El trajecte des de Tash Rabat al Kirguizistan fins a Kaixgar, a la regió autònoma uigur de Xinjiang, a la Xina pren gairebé tot un dia.
Fins a l’any 2002 l’únic pas que hi havia entre Kirguizistan i la Xina era el Torugart. No se si era l’únic o l’únic que podien fer servir els turistes. En el 2002 es va obrir un altre pas, el Irkeshtam.
L’any 1905, el cònsol britànic a Kaixgar va descobrir que els russos havien construït una carretera o una pista pel cantó kirguís fins al pas de torugart una part també pel cantó xinès. Això va despertar les alertes ja que hi havia el risc de que els russos poguessin accedir a la província de Xinjiang i apoderar-se’n.
En el 1906 hi va haver converses entre russos i xinesos i es va acordar que els xinesos completarien la carretera fins a Kaixgar, utilitzant un préstec d’un banc rus. La idea era que es pagues el préstec amb els peatges. Els mercaders russos tindrien el monopoli del comerç en aquesta ruta.
Els xinesos no estaven satisfets amb el tracte i van decidir col·locar els peatges en els punts més alts; això va comportar que la carretera s’utilitzés poc i que no es mantingués. Inicialment el punt fronterer estava en el punt més alt a uns 3700 metres, però actualment està força més avall.
Creuar la frontera terrestre per aquest pas no és fàcil a nivell burocràtic. Em sembla que es necessita un permís especial si no tens un viatge contractat amb una agencia.
Vam sortir molt d’hora del campament de Tash rabat, per poder ser dels primers a la cua que es forma a la frontera. Els controls de sortida de Kirguizistan son força senzills i fluids, en canvi la part xinesa és increïble. Tot i que ja m’havien dit que podia ser llarg, va superar totes les expectatives.
A les 10 del matí estàvem ja a la frontera. En total vam haver de passar 10 controls, la majoria per entrar a la Xina. En tres dels controls van escanejar tot l’equipatge, maletes i equipatge de ma. En gairebé tots els controls han comprovat el passaport, escanejat, ens han fet una fotografia.... En arribar a l’hotel també, tots a passar per la web camp per la foto.
Per començar els tràmits per cantó xinès cal que ja tinguis el teu vehicle a l’altra banda i el teu guia o persona receptora. En ser un grup, teníem que col·locar-nos en fila de un, sinó s’empipaven molt, en l’ordre de la llista que ells tenien.
El procés és molt lent, suposo que els hi costa llegir els nostres passaports en alfabet llatí. En un dels múltiples passos ens van dir que teníem que estar en silenci, ja que estaven treballant i el soroll els destorba.
Els controls estan distribuïts en un ampli espai, no recordo si eren 80 km. En tot el tram fronterer no es poden fer fotografies.
Tot i el temps que vam passar vam tenir sort. A vegades revisen els mòbils, tauletes i càmeres de fotos i instal·len programes espia als mòbils. No ens els van demanar, ni ens revisar cap aparell. També deien que el WhatsApp no funcionaria i vam tenir sort, funcionava.
Si no estic confosa, obrien la frontera a les 10, però a 2/4 d’una paren per dinar fins a 2/4 de 3. És gairebé impossible passar tots els controls abans del dinar. O sigui que en algun punt et toca quedar-te esperant a que tornin a obrir la frontera i confiar en que no sorgeixin imprevistos i acabar tot el procés abans de que tanquin pel sopar.
A les 6 de la tarda passàvem l’últim control i finalment, a les 7 del vespre arribàvem a Kaixgar. Unes dotze hores par anar de Tash Rabat fins a Kaixgar. Realment volen dissuadir d’utilitzar aquests passos terrestres. No sé si és pel fet de que és una província conflictiva, la regió autònoma uigur o hi ha altres raons.
