Teníem una excursió a les illes del Rosario. Formen part d’un parc nacional que té un important escull de coral. Es troba a uns 45 km de la costa de Cartagena.
Jo m’esperava una altra cosa d’aquesta excursió. Suposo que està be si a un l’hi agrada fer snorkel. A mi no em va valdre la pena. Jo no faig snorkel però esperava que el recorregut fins a l’arxipèlag fos bonic i que un cop ens deixessin en la illa podria passejar i dedicar-me a fer fotografies. No va ser així.
Per arribar a lloc es va en una llanxa ràpida, en un recorregut d’una hora. No hi ha paisatge bonic, no es passa entre illes ni res d’això. Un cop arribes et deixen en un hotel o ressort, que son els que organitzen la sortida a fer snorkel. Els altres et quedes a la platja. En el que vam estar nosaltres hi havia tres platges, separades pocs metres. No hi havia cap camí per on anar a veure una mica de paisatge. Un et duia fins un petit turó on les massatgistes esperaven els clients, un altra duia a les habitacions i sorties a un altre ressort.
La distracció mes gran va ser una mena de lèmur que estava mig endormiscat en una branca.
Hi ha la illa gran, i les altres més petites al voltant. Les platges estan molt be, però jo no soc de posar-me a prendre el sol, i tampoc d’estar massa temps en remull. Tal i com ens havien explicat, a l’hora de dinar, toc de campana i tots al menjador. Després de dinar, encara un cert temps per bany o migdiada i a les tres la campana anuncia la tornada. En aquest trajecte de retorn el mar estava força mogut.
Ja de tornada a l’hotel, després de la dutxa vaig tornar a sortir per fer una ultima visita a la ciutat. El centre estava molt ple de gent, grups amb guies amb megàfon....
No sé com, vaig anar a parar a un barri molt pobre, no massa lluny del centre. Em va explicar un home que tenia una paradeta venent quatre coses, que allà hi vivien molts veneçolans que han arribat aquí fugint dels problemes al seu país.
Quan aconsegueixo ubicar-me vaig tornar al recinte emmurallat. Estava asseguda en un banc descansant una mica i una dona gran va seure al meu costat. Em va explicar que el seu fill és drogoaddicte i que està vivint sota un pont però que ella no el pot ajudar perquè no l’hi arriben els diners.
En aquell passeig al capvespre per la ciutat me’n vaig adonar encara més dels contrastos. De les diferencies entre els llocs que estan en el circuit turístic i els que no. Hi havia forces carrers amb una il·luminació molt precària o pràcticament inexistent.
Com que no estava massa núvol es va poder veure la posta de sol, i un cop més tothom allà esperant a veure desaparèixer aquest astre a l’horitzó. És curiós que vagis on vagis sempre trobes gent esperant a gaudir de les llums de la posta de sol.
Es una ciutat que té encant però hi ha un excés de turisme. No és barata. I una de les coses que em va resultar més empipadora és el pas constant dels cotxes de cavalls.
