Després de veure les gorges del salt de tigre i dinar ens en vam anar cap a Lijiang. Anem baixant una mica, ja que aquesta ciutat es troba en un altiplà a 2400 metres d’alçada, i està envoltada per tres muntanyes.
L’hotel, el XiangHe, està al límit de la ciutat antiga. La part nova no té cap encant però quan s’arriba a l’hotel la cosa canvia. És un carrer tranquil, amb hotelets un al costat de l’altre. Cases amb grans teulades, molta decoració amb fusta, fanalets vermells a la porta... Molt agradable.
Per visitar la ciutat antiga cal pagar una entrada, 80 yuans segons diu en el tiquet és pel manteniment de la ciutat. Té una mida assequible per recorre-la a peu; ara be, és grandeta i els carrers s’assemblen força. S’ha de vigilar una mica per no perdre’s o portar el plànol a sobre.
Vaig trobar-la molt bonica, tot i que en alguns carrers la quantitat de gent mata l’encant. Es veuen moltes cases de fusta, ben cuidades, adornades amb flors, fusta treballada... I canals i ponts en molts carrers. El que és el carrer principal (o un dels centrals), està ple de botigues d’artesania i restaurants. Tot ben posat però una mica repetitiu. Aquesta ciutat és un important destí turístic pels propis xinesos.
Lijiang forma part del patrimoni de la humanitat per la UNESCO des de l’any 1997, tot i que sembla que en els darrers anys s’estan plantejant retirar aquesta qualificació. Va passar a formar part del patrimoni cultural de la humanitat perquè es considera que ha preservat l’estil de vida local, l’arquitectura i la cultura del poble Naxi.
Aquesta població va ser un important centre comercial connectant Sichuan, Yunnan i Tibet. Aquí s’ajuntaven la ruta de la seda del sud amb la del te i els cavalls. També era un lloc de confluència de les cultures naxi, han, tibetana i bai. Aquest intercanvi cultural i tecnològic ha influït en la vida d’aquesta ciutat. A nivell religiós en els temples d’aquí coexisteixen tres creences el confucionisme, el taoisme i el budisme. 
Hi ha constància de que en l’època dels estats guerrers, entre el 476-221 a. C. aquí ja hi havia una població. Però va ser quan governava la dinastia Tang (618-907 d. C.) que l’economia d’aquesta regió va començar a millorar significativament, gracies al desenvolupament de la ruta del te i els cavalls.
Com el seu nom indica, la ruta del te i els cavalls era per l’intercanvi del te xinès per cavalls tibetans. En aquell temps el te era un dels bens més preuats, més que la porcellana o la seda. Aquesta ruta connectava un gran nombre de monestirs que sovint s’encarregaven de regular la distribució del te en la regió.
Es pensa que el cultiu de te va començar en les zones humides i elevades de Sichuan i Yunnan. Sembla que en el 1946 encara es portaven els farcells de té de més de 60 Kg a peu. Trigaven unes tres setmanes en recórrer 225 Km. Més tard es van fer servir animals per transportar la càrrega.
Aquesta ruta recorria un total de 2250 Km, des de Ya’an en la regió productora de te de Sichuan, fins a Lhasa a 3600 metres d’alçada. És una de les rutes que va a més alçada i de les més dures d’Àsia. Al llarg d’aquest trajecte es creuaven els tres grans rius Yangtsé, Mekong i Salween i quatre ports de 5000 metres d’alçada. A més, hi havia un problema afegit que era el dels saltejadors de camins.
La planificació de la ciutat actual és dels últims anys de la dinastia Song i començaments de la Yuan (cap al 1200-1300) quan la ciutat l’habitaven els Naxi. Kublai Khan va ser el primer emperador de la dinastia Yuan ( a la Xina era l’emperador Shizu) i va instal·lar aquí la seu del seu regne. Això va contribuir a un ràpid desenvolupament i es va convertir en el centre polític, cultural i educacional d’aquesta àrea. Va contribuir molt al comerç en la província de Yunnan, i entre aquesta província i les altres regions de Xina, el Tibet, la Índia i altres països asiàtics.
Ara be, gran part dels temples i edificis dels que es veuen ara es van construir durant les dinasties següents, la Ming i la Qing, que van ser les últimes dinasties imperials.
Els carrers estan empedrats el que l’hi dona l’aire de ciutat antiga. I els canals d’aigua tenen el seu encant. Hi ha una gran xarxa de canals que distribueixen l’aigua pels diferents carrers. Diuen que hi ha mes de 300 ponts, alguns construïts durant les dinasties Ming i Qing. Aquesta ciutat se la coneix com la Venècia oriental, o la Suzhou de les terres altes. 
La utilització que fan de l’aigua és molt peculiar. En cadascun dels pous o fonts hi ha tres espais; en la part més alta, propera a la sortida de l’aigua, és la que es fa servir per beure; la segona secció és d’on es treu l’aigua per cuinar o netejar vegetals i fruites, i l’aigua de la part més baixa és la que es fa servir per rentar roba.
Una altra cosa que crida l’atenció són les parets amb escriptura pictogràfica. És l’escriptura dongba, l’escriptura dels Naxis, que són una de les 55 minories ètniques que hi ha a la Xina.
Tinc una mica d’embolic en quant als naxis i la cultura dongba. Els naxis que vivien a Lijiang seguien una religió basada en la màgia, amb semblances a la bon del Tibet. Durant la dinastia Tang (618-907) i Song (960-1279) va arribar aquí la influencia d’altres cultures, la religió tibetana bon, el budisme i el taoisme. Això va portar a la fusió de les diferents creences amb la religió nativa i és com va aparèixer la religió Dongba que es va convertir en la base de la cultura naxi.
De seguida va aparèixer una mena d’elit, que va integrar la religió dongba amb la cultura naxi (les cançons, danses, art, pintura, historia i la medicina tradicional). Aquests savis ocupaven una posició elevada entre els naxis, ja que es considerava que eren els mediadors entre els homes, els esperits i els deus. Eren capaços d’allunyar els desastres i portar la bona fortuna.
La cultura Dongba recull escriptures, pintures, dansa i musica. La seva escriptura té més de mil anys d’història i encara la utilitzen alguns naxis. Com ja he dit, és de tipus jeroglífic, amb pictogrames i és l’única d’aquest estil a la Xina. Actualment hi ha bona part de les seves escriptures traduïdes al mandarí. Les van traduir els propis dongba per tal de donar a conèixer la cultura del poble naxi. Aquest escrits recullen la seva historia, les llegendes antigues, les danses i música... Moltes d’aquestes traduccions es guarden fora de Xina (Estats Units, Canadà, Japó, Anglaterra, França, Alemanya i Àustria).
Les pintures - escrits dongba descriuen tant les creences dels poble naxi com la seva forma de vida. Per ells, la dansa i la música també formaven part de la vida quotidiana. Les seves danses sovint imiten els moviments dels animals; alguns dels animals que imiten son: tigre, elefant, mono, àliga i granota. Una selecció curiosa d’animals.
Entrem en un temple budista, que té un aire un tant decadent, però m’agrada. S’hi respira tranquil·litat ja que no hi ha les masses de gent del carrer.
Hi ha també una església cristiana que es va construir en el 1905, per un missioner britànic. Va ser el centre del cristianisme a Lijiang. Després e sva crear una escola cristiana però en el 1958 va deixar de funcionar l’església i em smebla que també l’escola. El terratrèmol del 1996 va fer malbé part de la seva estructura.
Coses curioses que trobo a les botigues: les ampolles d’oxigen per evitar el mal d’alçada i les fundes de plàstic per preservar les sabates de la pluja. I aquí i allà es pot trobar gent (noies sobretot) amb els vestits tradicionals fent-se fotografies.
Des de la part alta de la ciutat es té bona vista sobre les teulades. Hi ha diversos bars amb les terrasses des d’on es pot contemplar aquesta panoràmica. 
Al vespre tota l ciutat està il·luminada i fa molt bonic. A la part alta és on hi ha els bars de copes i l’animació nocturna, però a mida que es va baixant els carrers estan cada cop més buits i tranquils; és com trobar-se en una altra ciutat.
En l’hotel en que estàvem l’esmorzar era estil xinès: sopa, fideus, arròs, mig ou dur, pa xinès, una mena de xurros, vegetals... Vaig prendre la sopa, era un caldo clar amb alguna cosa flotant, al que vaig afegir-hi arròs blanc. Vaig prendre també ou dur, un xurro i pa. Vaig aconseguir atipar-me sense massa entusiasme. El curiós és que no hi ha ni te ni cafè.
A l’habitació hi ha un escalfador d’aigua i te. O sigui que una opció es baixar-te’l o prendre’l a l’habitació. Si es vol cafè en els supermercats venen uns sobres de cafè amb llet i sucre.
La gent aquí menja ràpid i són molt sorollosos. S’asseuen en qualsevol taula, compartint i a vegades, quan t’aixeques per anar a buscar alguna cosa més de menjar, et trobes que ja t’han pres el lloc.
Després d’esmorzar vam anar cap a la part nova, al banc de Xina, que és l’únic lloc on canvien divises. El tràmit és laboriós i passem força estona. En sortir al carrer continuava plovent pel que vaig decidir comprar un paraigües. Em va costar 10 yuans (menys de dos euros). Era el més senzill que tenien. Va ser una bona decisió ja que no em vaig separar d’ell en tot el viatge. Va acabar amb pudor a florit però va fer el seu servei. 
Vam passejar pel mercat; amb els paraigües resulta una mica incòmode. Tenen molta varietat de verdures i fruites. I les pinyes feien molt bona olor; les tenien partides ja i te la venen tallada si vols.
La part de les carns feia molt bona impressió i gens de pudor. Em van sorprendre els pernils, paletes i cuixes posades a assecar tenien bona pinta. Tot i que s’assemblava al nostre pernil aquí la gent no el pren cru sinó que el cuina.
Una altra de les coses curioses que es pot veure son uns ous que enterren crus durant dos mesos i que quan els treuen el seu interior és gelatinós. Són molt apreciats.
Els peixos es venen vius, per això els tenen en cubells i palanganes fent-hi bombollejar aire. O sigui que aquí el peix sempre és fresc.
Com ja vaig comentar en algun altre lloc, la cistella de la compra la porten penjada a l’esquena, és com una gran motxilla. La du tothom, homes i dones, joves i vells.
Hi ha gran varietat de bolets; al llarg dels dies en vam provar molts de diferents. Els cuinen amb carn o verdures o sols. També hi ha grans piles de fideus d’arròs.
És un mercat molt ben assortit i molt ben posat. Té una part coberta i l’altre al carrer, que com que plou està mig coberta per tendals.
Després vam anar a visitar la casa de la família Mu. Aquesta família va governar als naxis durant 22 generacions, al llarg de 470 anys, des de la dinastia Yuan fins a la Qing passant pel període de la dinastia Ming.
Aquest clan tenia un gran prestigi per les seves maneres educades i la seva honestedat. La casa que es visita es de l’època Ming. Però les guerres durant la dinastia Qing, i després la revolució cultural la van deixar molt malmesa.
Donat el valor històric d’aquesta residencia el Banc Mundial, en el 1996, va donar (o era un préstec, no ho sé) una important suma de diners per la seva reconstrucció. Es va trigar tres anys en acabar la reconstrucció, però es va fer de forma acurada, basant-se en les fotografies que hi havia, on es veia tant l’estil arquitectònic com la forma de vida en el palau. Es va intentar reproduir-la el més fidelment possible.
Aquesta residencia era el centre polític, de poder i riquesa dels naxis. Tot i que era una residencia té l’aire d’un palau. En la seva millor època tenia uns cent edificis. És diu que era com la ciutat prohibida (de Beijing) en miniatura.
La visita al complex residencial és impressionant. Hi ha tres edificis centrals, perfectament alineats, que eren els palaus per les recepcions i una biblioteca. Era la zona de gestió i administració. A dalt de tot hi ha el temple. Al voltant hi ha els edificis on vivien, la part de residencia privada de tots els familiars.
Hi ha també uns passadissos coberts amb baranes de marbre, que van be per protegir-se de la pluja. Les teulades de fusta pintada. Davant de cada un dels edificis hi ha unes lloses de marbre decorats en el centre de l’escalinata. L’últim edifici és el temple, on es feien les cerimònies religioses.
El primer edifici, el que correspon al lloc de les audiències és impressionat per la seva riquesa. Recorda a les sales de la ciutat prohibida. La sala següent és la biblioteca, on es guarden milers de sutres, pintures i treballs de cal·ligrafia d’autors famosos.
Hi ha força gent visitant-ho però com que és un recinte molt gran queda força diluït. No és om pel carrer que està tothom concentrat en els mateixos llocs.
Diuen que Lijiang és l’única ciutat antiga que no tenia muralla. Segons una llegenda això es deu al període en que va governar la família Mu. Té a veure amb el símbol que representa la família Mu i en com canvia quan s’indica que és el governador d’una ciutat amb muralla; passa a ser el símbol de Kun que vol dir setge. Per tant podria entendre’s que els Mu estaven atrapats en aquesta ciutat. Degut a aquest simbolisme no es va construir mai una muralla.
Vam anar a dinar en un lloc del carrer principal en el que hi ha unes taules comuns i diferents parades en les que pots comprar-te el menjar. Vaig menjar un arròs saltejat molt bo. Vaig aconseguir que la noia entengués que no volia gens ni mica de picant.
