Colòmbia_17. Santa Marta.

Avui anem seguint la costa fins a Barranquilla i des d’allà la carretera creua els aiguamolls de Santa Marta. 

La carretera fins Barranquilla és molt bona, ja que aquesta és una gran ciutat. Després és creuen els aiguamolls. És una extensió molt gran. Està tota la zona en obres, ja que fan un nou pont més ampla. 

A mesura que ens acostem a Santa Marta es veuen moltes barraques. En estar més a prop de la frontera amb Veneçuela, molts dels que han fugit del seu país s’han instal·lat aquí. És un contrast amb la zona de grans hotels i blocs d’apartaments. Segueix sent un destí turístic de platja, però està molt menys cuidat que Cartagena. I no sé si aquest turisme trepitja la ciutat. 

Abans d’arribar a la ciutat de Santa Marta vam aturar-nos a visitar la Quinta de San Pedro Alejandrino. La hisenda Florida de San Pedro Alejandrino la va fundar en el 1608 el canonge de la catedral de Santa Marta, Francisco de Godoy, i és el que l’hi va donar aquest nom. Al llarg del temps va canviar 15 cops de propietaris; almenys un canvi de propietari va ser per expropiació. Finalment l’any 1891 es va declarar Monument Nacional històric. Aquesta hisenda estava dedicada a la producció de rom, mel i panela, un producte que s’obté del sucre ce canya. 

Part de l’interès d’aquesta finca és perquè es pot veure l’estil de construccions i jardins de l’època, però també perquè aquí va passar els seus darrers dies Simon Bolívar, al que es coneix com el llibertador. Va alliberar sis països del jou espanyol: Colòmbia, Bolívia, Equador, Veneçuela i Perú. 

Simón Bolívar patia tuberculosi quan va arribar aquí. Venia fugint per que havien intentat assassinar-lo en el palau presidencial de Bogotà. Van ser els seus que el van trair. Quan va morir tenia 47 anys. El que em sorprèn és la quantitat de coses que havia arribat a fer en aquests anys. 

Actualment la gent ve fins aquí, per veure el llit on va morir. Però en aquell moment la meitat de la població no l’hi donava suport, ja que havia declarat la llei marcial al país, suspenent les llibertats mes elementals. 

La visita que vam fer et permet veure el jardí, amb arbres frondosos i ben cuidat. I també alguns dels edificis que hi ha, entre ells les dependències on es va allotjar Bolívar. Hi ha l’oratori, sales amb mobiliari colonial, com els balancins, les cadires de fusta amb respatllers molt alts... Els edificis separats per diferents patis, connectats entre si. El llit amb la mosquitera, i el que em sorprèn és, en la sala de bany, trobar una banyera en marbre. 

En una de les sales que es visiten hi ha un conjunt escultòric, en el que la figura central representa a Simón Bolívar. La curiositat d’aquest monument és que la figura del Bolívar és veu diferent segons des de quin costat te la mires. Des d’una banda sembla jove i des de l’altre vell. 

Després d’aquesta visita vam anar cap a la ciutat de Santa Marta. Aquesta població es troba a la costa caribenya, en la badia de Gaire, en els contraforts de la Serra Nevada de Santa Marta. El pic mes alt d’aquesta serralada, el pic Cristòfol Colom, té 5775 metres. 

A uns 5 Km del centre de la ciutat hi ha una gran platja, on hi ha el balneari El Rodadero, que ha acabat donant nom a tota aquesta zona turística. 

Rodrigo de Bastida, el fundador de la ciutat, era un notari sevillà que un bon dia es va convertir en aventurer i va recórrer la costa atlàntica de Colòmbia en nom de la corona espanyola. 

Si no estic confosa va venir per aquí nou anys després que Colom. Va descobrir aquesta badia i va quedar fascinat. Era un lloc d’aigües tranquil·les, i molt bonic. La proximitat de les muntanyes aportava un aire fresc, hi havia una vegetació exuberant i bona diversitat d’espècies animals. Els rius que baixaven de les muntanyes proveïen d’aigua dolça i fresca... Considerava que era el lloc ideal en el que fundar la ciutat perfecte en el “nou mon”. La proximitat del riu Magdalena a la badia de Santa Marta també era una bona cosa ja que permetria accedir al territori de l’interior. Va trigar 20 anys en poder tornar. 

Quan va posar el peu a terra ferma per primer cop, en el 1525, era el 29 de juliol dia de la patrona de Sevilla, santa Marta. I per això l’hi va posar aquest nom. 

El seu objectiu era establir una relació amistosa amb els nadius. Va venir amb parelles que volien instal·lar-se aquí i tenir fills, formant famílies. Duien animals per poder iniciar la seva nova vida: porcs, vaques, eugues i gossos. 

Aquí hi vivien diferents ètnies; alguns es dedicaven a recollir conxes marines per tal de triturar-les i després barrejaven la calç obtinguda amb les fulles de coca. 

Bastida volia conviure en pau amb ells però no així els seus homes. El consideraven massa tou amb els indígenes i volien aconseguir or i riquesa a qualsevol preu. D’amagat de Bastida es van dedicar a la casera de l’indígena. No en van tenir prou amb això i cinc dels seus homes van decidir matar-lo. El van atacar amb ganivets deixant-lo mal ferit. Bastida va intentar fugir cap a Santo Domingo però va morir durant la travessia. 

Els conspiradors van ser jutjats, la gran ciutat dels Tayrones, teyuna va quedar abandonada. Les poblacions indígenes van ser arrasades i la ciutat va ser incendiada 20 cops en 150 anys. Tothom va contribuir a la seva devastació: els indígenes i els pirates francesos, anglesos i holandesos. 

Hi ha una estàtua dedicada a ell al passeig marítim, en la que se’l veu mirant cap al mar. 

El port de Santa Marta va permetre l’arribada d’articles de luxe, vestits de seda, cristalleria, oli, també la religió amb les bíblies i campanes per l’església. Aquí es va construir el primer tren que arribava fins al port. 

Els atacs pirates van començar ben aviat, en el 1543. Això va provocar que part de la població fugis pel riu Magdalena i busques altres llocs on instal·lar-se i també que els comerciants marxessin cap a Cartagena que es va convertir en el port on arribaven i d’on sortien els vaixells espanyols. 

Tot i això la ciutat va seguir en actiu, i es conserven alguns dels carrers que ja hi havia en el 1725. Va ser en el segle XX quan va recuperar importància el port de Santa Marta, per les exportacions de carbó i bananes. 

La United Fruits Company, contribuir al desenvolupament de la industria bananera en aquesta regió i també va acabar comprant la companyia de ferrocarril per poder fer arribar el tren fins al port. 

La vida local va millorar molt gràcies a aquesta companyia i obria la porta a noves oportunitats, però per altra banda, controlava l’activitat de la població i influïa en la política. 

Per tirar endavant el tren i les plantacions la companyia necessitava molta ma d’obra i durant els primers 20 o 30 anys pagava molt més que el que es pagava en altres zones del país. Això va fer que arribes molta gent d’altres regions del país, que també hi hagués població indígena que s’hi apuntes, antic militars... Aquí no van fer servir esclaus, eren colombians, parlaven la mateixa llengua el que els hi va permetre entendre’s i quan va caldre unir-se per enfrontar-se amb la companyia, com va passar en el 1928. 

Aquesta ciutat es va fer tristament famosa pel que es coneix com la massacre de les bananeres, que descriu García Márquez en el seu llibre “cien años de soledad”. 

Les relacions entre la companyia americana, els cultivadors de bananes i el govern colombià s’havien anat deteriorant. Un huracà l’any 1927 va malmetre molts cultius, amb el que els bananers necessitaven crèdits per refer les plantacions i la companyia els hi ho va negar. La companyia controlava el ferrocarril i els canals de rec. 

Els treballadors de les plantacions de bananes i els del ferrocarril van iniciar una vaga per reivindicar millores en les condicions de treball: assegurança, poder descansar els diumenges, habitacions netes, un augment salarial, que es pagués per setmanes... 

La companyia United Fruit, no acceptava les seves demandes. Van estar gairebé un mes fent vaga. Les exportacions aturades. Va arribar un moment en que la companyia va exigir al govern colombià que aconseguís que els treballadors tornessin a la feina i que sinó enviaria un regiment de marines per protegir els interessos de la seva companyia. 

El govern colombià va enviar els seus militars des de Bogotà fins a Santa Marta i quan els treballadors i les seves famílies estaven reunits escoltant el discurs del governador, els soldats van començar a disparar. El nombre de morts és poc clar, entre 47 i 2000. Pel que van explicar supervivents i les histories orals, s’estima que les víctimes estarien entre 800 i 3000. Van tirar els cadàvers al mar. 

El militar que dirigia l’operació va donar com excusa per l’atac a que hauria vist els vaixells dels marines americans i volia protegir a la companyia United Fruits. La veu més crítica amb aquesta actuació sembla que va ser la del senador Jorge Eliécer Gaitán, que anys més tard, quan era el candidat del partit liberal a les eleccions presidencials va ser assassinat. Això era en el 1948 i encara no s’ha aclarit qui el va matar. Va provocar un període de 10 anys de violència entre el partit liberal i el conservador. 

Santa Marta va patir també la presencia de diferents grups guerrillers que es tenien repartida la zona. A part d’això el seu port era i és cobejat, per les màfies del narcotràfic. Noticies recents indiquen que segueix havent-hi tràfic de droga. 

Actualment Santa Marta no és un destí turístic per sí mateixa. Suposo que sí que hi ha el turisme de platja que va a la zona de Rodadero, i després els que estan de pas, com nosaltres, cap al parc nacional Tayrona. 

Vam estar-hi tan sols unes hores o sigui que el que vaig veure va ser tan sols una mica el centre i el passeig a la vora del mar. 

Sempre hi ha hagut competència entre Cartagena i Santa Marta i sembla que ha guanyat Cartagena. De totes formes l’any 2000 es va iniciar el procés de restauració i recuperació del centre històric i llegeixo que l’any 2009 es va estrenar el centre històric restaurat. Han passat 9. Ara el que jo vaig veure és que hi ha edificis, carrers i places que estan cuidats, ben arreglats, les façanes pintades i fa bonic, però hi ha encara forces edificis que tenen un aire decadent. 

Vam estar dinant en un restaurant a la plaça, no hi havia pràcticament ni un turista, en canvi si que vam veure es gent demanant. 

Em va semblar una ciutat tranquil·la i em va saber greu no poder estar-hi més estona.

Colòmbia_16. Illes del Rosario i Cartagena d’Índies

Teníem una excursió a les illes del Rosario. Formen part d’un parc nacional que té un important escull de coral. Es troba a uns 45 km de la costa de Cartagena. 

Jo m’esperava una altra cosa d’aquesta excursió. Suposo que està be si a un l’hi agrada fer snorkel. A mi no em va valdre la pena. Jo no faig snorkel però esperava que el recorregut fins a l’arxipèlag fos bonic i que un cop ens deixessin en la illa podria passejar i dedicar-me a fer fotografies. No va ser així. 

Per arribar a lloc es va en una llanxa ràpida, en un recorregut d’una hora. No hi ha paisatge bonic, no es passa entre illes ni res d’això. Un cop arribes et deixen en un hotel o ressort, que son els que organitzen la sortida a fer snorkel. Els altres et quedes a la platja. En el que vam estar nosaltres hi havia tres platges, separades pocs metres. No hi havia cap camí per on anar a veure una mica de paisatge. Un et duia fins un petit turó on les massatgistes esperaven els clients, un altra duia a les habitacions i sorties a un altre ressort. 

La distracció mes gran va ser una mena de lèmur que estava mig endormiscat en una branca. 

Hi ha la illa gran, i les altres més petites al voltant. Les platges estan molt be, però jo no soc de posar-me a prendre el sol, i tampoc d’estar massa temps en remull. Tal i com ens havien explicat, a l’hora de dinar, toc de campana i tots al menjador. Després de dinar, encara un cert temps per bany o migdiada i a les tres la campana anuncia la tornada. En aquest trajecte de retorn el mar estava força mogut. 

Ja de tornada a l’hotel, després de la dutxa vaig tornar a sortir per fer una ultima visita a la ciutat. El centre estava molt ple de gent, grups amb guies amb megàfon.... 

No sé com, vaig anar a parar a un barri molt pobre, no massa lluny del centre. Em va explicar un home que tenia una paradeta venent quatre coses, que allà hi vivien molts veneçolans que han arribat aquí fugint dels problemes al seu país. 

Quan aconsegueixo ubicar-me vaig tornar al recinte emmurallat. Estava asseguda en un banc descansant una mica i una dona gran va seure al meu costat. Em va explicar que el seu fill és drogoaddicte i que està vivint sota un pont però que ella no el pot ajudar perquè no l’hi arriben els diners. 

En aquell passeig al capvespre per la ciutat me’n vaig adonar encara més dels contrastos. De les diferencies entre els llocs que estan en el circuit turístic i els que no. Hi havia forces carrers amb una il·luminació molt precària o pràcticament inexistent. 

Com que no estava massa núvol es va poder veure la posta de sol, i un cop més tothom allà esperant a veure desaparèixer aquest astre a l’horitzó. És curiós que vagis on vagis sempre trobes gent esperant a gaudir de les llums de la posta de sol. 

Es una ciutat que té encant però hi ha un excés de turisme. No és barata. I una de les coses que em va resultar més empipadora és el pas constant dels cotxes de cavalls.

Colòmbia 15. Cartagena d’Índies

Vam arribar tard a l’hotel. És senzill però l’habitació és immensa, amb mobles antics d’estil colonial. 

La primera cosa que em va xocar va ser que la gent és més fosca de pell que en els altres llocs; per exemple a Medellín la gent és molt mes blanca de pell. La temperatura també és un altre fet distintiu. Estem a la costa caribenya. 

És un dels centres turístics del país. En els anys foscos del país, quan ningú venia a fer turisme per aquestes terres, Cartagena sí que en tenia. Venien creuers, feien una visita de la ciutat sense pernoctar-hi. Quan la cosa es va calmar una mica el turisme va eixamplar el radi d’acció i visitava Cartagena i Bogotà. 

Llegint la seva historia és encara més increïble veure la vitalitat i encant d’aquesta ciutat. Ha patit molt al llarg dels segles, tant a mans dels espanyols com dels pirates. 

Abans de l’arribada dels espanyols, en el 1533, aquí hi havia una població anomenada Calamari, on hi vivien els caribi, una raça de guerres indis que van lluitar molt per evitar que els colons desembarquessin a les seves terres. 

Si no estic confosa, el primer espanyol que es va apropar a aquesta costa va ser Rodrigo de Bastida, un notari sevillà, va acompanyar a Colom en un dels seus viatges per Amèrica. La va anomenar golf de Baru. Però l’any 1503 la reina Isabel, assessorada pel cosmògraf Juan de la Cosa, va canviar-li el nom pel de badia de Cartagena, ja que tenia semblança amb la badia espanyola. 

El madrileny Pedro Heredia va ser el fundador de la ciutat. Va arribar aquí buscant un lloc on les corrents marítimes l’hi permetessin establir-se. En el 1533 va fundar Cartagena, i per diferenciar-la de la espanyola, se la va anomenar Cartagena de ponent. 

Uns 20 anys més tard hi va haver un gran incendi que la va destruir gairebé totalment, pel que a partir d’aquell moment, Heredia va prohibir les construccions en fusta. 

Ben aviat el seu port va adquirir gran rellevància, Aquí arribaven els vaixells que portaven l’or des de Perú i Equador, i després des d’aquí es duien les riqueses cap a Espanya. Això va fer que la ciutat prosperés ràpidament i es convertís també en un important centre comercial, especialment dedicat al comerç d’esclaus. 

Ara be, la seva riquesa i la seva ubicació estratègica va ser també la seva perdició. Va patir constants atacs per part dels pirates, i atacs de potencies europees enemistades amb la corona espanyola. 

El primer atac va ser quan no feia ni deu anys de la construcció de la ciutat. No tenia fortalesa ni muralles defensives. El van perpetrar el pirata francès Robert Baal i els seus homes. Expliquen que era la vigília del casament d’una neboda d’Heredia; encara que els pirates feien soroll en entrar a la ciutat la gent pensava que eren els preparatius de la boda. O sigui que van agafar a tothom desprevingut i es van apoderar de la ciutat fins que es va pagar el rescat de 200.000 pesos en or. 

El següent atac també per pirates francesos comandats per Martin Coté, va ser en el 1559. Per molt que la població va intentar la defensa de la badia per evitar que desembarquessin, no se’n van sortir. Van saquejar de nou la ciutat. 

Nou anys més tard van ser els anglesos els que van arribar a aquestes costes. Els comandava John Hawkins. Durant 8 dies va estar atacant ala població,que va resistir l’embat. Expliquen que a ciutat van fer servir l’estratgema d’anar canviant els canons de lloc perquè semblés que estaven ben armats. Al final Hawkins no va desembarcar i tot i que va prometre que tornaria, no ho va fer. 

El següent atac pirata, també anglès, va ser el comandat per Francis Drake, en el 1586. Drake ja havia saquejat abans les colònies franceses del pacífic. 

Tot i la resistència que va presentar Cartagena no van poder evitar que desembarquessin. Van cremar 200 cases per forçar a les autoritats a negociar el rescat. Davant l’amenaça de que destruiria la catedral, que estava en construcció, els espanyols van pagar 107.000 escuts d’or. A part del rescat els pirates es van apoderar de joies, armes i els campanes. 

Després va ser l’hora del baró de Pointisi els seus homes, en el 1697. Van bombardejar la ciutat i tot i la valentia que va demostrar Don Sancho Ximeno en la defensa d’una de les fortaleses, els seus propis soldats el van trair. Molstd els soldats eren esclaus negres que es van rendir fàcilment deixant passar als francesos. 

El següent pirata que va venir per aquesta costa va ser Edwar Vernon, en el 1741. Va trigar 16 dies en aconseguir entrar a la ciutat. 

Per defensar-se dels atacs pirates van construir fortaleses i la muralla, però pel que sembla no van servir de massa. O potser se’n van aturar molts altres i només s’explica els que van reeixir. 

La muralla encercla tot el que és el centre històric de la ciutat, que és on es troben els edificis colonials. Una de les portes de la ciutat és on hi ha la torre del rellotge i al cantó exterior hi ha el barri de getsemani. 

Més enllà hi ha una península en la que s’hi ha construit els nous barris, amb grans edificis i gratacels. Res a veure mb la ciutat colonial. 

El que és la ciutat emmurallada, la part colonial, forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco. És on hi ha el barri del centre i de San Diego. És la part més turística. 

Aquí la inquisició es va instaurar en el 1610. Un dels crims pels que es va perseguir i torturar a més gent va ser per bruixeria. Va estar vigent a la ciutat fins a la revolució del 1811. 200 anys de persecucions. Hi ha un museu dedicat a aquesta institució, està en el palau que era la seva seu. Ara be, van ser pocs anys de tranquil·litat ha que en el 1816 Pablo Morillo, la va tornar a instaurar. L’abolició definitiva va arribar en el 1821. 

Cartagena va estar gairebé tres segles sota domini espanyol, entre el 1533 i el 1811. Va ser una de les ciutats mes importants de la corona espanyola en terra americana gracies a l’exportació d’or i maragdes. 

L’any 1811 es va firmar l’acta d’independència absoluta d’Espanya; eren temps convulses a Espanya, amb la guerra contra Napoleó. Un cop acabada la guerra quan Ferran VII va recuperar el trono va voler recuperar també les províncies d eles colònies que s’havien independitzat. 

Per això va enviar al “pacificador” Pablo Morillo per que les reconquerís. El 20 d’agost del 1815 es va instal·lar amb la seva flota davant de la ciutat i va començar un setge de 3 mesos. Van morir més de 300 persones per epidèmies. 

La població va resistir amb valentia durant aquells mesos, i va fer que es conegui a Cartagena com la ciutat heroica. 

Finalment Pablo Morillo va entrar a la ciutat i va començar un període negre per la població. Aquest pacificador va instaurar el terror. Feia executar a gent sense cap motiu, hi havia execucions publiques, s’empresonava a la mes mínima sospita de deslleialtat a la corona.... 

Per congraciar-se amb la gent van executar a nou antics dirigents. Els van condemnar a mort per traïció i van embargar els seus bens. Actualment hi ha un monument dedicat a ells i a les víctimes de la repressió en la plaça dels màrtirs, al darrera de la porta del rellotge. 

Hi havia grups que seguien lluitant contra les tropes de Morillo. La nit de sant Joan de l’any 1821 el general Padilla va atacar a la flota espanyola i això va propiciar que finalment l’octubre d’aquell any finalment la ciutat de Cartagena fos independent. Va trigar deu anys en aconseguir alliberar-se del lligam amb Espanya, després de signar l’acord d’independència. 

Cartagena encara va haver de patir un desastre més: va ser una epidèmia de còlera que hi va haver en el 1849. Va morir més d’un terç de la població. 

Teníem l’hotel en el barri de San Diego, o sigui que estàvem molt ben situats. Es pot anar a peu a tot arreu. És un barri de carrers estrets, casetes baixes, pintades de colors, places amb arbres que fan ombra, cosa que ja de bon matí és d’agrair doncs la calor i la humitat són fortes. 

Alguns noms dels carrers em criden l’atenció. Un d’ells és el de “tumbamuertos”. L’any 1876 hi va haver una epidèmia a la que van anomenar “el Tablón”. Va morir molta gent. Diuen que hi ha families en les que no va sobreviure ningú. Quan els veïns del barri anaven a enterrar als seus difunts, passaven per aquest carrer. 

Dos o tres cops com que el terra estava en mal estat els que portaven el fèretre van entropessar caient ells i el taüt. A partir d’aquests incidents, quan algú volia indicar aquell carrer deia “allà en la calle donde tumban a los muertos”. Sembla que els veïns creien que podia haver-hi un follet que es divertia fent caure als morts. 

L’església de Sant Toribio de Mogroviejo, va ser de les últimes construccions colonials. Té un retaule barroc que diuen que és l’únic que hi ha a la ciutat. 

Un altre carrer de nom curiós: “calle del estanco del aguardiente”. En l’època colonial els espanyols tenien el monopoli de la producció de tabac i aiguardent. El que anomenaven l’estanc. En aquest aquet carrer hi havia l’únic estanc d’aiguardent autoritzat. 

Aquests barris turístics es veuen molt cuidats i nets. M’agraden els picaportes; no sé si reprodueixen models antics o no. 

En el carrer de Santo Domingo hi havia hagut algunes negreries o cases d’esclaus en els segles XVII i XVIII. Els tenien aquí mentre no es venien. A la ciutat hi va haver 24 cases d’aquestes. Desemboca en la plaça que du el mateix nom. És petita i acollidora. Davant de l’església hi ha una escultura de Botero. 

L’església és de finals del segle XVI, la més antiga de la ciutat. La primera església i convent estava a la plaça dels cotxes, on hi ha la torre del rellotge, però va patir un incendi que la va destruir del tot. La següent ja es va construir on és ara. Hi ha una talla de fusta, el “Santo Cristo de la Expiración” que segons la llegenda la va realitzar un angle a principis del segle XVII. L’esglèsia iel claustre formaven part del convent dels dominics. Aquesta ordre religiosa van lluitar en la defensa del indis davant dels abusos dels espanyols. 

En el que és el palau de la inquisició es veu la finestra anomenada de la denúncia, on la gent podia venir a fer les denuncies de forma anònima. 

A mida que ens apropem al centre hi ha molta més gent. Passem pel costat de la catedral i arribem a la plaça dels cotxes. On hi ha Laporta amb la torre del rellotge. 

És una plaça amb molt moviment, entre altres coses perquè creuant la porta s’arriba al barri de getsemani. 

En aquesta plaça es feia la venta d’esclaus i per això un temps va anomenar-se la plaça de l’esclau. A finals del 1585 se la va anomenar la plaça dels el mercaders ja que hi havia una mena de mercat. A finals del segle XIX es va autoritzar a que s’hi aturessin els cotxes de cavalls i va rebre el nom de la plaça dels cotxes. En aquesta plaça hi havia hagut també la picota publica. 

La plaça San Pedro, dedicada a San Pere Claver que va ser un gran defensor dels esclaus africans que arribaven aquí per ser venuts. Quan arribaven els vaixells negrers anava allà per vetllar pels esclaus; bsucava intèrprets per poder-s’hi comunicar, els hi oferia menjar, quan estaven malalts els cuidava o els duia a l’hospital. També els hi parlava de religió i sembla que en va batejar més de 300.000. Intentava integrar-los a la societat colonial, els defensava davant dels seus amos... 

En aquesta plaça hi ha diverses escultures metàl·liques que representen escenes de la vida quotidiana. Són gracioses. Tenen un toc de rovell que no sé si està fet expressament o és culpa de la humitat ambiental. Sigui com sigui, queda be. 

Des d’aquí vam anar al museu de les maragdes. Està ubicat en una antiga casa de l’època colonial. Hi ha força seguretat, el que no és d’estranyar ja que també tenen botiga-joieria al voltant de les maragdes. 

Em va agradar visitar aquest museu. No n’havia vist mai cap de museu sobre les maragdes. Aquí a Colòmbia hi ha 7 mines d’on extreuen aquest mineral. Ja vaig comentar que aquest mineral havia tingut una gran importància en la cultura muisca. 

És un mineral que es troba en el que ells anomenaven l’inframon, el terra o el subsol. És aquí on descomponen les fulles i fruits dels arbres quan cauen, però també és on creixen les llavors, on hi ha enterrats els ancestres que són font d’energia.... L’inframon per ells estava associat al color verd, a la font de la vida, a l’aigua, a la fertilitat. I aquest significat és el que tenien per ells les maragdes. 

Hi ha una llegenda que explica que Fura i Tena eren dos prínceps musiques que vivien en aquestes muntanyes andines, estaven enamorats però que el seu amor era impossible. Tena, l’home, es va suïcidar i Fura amb el cos del seu amant als braços plorava amargament. Les llàgrimes de la princesa es van convertir en pedres verdes, que són les maragdes. 

En honor als protagonistes d’aquesta llegenda a les dues maragdes més grans trobades al país se les ha anomenat Fura i Tena. Aquestes maragdes estan ben guardades a Bogotà. La més gran pesa 55 kg, i la van anomenar Fura; l’altra, a la que van batejar Tena, fa gairebé un quilo i està considerada la més valuosa del mon. 

La maragda més gran correspon a Fura; és la més gran del mon, però el seu color no és massa intens, em sembla que és més aviat verd llima. En canvi la que s’anomena Tena, tot i ser més petita, té un color molt intens. Diuen que és més valuosa que la que tenia l’emperadriu russa Catalina la Gran. Aquestes dues maragdes, la més gran i la més valuosa, estan sense tallar i es conserven en brut. 

És un museu petit però em va agradar. Veus tant les pedres en brut com algunes tallades i algunes representacions de com és el treball en les mines. Hi ha una figureta no massa gran “l’home maragda” que s’hauria tallat entre el 500 a. C. i el 250 d. C. Hi ha peces molt boniques. També en la part de botiga tenen algunes talles magnífiques. 

Sortint del museu vam anar cap al mont Popa. És un turó a tocar de la costa i en el que a dalt de tot hi ha el convent de Sant Pere Claver. 

L’església original es va construir en el 1580 però va ser reconstruïda més tard, en el segle XVII i ha patit diverses reformes. Si no estic confosa aquí hi ha la tomba de Sant Pere Claver. 

El nom d’aquest turó sembla que ve de quan van arribar els espanyols que els hi va recordar la popa d’un vaixell. Des d’aquí la vista és curiosa, ja que es veu el port i els grans gratacels, una altra cara de la ciutat. 

El claustre d’aquest convent és un racó molt tranquil. Tot al voltant hi ha sales amb alguns objectes exposats. És aquí on descobreixo les llegendes que envolten el turó de Popa. 

Antigament era un lloc ple de vegetació que va servir de refugi als negres cimarrons. Aquí realitzaven els cultes religiosos als seus deus. 

Una de les llegendes explica que el que seria més tard el superior del convent, va pujar un dia aquí i es va trobar als negres despullats i ballant al ritme dels tambors. Hi havia una mena d’altar amb una imatge d’un cabró d’or. Molt enfadat el monjo va llençar aquesta figura muntanya avall. D’aquí el nom de salt del cabró. Expliquen que va lluitar amb els heretges i després va fundar allà el monestir amb la capella a la verge de la Candelera, que és la patrona de la ciutat. 

Cada any, el dos de febrer la gent puja a celebrar la festa de la candelera aquí dalt. Porten beguda, menjar i es balla. 

Segons la llegenda els espanyols consideraven que aquí s’adorava al diable, quan en realitat realitzaven els seus propis rituals religiosos. Aquí s’havien refugiat els cimarrons, indis i africans esclaus que havien escapat. Van construir un petit oratori dedicat al deu Buziraco. Aquesta divinitat tenia la capacitat d’adoptar qualsevol forma. Sembla que se’l representava en forma de cabró; era una figura feta en or a la que se l’hi feien ofrenes i se l’hi demanaven coses. Els esclaus que escapaven i es refugiaven aquí rendien culte a aquesta divinitat que cada cop tenia més seguidors. 

Quan els espanyols aconsegueixen erradicar el culte a Buziraco, converteixen a la verge de la candelera en la protectora de la ciutat, de totes les classes socials, protectora dels navegants. 

Una altra llegenda diu que al que van llençar pel barranc era a un cabró de més de dos metres que estava a punt de ser sacrificat. Hi ha altre gent que diu que l’origen del nom de salt del cabró és perquè aquí venien els que se sentien enganyats en la parella i que acabaven suïcidant-se saltant al buit. 

A prop del mont Popa hi ha el castell de Sant Felip de Barajas. Es va construir en el 1657 i era una de les més grans de les que van construir els espanyols en terra americana. 

La primera fortalesa que es va construir en el 1536 es deia Castell de Sant Llatzer, ja que es va construir en el turó que duia el nom d’aquest sant. Quan es va ampliar va canviar el nom. Des d’aquí es podia controlar tant si hi havia invasions per terra com si arribaven pel mar. 

Com ja he explicat la ciutat va patir molts atacs pirates, que el primer que escull que tenien que superar era apoderar-se de les fortaleses que hi havia. Aquesta no va ser una excepció i va quedar patir desperfectes al llarg dels segles degut a aquests atacs, i per tant, constants remodelacions. 

Hi ha una xarxa de galeries subterrànies important, i el més bonic la vista que es té des d’aquí dalt. 

Després del recorregut per la ciutat vam anar a dinar; els preus per aquí son més cars que en la resta de país. Vaig anar a dinar prop de l’hotel, en un local petit i acollidor. No tenien massa varietat però vaig prendre un assortit d’hamburgueses: constava de tres mini hamburgueses diferents, una etenia alvocat, l’altre seva i la tercera formatge. Això amb vi i aigua em va sortir per poc menys de 20 euros. 

Cartagena és agradable per passejar, tot i que el centre està molt ple de gent. Ara be, el pitjor és la calor i humitat que hi fa. 

A la tarda vaig sortir a fer una volta cap a la muralla. Si no estic confosa hi ha 11 km de muralla. Molt a prop de l’hotel quan es surt cap al mar hi ha una construcció sota la muralla, que és un centre d’artesania, que es coneix com “las bovedas”. Aquesta espai tenia finalitats militars durant l’època espanyola, hi havia dipòsit d’armes, havia sigut una caserna i també una presó. 

Just a sobre, a la muralla hi havia molta gent, famílies i grups d’amics, fent voleiar estels. Era diumenge i al dia següent també era festiu, suposo que també hi havia turisme del país. Es bonic veure voleiar els estels. I em resulta curiós la gran afició que tenen en aquest país pels estels. 

Tota la ciutat que està envoltada per la muralla és patrimoni de la Unesco, pel que les construccions han de conservar l’estil de l’època colonial. Hi ha carrers, pels que et porten quan fas la visita guiada per la ciutat, estan molt cuidats i arreglats. Però d’altres, a vegades és just el del costat, encara tenen moltes cases que estan en reparació o senzillament que encara no s’ha començat la seva restauració. Hi ha molts contrastos. 

Molts edificis de la zona colonial no son habitatges sinó que estan reconvertits en hotelets, restaurants, bars o botigues d’artesania. És empipador la quantitat de gent que intenta vendre’t coses pel carrer. 

També hi ha un canvi significatiu quan es va al barri de Getsemaní, que està just a fora del recinte emmurallat. És un barri popular, amb carrers estrets, on viu la gent de classe més senzilla. 

Una estrofa del que es coneix com l’himne de Getsemaní diu: “Getsemaní: Barrio de bravos leones, sinceros de corazones y amables en el tratar”. 

Diuen que el germen per aconseguir la independència de la ciutat va sortir d’aquí. Aquí es va formar l’exercit popular de llancers que van ser els que van aconseguir la promulgació de la independència absoluta de Cartagena amb la creació de l’estat lliure i sobirà de Cartagena. Tenien el recolzament de la població que volia separar-se definitivament de la dependència de la corona espanyola. 

En els primers temps de la colonització se’l coneixia com el “arrabal” per uns, i com gimaní pels que hi vivien. 

A finals del segle XVI i començaments del XVII van arribar molts emigrants a fer fortuna aquí. El nombre d’habitants es gairebé quintuplicar, amb el que a la ciutat intramurs ja no hi havia lloc i es van haver d’ocupar altres espais. 

Així el barri que va néixer, Gimaní, tenia un aire molt particular, com una petita ciutat que duplicava el que hi havia a la ciutat colonial emmurallada. Hi havia la plaça, l’església... 

En aquest barri hi havia el mercat públic de la ciutat; hi venia gent de totes les classes socials i totes les ètnies. 

Era un barri popular, on van proliferar les cases d’empenyorament, les drogueries i el que es coneixia com “els ventorrillos” que eren les típiques botigues de barri. 

Al vespre és típic pujar a la muralla per poder gaudir de la posta de sol sobre la badia. Per una banda pots veure la ciutat antiga amb els edificis emblemàtics il·luminats tènuement i per l’altra al fons de la badia, els grans gratacels. Un bon contrast.