Avui un altre llarg dia de viatge. Hem d’anar de San Agustín fins a Neiva, que són unes 6 hores de trajecte, i d’allà cap al nord per visitar el desert de Tatacoa.
Vam sortir a les 7 del matí, i per no perdre el costum, seguia plovent. La nit abans els de l’hotel ens van dir que no ens podrien preparar gaire cosa per esmorzar ja que els treballadors de la cuina viuen fora de la població i a les sis del matí encara no hi serien.
Ens van sorprendre gratament ja que tenien un esmorzar complet preparat a aquella hora. Ens sabia greu pels nois i noies que havien hagut de matinar per preparar-os-ho i a més venir sota la pluja. En vaig veure un d’ells arribant amb la moto, regalimant i xop, tot i la vestimenta de pluja que duia. 
Com ja era d’esperar, la ruta fins a Neiva es va fer llarga. Part del trajecte es va vorejant el riu magdalena. És tot molt verd, es veu algun llac i una presa.
Vam fer una parada al poble de Timaná, ja que s’ha de demanar permís per anar al desert de tatacoa.
A la plaça hi ha una estàtua dedicada a la Gaitana. La Gaitana era una dona indígena a la que els espanyols l’hi van matar el fill al seu davant. Davant d’aquest fet es va revoltar i va anar pels pobles reclutant gent que volgués lluitar contra els espanyols. Va reunir un gran grup de gent, eren molts més que els espanyols, així que els van encerclar i els van matar a tots excepte al que havia assassinat al seu fill. A aquest el va lligar al darrer d’un vehicle i el va anar passejant- arrossegat per tot arreu. 
Evidentment els espanyols es van venjar i va començar la seva persecució. Sobre el seu final hi ha dues versions. La versió dels espanyols es que abans de que l’atrapessin es va tirar pel barranc. Algunes veus colombianes diuen que no van arribar a capturar-la.
Tot això passava a mitjans del segle XVI. Es va convertir en tota una heroïna de la resistència indígena.
Llegeixo en una biografia d’aquesta dona que el seu fill era cacic del poble que es resistia a l’autoritat espanyola i com escarment el van fer cremar viu davant de la seva mare.
En la mateixa plaça hi ha una església d’estil colonial i una ceiba.
La ceiba o arbre de la llibertat. És un referent de la ciutat. Llegeixo que té 50 metres d’alçada i la seva copa té més de 80metres de diàmetre.
El fet de que se la conegui com l’arbre de la llibertat sembla que té el seu origen en la revolució francesa. La sembra simbòlica d’un arbre representava el naixement d’un nou estat social.
A París hi ha una ceiba que es va plantar l’any de la revolució francesa amb l’objectiu de recordar a la població la revolució que havia portat cap a la llibertat.
A Colòmbia amb el moviment independentista, en el 1813, es comencen a plantar arbres de la llibertat a diferents poblacions. Tinamá no va ser menys, tot i que no sé en quin any es va plantar la ceiba que presideix i dona ombra a la plaça. El que sí se sap és que pot tenir un docents anys i que representa la llibertat.
L’església està dedicada a Sant Calixte i és posterior al moment en que es va plantar la ceiba. Es va començar a construir en el 1880 amb la idea de fer una catedral; una església que fos gran per mostrar el poder de l’església.
Vam dinar a Neiva i en acabar ens vam dirigir cap al desert de tatacoa, que està a un 40 Km al nord de la ciutat.
Són 330 Km2 de “desert” en el que t’hi trobes de sobte. Estàs envoltat d’un paisatge verd i de cop, un terreny àrid de colors vermellosos.
És la segona zona més àrida del país. És un paisatge erosionat per les riuades de l’hivern. És zona rica en fòssils.
Tatacoa és el nom que es dona a diferents serps, segons la regió del país. Aquí el fan servir per la serp cascavell, n altres zones s’anomena així a un tipus de colobra.
En aquesta zona hi viuen famílies que es dediquen a la ramaderia, de cabres i vaques.
En realitat és una zona semiàrida. Hi ha arbustos espinosos i cactus. L’interessant d’aquesta zona és que hi ha dipòsits de fauna i flora d’èpoques geològiques anteriors.
S’han trobat fòssils de mol·luscs, tortugues, rosegadors, tatús o armadillos, i peresosos gegants que podrien tenir més de 60.000 anys d’antiguitat. Això fa pensar que tatacoa devia tenir en el passat una vegetació abundant, amb plantes i arbres ben diversos.
Aquí hi ha un observatori astronòmic. Les condicions climàtiques fan que el cel estigui generalment net i clar.
Aquest indret en l’època espanyola se’l coneixia també com la vall de les tristeses; nom que l’hi va donar Jiménez de Quesada quan el va veure, en el 1538. Tot i que el nom que l’hi van donar i va quedar va ser el de la serp cascavell, tatacoa.
No és ben be un desert sinó que és un bosc tropical sec. El terreny és argilós, el que ha permès les formacions que es veuen actualment. Hi ha solcs que tenen uns 20 metres de fondària.
Hi ha quatre tipus de cactus. Un d’ells té un fruit vermell que és comestible. Hi ha també el cotó salvatge.
S’hi ha trobat més de 7.000 fòssils de mamífers, de més de 13 milions d’anys d’antiguitat.
Antigament la gent agafava els fòssils i els tenia a casa, els feia servir com a pedres, per exemple per subjectar portes. Però l’any 1985 el capellà del poble va adonar-se de que aquell material era important i va cedir una de les dependències la parròquia perfer un museu paleontològic. 
Cada cop que plovia apareixien nous fòssils, i poc a poc el tema va començar a interessar tant als experts nacionals com internacionals.
Quan es va construir el museu la gent hi va començar a portar els fòssils que tenien a casa. Van aportar més de 900 peces! Fòssils de mamífers, rèptils i flora. Un dels fòssils que es va trobar aquí és el d’una tortuga d’aigua dolça, la més gran que s’ha trobat a Colòmbia, que fa 1,80 metres.
Les plantes que hi ha aquí s’han adaptat a l’aridesa del terreny i tenen arrels molt llargues que es poden estendre de forma vertical o horitzontal fins a uns 15-30 metres per poder accedir a aigua.
El recorregut que fem ens permet veure dues zones ben diferenciades en quan el color de la terra. La primera de colors rogencs i l’altra blanquinosa. Elñ contrast és curiós. Els cactus hi fan molt bonic. N’hi ha uns d’esvelts, em sembla que són els tipus canelobre, i els altres petits, com boletes.
El recorregut és bonic i interessant però el vaig trobar massa breu. Vam estar una hora escassa passejant per allà. Tampoc vam tenir temps d’anar a veure el museu dels fòssils ja que teníem que tornar a Neiva per agafar el vol cap a Bogotà. Una llàstima.
