist també al Tibet. 

Les parets decorades de cap a peus, grans figures budistes, làmpades d’oli i ofrenes. En una de les capelles hi ha una col·lecció important d’ampolles de vi. Va ser una donació i les tenen allà perquè no poden donar-ho a la població. Generalment les ofrenes comestibles que reben després les reparteixen entre famílies necessitades. 

Tot i que els edificis estan construïts en l’estil tibetà, hi ha influencia també de les ètnies de la regió. Passejar per aquest complex arquitectònic és com estar en un poble amb carrers entre els diferents edificis que en general estan ricament decorats. 

Les teulades són el que més em criden l’atenció, en part pel color daurat lluent però sobretot per les figures i decoracions que incorporen. En altres llocs budistes no recordo haver vist aquesta profusió de figuretes d’animals protectors, guardians, divinitats... 

També dins de les diferents capelles figures del budisme, bodisatves i guardians, figures de buda.... Les diverses imatges que coneixia del budisme tibetà aquí tenen un nom xinès amb el que resulta un embolic. 
Per exemple, Avalokitesvara, el bodisatva de la compassió, aquí és una figura femenina, a la que es coneix com Guan Yin, o Guanshiyin, que vol dir la que escolta les lamentacions del mon. És molt venerada en tota la Xina.

La visita em va encantar, i si un visita la població de Shangri-la val molt la pena arribar-se fins aquí. De fet a totes les guies ho recomanen.