Quan vam arribar a Kaixgar estàvem molt cansats. Vam anar a sopar a un restaurant proper, d’un hotel. Teòricament és un lloc molt bo, però va ser bastant desastre: era tard i gairebé no parlaven angles, va resultar bastant caòtic i decebedor.
L’arribada a la ciutat xinesa, després d’estar per les muntanyes, i la soledat de Tash rabat era un xoc brutal. Llums, cotxes, sorolls, els vehicles elèctrics que t’apareixen per qualsevol banda...
Una curiositat d’aquesta zona de la Xina és que tenen la mateixa hora que a Kirguizistan, però és diferent a l’hora de la capital. És a dir hi ha l’hora local i l’hora oficial, que són dos hores més i és l’hora de Beijing. Per això segons l’hora oficial quan vam anar a sopar ja era molt tard, segons l’hora oficial.
Un altre contrast respecte a Kirguizistan és la temperatura, A Kaixgar hi feia molta calor, tot i que estigués ennuvolat.
L’hotel molt bo i molt ben situat. L’esmorzar un bufet típic xinès. Taules grans on s’asseuen que es comparteixen. Nosaltres estem acostumats a que s’hi ha algú en una taula t’asseus en una altra. Ells no. S’asseuen tranquil·lament, sense dir res. Un dia, una fins i tot em va prendre la cadira mentre havia anat a buscar el te.
Fa tretze anys vaig fer el tram xinès de la ruta de la seda Xinesa i vaig visitar breument Kaixgar. La ciutat ha canviat molt, i gairebé tot em venia de nou, té una certa uniformitat amb altres zones de la Xina. Reconstruïda i/o restaurada, reproduint l’estil antic, tot el que representa el centre antic és ara per vianants. Té encant, però no el mateix que abans.
El primer que vam visitar va ser el mausoleu d’Abakh Khoja, un complex construït en el 1640 que es troba a uns 5 Km de la ciutat de Kaixgar. Diuen que és un exemple de l’arquitectura islàmica uigur de l’època.
És un centre de culta sufí, en el que hi ha enterrats uns quants líders espirituals del turquestan oriental dels segles XVII i XVIII.
Aquí hi ha enterrades cinc generacions de la família d’Abakh Khoja, unes 70 persones de les famílies més rellevants dela ciutat. Una de les persones enterrades que atrau a bona part dels visitants és la princesa uigur Iparhan, neta del líder espiritual Abakh Khoja.
Aquest lloc se’l coneix també com la tomba de Xiang Fei, l’única concubina uigur que va tenir l’emperador Qianlong, de la dinastia Qing. En xines Xiang Fei vol dir concubina fragant.
En aquest complex hi ha, a part del mausoleu, algunes mesquites, jardins amb estanys, una madrassa, un cementiri... Hi ha parts restringides als turistes.
El mausoleu té planta quadrada amb minarets a les cantonades i sostre en forma de cúpula. La façana coberta de rajoles de colors, però l’interior és auster, com es correspon a la tomba d’un líder sufí, de la branca familiar dels Khoja.
Va ser després que aquí s’hi van enterrar famílies dels governants. La diferencia entre les tombes d’homes i dones únicament és la mida del sarcòfag.
La gent que visita el mausoleu és molt variada, hi ha qui hi ve per motius religiosos, a venerar els mestres sufís, però també molts turistes, estrangers i locals, en part atrets per la historia de la princesa uigur, Iparhan.
Iparhan va néixer a Kaixgar, i era neta d’Abakh Khoja. Segons la llegenda era una de les dones amb més educació de l’època i també sabia muntar a cavall i era tant destre amb les armes com un home. Poc abans de la conquesta de Kaixgar per part dels xinesos, la van casar però el matrimoni no va durar gaire ja que l’any 1758 Kaixgar va ser conquerida pels manxús que van capturar a la noia i la van enviar a la capital, a l’harem de l’emperador Qianlong.
Kaixgar i la regió de Xinjiang va patir la primera invasió xinesa l’any 138 a. C. L’any 747 d. C altre cop va estar ocupada temporalment pels xinesos. Durant un mil·lenni va estar lliure del control xinès, fins que en el 1758 l’exèrcit manxú ataca la ciutat i és quan segons la llegenda segresten a la princesa per enriquir l’harem. Els xinesos controlen la regió, hi ha diverses revoltes, una d’elles en el 1862. El control absolut per part de Xina l’aconsegueix en el 1943. Ara be, aquesta regió uigur segueix reclamant els seus drets.
Quan l’emperador va veure a la princesa va quedar atrapat pel seu encant i se’n va enamorar. Diuen que el que l’hi agradava especialment era la seva olor. Sense que es poses cap perfum el seu cos desprenia una agradable fragància que el teia captivat. Per això se la va anomenar Xiang Fei, que en xinès vol dir “concubina fragant”. 
Els 28 anys que la noia va passar a la ciutat prohibida a Beijing, enyorava la seva terra. L’emperador per satisfer-la construïa palaus i castells que l’hi recordessin la seva terra de Xinjiang, però això no feia disminuir la tristesa de la princesa.
Va morir als 55 anys, però no sembla que fos de mort natural. Uns diuen que es va suïcidar, d’altres que va ser víctima de conspiracions i rivalitats i que la van matar. Abans de la seva mort va deixar dit que volia ser enterrada a la seva ciutat natal. Per això l’emperador va organitzar el trasllat del fèretre a Kaixgar. Es diu acompanyaven el fèretre 124 persones i que es va trigar més de tres anys en arribar a lloc. Cal remarcar que el trajecte de Beijing a Kaixgar representa creuar tot el que és l’actual Xina.
Un cop a Kaixgar la princesa va ser enterrada al mausoleu familiar, a la vora del seu avi, Abakh Khoja, en aquest mausoleu.
Segons una altra llegenda, la primera persona que va ser enterrada aquí era Yusuf Khoja, en el 1640. Aquest era un missioner islàmic. A la seva mort, el seu fill gran, Abakh Khoja va continuar la tasca religiosa i es va convertir en un famós líder espiritual islàmic, molt més conegut que el seu pare. Quan va morir l’any 1693 va ser enterrat aquí, i el mausoleu va passar a tenir el seu nom.
És un recinte molt gran, amb edificis totalment restaurats i alguns que conserven l’encant del passat, com les mesquites. Tenen un porxo amb columnes de fusta, que és on predicaven o ensenyaven els Khoja als fidels, en els mesos d’estiu. Aquestes mesquites tenen dos espais, interior per l’hivern i exterior pels mesos de més calor. El que m’encanten son les columnes de fusta policromada i tallades.
A la part exterior del recinte havien organitzat una petita obra de teatre, malauradament no hi havia traducció a l’anglès. Hi havia una narradora i els personatges realitzaven una mena de dansa, seguint la música, en que segons ens van dir, era la historia de Xiang Fei. No se en quina llengua parlaven, si xinès o uigur, crec que era xinès. Hi havia un bon desplegament de personatges i vestimentes de colors vius. Suposo que representava la gent de la cort de l’emperador i l’emperador i la concubina.
Pels xinesos la historia de Xiang Fei és una historia d’amor. Però només parlen de que l’emperador es va enamorar d’ella. I la noia, una princesa uigur, amb una cultura totalment diferent tancada a la ciutat prohibida durant anys, enyorant la seva terra i la seva gent... La representació era de l’estil d’altres que he vist en altres zones del país. Es recuperen histories de l’època de les grans dinasties xineses.
L’espectacle, tot i no entendre’l, va ser bonic de veure; per sort havia pogut seure a terra, sota el tendal que havien instal·lat, ja que feia molta calor. La durada va estar be, no va ser excessivament llarg, i era molt dinàmic.
