Avui anem seguint la costa fins a Barranquilla i des d’allà la carretera creua els aiguamolls de Santa Marta.
La carretera fins Barranquilla és molt bona, ja que aquesta és una gran ciutat. Després és creuen els aiguamolls. És una extensió molt gran. Està tota la zona en obres, ja que fan un nou pont més ampla.
A mesura que ens acostem a Santa Marta es veuen moltes barraques. En estar més a prop de la frontera amb Veneçuela, molts dels que han fugit del seu país s’han instal·lat aquí. És un contrast amb la zona de grans hotels i blocs d’apartaments. Segueix sent un destí turístic de platja, però està molt menys cuidat que Cartagena. I no sé si aquest turisme trepitja la ciutat. 
Abans d’arribar a la ciutat de Santa Marta vam aturar-nos a visitar la Quinta de San Pedro Alejandrino. La hisenda Florida de San Pedro Alejandrino la va fundar en el 1608 el canonge de la catedral de Santa Marta, Francisco de Godoy, i és el que l’hi va donar aquest nom. Al llarg del temps va canviar 15 cops de propietaris; almenys un canvi de propietari va ser per expropiació. Finalment l’any 1891 es va declarar Monument Nacional històric. Aquesta hisenda estava dedicada a la producció de rom, mel i panela, un producte que s’obté del sucre ce canya. 
Part de l’interès d’aquesta finca és perquè es pot veure l’estil de construccions i jardins de l’època, però també perquè aquí va passar els seus darrers dies Simon Bolívar, al que es coneix com el llibertador. Va alliberar sis països del jou espanyol: Colòmbia, Bolívia, Equador, Veneçuela i Perú.
Simón Bolívar patia tuberculosi quan va arribar aquí. Venia fugint per que havien intentat assassinar-lo en el palau presidencial de Bogotà. Van ser els seus que el van trair. Quan va morir tenia 47 anys. El que em sorprèn és la quantitat de coses que havia arribat a fer en aquests anys.
Actualment la gent ve fins aquí, per veure el llit on va morir. Però en aquell moment la meitat de la població no l’hi donava suport, ja que havia declarat la llei marcial al país, suspenent les llibertats mes elementals.
La visita que vam fer et permet veure el jardí, amb arbres frondosos i ben cuidat. I també alguns dels edificis que hi ha, entre ells les dependències on es va allotjar Bolívar. Hi ha l’oratori, sales amb mobiliari colonial, com els balancins, les cadires de fusta amb respatllers molt alts... Els edificis separats per diferents patis, connectats entre si. El llit amb la mosquitera, i el que em sorprèn és, en la sala de bany, trobar una banyera en marbre.
En una de les sales que es visiten hi ha un conjunt escultòric, en el que la figura central representa a Simón Bolívar. La curiositat d’aquest monument és que la figura del Bolívar és veu diferent segons des de quin costat te la mires. Des d’una banda sembla jove i des de l’altre vell.
Després d’aquesta visita vam anar cap a la ciutat de Santa Marta. Aquesta població es troba a la costa caribenya, en la badia de Gaire, en els contraforts de la Serra Nevada de Santa Marta. El pic mes alt d’aquesta serralada, el pic Cristòfol Colom, té 5775 metres.
A uns 5 Km del centre de la ciutat hi ha una gran platja, on hi ha el balneari El Rodadero, que ha acabat donant nom a tota aquesta zona turística.
Rodrigo de Bastida, el fundador de la ciutat, era un notari sevillà que un bon dia es va convertir en aventurer i va recórrer la costa atlàntica de Colòmbia en nom de la corona espanyola.
Si no estic confosa va venir per aquí nou anys després que Colom. Va descobrir aquesta badia i va quedar fascinat. Era un lloc d’aigües tranquil·les, i molt bonic. La proximitat de les muntanyes aportava un aire fresc, hi havia una vegetació exuberant i bona diversitat d’espècies animals. Els rius que baixaven de les muntanyes proveïen d’aigua dolça i fresca... Considerava que era el lloc ideal en el que fundar la ciutat perfecte en el “nou mon”. La proximitat del riu Magdalena a la badia de Santa Marta també era una bona cosa ja que permetria accedir al territori de l’interior. Va trigar 20 anys en poder tornar. 
Quan va posar el peu a terra ferma per primer cop, en el 1525, era el 29 de juliol dia de la patrona de Sevilla, santa Marta. I per això l’hi va posar aquest nom.
El seu objectiu era establir una relació amistosa amb els nadius. Va venir amb parelles que volien instal·lar-se aquí i tenir fills, formant famílies. Duien animals per poder iniciar la seva nova vida: porcs, vaques, eugues i gossos.
Aquí hi vivien diferents ètnies; alguns es dedicaven a recollir conxes marines per tal de triturar-les i després barrejaven la calç obtinguda amb les fulles de coca.
Bastida volia conviure en pau amb ells però no així els seus homes. El consideraven massa tou amb els indígenes i volien aconseguir or i riquesa a qualsevol preu. D’amagat de Bastida es van dedicar a la casera de l’indígena. No en van tenir prou amb això i cinc dels seus homes van decidir matar-lo. El van atacar amb ganivets deixant-lo mal ferit. Bastida va intentar fugir cap a Santo Domingo però va morir durant la travessia.
Els conspiradors van ser jutjats, la gran ciutat dels Tayrones, teyuna va quedar abandonada. Les poblacions indígenes van ser arrasades i la ciutat va ser incendiada 20 cops en 150 anys. Tothom va contribuir a la seva devastació: els indígenes i els pirates francesos, anglesos i holandesos.
Hi ha una estàtua dedicada a ell al passeig marítim, en la que se’l veu mirant cap al mar.
El port de Santa Marta va permetre l’arribada d’articles de luxe, vestits de seda, cristalleria, oli, també la religió amb les bíblies i campanes per l’església. Aquí es va construir el primer tren que arribava fins al port.
Els atacs pirates van començar ben aviat, en el 1543. Això va provocar que part de la població fugis pel riu Magdalena i busques altres llocs on instal·lar-se i també que els comerciants marxessin cap a Cartagena que es va convertir en el port on arribaven i d’on sortien els vaixells espanyols.
Tot i això la ciutat va seguir en actiu, i es conserven alguns dels carrers que ja hi havia en el 1725. Va ser en el segle XX quan va recuperar importància el port de Santa Marta, per les exportacions de carbó i bananes.
La United Fruits Company, contribuir al desenvolupament de la industria bananera en aquesta regió i també va acabar comprant la companyia de ferrocarril per poder fer arribar el tren fins al port.
La vida local va millorar molt gràcies a aquesta companyia i obria la porta a noves oportunitats, però per altra banda, controlava l’activitat de la població i influïa en la política.
Per tirar endavant el tren i les plantacions la companyia necessitava molta ma d’obra i durant els primers 20 o 30 anys pagava molt més que el que es pagava en altres zones del país. Això va fer que arribes molta gent d’altres regions del país, que també hi hagués població indígena que s’hi apuntes, antic militars... Aquí no van fer servir esclaus, eren colombians, parlaven la mateixa llengua el que els hi va permetre entendre’s i quan va caldre unir-se per enfrontar-se amb la companyia, com va passar en el 1928. 
Aquesta ciutat es va fer tristament famosa pel que es coneix com la massacre de les bananeres, que descriu García Márquez en el seu llibre “cien años de soledad”.
Les relacions entre la companyia americana, els cultivadors de bananes i el govern colombià s’havien anat deteriorant. Un huracà l’any 1927 va malmetre molts cultius, amb el que els bananers necessitaven crèdits per refer les plantacions i la companyia els hi ho va negar. La companyia controlava el ferrocarril i els canals de rec.
Els treballadors de les plantacions de bananes i els del ferrocarril van iniciar una vaga per reivindicar millores en les condicions de treball: assegurança, poder descansar els diumenges, habitacions netes, un augment salarial, que es pagués per setmanes...
La companyia United Fruit, no acceptava les seves demandes. Van estar gairebé un mes fent vaga. Les exportacions aturades. Va arribar un moment en que la companyia va exigir al govern colombià que aconseguís que els treballadors tornessin a la feina i que sinó enviaria un regiment de marines per protegir els interessos de la seva companyia.
El govern colombià va enviar els seus militars des de Bogotà fins a Santa Marta i quan els treballadors i les seves famílies estaven reunits escoltant el discurs del governador, els soldats van començar a disparar. El nombre de morts és poc clar, entre 47 i 2000. Pel que van explicar supervivents i les histories orals, s’estima que les víctimes estarien entre 800 i 3000. Van tirar els cadàvers al mar.
El militar que dirigia l’operació va donar com excusa per l’atac a que hauria vist els vaixells dels marines americans i volia protegir a la companyia United Fruits. La veu més crítica amb aquesta actuació sembla que va ser la del senador Jorge Eliécer Gaitán, que anys més tard, quan era el candidat del partit liberal a les eleccions presidencials va ser assassinat. Això era en el 1948 i encara no s’ha aclarit qui el va matar. Va provocar un període de 10 anys de violència entre el partit liberal i el conservador. 
Santa Marta va patir també la presencia de diferents grups guerrillers que es tenien repartida la zona. A part d’això el seu port era i és cobejat, per les màfies del narcotràfic. Noticies recents indiquen que segueix havent-hi tràfic de droga.
Actualment Santa Marta no és un destí turístic per sí mateixa. Suposo que sí que hi ha el turisme de platja que va a la zona de Rodadero, i després els que estan de pas, com nosaltres, cap al parc nacional Tayrona.
Vam estar-hi tan sols unes hores o sigui que el que vaig veure va ser tan sols una mica el centre i el passeig a la vora del mar.
Sempre hi ha hagut competència entre Cartagena i Santa Marta i sembla que ha guanyat Cartagena. De totes formes l’any 2000 es va iniciar el procés de restauració i recuperació del centre històric i llegeixo que l’any 2009 es va estrenar el centre històric restaurat. Han passat 9. Ara el que jo vaig veure és que hi ha edificis, carrers i places que estan cuidats, ben arreglats, les façanes pintades i fa bonic, però hi ha encara forces edificis que tenen un aire decadent. 
Vam estar dinant en un restaurant a la plaça, no hi havia pràcticament ni un turista, en canvi si que vam veure es gent demanant.
Em va semblar una ciutat tranquil·la i em va saber greu no poder estar-hi més estona.
