Anar des de Medellín que està al departament d’Antioquia fins a Armènia, que és la capital del departament del Qíndio és un recorregut llarg, diuen que són unes sis hores de carretera pels andes, cap al sud de Medellín, per entrar en la zona cafetera del país.
La realitat va ser diferent, vam sortir ales 9 del matí i vam arribar a les 6 de la tarda. La carretera estava en molt mal estat i la major part del trajecte es circulava per un sol carril. Estan fent grans obres construcció de ponts, eixamplament de la carretera... i això és el que feia que només hi hagués un carril utilitzable. Només vam fer dues parades molt breus, la resta van ser hores de ruta. 
Per sort el paisatge és bonic, molt verd, cosa a la que no m’acabo d’acostumar estan als alps.
Pel camí m’expliquen que quan es va proposar el tractat de pau i es va dur a referèndum va guanyar el no per poc. Fora del país això va sorprendre, semblava que la gent no volgués la pau i no és així.
La gent no volia aquell tractat que es proposava. Les condicions del tractat de pau deixava totalment impune a tothom i en això bona part de la població no hi estava d’acord. Es queixen de que es va modificar el tractat però per evitar que pogués tornar-hi ha haver rebuig, sobre aquest ja no es va fer referèndum. 
No ens vam aturar a la ciutat d’Armènia sinó que vam anar directe ala hisenda cafetera Combia on ens allotjàvem. Un lloc agradable, enmig dels camps de cafè, amb bona vista, però en el que estàs un tant atrapat. No podies sortir a sopar enlloc, tenies que quedar-te allà. 
Estava cansada i tenia poca gana ja que havíem dinat tard; no tenien una carta gaire variada o potser era que amb el cansament no em venia de gust gran cosa. Vaig acabar prenent una crema de verdures i un puré de patates. Vaig provar els licor típic d’Antioquia, que és anisat i dolç. 
Com que havíem anat adormir d’hora a les del matí ja estava desperta. Se sentien els ocells ja que la hisenda està en plena natura, i el sol començava a aparèixer per darrera les muntanyes. Era relaxants després de la pallissa de cotxe del dia anterior. 
A les 9 del matí ens van venir a buscar per fer la ruta del cafè. És un circuit que tenen muntat en la mateixa hisenda.
Planten junt el cafè i els plataners; aquesta combinació es fa perquè el plataner aporta humitat al terra. També tenen plantat bambú i papir. Ens expliquen que el bambú que s’utilitza per fer els cistells, en els que recull el cafè, s’ha de tallar a primera hora el matí, crec que entre les 5 i les 6. A aquella hora la canya del bambú no té aigua a dins.
El bambú està buit per dins i té un sistema per capturar l’aigua del sol i distribuir-la cap ales fulles. Segons l’hora del dia la canya està plena d’aigua i en altres queda buida, que és quan s’aprofita a tallar-la. 
Ho tenen ben muntat, et van ensenyant els diferents espai i el tractament que es va fent al cafè.
Primer ens van ensenyar com fan làmines de bambú de la canya i com després si es manté humida es pot trenar i donar forma per fer els cistells. Ja ens veus allà atots fent el nostre cistellet per anar després a recollir cafè. És curiós l’acabat que fan perquè no s’esfilagarsi.
Ja amb el nostre cistellet vam anar baixant per un camí que hi ha en el cafetar. Hem de recollir les cireres, el fruit del cafè que està ja madur, que són les boletes vermelles. Arribem als edificis on tracten aquestes cireres. Aquí tenen una maquina petitona que separa la polpa del gra; ho fem amb les deu o dotze cireres que hem recollit. 
Després ens ensenyen la maquinària que fan servir a nivell industrial per treure la polpa. La següent etapa és la fermentació: els grans es col·loquen en contenidors on té lloc la fermentació. No sé si hi addicionen alguna cosa per afavorir-la. Quan ja ha fermentat es renta per aturar el procés i eliminar restes d’un producte viscos que els recobreix. 
La següent etapa es deixar-los assecar al sol. En el pati tenen una extensa superfície on escampen els grans de cafè per tal de que tots rebin la llum solar. Ara be, com que s’ha d’evitar que es mullin si plou tenen un cobert lliscant que es pot col·locar ràpidament en cas d’amenaça de pluja.
Un cop està sec cal fer una tria dels grans, separar-los segons la mida, el pes, color forma... Els grans de cafè mascle i femella són diferents, els primers son rodons i els segons allargats. Tenen diferent sabor.
En el recorregut ens porten fins un espai on olorem diferents aromes que estan contingudes en els cafès. Si no estic confosa són 36 aromes diferents. Algunes ja t’ho esperes, com per exemple xocolata, fruits secs, fruites, però d’altres és xocant trobar-les, com el cautxú.
Primer ens fan olorar dos cafès en pols, ja molt. Que ens plantegem quin ens agrada més. Un és suau l’altre a mi em recorda el torrefacte. Després hi posen l’aigua calenta. La temperatura de l’aigua depèn de l’alçada a la que s’està preparant el cafè. És curiós perquè l’olor canvia quan s’hi afegeix l’aigua.
Després de la degustació tens paquets de cafè en gra per comprar.
Aquesta finca es va fundar en el 1887 i segueix sent propietat de la mateixa família, dels descendents de Manuel Sabogal. Les cases conserva l’estructura original.
El circuit en els que ensenyen el procés del cafè i la finca es van iniciar l’any 2012. Suposo que tot ajuda al seu manteniment i és un reclam turístic. L’objectiu d’aquest recorregut és fer veure els diferents factors que afecten a l’aroma del cafè. L’element terra, passes per un túnel en que se sent la humitat, l’aigua, un petit estany amb plantes aquàtiques, el sol i l’ombra, la vida animal i vegetal... Les plantes i flors que hi ha són molt boniques.
Sé que eren 4 espais, i les idees són aquestes. També en un indret tenen unes mampares amb vidres de colors, per veure com afecte el filtre de color a la llum solar... No sé massa be que hi pinta allà, però és curiós veure com s’altera el verd del voltant , o el color del cel amb els diferents vidres acolorits.
Després de la visita allà no hi havia res més a fer, a part d’estar-se a la piscina. O sigui que vam decidir trucar a un taxi i anar a la població més propera, que és Calarcá.
És una ciutat colonial, fundada en el 1886; abans d’entrar a formar part de l’eix cafeter, la gent d’aquí vivia de la mineria i el comerç. És una població agradable. Les cases amb portes i finestres pintades, o les façanes, notes de color pertot arreu. Era mitja tarda i hi havia molta gent pel carrer, uns asseguts a la plaça, d’altres en algun local berenant; molta animació, les botigues amb molta activitat. Hi ha els casinos, on els homes beuen cafè i juguen al billar, o almenys hi tenen les taules.
No hi trobem cap turista; la gent és agradable, ens avisen que anem amb compte amb les càmeres i els mòbils, que s’han de vigilar els furts.
No hi vam estar massa estona però va ser agradable sortir de la finca; no m’agrada massa estar en aquests llocs en que quedes aïllat de la població, tot i que l’espai sigui bonic. Tinc la sensació d’estar-me perdent veure el país. Allò és un altre mon.
Havíem quedat amb el taxista que havíem fet el trajecte d’anada per tornar amb ell. En aquest segon trajecte ens va agafar confiança i ens va explicar la seva vivència del terratrèmol que va patir la zona cafetera. Jo no sabia que hi havia hagut un terratrèmol o si ho havia sabut ja ho havia oblidat. 
Va ser el 25 de gener del 1999. Han passat gairebé 20 anys i les seves paraules eren tant vívides que semblava que fes molt menys. Em va impressionar sentir-lo parlar. Estava a punt d’agafar un autobús, i en el darrer moment no hi va pujar. 
Els que van sortir amb aquell bus van morir tots. Això el va marcar, saber que hauria mort, que s’havia salvat. Explicava que es desplomaven edificis sencers i que el pitjor van ser les rèpliques de després. He vist vídeos d’aquell dia i la ciutat va quedar molt destruïda. 
Els hi va costar recuperar-se d’això. Anímicament i econòmicament. Van tenir molta ajuda de voluntaris d’altres zones. Però també llegeixo comentaris d’alguns que ho van viure en que expliquen com van aparèixer venedors de taüts intentant fer negocis en aquells moments tant durs. 
Suposo que la major part de cases que es veuen, pintades i cuidades, són les que es van reconstruir després del terratrèmol.
Vam arribar altre cop a la hisenda a temps per veure la posta de sol. És bonic perquè estàs una mica enlaire i veus tot el cafetar al fons. El lloc està be, però tenia la sensació de que anat a Calarcá havia pogut respirar, passejar lliurement pels carrers i oxigenar-me.
