Colòmbia_7: Timaná i desert de Tatacoa.

Avui un altre llarg dia de viatge. Hem d’anar de San Agustín fins a Neiva, que són unes 6 hores de trajecte, i d’allà cap al nord per visitar el desert de Tatacoa. 

Vam sortir a les 7 del matí, i per no perdre el costum, seguia plovent. La nit abans els de l’hotel ens van dir que no ens podrien preparar gaire cosa per esmorzar ja que els treballadors de la cuina viuen fora de la població i a les sis del matí encara no hi serien. 

Ens van sorprendre gratament ja que tenien un esmorzar complet preparat a aquella hora. Ens sabia greu pels nois i noies que havien hagut de matinar per preparar-os-ho i a més venir sota la pluja. En vaig veure un d’ells arribant amb la moto, regalimant i xop, tot i la vestimenta de pluja que duia. 

Com ja era d’esperar, la ruta fins a Neiva es va fer llarga. Part del trajecte es va vorejant el riu magdalena. És tot molt verd, es veu algun llac i una presa. 

Vam fer una parada al poble de Timaná, ja que s’ha de demanar permís per anar al desert de tatacoa. 

A la plaça hi ha una estàtua dedicada a la Gaitana. La Gaitana era una dona indígena a la que els espanyols l’hi van matar el fill al seu davant. Davant d’aquest fet es va revoltar i va anar pels pobles reclutant gent que volgués lluitar contra els espanyols. Va reunir un gran grup de gent, eren molts més que els espanyols, així que els van encerclar i els van matar a tots excepte al que havia assassinat al seu fill. A aquest el va lligar al darrer d’un vehicle i el va anar passejant- arrossegat per tot arreu. 

Evidentment els espanyols es van venjar i va començar la seva persecució. Sobre el seu final hi ha dues versions. La versió dels espanyols es que abans de que l’atrapessin es va tirar pel barranc. Algunes veus colombianes diuen que no van arribar a capturar-la. 

Tot això passava a mitjans del segle XVI. Es va convertir en tota una heroïna de la resistència indígena. 

Llegeixo en una biografia d’aquesta dona que el seu fill era cacic del poble que es resistia a l’autoritat espanyola i com escarment el van fer cremar viu davant de la seva mare. 

En la mateixa plaça hi ha una església d’estil colonial i una ceiba. 

La ceiba o arbre de la llibertat. És un referent de la ciutat. Llegeixo que té 50 metres d’alçada i la seva copa té més de 80metres de diàmetre. 

El fet de que se la conegui com l’arbre de la llibertat sembla que té el seu origen en la revolució francesa. La sembra simbòlica d’un arbre representava el naixement d’un nou estat social. 

A París hi ha una ceiba que es va plantar l’any de la revolució francesa amb l’objectiu de recordar a la població la revolució que havia portat cap a la llibertat. 

A Colòmbia amb el moviment independentista, en el 1813, es comencen a plantar arbres de la llibertat a diferents poblacions. Tinamá no va ser menys, tot i que no sé en quin any es va plantar la ceiba que presideix i dona ombra a la plaça. El que sí se sap és que pot tenir un docents anys i que representa la llibertat. 

L’església està dedicada a Sant Calixte i és posterior al moment en que es va plantar la ceiba. Es va començar a construir en el 1880 amb la idea de fer una catedral; una església que fos gran per mostrar el poder de l’església. 

Vam dinar a Neiva i en acabar ens vam dirigir cap al desert de tatacoa, que està a un 40 Km al nord de la ciutat. 

Són 330 Km2 de “desert” en el que t’hi trobes de sobte. Estàs envoltat d’un paisatge verd i de cop, un terreny àrid de colors vermellosos. 

És la segona zona més àrida del país. És un paisatge erosionat per les riuades de l’hivern. És zona rica en fòssils. 

Tatacoa és el nom que es dona a diferents serps, segons la regió del país. Aquí el fan servir per la serp cascavell, n altres zones s’anomena així a un tipus de colobra. 

En aquesta zona hi viuen famílies que es dediquen a la ramaderia, de cabres i vaques. 

En realitat és una zona semiàrida. Hi ha arbustos espinosos i cactus. L’interessant d’aquesta zona és que hi ha dipòsits de fauna i flora d’èpoques geològiques anteriors. 

S’han trobat fòssils de mol·luscs, tortugues, rosegadors, tatús o armadillos, i peresosos gegants que podrien tenir més de 60.000 anys d’antiguitat. Això fa pensar que tatacoa devia tenir en el passat una vegetació abundant, amb plantes i arbres ben diversos. 

Aquí hi ha un observatori astronòmic. Les condicions climàtiques fan que el cel estigui generalment net i clar. 

Aquest indret en l’època espanyola se’l coneixia també com la vall de les tristeses; nom que l’hi va donar Jiménez de Quesada quan el va veure, en el 1538. Tot i que el nom que l’hi van donar i va quedar va ser el de la serp cascavell, tatacoa. 

No és ben be un desert sinó que és un bosc tropical sec. El terreny és argilós, el que ha permès les formacions que es veuen actualment. Hi ha solcs que tenen uns 20 metres de fondària. 

Hi ha quatre tipus de cactus. Un d’ells té un fruit vermell que és comestible. Hi ha també el cotó salvatge. 

S’hi ha trobat més de 7.000 fòssils de mamífers, de més de 13 milions d’anys d’antiguitat. 

Antigament la gent agafava els fòssils i els tenia a casa, els feia servir com a pedres, per exemple per subjectar portes. Però l’any 1985 el capellà del poble va adonar-se de que aquell material era important i va cedir una de les dependències la parròquia perfer un museu paleontològic. 

Cada cop que plovia apareixien nous fòssils, i poc a poc el tema va començar a interessar tant als experts nacionals com internacionals. 

Quan es va construir el museu la gent hi va començar a portar els fòssils que tenien a casa. Van aportar més de 900 peces! Fòssils de mamífers, rèptils i flora. Un dels fòssils que es va trobar aquí és el d’una tortuga d’aigua dolça, la més gran que s’ha trobat a Colòmbia, que fa 1,80 metres. 

Les plantes que hi ha aquí s’han adaptat a l’aridesa del terreny i tenen arrels molt llargues que es poden estendre de forma vertical o horitzontal fins a uns 15-30 metres per poder accedir a aigua. 

El recorregut que fem ens permet veure dues zones ben diferenciades en quan el color de la terra. La primera de colors rogencs i l’altra blanquinosa. Elñ contrast és curiós. Els cactus hi fan molt bonic. N’hi ha uns d’esvelts, em sembla que són els tipus canelobre, i els altres petits, com boletes. 

El recorregut és bonic i interessant però el vaig trobar massa breu. Vam estar una hora escassa passejant per allà. Tampoc vam tenir temps d’anar a veure el museu dels fòssils ja que teníem que tornar a Neiva per agafar el vol cap a Bogotà. Una llàstima.

Colòmbia _6: San Agustín. El poble escultor.

Vam arribar al poble de San Agustín derrotats després de les deu hores de cotxe. Jo vaig anar a prendre una pizza a la vora de l’hotel i de seguida al llit. 

El camí fins aquí era variat i plujos, a més feia força fred. Colòmbia és un país amb diferents nivells climàtics segons l’alçada del terreny. Per sobre dels 5.000 metres és el que es coneix com els nevats, entre els 5.000 i els 3.000 metres és l’erm (el páramo) i entre els 3.000 i els 1.000 metres són els andes. 

La població de San Agustín està per sota dels 2000 metres d’alçada (1730 m) i es nota en la temperatura, que és força agradable. Està ubicat a la serralada central andina. 

El poble de Sant Agustín té bona pinta, però no ens va donar temps ni a donar-hi una volta. L’objectiu era explorar les restes arqueològiques de la que es coneix com la cultura de Sant Agustín, o un altre nom que he trobat i que m’agrada més és la del poble escultor. Així és com l’anomenen David Delleback i Martha Gil en el llibre en el que analitzen l’obra d’aquest poble. 

Abans de començar a prepara el viatge a Colòmbia no en tenia ni idea de l’existència d’aquest poble que va deixar un llegat en escultures de pedra molt interessant. Per mi va ser tot un descobriment i una gran sorpresa. 

Va estar plovent tota la nit i al matí continuava igual, amb una pluja fina i constant, cosa que era molesta per fer la visita del parc arqueològic i sobretot per fer fotografies. 

En el recorregut que fem pel parc es visiten el que es coneix com les “mesitas”, la font de “lavapatas” i el “alto de lavapatas”. La vegetació és exuberant i el paisatge en un dia de sol deu ser fantàstic. Amb la pluja la veritat és que no resultava tant agradable, malgrat el verd de l’entorn i que el camí estava molt ben marcat. 

Aquest parc arqueològic forma part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1995. Diuen que conté el conjunt de monuments i estàtues en pedra tallades més gran de sud-Amèrica. 

Com ja he comentat és el llegat que va deixar el poble escultor, una cultura de la que no se’n sap massa cosa. Sembla que es va iniciar en aquesta regió uns 3000 anys abans de la nostra era i que en el segle VII a. C. ja estava força desenvolupada; es dedicaven a l’agricultura, la ceràmica, l’orfebreria i l’art escultòric. 

Si no estic confosa, el període de major rellevància va ser entre els segles I i VII de la nostra era. 

Aquí hi havia una necròpolis i a partir dels objectes trobats en els enterraments, la forma de tallar la pedra i les indumentàries representades en les figures, es pensa que hi havia enterrat gent de diferent grups ètnics. La hipòtesi que es planteja és que era un lloc d’enterrament de personatges importants o rellevants per la comunitat i que alguns els haurien transportat des de llocs força allunyats. 

Va ser una cultura que un cop va desaparèixer va caure en l’oblit, o es va silenciar i no se’n va parlar als estrangers. 

Va ser en el segle XVIII quan els buscadors de tresors, que destruïen l’entorn buscant alguna peça valuosa van començar a trobar figures en pedra. I el primer escrit en el que es menciona aquest lloc és el relat d’un missioner que va passar per aquí en el 1756, quan anava de Cartagena d’Índies cap a Lima. Era un monjo franciscà, fra Joan de Santa Gertrudis, de Mallorca. Ara be, aquest manuscrit va quedar arraconat a Palma de Mallorca i no va ser fins al 1956 que va ser rescatat de l’oblit i una còpia es va enviar a Colòmbia. Va ser llavors quan es va publicar. 

En aquest document descrivia algunes de les figures i estructures que havia trobat i explicava com els buscadors de tresors remenaven en les tombes i per tant no quedava constància de com estaven disposades les figures ni els objectes trobats. 

Uns anys més tard van arribar nous exploradors, però no va ser fins a l’any 1914 que es va començar una investigació més rigorosa i científica. Una de es excavacions que va donar més resultats va ser la que es va realitzar entre 1970 i el 1977. 

El primer colombià que va publicar un anàlisi detallat de les estàtues, l’any 1892, v anomenar aquest cultura com la del poble escultor va ser Carlos Cuervo Márquez. 

Moltes de les estàtues que es veuen no estan disposades com es van trobar; la majoria estaven enterrades i formaven part de conjunts funeraris. En alguns llocs s’ha trobat tombes amb grans lloses de pedra que sí que estaven en la superfície. 

Les tombes i figures es troben en petits turons, anomenats “mesitas”. Hi ha figures molt diverses, tant per la mida com per la representació. Varien les faccions, les dents o ullals... 

Una de les figures més altes que veiem porta una altra figura agafada pels peus i que per tant queda invertida, de mida molt més petita. Diuen que representa la dualitat, els esperits oposats... 

Una altra és una gran cara triangular, plana amb dos ullals. Hi ha figures d’aus, de serps, de felins, combinacions de dos animals. Recordo que ens deien que per les dentadures es podia saber quin animal estava representat. Hi ha figures masculines i femenines. El felí representa el procreador, la serp la deessa mare, la que està en contacte amb la mare terra. 

Una de les figures més rellevants és la que es coneix com “el doble jo”. Són dos figures fusionades, representant lo masculí i lo femení. Em sembla que és el símbol del poder del xaman. 

Una altra figura representa un ocell, diuen que és un àliga, que du una serp, seria el símbol de poder. Un cara plana que a mi em recorda la d’una tortuga... 

I anant d’una figura a l’altra, tot baixant s’arriba al que es coneix com la font de “lavapatas”. En una part del riu rocosa i poc profunda (quan hi vam ser nosaltres gairebé no tenia aigua). La roca està totalment tallada, hi ha canals, i relleus de figures diverses. Has de fixar-te molt per veure les figures. 

Es va descobrir l’any 1937. El que nosaltres veiem és una petita part, però el conjunt és molt més gran. Aquests relleus i canals es van fer entre el segle I i el IX d. C. Aquí se celebrava la cerimònia de rentat, suposo que tipus purificació, després d’un part o una cesària. Aquests dibuixos en la roca ésel que crea uns petits canals pels que circula l’aigua del riu. 

Les figures que es poden veure gravades a la roca recorden les estàtues en pedra, una de les proves de que les havia realitzat també el poble escultor. 

Un últim esforç ens porta fins al “alto de lavapatas”.la vegetació és tropical, passem prop d’un petit bosc de bambú, tot l’entorn és de color verd molt brillant. No és d’estranyar amb l’aigua que ha caigut. 

Les restes més antigues d’activitat humana en la part alta del riu magdalena, s’han trobat aquí. S’han datat al voltant del 3300 a. C. Es van trobar les tres pedres on es feia el foc, unes estàtues i algunes tombes de mida força reduïda, el que fa pensar que era un cementiri infantil. 

El lloc és molt agradable, amb vista sobre les muntanyes del voltant. Es un lloc que transmet molta energia, et recuperes fàcilment de la caminada i l’aire es molt agradable. Per sort havia deixat de ploure. 

De baixada vam aturar-nos al museu on es poden veure encara algunes figures més. 

Després vam anar a dinar a San Agustín. Vam menjar en un restaurant molt simpàtic, en el que la decoració està feta amb material reciclat; queda molt vistós. El menjar és excel·lent, original, cuidat i equilibrat. 

Un cop vam haver acabat de dinar vam anar cap al que es coneix com “la pelota”. Aquest és un altre recinte arqueològic prop de San Agustín, que es troba enmig de dos turons: la pelota i el purutal. Era un centre cerimonial del poble escultor, construït en una zona més o menys plana entre els dos turons. El nom de “pilota” l’hi van donar els camperols de la zona per la forma arrodonida del turó. 

La primera excavació que es va fer aquí es va realitzar en el 1857. Els camperols havien trobat les figures en pedra i l’etnòleg alemany que va realitzar la investigació a més d’estudiar-les se’n va endur 21 cap al seu país i que em sembla que estan exposades en un museu a Berlín. 

Les figures que es troben aquí em van meravellar. Són similars a les del parc arqueològic que havíem visitat al matí amb la diferencia de que conserven el color. I és que les escultures en pedra estaven policromades, però les que havien quedat desenterrades i exposades a les inclemències del temps havien perdut el color. Els pigments que feien servir eren de diferents tipus de terres i també de llavors. 

Ens havia costat arribar. El camí estava molt malament per culpa de la pluja i ens va tocar empènyer el vehicle per sortir del fangar. Per sort havia deixat de ploure. Havia deixat de ploure i la visita del lloc be s’ho mereixia. Em va encantar. 

Hi ha algunes figures i una tomba. Algunes de les figures estan pintades i em sembla que representen personalitats de l’època. Els colors amb que estan pintades groc, vermell, blanc i negre són símbols màgics del seu llinatge. Les figures combinen atributs de diferents animals. 

I per acabar amb l’exploració de les restes arqueològiques que va deixar el poble escultor vam anar a “la chaquira”. 

“La chaquira” és una figura de dona tallada a la roca sobre el canyó del riu magdalena. Està mirant cap al riu i amb els braços aixecats. Hi ha altres gravats en la roca. No formaven part de cap centre funerari i estan en el lloc original. 

Jo només l’he vist en fotografia. No vaig baixar fins allà. Vaig fer un tram de camí, i una part de la baixada fins un mirador des d’on es pot contemplar la vall per on baixa el riu. Em va fer mandra baixar fins al mirador de més avall on hi havia els gravats a la roca i aquesta famosa figura. En realitat el que em feia mandra era la pujada que hauria de fer de tornada. Em sap una mica de greu, però ja està fet. 

Colòmbia_5: Sílvia

Des de Popayán anem cap a Sílvia, que es troba al nord-est de la ciutat a 2800 metres d’alçada, a la serralada central andina. 

És el centre de la regió on viuen les comunitats guambianes o miska; viuen al voltant d’aquesta població en petits nuclis i venen a Sílvia pel mercat setmanal. Tot i que aquest és el centre d’aquesta cultura, n’hi ha que van emigrar a altres departaments, em sembla que a Huila, on hi ha millors terres de cultiu. 

El poble de Sílvia inicialment estava a uns tres quilometres d’on és ara. El trasllat es va fer en el 1798, quan tenia 400 habitants. L’any 1808 van escollir el seu primer alcalde. Curiosament va conservar el seu nom indígena fins a l’any 1838 que l’hi van posar el nom actual. 

Els miska han conservat la seva llengua i la seva cultura, suposo que gracies a que durant anys no devia ser un lloc de fàcil accés i estava lluny de rutes turístiques. 

Vam visitar aquesta població el dia de marcat. Ja en apropar-se es veia moviment de gent i vehicles. Vam aparcar a la plaça del poble que està presidida per l’església, d’estil senzill i pintada de blanc. El centre de la plaça hi ha uns bons arbres fent ombra i s’hi poden trobar paradetes d’artesania, especialment del ram tèxtil ja que son molt bons teixidors. 

En aquest mercat setmanal ve la gent dels voltants a vendre els seus productes, fruites i verdures i també peces de roba, bosses, barrets... 

El primer contacte és a la plaça, on veiem els primers grups de gent amb el seu vestit tradicional, en el que predomina el color blau. 

Són amables, tot i que no els hi agrada que els hi facin fotografies. Diuen que la gent se n’aprofita i guanyen diners amb les fotografies que se’ls hi fan. 

Es dediquen a l’agricultura i la ramaderia, i ara també al turisme. Tot i que tenen la seva cultura, les seves creences i rituals, les darreres generacions han après el castellà (o s’ha de dir espanyol?). Ha sigut per una qüestió pràctica, de poder-se defensar en les seves relacions amb el mon “exterior”. 

Ara be, preservar la seva llengua ha sigut clau per poder mantenir les seves tradicions i no perdre la seva cultura. Tot i que cada cop perd més pes la medicina tradicional. 

La cultura miska o guambiana es basa en una concepció dual de l’univers, tot té dos cares: masculí-femení, fred-calent, sol-lluna… Consideraven que l’univers estava habitat per éssers sobrenaturals, amb els que calia entendre’s i tenir-los contents. Aquesta idea va anar evolucionat fins a l’actual en la que es considera que plantes, arbres, la mare terra….estan habitats per esperits que poden ser beneficiosos o malèfics. 

Donen molta importància a la salut i a la contaminació. Consideren que quan un està contaminat fa enfadar als esperits. Estar malalt, un embaràs, la mort de persones de l’entorn... indiquen que la persona està contaminada. 

Llavors cal realitzar una cerimònia de neteja, en la que es contacta amb els esperits per restituir l’equilibri social i biològic. Una de les plantes que es fa servir en aquesta cerimònia i en moltes altres és la coca. 

Tant els homes com les dones vesteixen amb faldilles. Les dels homes son blaves, mentre que les deles dones negres, i elles el toc de blau el porten en el mocador o xal amb el que es cobreixen les espatlles. 

La part del mercat de fruites i verdures mostra un bon assortiment de productes i hi ha força moviment. Tenen els productes ben presentats i alguns paquest de verdures ja tallats i a punt de cuinar. 

Els autobusos en els que ha vingut la gent fins al mercat em fan gràcia pels colors vius. 

Tot i ser dia de mercat no hi ha molta aglomeració de gent; és agradable passejar i m’agrada allunyar-me del centre i caminar per carrers més solitaris. Està tot molt arreglat, casetes pintades de blanc o colors pastel, amb els marcs de portes i finestres de color. Dona una sensació alegre. 

L’església és senzilla també per dins. Hi ha gent del mercat que entra a resar una estona. S’hi respira tranquil·litat. 

En una paret al costat de l’església hi ha uns murals pintats, i és el primer cop que per aquí veig una referència la pau. 

La visita de Sílvia val la pena, un lloc tranquil, lluny de grans ciutats, on pots veure la gent de l’ambient més rural, alguns tenen ganes de parlar, de saber d’on venim... 

Des d’aquí vam marxar cap a San Agustín, en un trajecte que es va fer interminable. Enlloc de les 5 hores previstes el vam fer en 10 per culpa del mal estat de la carretera. Molta vegetació i variada, suposo que devia ser bonic el paisatge, però hi havia boira i feia molt mal temps.