Des de Popayán anem cap a Sílvia, que es troba al nord-est de la ciutat a 2800 metres d’alçada, a la serralada central andina.
És el centre de la regió on viuen les comunitats guambianes o miska; viuen al voltant d’aquesta població en petits nuclis i venen a Sílvia pel mercat setmanal. Tot i que aquest és el centre d’aquesta cultura, n’hi ha que van emigrar a altres departaments, em sembla que a Huila, on hi ha millors terres de cultiu.
El poble de Sílvia inicialment estava a uns tres quilometres d’on és ara. El trasllat es va fer en el 1798, quan tenia 400 habitants. L’any 1808 van escollir el seu primer alcalde. Curiosament va conservar el seu nom indígena fins a l’any 1838 que l’hi van posar el nom actual.
Els miska han conservat la seva llengua i la seva cultura, suposo que gracies a que durant anys no devia ser un lloc de fàcil accés i estava lluny de rutes turístiques.
Vam visitar aquesta població el dia de marcat. Ja en apropar-se es veia moviment de gent i vehicles. Vam aparcar a la plaça del poble que està presidida per l’església, d’estil senzill i pintada de blanc. El centre de la plaça hi ha uns bons arbres fent ombra i s’hi poden trobar paradetes d’artesania, especialment del ram tèxtil ja que son molt bons teixidors.
En aquest mercat setmanal ve la gent dels voltants a vendre els seus productes, fruites i verdures i també peces de roba, bosses, barrets...
El primer contacte és a la plaça, on veiem els primers grups de gent amb el seu vestit tradicional, en el que predomina el color blau.
Són amables, tot i que no els hi agrada que els hi facin fotografies. Diuen que la gent se n’aprofita i guanyen diners amb les fotografies que se’ls hi fan.
Es dediquen a l’agricultura i la ramaderia, i ara també al turisme. Tot i que tenen la seva cultura, les seves creences i rituals, les darreres generacions han après el castellà (o s’ha de dir espanyol?). Ha sigut per una qüestió pràctica, de poder-se defensar en les seves relacions amb el mon “exterior”.
Ara be, preservar la seva llengua ha sigut clau per poder mantenir les seves tradicions i no perdre la seva cultura. Tot i que cada cop perd més pes la medicina tradicional.
La cultura miska o guambiana es basa en una concepció dual de l’univers, tot té dos cares: masculí-femení, fred-calent, sol-lluna… Consideraven que l’univers estava habitat per éssers sobrenaturals, amb els que calia entendre’s i tenir-los contents. Aquesta idea va anar evolucionat fins a l’actual en la que es considera que plantes, arbres, la mare terra….estan habitats per esperits que poden ser beneficiosos o malèfics.
Donen molta importància a la salut i a la contaminació. Consideren que quan un està contaminat fa enfadar als esperits. Estar malalt, un embaràs, la mort de persones de l’entorn... indiquen que la persona està contaminada.
Llavors cal realitzar una cerimònia de neteja, en la que es contacta amb els esperits per restituir l’equilibri social i biològic. Una de les plantes que es fa servir en aquesta cerimònia i en moltes altres és la coca.
Tant els homes com les dones vesteixen amb faldilles. Les dels homes son blaves, mentre que les deles dones negres, i elles el toc de blau el porten en el mocador o xal amb el que es cobreixen les espatlles.
La part del mercat de fruites i verdures mostra un bon assortiment de productes i hi ha força moviment. Tenen els productes ben presentats i alguns paquest de verdures ja tallats i a punt de cuinar.
Els autobusos en els que ha vingut la gent fins al mercat em fan gràcia pels colors vius.
Tot i ser dia de mercat no hi ha molta aglomeració de gent; és agradable passejar i m’agrada allunyar-me del centre i caminar per carrers més solitaris. Està tot molt arreglat, casetes pintades de blanc o colors pastel, amb els marcs de portes i finestres de color. Dona una sensació alegre.
L’església és senzilla també per dins. Hi ha gent del mercat que entra a resar una estona. S’hi respira tranquil·litat.
En una paret al costat de l’església hi ha uns murals pintats, i és el primer cop que per aquí veig una referència la pau.
La visita de Sílvia val la pena, un lloc tranquil, lluny de grans ciutats, on pots veure la gent de l’ambient més rural, alguns tenen ganes de parlar, de saber d’on venim...
Des d’aquí vam marxar cap a San Agustín, en un trajecte que es va fer interminable. Enlloc de les 5 hores previstes el vam fer en 10 per culpa del mal estat de la carretera. Molta vegetació i variada, suposo que devia ser bonic el paisatge, però hi havia boira i feia molt mal temps.
