Vam arribar al poble de San Agustín derrotats després de les deu hores de cotxe. Jo vaig anar a prendre una pizza a la vora de l’hotel i de seguida al llit.
El camí fins aquí era variat i plujos, a més feia força fred. Colòmbia és un país amb diferents nivells climàtics segons l’alçada del terreny. Per sobre dels 5.000 metres és el que es coneix com els nevats, entre els 5.000 i els 3.000 metres és l’erm (el páramo) i entre els 3.000 i els 1.000 metres són els andes. 
La població de San Agustín està per sota dels 2000 metres d’alçada (1730 m) i es nota en la temperatura, que és força agradable. Està ubicat a la serralada central andina.
El poble de Sant Agustín té bona pinta, però no ens va donar temps ni a donar-hi una volta. L’objectiu era explorar les restes arqueològiques de la que es coneix com la cultura de Sant Agustín, o un altre nom que he trobat i que m’agrada més és la del poble escultor. Així és com l’anomenen David Delleback i Martha Gil en el llibre en el que analitzen l’obra d’aquest poble.
Abans de començar a prepara el viatge a Colòmbia no en tenia ni idea de l’existència d’aquest poble que va deixar un llegat en escultures de pedra molt interessant. Per mi va ser tot un descobriment i una gran sorpresa.
Va estar plovent tota la nit i al matí continuava igual, amb una pluja fina i constant, cosa que era molesta per fer la visita del parc arqueològic i sobretot per fer fotografies.
En el recorregut que fem pel parc es visiten el que es coneix com les “mesitas”, la font de “lavapatas” i el “alto de lavapatas”. La vegetació és exuberant i el paisatge en un dia de sol deu ser fantàstic. Amb la pluja la veritat és que no resultava tant agradable, malgrat el verd de l’entorn i que el camí estava molt ben marcat.
Aquest parc arqueològic forma part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1995. Diuen que conté el conjunt de monuments i estàtues en pedra tallades més gran de sud-Amèrica.
Com ja he comentat és el llegat que va deixar el poble escultor, una cultura de la que no se’n sap massa cosa. Sembla que es va iniciar en aquesta regió uns 3000 anys abans de la nostra era i que en el segle VII a. C. ja estava força desenvolupada; es dedicaven a l’agricultura, la ceràmica, l’orfebreria i l’art escultòric.
Si no estic confosa, el període de major rellevància va ser entre els segles I i VII de la nostra era.
Aquí hi havia una necròpolis i a partir dels objectes trobats en els enterraments, la forma de tallar la pedra i les indumentàries representades en les figures, es pensa que hi havia enterrat gent de diferent grups ètnics. La hipòtesi que es planteja és que era un lloc d’enterrament de personatges importants o rellevants per la comunitat i que alguns els haurien transportat des de llocs força allunyats.
Va ser una cultura que un cop va desaparèixer va caure en l’oblit, o es va silenciar i no se’n va parlar als estrangers.
Va ser en el segle XVIII quan els buscadors de tresors, que destruïen l’entorn buscant alguna peça valuosa van començar a trobar figures en pedra. I el primer escrit en el que es menciona aquest lloc és el relat d’un missioner que va passar per aquí en el 1756, quan anava de Cartagena d’Índies cap a Lima. Era un monjo franciscà, fra Joan de Santa Gertrudis, de Mallorca. Ara be, aquest manuscrit va quedar arraconat a Palma de Mallorca i no va ser fins al 1956 que va ser rescatat de l’oblit i una còpia es va enviar a Colòmbia. Va ser llavors quan es va publicar.
En aquest document descrivia algunes de les figures i estructures que havia trobat i explicava com els buscadors de tresors remenaven en les tombes i per tant no quedava constància de com estaven disposades les figures ni els objectes trobats.
Uns anys més tard van arribar nous exploradors, però no va ser fins a l’any 1914 que es va començar una investigació més rigorosa i científica. Una de es excavacions que va donar més resultats va ser la que es va realitzar entre 1970 i el 1977.
El primer colombià que va publicar un anàlisi detallat de les estàtues, l’any 1892, v anomenar aquest cultura com la del poble escultor va ser Carlos Cuervo Márquez.
Moltes de les estàtues que es veuen no estan disposades com es van trobar; la majoria estaven enterrades i formaven part de conjunts funeraris. En alguns llocs s’ha trobat tombes amb grans lloses de pedra que sí que estaven en la superfície.
Les tombes i figures es troben en petits turons, anomenats “mesitas”. Hi ha figures molt diverses, tant per la mida com per la representació. Varien les faccions, les dents o ullals...
Una de les figures més altes que veiem porta una altra figura agafada pels peus i que per tant queda invertida, de mida molt més petita. Diuen que representa la dualitat, els esperits oposats...
Una altra és una gran cara triangular, plana amb dos ullals. Hi ha figures d’aus, de serps, de felins, combinacions de dos animals. Recordo que ens deien que per les dentadures es podia saber quin animal estava representat. Hi ha figures masculines i femenines. El felí representa el procreador, la serp la deessa mare, la que està en contacte amb la mare terra.
Una de les figures més rellevants és la que es coneix com “el doble jo”. Són dos figures fusionades, representant lo masculí i lo femení. Em sembla que és el símbol del poder del xaman.
Una altra figura representa un ocell, diuen que és un àliga, que du una serp, seria el símbol de poder. Un cara plana que a mi em recorda la d’una tortuga...
I anant d’una figura a l’altra, tot baixant s’arriba al que es coneix com la font de “lavapatas”. En una part del riu rocosa i poc profunda (quan hi vam ser nosaltres gairebé no tenia aigua). La roca està totalment tallada, hi ha canals, i relleus de figures diverses. Has de fixar-te molt per veure les figures.
Es va descobrir l’any 1937. El que nosaltres veiem és una petita part, però el conjunt és molt més gran. Aquests relleus i canals es van fer entre el segle I i el IX d. C. Aquí se celebrava la cerimònia de rentat, suposo que tipus purificació, després d’un part o una cesària. Aquests dibuixos en la roca ésel que crea uns petits canals pels que circula l’aigua del riu.
Les figures que es poden veure gravades a la roca recorden les estàtues en pedra, una de les proves de que les havia realitzat també el poble escultor.
Un últim esforç ens porta fins al “alto de lavapatas”.la vegetació és tropical, passem prop d’un petit bosc de bambú, tot l’entorn és de color verd molt brillant. No és d’estranyar amb l’aigua que ha caigut.
Les restes més antigues d’activitat humana en la part alta del riu magdalena, s’han trobat aquí. S’han datat al voltant del 3300 a. C. Es van trobar les tres pedres on es feia el foc, unes estàtues i algunes tombes de mida força reduïda, el que fa pensar que era un cementiri infantil.
El lloc és molt agradable, amb vista sobre les muntanyes del voltant. Es un lloc que transmet molta energia, et recuperes fàcilment de la caminada i l’aire es molt agradable. Per sort havia deixat de ploure.
De baixada vam aturar-nos al museu on es poden veure encara algunes figures més.
Després vam anar a dinar a San Agustín. Vam menjar en un restaurant molt simpàtic, en el que la decoració està feta amb material reciclat; queda molt vistós. El menjar és excel·lent, original, cuidat i equilibrat.
Un cop vam haver acabat de dinar vam anar cap al que es coneix com “la pelota”. Aquest és un altre recinte arqueològic prop de San Agustín, que es troba enmig de dos turons: la pelota i el purutal. Era un centre cerimonial del poble escultor, construït en una zona més o menys plana entre els dos turons. El nom de “pilota” l’hi van donar els camperols de la zona per la forma arrodonida del turó. 
La primera excavació que es va fer aquí es va realitzar en el 1857. Els camperols havien trobat les figures en pedra i l’etnòleg alemany que va realitzar la investigació a més d’estudiar-les se’n va endur 21 cap al seu país i que em sembla que estan exposades en un museu a Berlín.
Les figures que es troben aquí em van meravellar. Són similars a les del parc arqueològic que havíem visitat al matí amb la diferencia de que conserven el color. I és que les escultures en pedra estaven policromades, però les que havien quedat desenterrades i exposades a les inclemències del temps havien perdut el color. Els pigments que feien servir eren de diferents tipus de terres i també de llavors.
Ens havia costat arribar. El camí estava molt malament per culpa de la pluja i ens va tocar empènyer el vehicle per sortir del fangar. Per sort havia deixat de ploure. Havia deixat de ploure i la visita del lloc be s’ho mereixia. Em va encantar.
Hi ha algunes figures i una tomba. Algunes de les figures estan pintades i em sembla que representen personalitats de l’època. Els colors amb que estan pintades groc, vermell, blanc i negre són símbols màgics del seu llinatge. Les figures combinen atributs de diferents animals.
I per acabar amb l’exploració de les restes arqueològiques que va deixar el poble escultor vam anar a “la chaquira”.
“La chaquira” és una figura de dona tallada a la roca sobre el canyó del riu magdalena. Està mirant cap al riu i amb els braços aixecats. Hi ha altres gravats en la roca. No formaven part de cap centre funerari i estan en el lloc original.
Jo només l’he vist en fotografia. No vaig baixar fins allà. Vaig fer un tram de camí, i una part de la baixada fins un mirador des d’on es pot contemplar la vall per on baixa el riu. Em va fer mandra baixar fins al mirador de més avall on hi havia els gravats a la roca i aquesta famosa figura. En realitat el que em feia mandra era la pujada que hauria de fer de tornada. Em sap una mica de greu, però ja està fet.
