Prop de la catedral hi ha un edifici que em va cridar molt
l’atenció i que cada cop que passava per allà l’hi feia alguna fotografia. És
l’edifici de l’antic ajuntament.
A finals del segle XIX l’alcalde de la ciutat va començar la
construcció d’una nova seu per la Duma (l’ajuntament) de la ciutat, en el lloc
on hi havia el parc de bombers. Es va encarregar el disseny a l’arquitecte
municipal, Mitrofan Elladi i ho va supervisar un famós arquitecte, Alexandru
Bernardazzi. L’obra es ca acabar l’any 1902.
L’any 1941 les tropes soviètiques quan anaven de retirada el
van destruir. L'administració romanesa va reconstruir l'edifici, però no va
estar gaire temps en peu, ja que a l’agost del 1944 va tornar a ser destruït
pels bombardejos.
Després de la guerra es va tornar a reconstruir, els treballs
es van acabar en el 1948 però l’administració de la ciutat no hi va tornar fins
al 1951. El van restuarar tal i com era originalment.
Una mica més enllà hi ha una sala de concerts, La Sala de l’Orgue,
l’Organ Hall, que organitza concerts, especialment de musica clàssica, però
també s’hi fan altres actes i exposicions.
L’edifici es va construir entre finals del segle XIX i
començaments del segle XX. És d’estil clàssic amb elements decoratius de l’art
romàntic. Abans del 1974 en aquest edifici ho va haver diverses entitats
financers, inclòs el Banc Nacional.
En la dècada de 1970 un grup d’intel·lectuals i artistes,
impulsats pel primer director de l’Orquestra Simfònica Filharmònica, Timofei
Gurtovoi (1919-1981), van promoure la idea de construir una nova sala de
concerts amb un orgue al seu interior. La idea va tenir el suport de
l’administració que va decidir reorganitzar l’interior del banc per
convertir-ho en sala de concerts i hi van col·locar un orgue al seu interior.
El 15 de setembre del 1978 s’inaugurava la nova sala de
concerts i se sentia per primer cop el so de l’orgue. Diuen que la sala té molt
bona acústica.
Entre la sala de concerts o sala de l’orgue, i el teatre Mihai
Eminescu hi ha una tranquil·la plaça amb algunes escultures metàl·liques. També
hi ha una escultura en bronze de Verònica Micle, asseguda en un banc, esperant
a Mihai Eminescu.
Mihai Eminescu (1850–1889) és un gran poeta romanès, el més
conegut i influent, i és admirat tant a Romania com a Moldàvia. Té un teatre i
un carrer que duen el seu nom, i aquí i allà apareixen referències a ell.
No en sabia res d’ell, tot i que alguna obra es troba traduïda
al català. Va tenir una vida molt intensa fins als 33 anys, després va anar
entrant i sortint d’hospitals i sanatoris fins a la seva mort. Tot i tenir una
vida curta va fer molta feina. Bona part de la seva obra és poètica, però també
es va dedicar al teatre i al periodisme.
Va viure una època de canvis, l’any 1848 havien començat en els
principats romanesos, Moldàvia, Valàquia i Transsilvània, diferents moviments
revolucionaris exigint reformes polítiques, socials i econòmiques.
Va néixer al nord-est de Romania i va passar la seva infantesa
en un poble petit; diuen que aquest contacte amb la natura es plasma en les
seves obres.
A finals del 1861, l’imperi otomà reconeixia la formació dels
Principats Romanesos. A començaments de 1862 es formava el primer govern de
Romania.
En aquesta època Eminescu, que tenia uns dotze anys ja
començava a mostrar passió per la literatura i la història.
Un professor que va influir força en ell va ser Aron Pumnul. Es
va allotjar una temporada a casa seva a Cernăuţi, el que l’hi va donar accés a
la seva extensa biblioteca, que va contribuir a la seva formació.
A la primavera del 1864, amb catorze anys, va quedar meravellat
amb un grup teatral que va arribar a la ciutat; tenien un repertori variat i de
caire nacionalista. Va assistir a la majoria de representacions que feien, ja
que regalaven entrades als estudiants, i quan van marxar se’n va anar amb ells
de gira per Moldàvia i Transsilvània.
Aquest mateix any, Titu Maiorescu, entre d’altres, van fundar
el grup cultural i polític Junimea (El Jovent).
Al gener del 1866 moria Aron Pumnul i en el fulletó
commemoratiu que van editar els seus alumnes, i que van repartir durant el
funeral, hi apareixia un poema de Eminescu. I al març publicava per primer cop un
dels seus poemes a la revista Família. El director de la revista, Iosif
Vulcan, considerava que el seu cognom era massa poc romanès i l’hi va canviar
el cognom original, que era Eminovici pel de Eminescu.
Va mantenir la col·laboració amb aquesta revista fins a l’any 1870.
També col·laborava en una altra revista fundada pel mateix Vulcan,
L’humorista.
En el 1866 va treballar com a apuntador en un grup teatral, va
viatjar per Transsilvània, i va participar a la reunió Anual de l’Associació
Transsilvana per a la Literatura Romanesa i la Cultura del Poble Romanès. Em
sorprèn quan penso que tenia tan sols 16
anys.
Va fer feines diverses al llarg de la seva vida; en el 1867 va
treballar com a apuntador, traductor i assistent de direcció en el Teatre
Nacional de Bucarest.
Aquell any apareixia a Iaşi el primer número de la revista de
la societat Junimea, Convorbiri literare (Converses literàries).
L’any 1868 apareixia un nou setmanari Curierul de Iaşi, on
uns anys més tard, Eminescu hi va treballar uns mesos.
En el 1868 se’n va anar de gira per Transsilvània amb el grup
de teatre de Mihail Pascaly, i es dedicava a traduir obres de l’alemany al
romanès, per tal de que el grup les pogués representar.
A l’abril del 1869 es constituïa a Bucarest un nou club
literari,
Orientul (L’orient), amb una altra revista literària. Eminescu
va formar part d’aquest grup i es va encarregar d’estudiar el folklore de
Moldàvia. Va fer una gira per Moldàvia amb el grup teatral Pascaly.
Quan tenia 20 anys, va començar una col·laboració permanent amb
la revista Convorbiri literare (Converses literàries). Al gener del 1871
s’unificaven les societats literàries romaneses, donant lloc a România jună
(La Romania jove), i Eminescu va ser nomenat secretari.
Al juny va anar a Ipoteşti per participar, juntament la
societat România jună, en l’organització dels actes per celebrar el
quart centenari de la fundació del monestir de Putna, que havia impulsat el rei
Esteve el gran.
Tot això ho anava alternat amb els seus estudis i amb
publicacions de poemes.
Al març del 1872 va conèixer a Veronica Micle, (1850-1889).
Tenien la mateixa edat, formava part també de Junimea i era també
poetessa. Estava casada des dels 14 anys amb el professor Ştefan Micle, que era
molt més gran que ella.
Tenia 22 anys però ja estava molt ben valorat. Va anar a
estudiar a Berlín. Titu Maiorescu el va animar a estudiar i fer un doctorat.
A l’abril de 1874 Titu Maiorescu era nomenat Ministre de
Cultura del govern conservador de Lascăr Catargi. Eminescu va anar a Cracòvia,
on va treballar als arxius de la ciutat per preparar-se en eslavística i va acabar
el doctorat. Al setembre prenia possessió del càrrec de director de la
Biblioteca Central de Iaşi, gràcies a l’ajuda de Titu Maiorescu. Com a director
es va dedicar a inventariar els fons, més de 30.000 volums, i de completar-lo
amb col·leccions de manuscrits i obres d’història de la literatura antiga.
Només hi va treballar un any, el van destituir, sembla que per intrigues d’un
altre poeta que vivia a la mateixa ciutat.
Al mateix temps acabava els estudis de filosofia amb l’objectiu
d’acabar el doctorat. Ştefan Micle era el rector de la Universitat i va
convidar a Eminescu a les reunions literàries que organitzava la seva esposa
Veronica.
La següent feina que va trobar va ser la d’inspector escolar
per les províncies de Iaşi i Vaslui. Va visitar les escoles dels pobles amb la
finalitat de reorganitzar el sistema d’ensenyança primària. Les visites que va
fer l’hi van causar molt mala impressió sobre com funcionaven i va escriure al
ministre Maiorescu, proposant-li una solució social al problema. En l’informe
que va enviar destacava la baixa assistència a classe, la pobresa dels
camperols que estan obligats a treballar per pagar antics deutes, l’elevada
mortalitat infantil.... Amb aquestes inspeccions va poder conèixer la situació
social dels camperols i els abusos que patien per part dels arrendataris i dels
funcionaris de l’administració.
Al juny de 1876 hi va haver canvi de govern, i el nou govern
liberal va destituir a Eminescu del seu càrrec d’inspector escolar; el
considerava un funcionari incòmode, ja que era molt crític amb la gestió que
havia fet l’administració de l’ensenyament. Llavors va començar a treballar com
a redactor, administrador i corrector d’una petita publicació, Curierul de
Iaşi (El correu de Iaşi) que era el butlletí de les publicacions de la Cort
de Justícia, on hi escrivia la pagina polític-literària, cròniques sobre
política i sobre teatre.
Aquesta feina tampoc l’hi va durar gaire: va tenir un conflicte
amb el director de la Tipografia Nacional, que era on s’imprimia Curierul de
Iaşi, ja que no va voler escriure un article defensant a l’alcalde i va
haver de dimitir.
Uns mesos abans, havia aparegut a Bucarest el primer número del
periòdic conservador
Timpul (El temps), dirigit per Titu Maiorescu.
Eminescu va començar a treballar-hi com a
redactor a finals d’octubre del 1877 i hi va treballar fins al 1883,
quan ho va haver de deixar per malaltia.
L’any 1878 hi publicava una sèrie d’articles titulats “Bessaràbia”,
en els que es posicionava en contra de la política annexionista de Rússia.
A l’agost de 1879 moria
Ştefan Micle, el marit de Veronica Micle, i de retruc, la relació entre els dos
amants es va fer més estreta. Eminescu va passar una temporada a Iaşi, amb
ella. Pensaven casar-se, ara que ella ja estava lliure, però no van arribar a
fer-ho.
La relació entre els dos amants va ser complicada sempre, amb
alts i baixos, amb l’oposició de Titu Maiorescu al seu casament, la manca de
diners, la malaltia de Eminescu...
L’any 1881 es publicava a Leipzig un llibre de poemes romanesos
i n’hi havia 18 de Eminescu. El mateix any Verónica Micle publicava diversos
poemes en varies revistes, i van tenir bona crítica.
La relació entre els dos es refeia i es trencava, però
mantenien correspondència.
L’any 1883 és quan Eminescu va començar el seu periple per
hospitals i sanatoris.
L’any 1884 es va publicar el llibre
Poezii (Poesies), en
el que Titu Maiorescu havia recopilat 44 poemes que ja s’havien publicat
anteriorment, i 20 d’inèdits. Va ser l’únic llibre de Eminescu que es va
publicar quan encara era viu.
L’any 1888 Veronica Micle sel va endur a Bucarest amb ella i va
tornar a escriure durant uns mesos. Però la seva salut anava degradant-se i
l’any següent va tornar a ingressar a l’hospital on va morir d’una crisi
cardíaca.
Al seu enterrament hi
havia un gran seguici, amb polítics, amics i companys. Un mes i mig després, el
3 d’agost, moria Veronica Micle.
L’any 1902 Titu Maiorescu va fer donació de tot el material que
l’hi havia deixat Eminescu a l’Academia Română.
Té alguna malaltia neurològica, que va començar amb manies
persecutòries, em sembla que també depressions. En algun lloc vaig llegir que
havia rebut tractament amb sals de mercuri, si és així, explicaria el ràpid
deteriorament que va patir.
Els seus poemes són de temàtiques diverses, des de la natura i
l'amor fins a la història i la crítica social. Diuen que enriquia el llenguatge
de les seves obres amb paraules i dites de totes les regions de Romania. També
estava interessat pels problemes del romanesos de totes les regions.
Veronica Micle (1850- 1889) sembla que va ser l’amor de la seva
vida. Veronica va ser una poetessa romàntica. Va publicar dues novel·les, un
volum de poesia, i diverses traduccions en revistes de l’època. Però se la
coneix més per la seva relació amb Eminescu que per la seva obra literària.
El primer cop que es va publicar el seu llibre de poemes va ser
l’any 1887. Va escriure poemes pel rei Carol I de Romania i va traduir al
francès les cartes d’amor entre ella i Eminescu. El tema fonamental de la seva
poesia és l’amor.
El seu pare va morir abans de que ella naixés i la seva mare es
va traslladar a viure a Iasi amb les seves filles quan la Veronica tenia tres
anys. Es va graduar a l’Escola Central de nenes, l’any 1863 i la van qualificar
com eminent. La comissió avaluadora estava formada per Titu Maiorescu i Stefan
Micle, amb el que es va casar l’any següent; ella tenia 14 anys i ell 57.
Quan tenia setze anys va néixer la seva primera filla i dos
anys més tard la segona. L’any 1869 va contribuir a fundar una escola
professional per a nenes, va participar en la orientació en algunes escoles de
nenes a Iasi i va començar la seva vida literària activa.
A la primavera del 1872 va anar a Viena, per un tractament
mèdic i és quan l’hi van presentar a Mihai Eminescu. El mateix any publicava
dues obres en prosa a la revista Nou Missatger Romanès.
Entre setembre del 1874 i octubre del 1877 Eminescu va estar
vivint a Iasi, on vivia ella, i entre tots dos va començar una relació
tumultuosa.
L’any 1875 traslladen al seu marit i se’n va tota la família.
Durant la guerra de la independència va treballar en tasques d’ajuda a la
població romanesa ferida i va contribuir econòmicament per que els
discapacitats poguessin tornar a les seves llars.
El seu marit va morir a l’agost del 1879, ella tenia 29 anys.
Ella no havia volgut fer pública la seva relació amb Eminescu, ni divorciar-se
del seu marit, per no perdre la pensió de viudetat. En quedar vídua va intentar
tenir una pensió, per poder mantenir-se ella i les filles, però quatre anys més
tard, en el 1883, seguia sense cobrar res.
Quan va quedar vídua va reprendre el contacte amb Eminescu, feien
plans per casar-se i formar una família. Però l’oposició de la gent de l’entorn
de la parella i els entrebancs econòmics van fer que no sortís bé. Eminescu va
ser sempre pobre, molts cops l’ajudaven els amics, sobretot els anys de
malaltia. L’any 1886 Veronica vivia a casa d’una de les filles a Bucarest. I
quan Eminescu va morir ella es va suïcidar; va morir per intoxicació d’arsènic.
Les cartes entre Eminescu i Veronica descriuen molt bé la
relació que mantenien, amb els alts i baixos, separacions i retrobades. Era una
època en que relacions extramatrimonials i divorcis no eren ben vistos.
A partir de la dècada de 1840 és quan va començar el que s’ha
considerat una de les primeres etapes del desenvolupament de la literatura
romanesa culta. Es van començar a recuperar documents, històries, llegendes,
contes... tot el que representava la literatura popular, que mostrava la
riquesa i antiguitat de la cultura romanesa. També es van començar a traduir
obres dels autors que estaven triomfant en aquella època a Europa, especialment
a França, que era el referent cultural i polític del segle XIX. És en aquest
context, que el grup literari i polític de caire conservador, Junimea
(El jovent) va adquirir gran rellevància. L’havien fundat, cap al 1864, un grup
d’escriptors i polítics, un d’ells era Maiorescu; va tenir molt pes en la vida
pública romanesa.
El membres de Junimea eren molt diferents entre sí, però
els unia que tots tenien la cultura germànica com a referent. Molts d’ells
havien estudiat en escoles d’educació alemanya i havien realitzat estudis
universitaris a Berlín o a Viena. Tots ells estaven influïts per la filosofia
idealista alemanya, especialment per la de Schopenhauer. Des del punt de vista
polític també tenien com a referent el món germànic, en front del francès, que
era el model dels lliberals.
Eminescu era un bon orador i per ell la poesia i la política
anaven lligades. Era una època d’eufòria nacionalista, amb enfrontaments entre
conservadors i liberals, a l’hora de configurar un model de nació.
Va dedicar molt de temps a polir les seves obres; va ser un
important poeta però també va dedicar temps al teatre i a la novel·la i als
contes. A més va escriure nombrosos articles en diaris i revistes. Va fer també
traduccions i estudis científics i filològics.
