Després de visitar el mausoleu d’Abakh Khoja vam anar a veure un dels mercats de la ciutat. és un mercat cobert, amb les diferents seccions, espècies, roba, estris de la casa... No hi havia massa gent, potser perquè no vaig saber trobar la part dels aliments.
Feia molta calor i teníem ganes de beure alguna cosa, però no hi havia cap botiga on venguessin refrescos. Llavors vam veure una màquina en que si que n’hi havia. Va ser divertit, ja que estava tot en xines i era difícil encertar la tecla a tocar. Vam estar provant i gairebé ho vam aconseguir soles. Vam aconseguir posar-ho a la cistella però no que ens les entregués. Es va acostar un noi i ens va ensenyar quina tecla tocar. Vam aconseguir així la primera beguda.
Quan anàvem a treure la segona el bitllet que posàvem no l’agafava. Llavors va ser una noia de la botiga del costat la que ens el va canviar. Resolt això la resta ja va ser senzill: ja sabíem quines tecles tocar per obtenir la nostra ampolla de refresc! És graciós que una cosa tant simple com comprar una ampolla de refresc, en un lloc on no entens ni la llengua ni l’alfabet, quan ho aconsegueixes et quedes molt satisfet, com si haguessis fet una gran proesa.
Dins del mercat, passa mig desapercebut però hi ha alguns edificis que deuen ser bonics, o ho havien sigut.
Hi ha forces coses que em recorden els mercats per Yunnan, al sud del país. Una d’elles son les roses seques que afegeixen al te. Son petites poncelles, crec que d’una variant de rosa petita.
Després de visitar el mercat vam anar cap a la “ciutat antiga”. És una part totalment restaurada, amb part de muralla, sense cotxes, i dedicada al turisme. Abans d’arribar allà, des del cotxe es pot veure una zona de cases de tova, mig en ruïnes, que queda fora de la muralla. Ens diuen que no es pot visitar, que no hi viu ningú. 
Vam dinar a la ciutat antiga; va costar una mica trobar lloc. Uns quants vam menjar en un lloc local, molt petit: vaig prendre fideus, una broqueta i refresc, va valdre 25 yuans, que és una mica més de 3 euros.
Després de dinar vam fer un recorregut per aquesta ciutat vella restaurada. És agradable. Per tot arreu hi ha càmeres de vigilància, com ja havia vist a Yunnan.
En aquest país estàs sempre controlat. Fins i tot en l’autobús en el que anem hi ha una càmera de vigilància. Això fa que els guies no es desviïn del discurs oficial i siguin mesurats i cautelosos en el que diuen.
Hi ha diversitat d’estil en les construccions, des de les cases més senzilles, a les construïdes amb totxanes i boniques decoracions de les façanes. Hi ha petits carrerons, i forces nens jugant pel carrer; això sorprèn una mica en el país del control de la natalitat.
El pa, en molts llocs d’Àsia central és similar, rodó i pla, però té algunes variants, en la decoració i en la massa. A mi aquests pans m’encanten. Cadascun és diferent, però tots igual de bons. Uns més secs, altres amb més molla, uns amb el centre més prim i el voltant inflat... petites variants que els diferencien.
Per tot arreu es poden trobar escultures en bronze representant diferents escenes de la vida i activitats de la població uigur.
Hi ha molt turisme xinès i un munt de botigues de record. En moltes d’elles es poden veure els barrets que utilitzen. Hi ha els barrets d’hivern, de pells, i els d’estiu en tela, tipus casquet. Són diferents els d’home i dona. Em sembla que varia una mica la forma i colors.
A continuació vam anar a visitar la mesquita Id Kah, que es troba en una gran plaça,que és punt de reunió de la població local.
Id Kah vol dir lloc de pregària i celebració. Fins no fa massa era la mesquita més gran de Xina; em sembla que ara n’hi ha una altra que la supera.
Inicialment en aquest indret hi havia un cementiri, i en el segle X hi havia ja una primera construcció que després va quedar integrada en la que mesquita que es va construir l’any 1442, que era molt més petita que l’actual. Al llarg dels anys es va anar ampliant fins a la mida que té ara.
Té un gran pati, tipus jardí, amb molts arbres, que crea un espai ombrívol i refrescant en una ciutat força calorosa.
En aquest jardí hi ha dues torres des d’on es retransmetia el que es deia a l’interior de la mesquita, per tal de que els fidels que estaven a l’exterior poguessin seguir la pregaria. Quan no hi havia micròfons ni altaveus les paraules es transmetien d’un punt a l’altra, a través de persones instal·lades en punts elevats.
Cada dia s’omple de fidels, especialment els divendres, en que ve gent del voltant de la ciutat a fer la pregària aquí. En les festes és quan s’aplega més gent, ja que molts dels musulmans de la regió autònoma venen aquí a la celebració i pregàries. Un cop acabades les cerimònies religioses, la gent continua de festa a la plaça.
Les rebel·lions dels uigurs en contra dels xinesos han estat constants al llarg de la historia. Timur Beg era un militar uigur que va participar en la batalla de Kaixgar de l’any 1933 i havia participant en la revolta de Turfan l’any anterior. Juntament amb els germans Bughra lluitaven per l’alliberament de la regió uigur del control xinès.
En la batalla del 1933 les tropes musulmanes de l’exèrcit xineses van matar a Timur Beg i van exposar el seu cap a la mesquita. Un any més tard, van matar a l’emir Abdullah Bughra i tots els seus homes. El seu cos no es va trobar, tot i que hi ha qui diu que el seu cap també va estar exposat a la mesquita.
Hi havia musulmans xinesos fidels al regim contraris als musulmans uigurs i als seus anhels d’independència. Si no estic confosa s’hi barrejava una revenja per la massacre de Kizil on els musulmans uigurs van matar a musulmans hui, xinesos.
L’any 2014 l’imam de la mesquita moria assassinat, sense que estiguin clars els motius. Era un any turbulent en la regió i sembla que l’imam era pro-xinès.
La repressió i ganes d’anular la cultura uigur continuen. Llegeixo que a les escoles i llocs oficials en el mes del ramadà es força a nens i treballadors a menjar i beure saltant-se els preceptes de l’islam. S’espia ales cases per assegurar-se que no practiquen la religió. Denuncien que els hi ofereixen carn de porc (quan la seva religió els hi ho prohibeix) i després vigilen que se la mengin.
Una de les coses que es conserva de la ciutat antiga de Kaixgar és una antiga teteria, que diuen que té més de 100 anys d’antiguitat. És un lloc agradable, on a part dels turistes hi ve la gent local, especialment homes grans, que hi passen les hores de tertúlia. Tant els hi pots trobar al matí, fent l’esmorzar, com a la tarda o vespre. Sempre hi ha gent. Vaig provar el te de roses i el clàssic. Per endolcir-lo et porten grans cristalls de sucre i si vols pots acompanyar-ho amb les pastes típiques.
Una cosa desesperant de la ciutat son les motos elèctriques, ja que no les sents venir i t’apareixen per totes bandes. Per altra banda és una sort que siguin silencioses ja que la contaminació acústica ja es prou elevada en aquesta ciutat tant poblada.
Després de descansar una bona estona a l’hotel vam sortir cap a les 8 del vespre per anar al mercat nocturn. Ens vam adonar de que havíem sortit massa tard.
Hi ha un carrer en que al vespre hi posen tot de paradetes de menjar. Pots comprar-lo o menjar allà mateix. Un cop més, és un mercat que ja he vist en altres ciutats xineses. El menjar té bona pinta, però com que soc una mica sensible i de seguida agafo diarrees preferim anar a un local que ens mereixi més garanties.
Era ja tard pels horaris de la ciutat i ens va costar trobar lloc. Al final vam poder menjar en un força gran, que tenien lloc i encara estava obert. Jo vaig prendre pollastre a l’ast. Hi vam trobar la resta de gent del grup. Érem molts i era tard pel que alguns es van quedar sense sopar. A les deu de la nit han de tancar el local, et pots quedar a dins discretament una mica més, però no poden estar cuinant res. O sigui que a la que va ser l’hora, ens van fer fora, i el que no havien tingut temps de cuinar i servir-te quedava anul·lat. 
En aquell moment ens va semblar xocant, i un tant exagerada la rigidesa de la mestressa amb els horaris. Ara que he estat llegint més coses sobre el control que tenen sobre ells, ho entenc més. Com a turista no ets conscient dels equilibris que han de fer en el dia a dia per dur una vida tranquil·la, fent relativament la seva, sense transgredir cap norma que els pugui posar en perill a ells i les seves famílies.
Pels carrers es veia molta gent amb xais, grossos i ben formosos. Ens van dir que la frontera xinesa terrestre està tancada aquests dies amb motiu d’una festa musulmana. És la festa del sacrifici, que té lloc 70 dies després d’acabat el ramadà, en la que se sacrifica un xai que es gaudeix després entre família i amics.
Quan vam sortir de sopar vam veure que efectivament tots els restaurants i locals estaven tancats o estaven tancant. Ja no quedava gairebé ningú pels carrers.
