Àsia central. Xinjiang_2. Kaixgar.

Després de visitar el mausoleu d’Abakh Khoja vam anar a veure un dels mercats de la ciutat. és un mercat cobert, amb les diferents seccions, espècies, roba, estris de la casa... No hi havia massa gent, potser perquè no vaig saber trobar la part dels aliments. 

Feia molta calor i teníem ganes de beure alguna cosa, però no hi havia cap botiga on venguessin refrescos. Llavors vam veure una màquina en que si que n’hi havia. Va ser divertit, ja que estava tot en xines i era difícil encertar la tecla a tocar. Vam estar provant i gairebé ho vam aconseguir soles. Vam aconseguir posar-ho a la cistella però no que ens les entregués. Es va acostar un noi i ens va ensenyar quina tecla tocar. Vam aconseguir així la primera beguda. 

Quan anàvem a treure la segona el bitllet que posàvem no l’agafava. Llavors va ser una noia de la botiga del costat la que ens el va canviar. Resolt això la resta ja va ser senzill: ja sabíem quines tecles tocar per obtenir la nostra ampolla de refresc! És graciós que una cosa tant simple com comprar una ampolla de refresc, en un lloc on no entens ni la llengua ni l’alfabet, quan ho aconsegueixes et quedes molt satisfet, com si haguessis fet una gran proesa. 

Dins del mercat, passa mig desapercebut però hi ha alguns edificis que deuen ser bonics, o ho havien sigut. 

Hi ha forces coses que em recorden els mercats per Yunnan, al sud del país. Una d’elles son les roses seques que afegeixen al te. Son petites poncelles, crec que d’una variant de rosa petita. 

Després de visitar el mercat vam anar cap a la “ciutat antiga”. És una part totalment restaurada, amb part de muralla, sense cotxes, i dedicada al turisme. Abans d’arribar allà, des del cotxe es pot veure una zona de cases de tova, mig en ruïnes, que queda fora de la muralla. Ens diuen que no es pot visitar, que no hi viu ningú. 

Vam dinar a la ciutat antiga; va costar una mica trobar lloc. Uns quants vam menjar en un lloc local, molt petit: vaig prendre fideus, una broqueta i refresc, va valdre 25 yuans, que és una mica més de 3 euros. 

Després de dinar vam fer un recorregut per aquesta ciutat vella restaurada. És agradable. Per tot arreu hi ha càmeres de vigilància, com ja havia vist a Yunnan. 

En aquest país estàs sempre controlat. Fins i tot en l’autobús en el que anem hi ha una càmera de vigilància. Això fa que els guies no es desviïn del discurs oficial i siguin mesurats i cautelosos en el que diuen. 

Hi ha diversitat d’estil en les construccions, des de les cases més senzilles, a les construïdes amb totxanes i boniques decoracions de les façanes. Hi ha petits carrerons, i forces nens jugant pel carrer; això sorprèn una mica en el país del control de la natalitat. 

El pa, en molts llocs d’Àsia central és similar, rodó i pla, però té algunes variants, en la decoració i en la massa. A mi aquests pans m’encanten. Cadascun és diferent, però tots igual de bons. Uns més secs, altres amb més molla, uns amb el centre més prim i el voltant inflat... petites variants que els diferencien. 

Per tot arreu es poden trobar escultures en bronze representant diferents escenes de la vida i activitats de la població uigur. 

Hi ha molt turisme xinès i un munt de botigues de record. En moltes d’elles es poden veure els barrets que utilitzen. Hi ha els barrets d’hivern, de pells, i els d’estiu en tela, tipus casquet. Són diferents els d’home i dona. Em sembla que varia una mica la forma i colors. 

A continuació vam anar a visitar la mesquita Id Kah, que es troba en una gran plaça,que és punt de reunió de la població local. 

Id Kah vol dir lloc de pregària i celebració. Fins no fa massa era la mesquita més gran de Xina; em sembla que ara n’hi ha una altra que la supera. 

Inicialment en aquest indret hi havia un cementiri, i en el segle X hi havia ja una primera construcció que després va quedar integrada en la que mesquita que es va construir l’any 1442, que era molt més petita que l’actual. Al llarg dels anys es va anar ampliant fins a la mida que té ara. 

Té un gran pati, tipus jardí, amb molts arbres, que crea un espai ombrívol i refrescant en una ciutat força calorosa. 

En aquest jardí hi ha dues torres des d’on es retransmetia el que es deia a l’interior de la mesquita, per tal de que els fidels que estaven a l’exterior poguessin seguir la pregaria. Quan no hi havia micròfons ni altaveus les paraules es transmetien d’un punt a l’altra, a través de persones instal·lades en punts elevats. 

Cada dia s’omple de fidels, especialment els divendres, en que ve gent del voltant de la ciutat a fer la pregària aquí. En les festes és quan s’aplega més gent, ja que molts dels musulmans de la regió autònoma venen aquí a la celebració i pregàries. Un cop acabades les cerimònies religioses, la gent continua de festa a la plaça. 

Les rebel·lions dels uigurs en contra dels xinesos han estat constants al llarg de la historia. Timur Beg era un militar uigur que va participar en la batalla de Kaixgar de l’any 1933 i havia participant en la revolta de Turfan l’any anterior. Juntament amb els germans Bughra lluitaven per l’alliberament de la regió uigur del control xinès. 

En la batalla del 1933 les tropes musulmanes de l’exèrcit xineses van matar a Timur Beg i van exposar el seu cap a la mesquita. Un any més tard, van matar a l’emir Abdullah Bughra i tots els seus homes. El seu cos no es va trobar, tot i que hi ha qui diu que el seu cap també va estar exposat a la mesquita. 

Hi havia musulmans xinesos fidels al regim contraris als musulmans uigurs i als seus anhels d’independència. Si no estic confosa s’hi barrejava una revenja per la massacre de Kizil on els musulmans uigurs van matar a musulmans hui, xinesos. 

L’any 2014 l’imam de la mesquita moria assassinat, sense que estiguin clars els motius. Era un any turbulent en la regió i sembla que l’imam era pro-xinès. 

La repressió i ganes d’anular la cultura uigur continuen. Llegeixo que a les escoles i llocs oficials en el mes del ramadà es força a nens i treballadors a menjar i beure saltant-se els preceptes de l’islam. S’espia ales cases per assegurar-se que no practiquen la religió. Denuncien que els hi ofereixen carn de porc (quan la seva religió els hi ho prohibeix) i després vigilen que se la mengin. 

Una de les coses que es conserva de la ciutat antiga de Kaixgar és una antiga teteria, que diuen que té més de 100 anys d’antiguitat. És un lloc agradable, on a part dels turistes hi ve la gent local, especialment homes grans, que hi passen les hores de tertúlia. Tant els hi pots trobar al matí, fent l’esmorzar, com a la tarda o vespre. Sempre hi ha gent. Vaig provar el te de roses i el clàssic. Per endolcir-lo et porten grans cristalls de sucre i si vols pots acompanyar-ho amb les pastes típiques. 

Una cosa desesperant de la ciutat son les motos elèctriques, ja que no les sents venir i t’apareixen per totes bandes. Per altra banda és una sort que siguin silencioses ja que la contaminació acústica ja es prou elevada en aquesta ciutat tant poblada. 

Després de descansar una bona estona a l’hotel vam sortir cap a les 8 del vespre per anar al mercat nocturn. Ens vam adonar de que havíem sortit massa tard. 

Hi ha un carrer en que al vespre hi posen tot de paradetes de menjar. Pots comprar-lo o menjar allà mateix. Un cop més, és un mercat que ja he vist en altres ciutats xineses. El menjar té bona pinta, però com que soc una mica sensible i de seguida agafo diarrees preferim anar a un local que ens mereixi més garanties. 

Era ja tard pels horaris de la ciutat i ens va costar trobar lloc. Al final vam poder menjar en un força gran, que tenien lloc i encara estava obert. Jo vaig prendre pollastre a l’ast. Hi vam trobar la resta de gent del grup. Érem molts i era tard pel que alguns es van quedar sense sopar. A les deu de la nit han de tancar el local, et pots quedar a dins discretament una mica més, però no poden estar cuinant res. O sigui que a la que va ser l’hora, ens van fer fora, i el que no havien tingut temps de cuinar i servir-te quedava anul·lat. 

En aquell moment ens va semblar xocant, i un tant exagerada la rigidesa de la mestressa amb els horaris. Ara que he estat llegint més coses sobre el control que tenen sobre ells, ho entenc més. Com a turista no ets conscient dels equilibris que han de fer en el dia a dia per dur una vida tranquil·la, fent relativament la seva, sense transgredir cap norma que els pugui posar en perill a ells i les seves famílies. 

Pels carrers es veia molta gent amb xais, grossos i ben formosos. Ens van dir que la frontera xinesa terrestre està tancada aquests dies amb motiu d’una festa musulmana. És la festa del sacrifici, que té lloc 70 dies després d’acabat el ramadà, en la que se sacrifica un xai que es gaudeix després entre família i amics. 

Quan vam sortir de sopar vam veure que efectivament tots els restaurants i locals estaven tancats o estaven tancant. Ja no quedava gairebé ningú pels carrers.

Àsia central. Xinjiang_1. Kaixgar: Mausoleu d’Abakh Khoja.

Quan vam arribar a Kaixgar estàvem molt cansats. Vam anar a sopar a un restaurant proper, d’un hotel. Teòricament és un lloc molt bo, però va ser bastant desastre: era tard i gairebé no parlaven angles, va resultar bastant caòtic i decebedor. 

L’arribada a la ciutat xinesa, després d’estar per les muntanyes, i la soledat de Tash rabat era un xoc brutal. Llums, cotxes, sorolls, els vehicles elèctrics que t’apareixen per qualsevol banda... 

Una curiositat d’aquesta zona de la Xina és que tenen la mateixa hora que a Kirguizistan, però és diferent a l’hora de la capital. És a dir hi ha l’hora local i l’hora oficial, que són dos hores més i és l’hora de Beijing. Per això segons l’hora oficial quan vam anar a sopar ja era molt tard, segons l’hora oficial. 

Un altre contrast respecte a Kirguizistan és la temperatura, A Kaixgar hi feia molta calor, tot i que estigués ennuvolat. 

L’hotel molt bo i molt ben situat. L’esmorzar un bufet típic xinès. Taules grans on s’asseuen que es comparteixen. Nosaltres estem acostumats a que s’hi ha algú en una taula t’asseus en una altra. Ells no. S’asseuen tranquil·lament, sense dir res. Un dia, una fins i tot em va prendre la cadira mentre havia anat a buscar el te. 

Fa tretze anys vaig fer el tram xinès de la ruta de la seda Xinesa i vaig visitar breument Kaixgar. La ciutat ha canviat molt, i gairebé tot em venia de nou, té una certa uniformitat amb altres zones de la Xina. Reconstruïda i/o restaurada, reproduint l’estil antic, tot el que representa el centre antic és ara per vianants. Té encant, però no el mateix que abans. 

El primer que vam visitar va ser el mausoleu d’Abakh Khoja, un complex construït en el 1640 que es troba a uns 5 Km de la ciutat de Kaixgar. Diuen que és un exemple de l’arquitectura islàmica uigur de l’època. 

És un centre de culta sufí, en el que hi ha enterrats uns quants líders espirituals del turquestan oriental dels segles XVII i XVIII. 

Aquí hi ha enterrades cinc generacions de la família d’Abakh Khoja, unes 70 persones de les famílies més rellevants dela ciutat. Una de les persones enterrades que atrau a bona part dels visitants és la princesa uigur Iparhan, neta del líder espiritual Abakh Khoja. 

Aquest lloc se’l coneix també com la tomba de Xiang Fei, l’única concubina uigur que va tenir l’emperador Qianlong, de la dinastia Qing. En xines Xiang Fei vol dir concubina fragant. 

En aquest complex hi ha, a part del mausoleu, algunes mesquites, jardins amb estanys, una madrassa, un cementiri... Hi ha parts restringides als turistes. 

El mausoleu té planta quadrada amb minarets a les cantonades i sostre en forma de cúpula. La façana coberta de rajoles de colors, però l’interior és auster, com es correspon a la tomba d’un líder sufí, de la branca familiar dels Khoja. 

Va ser després que aquí s’hi van enterrar famílies dels governants. La diferencia entre les tombes d’homes i dones únicament és la mida del sarcòfag. 

La gent que visita el mausoleu és molt variada, hi ha qui hi ve per motius religiosos, a venerar els mestres sufís, però també molts turistes, estrangers i locals, en part atrets per la historia de la princesa uigur, Iparhan. 

Iparhan va néixer a Kaixgar, i era neta d’Abakh Khoja. Segons la llegenda era una de les dones amb més educació de l’època i també sabia muntar a cavall i era tant destre amb les armes com un home. Poc abans de la conquesta de Kaixgar per part dels xinesos, la van casar però el matrimoni no va durar gaire ja que l’any 1758 Kaixgar va ser conquerida pels manxús que van capturar a la noia i la van enviar a la capital, a l’harem de l’emperador Qianlong. 

Kaixgar i la regió de Xinjiang va patir la primera invasió xinesa l’any 138 a. C. L’any 747 d. C altre cop va estar ocupada temporalment pels xinesos. Durant un mil·lenni va estar lliure del control xinès, fins que en el 1758 l’exèrcit manxú ataca la ciutat i és quan segons la llegenda segresten a la princesa per enriquir l’harem. Els xinesos controlen la regió, hi ha diverses revoltes, una d’elles en el 1862. El control absolut per part de Xina l’aconsegueix en el 1943. Ara be, aquesta regió uigur segueix reclamant els seus drets. 

Quan l’emperador va veure a la princesa va quedar atrapat pel seu encant i se’n va enamorar. Diuen que el que l’hi agradava especialment era la seva olor. Sense que es poses cap perfum el seu cos desprenia una agradable fragància que el teia captivat. Per això se la va anomenar Xiang Fei, que en xinès vol dir “concubina fragant”. 

Els 28 anys que la noia va passar a la ciutat prohibida a Beijing, enyorava la seva terra. L’emperador per satisfer-la construïa palaus i castells que l’hi recordessin la seva terra de Xinjiang, però això no feia disminuir la tristesa de la princesa. 

Va morir als 55 anys, però no sembla que fos de mort natural. Uns diuen que es va suïcidar, d’altres que va ser víctima de conspiracions i rivalitats i que la van matar. Abans de la seva mort va deixar dit que volia ser enterrada a la seva ciutat natal. Per això l’emperador va organitzar el trasllat del fèretre a Kaixgar. Es diu acompanyaven el fèretre 124 persones i que es va trigar més de tres anys en arribar a lloc. Cal remarcar que el trajecte de Beijing a Kaixgar representa creuar tot el que és l’actual Xina. 

Un cop a Kaixgar la princesa va ser enterrada al mausoleu familiar, a la vora del seu avi, Abakh Khoja, en aquest mausoleu. 

Segons una altra llegenda, la primera persona que va ser enterrada aquí era Yusuf Khoja, en el 1640. Aquest era un missioner islàmic. A la seva mort, el seu fill gran, Abakh Khoja va continuar la tasca religiosa i es va convertir en un famós líder espiritual islàmic, molt més conegut que el seu pare. Quan va morir l’any 1693 va ser enterrat aquí, i el mausoleu va passar a tenir el seu nom. 

És un recinte molt gran, amb edificis totalment restaurats i alguns que conserven l’encant del passat, com les mesquites. Tenen un porxo amb columnes de fusta, que és on predicaven o ensenyaven els Khoja als fidels, en els mesos d’estiu. Aquestes mesquites tenen dos espais, interior per l’hivern i exterior pels mesos de més calor. El que m’encanten son les columnes de fusta policromada i tallades. 

A la part exterior del recinte havien organitzat una petita obra de teatre, malauradament no hi havia traducció a l’anglès. Hi havia una narradora i els personatges realitzaven una mena de dansa, seguint la música, en que segons ens van dir, era la historia de Xiang Fei. No se en quina llengua parlaven, si xinès o uigur, crec que era xinès. Hi havia un bon desplegament de personatges i vestimentes de colors vius. Suposo que representava la gent de la cort de l’emperador i l’emperador i la concubina. 

Pels xinesos la historia de Xiang Fei és una historia d’amor. Però només parlen de que l’emperador es va enamorar d’ella. I la noia, una princesa uigur, amb una cultura totalment diferent tancada a la ciutat prohibida durant anys, enyorant la seva terra i la seva gent... La representació era de l’estil d’altres que he vist en altres zones del país. Es recuperen histories de l’època de les grans dinasties xineses. 

L’espectacle, tot i no entendre’l, va ser bonic de veure; per sort havia pogut seure a terra, sota el tendal que havien instal·lat, ja que feia molta calor. La durada va estar be, no va ser excessivament llarg, i era molt dinàmic.

Àsia central. De Tash Rabat a Kaixgar.

El trajecte des de Tash Rabat al Kirguizistan fins a Kaixgar, a la regió autònoma uigur de Xinjiang, a la Xina pren gairebé tot un dia. 

Fins a l’any 2002 l’únic pas que hi havia entre Kirguizistan i la Xina era el Torugart. No se si era l’únic o l’únic que podien fer servir els turistes. En el 2002 es va obrir un altre pas, el Irkeshtam. 

L’any 1905, el cònsol britànic a Kaixgar va descobrir que els russos havien construït una carretera o una pista pel cantó kirguís fins al pas de torugart una part també pel cantó xinès. Això va despertar les alertes ja que hi havia el risc de que els russos poguessin accedir a la província de Xinjiang i apoderar-se’n. 

En el 1906 hi va haver converses entre russos i xinesos i es va acordar que els xinesos completarien la carretera fins a Kaixgar, utilitzant un préstec d’un banc rus. La idea era que es pagues el préstec amb els peatges. Els mercaders russos tindrien el monopoli del comerç en aquesta ruta. 

Els xinesos no estaven satisfets amb el tracte i van decidir col·locar els peatges en els punts més alts; això va comportar que la carretera s’utilitzés poc i que no es mantingués. Inicialment el punt fronterer estava en el punt més alt a uns 3700 metres, però actualment està força més avall. 

Creuar la frontera terrestre per aquest pas no és fàcil a nivell burocràtic. Em sembla que es necessita un permís especial si no tens un viatge contractat amb una agencia. 

Vam sortir molt d’hora del campament de Tash rabat, per poder ser dels primers a la cua que es forma a la frontera. Els controls de sortida de Kirguizistan son força senzills i fluids, en canvi la part xinesa és increïble. Tot i que ja m’havien dit que podia ser llarg, va superar totes les expectatives. 

A les 10 del matí estàvem ja a la frontera. En total vam haver de passar 10 controls, la majoria per entrar a la Xina. En tres dels controls van escanejar tot l’equipatge, maletes i equipatge de ma. En gairebé tots els controls han comprovat el passaport, escanejat, ens han fet una fotografia.... En arribar a l’hotel també, tots a passar per la web camp per la foto. 

Per començar els tràmits per cantó xinès cal que ja tinguis el teu vehicle a l’altra banda i el teu guia o persona receptora. En ser un grup, teníem que col·locar-nos en fila de un, sinó s’empipaven molt, en l’ordre de la llista que ells tenien. 

El procés és molt lent, suposo que els hi costa llegir els nostres passaports en alfabet llatí. En un dels múltiples passos ens van dir que teníem que estar en silenci, ja que estaven treballant i el soroll els destorba. 

Els controls estan distribuïts en un ampli espai, no recordo si eren 80 km. En tot el tram fronterer no es poden fer fotografies. 

Tot i el temps que vam passar vam tenir sort. A vegades revisen els mòbils, tauletes i càmeres de fotos i instal·len programes espia als mòbils. No ens els van demanar, ni ens revisar cap aparell. També deien que el WhatsApp no funcionaria i vam tenir sort, funcionava. 

Si no estic confosa, obrien la frontera a les 10, però a 2/4 d’una paren per dinar fins a 2/4 de 3. És gairebé impossible passar tots els controls abans del dinar. O sigui que en algun punt et toca quedar-te esperant a que tornin a obrir la frontera i confiar en que no sorgeixin imprevistos i acabar tot el procés abans de que tanquin pel sopar. 

A les 6 de la tarda passàvem l’últim control i finalment, a les 7 del vespre arribàvem a Kaixgar. Unes dotze hores par anar de Tash Rabat fins a Kaixgar. Realment volen dissuadir d’utilitzar aquests passos terrestres. No sé si és pel fet de que és una província conflictiva, la regió autònoma uigur o hi ha altres raons.

Àsia central. Kirguizistan_5. Naryn i Tash Rabat.

Continuem ruta cap al sud, direcció Tash Rabat. El paisatge segueix sent espectacular. Des de dalt d’un dels passos es veu la pista, fent ziga-zagues fins al fons de la vall. Em recorda el que quan érem joves els meus germans en deien “llacets enllaçats”. 

Un cop vam arribar a la vall vam fer una petita caminada per la vora del riu fins arribar a una cascada. No es triga més de 15 minuts en arribar-hi, i és agradable, tot i que no hi ha cap ombra. Un cop allà, és refrescant veure el salt d’aigua i poder-se remullar una mica. 

Vam continuar ruta, creuant paratges amplis i pelats, ondulats, amb rius d’aigües grisoses degut a tot el que arrosseguen, i els més petits, amb aigües cristal·lines. Vam arribar a Naryn a l’hora de dinar. 

Aquesta ciutat es troba a poc més de 2000 metres d’alçada en la ruta que porta cap a Kaixgar. Està en les muntanyes del Tian Shan. 

L’any 1868 aquí s’hi va instal·lar una guarnició militar russa, amb una petita fortalesa, que servia per protegir els viatgers de la ruta de la seda. Poc a poc va anar creixent i que va portar a la fundació de la ciutat. L’any 1917 estava sota el control de l’exercit comunista, i en el 1920 hi va a ver violents enfrontaments entre l’exercit comunista i l’exercit blanc, amb un elevat nombre de morts d ela població local. Hi ha un monument per recordar a les víctimes. La ciutat s’estén a les dues bandes del riu naryn. Té universitat, el campus es va obrir en el 2016. 

Vam fer una petita volta per la ciutat per veure la plaça, l’ajuntament, la mesquita… Volíem visitar el museu però estava tancat. 

Vam dinar en un gran restaurant del que sortia molta gent que havien fet alguna celebració. Vaig menjar pollastre guisat amb verdures, acompanyat de patates fregides i un refresc. Preu : 5euros. 

En el restaurant, o al botiga que tenien allà, hi havia un plafó amb els diferents colorants naturals que utilitzen i el seu origen. 

El riu Naryn neix a la serralada del Tian Shan i flueix per la vall de Fergana entrant a Uzbekistan, on s’ajunta a un altre riu per formar el Sirdarià. És el més llarg de Kirguizistan. Desemboca al mar d’Aral. 

A Kirguizistan hi ha un total de 150.000 Km de rius, que provenen de 40.000 rius i torrents. La major part de l’aigua prové de la neu de les geleres; tan sols 1/5 part de l’aigua prové de la pluja. 

La major part dels rius no son navegables, degut a l’orografia del terreny, tot i que en alguns s’hi pot fer rafting. 

El fet de que les aigües del Sirdarià provinguin de Kirguizistan provoca alguns conflictes amb Uzbekistan, ja que utilitza la seva aigua per la irrigació. De tant en quant hi ha disputes pels drets de l’aigua d’aquest riu. 

Al punt de la pista/carretera on hi ha la desviació cap a Tash Rabat hi ha un primer campament de iurtes, amb botigueta inclosa. Aquí vam recollir els sacs de dormir que fariem servir en el segon campament que es on anàvem nosaltres. És el que està al costat de l’edifici històric de Tash Rabat. 

Tash Rabat és un indret allunyat de tot, allunyat de la ruta principal i per això va sobreviure a les guerres. Tot i això el pas del temps va deteriorar-lo força i en el 1980 es va restaurar. 

Es troba a més de 3000 metres d’alçada. En alguns llocs diuen que està a 3200 m i altres 3500 m. És un paratge impressionant. 

El primer campament està protegit per les muntanyes rocoses, i queda molt bonic la col·lecció de iurtes blanques al seus peus. El segon campament, el que està al costat del monument és més bàsic, però té la gràcia d’estar just al costat de la misteriosa construcció de pedra de Tash Rabat. Tash vol dir pedra i Rabat porta. 

Quan vam arribar hi havia un autocar i per tant, força gent pul·lulant per tot arreu. Quan van marxar va ser fantàstic trobar-se gairebé sols en aquell indret. Dormir allà, tot i que el campament era força bàsic va ser una meravella. 

Tash rabat, misteriosa estructura de pedra, aïllada, solitària, qu aprofita en part el desnivell de la muntanya per la seva construcció. 

Fins que es va procedir ala seva restauració els pastors duien els ramats aquí a pasturar. Quan es va fer la restauració es van trobar monedes i recipients que serien del segle IX i X. 

Hi ha diverses llegendes i teories al voltant d’aquest edifici. En una d’elles es diu que la va construir un mercader del segle VI, per protegir al seu fill en cas de que arribessin enemics. S’hi ha trobat passadissos subterranis, i es diu que si venia l’enemic faria entrar al fill en una de les cambres que s’ha anomenat zindan, o presó, i podria fugir pels túnels. 

En el passat alguns mercaders feien parada aquí, per això se l’anomena caravanserrall. Ara be, no té l’estructura típica d’aquestes construccions. Els caravanserralls, on s’allotjaven els viatgers de les caravanes, tenien un pati central i les habitacions al voltant. A Tash rabat no hi ha cap pati central. 

Té una planta en forma de creu, amb una habitació més gran al centre i les altres petites. Segons una llegenda no se sap de cert quantes habitacions té, ja que cada vegada que es compten el nombre és diferent. He llegit que té 31 habitacions. 

Quan es va fer la restauració no es va poder aclarir quin material s’havia fet servir per fixar les pedres, ni d’on provenien aquestes. 

Sembla que en el segle X hauria sigut un monestir nestorià, però no s’ha pogut trobar cap objecte religiós que ho confirmi. I en el segle XV es feia servir coma caravanserrall. De totes formes, per molt que he buscat no he trobat més informació sobre aquest lloc. Segueix sent un lloc misteriós. Diuen que alguns vidents quan venen aquí tenen visions. Va ser un lloc de pelegrinatge i encara hi venen alguns peregrins, tot i que per la gent de Naryn és sobretot un lloc d’interes cultural i històric que atrau al turisme. 

Una de les llegendes explica que els que van construir aquesta mena de fortalesa eren un pare i un fill. Quan ja estaven acabant els hi va semblar veure una caravana que passava en la llunyania. Feia temps que estaven aïllats i no veien gent, així que el noi va tenir ganes d’anar a veure-la. Va demanar permís al pare i va fugir corrent cap allà- Sembla que tan sols quedava posar la darrera pedra de la cúpula. 

Quan el noi va arribar a la caravana hi va veure una noia molt bonica, se’n va enamorar, i es va oblidar del seu pare i va marxar amb ells. Diuen que per això la construcció està inacabada. 

Pels nòmades aquesta construcció enmig del no res era com un miracle, un refugi sobrenatural. Fortalesa, monestir o caravanserrall, fos el que fos té un aire misteriós. 

Em va sorprendre veure que era més petita del que m’imaginava. Per dins em va resultar decebedora. Habitacions buides, un parell de pous, l’entrada a un túnel o cambra amagada que es tapiava amb una gran llosa... 

El que és bonic és l’entorn on es troba. El campament està just al davant. Com ja he dit és molt bàsic. No hi ha dutxes, tan sols un petit lavabo, i dues latrines molt bàsiques. Hi ha poques iurtes i en cadascuna d’elles hi poden dormir entre 3 i 5 persones. S’esta una mica encongit. 

Aquest campament no disposa d’electricitat a les iurtes però en cas de necessitat els encarregats del campament et poden carregar alguna bateria. El sopar a 2/4 de 8 en l’edifici d’obra que hi ha ala vora del riu.