Sri Lanka_2: Mihintale

En la part central de la illa hi ha moltes ciutats antigues, ciutats que havien sigut la seu de les diferents dinasties de reis singalesos. És una regió rica en historia i cultura del país. Tres d’aquestes ciutats, Anuradhapura, Sigiriya i Polonaruwa formen el que s’anomena el triangle cultural de Sri Lanka.

A uns 13 Km de Anuradhapura hi ha el poble i el conjunt arqueològic i religiós de Mihintale, que es troba en la muntanya d’aquest nom. 

Mihintale, antigament es coneixia amb el nom de Seya Cetiya. Aquest va ser un dels setze llocs que va visitar Buda (el príncep Siddharta Gautama) en un dels tres viatges que va fer a l’illa de Sri Lanka. 

El budisme en aquest país es va iniciar en aquest emplaçament. Segons la llegenda, l’any 247 a. C. el rei d’Anuradhapura, Devanampiya Tissa, estava caçant cérvols en aquestes muntanyes quan se l’hi va apropar un monjo, per convèncer-lo de que no disparés al cérvol. 

Aquest monjo era Mahinda, el fill d’Asoka, emperador de l’Índia que s’havia convertit al budisme. Asoka volia transmetre les seves idees pacifistes al rei singalès i és per això que hi va enviar al seu fill que ja era monjo. Mahinda va parlar força amb el rei i ell i la població es van convertir al budisme. 

Així que es considera que Mihintale és el bressol de budisme a Sri Lanka i s’ha convertit en un important centre de peregrinació. En els seus inicis es van instal·lar aquí uns quants monjos, sota la direcció de Mahinda. El rei va patrocinar la construcció d’un monestir, es van habilitar també algunes coves per allotjar als monjos. I van construir-se dàgobes, que és l’equivalent a l’stupa índia. La dàgoba és una construcció que custodia en el seu interior una relíquia. 

Com que hi havia força gent vivint aquí, es necessitaven uns serveis bàsics. Per això es va construir un hospital. L’hospital i el monestir estaven al peu de la muntanya. 

Segons els escrits que va deixar un monjo budista xinès que va visitar aquesta regió en el segle V, en el monestir hi vivien llavors uns 2000 monjos. 

L’hospital que hi ha al peu de la muntanya, es creu que va ser el primer del mon, al menys abans que el primer hospital a Europa. Ara be, em sembla que les restes que es veuen ara son del segle IX però l’anterior hospital hauria estat al mateix lloc. 

El veda sala, que és l’hospital, es trobava al voltant del santuari budista, suposo que es refereixen a una capella. Al voltant del santuari hi havia les habitacions dels pacients amb la porta cap al santuari. Sembla que estava equipat amb aigua calenta (tenint en compte com s’escalfen les pedres amb el sol, no devia costar massa tenir-ne). Hi havia una mena de banyera on es feien banys de vapor amb olis essencials. Tenia la forma més o menys del cos, com si fos un sarcòfag, per no malbaratar els olis essencials. 

S’ha trobat també el lloc on s’emmagatzemaven els remeis medicinals i alguns morters per fer els preparats. En la part del monestir també s’hi ha trobat el rebost, on es guardava l’arròs i altres aliments, i una cisterna que proveïa d’aigua a la cuina.

Hi ha el refectori on menjaven els monjos; se’ls hi servia l’arròs sobre dues grans taules de pedra (unes grans lloses allargades que podien acollir a un gran nombre de monjos). 

En les excavacions que s’han fet s’han trobat peces de ceràmica d’estil persa, el que posa de manifest que hi havia relacions comercials entre aquests dos països. 

Per una escala de 1840 graons tallats a la roca s’accedeix a la part alta de la muntanya. Pel camí es van trobar alguns micos. N’hi ha molts per tot el país. Són simpàtics, de color clar i cua molt llarga, estan acostumats a la gent.. El camí de pujada està envoltat de frangipanis, en flor, que fan olor. És agradable. També hi ha alguna petita stupa. 

He trobat una certa confusió de noms dels diferents monuments i dàgobes que hi ha així com sobre l’època en que es van construir. Com que algunes estan molt restaurades em resulta difícil saber quines son les més antigues. Em sebla que hi ha construccions de diferents períodes, entre el segle II a. C. i als voltants del X d. C. Algunes d’aquestes dàgobes (o potser totes) les feia construir el rei del moment. 

Després de pujar el primer tram d’escales s’arriba a una esplanada on hi ha una dàgoba envoltada de columnes de pedra, formant un cercle. Això fa pensar que aquesta dàgoba alberga en el seu interior una important relíquia i que les columnes de pedra suportaven un sostre de fusta per protegir-la. 

Al voltant d’aquesta esplanada hi ha altres turons també molt importants, i quan la gent ve en pelegrinatge puja a tots ells. En un d’aquests turons hi ha una estàtua de buda gegant, de color blanc, que treu el cap per sobre la vegetació. A mi no em va donar temps a pujar-hi. 

No sé si en l’esplanada o on hi ha el buda gegant, o en l’altra dàgoba, on diuen que es van trobar el rei i Mahinda. 

En un altre costat de l’esplanada hi ha una roca, la roca de la invitació, des d’on es diu que Mahinda va fer el seu primer sermó a Sri Lanka. Em sembla que primer des d’aquest lloc un altre monjo va convidar als deus i divinitats a escoltar el sermó de Mahinda, per això deu tenir aquest nom la roca. 

Aquí sí que hi vaig pujar. Em va costar força. Cal dir que per tot el recinte, pujant totes les escales, es va descalç. Jo amb mitjons, els que m’havien donat a l’avió. M’anaven be doncs evitava que em cremés els peus, però s’agafen menys que el peu nu, i relliscava. 

Va ser una odissea. Hi havia molta gent visitant el lloc; les dones vestides de blanc, tot i que algunes eren força grans, pujaven amb més agilitat i gràcia que jo. Hi ha graons tallats a la roca, però rellisca, i estan bastant desgastats. Hi ha una barana metàl·lica, que a mi em va ajudar molt. Ara be, la via està molt transitada, gent que puja, que baixa, graons alts, poc marcats en alguns llocs... En algun tram, sobretot de baixada, em van haver d’ajudar, donant-me la ma, o posant un peu davant del meu per evitar que em rellisques. 

Quan ara miro les fotografies em fa gràcia recordar-ho i m’impressiona el formiguer de gent amunt i avall. La vista des de dalt la roca és molt bonica. Veus la plana als peus, el verd, i la dàgoba que hi ha al turó de davant. 

Després va ser el torn de pujar a la dàgoba de davant la roca. En realitat n’hi ha dues: l’antiga, en la que es veu l’estructura de totxanes i una més nova, o restaurada, de color blanc. Des d’aquí dalt la vista també és molt bonica, i es veu la posta de sol. El dia no era massa bo, i la posta de sol no va ser massa espectacular. Així i tot, l’entorn val la pena i em va encantar. 

Entre les dues dàgobes, hi ha una capella amb un buda reclinat, pintat de colors vius i en aquell moment els monjos estaven fent ofrenes. 

Hi havia també uns nois, no sé si eren monjos o no, que tocaven una mena de timbal i una flauta. Ho feien davant de la dàgoba, davant de l’arbre, davant dels diferents símbols religiosos. En les dàgobes en el que serien quatre portes, potser els quatre punts cardinals. Era abans de la posta de sol. Va ser molt agradable; tot i que hi havia forces turistes, la gent estava en silenci, se sentia la música, el vent entre les fulles, l’aire a la cara... un entorn idíl·lic. 

En baixar, ja al capvespre, els músics van fer la mateixa cerimònia davant de la dàgoba de les columnes. Quedava ja poca gent i era molt bonic i tranquil. M’ha quedat molt bon record de la visita de Mihintale.

Sri Lanka_1: Aukana

Arribem al poblet d’Aukana que és famós pel seu Buda gegant. Hi ha un petit monestir, que es va construir fa uns 5 anys, però el que realment atrau a la gent cap aquí és el buda gegant tallat a la roca. A l’entrada hi havia un nen, aprenent de monjo, i la seva germana, que estaven estudiant i fent deures d’angles. Enviar als nens al monestir és una forma de que puguin tenir estudis. 

A l’entrada del recinte venen flors per poder fer ofrenes a la gran figura de Buda. S’ha de deixar el calçat fora, ja que com a senyal de respecte s’entra descalç o com a màxim amb mitjons. En previsió jo m’havia endut mitjons una mica gruixuts que em van anar molt be ja que el terra crema quan fa sol. 

La figura de Buda impressiona. Té 12 m d’alçada i està tallada emergint d’un bloc de granit. Quan la mires de perfil sembla increïble que hagin anat buidant la pedra fins que sobresurt aquesta figura. Llegeixo que el pedestal no forma part de la mateixa peça de roca, sinó que es va posar després a sota i representa a una flor de lotus. 

L’estil d’aquesta escultura em recorda algunes que havia vist al Pakistan; diuen que aquesta obra d’art té influencia de l’escola de Ghandara (que és el que jo vaig veure a Pakistan) i l’Amaravati de l’Índia. 

És una obra del segle V i hi ha diverses teories sobre qui la va fer tallar i per què. Una llegenda explica que un mestre escultor i un dels seus deixebles van fer una competició a veure qui feia una talla d’aquestes dimensions més ràpidament. En acabar tenia que tocar la campana. El mestre va guanyar i la que estava tallant el deixeble va quedar a mig. 

A la vora d’aquest poble hi ha una altra figura molt semblant sense acabar que es pensa que és la que va donar origen a aquesta llegenda. Ara be, aquesta altra diuen que podria ser de 400 anys abans de la d’Aukana. 

Sigui per la llegenda o per altres motius, Aukana s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per la gent del país. Nosaltres hi vam trobar un grupet de turistes o peregrins singalesos. Suposo que eren singalesos, però la forma de vestir i les faccions em recorden molt a la gent de l’Índia, per tant també podrien ser d’allà. 

A part de la talla de la figura que la trobo molt bonica, impressiona la grandària. Quan es veu la mida de la gent al seu costat, és quan realment copses la talla de l’escultura i el mèrit que té l’obra, feta amb el material del segle V. 

Com veurem després en altres recintes religiosos, a més de la figura de Buda, hi ha un gran ficus, al que dediquen també gran atenció i una estupa. El ficus, o figuera sagrada o arbre de la il·luminació, és molt important en el budisme, ja que va ser sota un arbre d’aquest que Siddharta Gautama, en el segle III a. C. va arribar a la il·luminació.

La gent dona la volta entorn de l’arbre i de l’estupa. L’estupa està tancada, si no ho tinc mal entès, en el seu interior hi ha una relíquia, i només es veuen per fora. Però al seu voltant es troben petits nínxols amb figuretes de Buda. En aquest cas, algunes estan una mica malmeses. 

Per tot arreu, tant en l’arbre com prop de l’estupa hi ha banderoles d’oració, de colors, flotant al vent, escampant les pregàries que tenen escrites. 

En sortir d’Aukana vam continuar ruta i vam dinar pel camí, en un restaurant que estava molt be i devia tenir bona fama ja que hi havia un casament. El nuvi duia una jaqueta de color granatós, a joc amb el barret, amb una filigrana brodada amb fil d’or (o daurat), i un braçalet dor amb pedres incrustades. La núvia amb un vestit blanc, amb brodats, molts collarets, arracades llargues i també duia una mena de barret; quan la vaig veure, a punt de pujar al cotxe, duia un ram de flors blanques a la ma. Ens van dir que aquests vestits són típics de la regió de Kandy, una ciutat que hi ha més al sud. 

Aquí a Sri Lanka les cerimònies o festes del casament duren tres dies. Hi ha una cerimònia que data d’abans de l’arribada del budisme, Poruwa. Aquest és el nom del lloc on s’oficia el casament. És una mena de tarima o plataforma de fusta molt ben decorada. El nuvi i la seva família es col·loquen al cantó dret, la núvia amb els seus a l’esquerra. Hi ha un que oficia la cerimònia. Hi ha tot un ritual, en el que participen diferents membres de cada família. El pare de la noia l’hi entrega la seva filla al noi; hi ha la presentació de la parella als pares d’un i altre; gestos d’agraïment, algun ritual que representa la unió... Hi ha uns cants tradicionals budistes específics per aquesta cerimònia. Amb l’arribada dels britànics la cosa va canviar, però segueix influint en l’estil de casaments que es fan actualment. 

El menjar en aquest restaurant va estar be. Era un bufet i el curiós es que ens van dir que si cadascú es pagava lo seu, valia 1200 rúpies però si ho pagàvem tots junts valia 1000 rúpies. 

A l’hora del sol la temperatura és molt alta i es fa bastant difícil fer el turista, per això vam anar una estona a l’hotel a Anuradhapura a descansar i esperar que baixés el sol i la temperatura.

Sri Lanka_0

Aquest viatge a Sri Lanka el vaig fer a l’agost. Ha sigut un recorregut més o menys circular per la illa. No és un país massa gran, la seva superfície és més o menys el doble de la de Catalunya. Es troba al sud-est de l’Índia i degut a la seva forma peculiar se l’anomena a vegades “la llàgrima de l’Índia”. Sri Lanka és el nom actual, abans del 1972 se la coneixia amb el nom de Ceilan, que derivava de Sinhala que podria voler dir guarida del lleó. El nom actual, Sri Lanka, prové d’uns poemes antics, en sànscrit en els que a aquesta illa se l’anomenava “Srok Langka” que vol dir “illa afortunada” o de la felicitat.

És una illa molt rica en molts els aspectes; té una vegetació exuberant, platges idíl·liques, una historia mil·lenària i hi ha restes de temples i estructures antigues per tot arreu. La barreja de religions, especialment hinduisme i budisme l’hi dona un toc especial. I el millor la seva gent: càlida, discreta i bulliciosa a l’hora, amigable i entranyable. 

Arribar a Colombo porta el seu temps. Des de Barcelona, vam fer escala a Istanbul. L’espera en aquest aeroport, a la nit, es va fer una mica llarga. Vam agafar el vol següent que feia escala a Malé, la capital de les Maldives. Aquí hi va haver un canvi en els passatgers, uns van baixar, d’altres van pujar i els que continuàvem seguíem allà asseguts. Des de l’aire es veuen unes quantes illes molt planes i l’aigua al seu voltant molt clara. 

Vam arribar a Colombo a les 6 de la tarda. L’aeroport es troba entre aquesta ciutat i Negombo. Nosaltres, a l’igual que molta altra gent, teníem l’hotel a aquesta última ciutat. A l’aeroport, quan ens venen a buscar ens reben amb un collaret de flors de color rosa, que feia molt bona olor i una ampolla d’aigua. 

Vam arribar a Negombo que ja era fosc. Eren les 7 de la tarda. O sigui que aquell primer dia, entre el cansament del viatge i l’hora que era, només vam tenir temps d’anar a canviar diners i sopar. El canvi, com en molts altres llocs, es pot fer en una joieria. La moneda local és la rupia i el canvi que ens van fer era de 1euro 159 rupies. Vam sopar en un local que hi havia just al costat de la joieria. Jo vaig prendre calamars amb patates i una copa de vi; em va costar uns deu euros. 

Tornant cap a l’hotel no es veia gairebé a ningú. Com si a la que es fes fosc la gent es quedés a casa. Hi ha esglésies cristianes, amb unes grans imatges de sants, de mida natural o fins i tot més grans. A més, en una cantonada hi ha una figura d’un crist o un sagrat cor, no ho recordo, de mida natural, en una mena de refugi protegit amb vidres. 

Negombo, a l’igual que Colombo, està a la costa occidental, i l’hotel on estàvem, a peu de mar, era fantàstic. Per esmorzar podies escollir entre els dos tipus de menjar, occidental o local. La ciutat està a l’entrada de la llacuna de Negombo i ha sigut des de sempre un port pesquer. 

El dia s’havia aixecat núvol, i ens vam dirigir cap a l’interior, per anar a Aukana. Pel camí anem trobant pobles, un darrera l’altre i hi ha molt trànsit. Es veuen també forces construccions noves. Però el que em va impactar més va ser el verd, la vegetació, els cocoters i altres arbres que no reconeixia, els camps verds, les diferents tonalitats d’aquest color. 

La gent que anàvem creuant em recordava la de l’Índia: somriuen molt, el gest que fan en saludar, ajuntant les mans davant del pit, la mirada o els ulls foscos de mirada intensa... “Aiboa” va ser la primera paraula que vaig aprendre en singalès; tant serveix per saludar com per dir bon dia. 

Per la carretera, sobresortint entre la vegetació, de tant en quant es pot veure alguna estàtua de buda i alguna estupa. Generalment es veu el blanc que destaca sobre el verd de l’entorn. 

Diuen que per aquí hi ha molts elefants salvatges, que es poden menjar la collita d’una família en una nit. És per això que quan els camps estan a punt per la collita la família fa guàrdia a la nit amb torxes, per evitar que s’apropin els elefants i els hi destrossin la collita.

Turkmenistan_15: Ashgabat

L’últim dia al país el passo passejant per Ashgabat. Davant de l’hotel hi ha un edifici emblemàtic que em serveix per orientar-me. És el circ, tot i que em sembla que ja no s’hi fan actuacions de circ però si altres espectacles. A la nit està il·luminat, com molts altres edificis de la ciutat. 

Vaig anar caminant fins a la plaça de la independència el que em va permetre veure altres barris de la ciutat menys grandiosos. Hi ha barris de casetes senzilles, patis plens de parabòliques, roba estesa... M’explicaven que com que les televisions locals només parlen del propi país cal tenir antenes parabòliques, i el millor és tenir-ne unes quantes orientades en diferents direccions, així accedeixes a més canals. 

Es veuen també algunes cases força descuidades, i també barris que em semblen del període soviètic. Tot això contrasta amb les grans avingudes de marbre, en les que no pots creuar fora dels passos marcats, edifics altament vigilats.... és com si convisquessin dos estils de ciutat en una. Els carrers estan molt buits de gent, en canvi en les parades d’autobús s’hi que hi ha força gent, i els busos van plens. 

Els grans parcs, bonics, amb marbre i fonts, també estan buits. Tan sols després de dinar hi vaig trobar una parella. La resta, espai bonic, agradable però desert. Hi ha un barri que és el turc, allà hi ha un altre ambient, i el parc està bastant descuidat. 

Vaig visitar un parell de mercats, però com en l’altra que havia visitat, em van prohibir fer fotografies. Un d’aquests mercats estava a tocar d’una plaça i em va fer gràcia veure que hi havia uns quants caixers automàtics, un al costat de l’altra; potser n’hi havia sis. Ho vaig fotografiar de lluny i així i tot em van venir a revisar les fotografies i me la van fer esborrar, així com una altra en la que es veia la porta del mercat. 

És una llàstima no saber rus, ja que les dones tenien ganes de parlar amb mi, però quan veien que no ens podíem comunicar marxaven decebudes. I jo també em sentia decebuda. Em va agradar poder sortir fora de la ciutat i veure Nohur, ja que dóna més sensació de caliu. La ciutat em va semblar freda. 

Els barris més antics de la ciutat estan en obres, van tirant cases a terra, tot es prepara pels jocs olímpics asiàtics del 2017. Vaig intentar trobar el jardí botànic, però no ho vaig aconseguir, em va semblar que estava en una de les zones d’obres. 

Tampoc vaig aconseguir arribar a la mesquita iraniana. Potser podia haver seguit preguntant però estava cansada, feia massa calor i estava una mica tipa de no entendre’m amb ningú. Havia intentat trobar també algun museu sense èxit. L’únic que trobava eren grans edificis en els que no veia ni la porta ni entenia els rètols. De totes formes, em va agradar deambular per la ciutat i veure l’ambient (o no ambient) dels diferents racons. 

Per tot arreu es troben estàtues del primer president, banyades en or. És sorprenent. No sembla que hi hagi pobresa, tot i que fora la ciutat les coses són diferents. Per tot arreu s’ha substituït la llenyà per gas, per tal d’aturar la desforestació. És un país sorprenent, amb moltes restes arqueològiques de les que n’hem vist tan sols una petita part. 

Una de les coses que cal remarcar es que les mesquites, noves o velles, no són gaire freqüentades. A vegades hi vèiem algú però no massa gent. Diuen que quan sí que s’omplen és per les festes especials, però en la vida diària hi van poc. Son musulmans però no massa estrictes. 

Fora de la ciutat la major part de dones vesteixen de forma tradicional. Les que van vestides a l’europea, en general són les russes, i sovint van molt extremades. Esta mal vist que les noies turcmanes vesteixin a l’occidental, especialment està mal vist una dona amb pantalons. Els nois amb conjunt d’americana i pantaló fosc i corbata, en la majoria de casos; tot i que a la ciutat les coses van canviant ràpidament i els pots veure amb texans i samarreta. 

Vaig sopar a l’hotel: sopa llenties i dumplings (una mena de ravioli o cresta) de carn, vi de Moldàvia, en total uns deu euros. 

Al matí següent em van portar a l’aeroport i em van deixar al vestíbul. No deixaven anar més enllà. Hi havia el personal però no deixaven accedir a l’interior. Els hi vaig preguntar a quina hora obririen i em van dir que no ho sabien, que havien d’esperar l’ordre que els hi permetés obrir la porta. 

Quan davant de la porta ja hi havia molta gent acumulada, van deixen passar el control d’equipatge, sabates i passaports. Després la facturació. Més enllà un nou control de passaport. Nou control d’equipatge per entrar a la sala embarcament. I finalment a l’aire cap a Istanbul. 

Mentre em duia a l’aeroport el guia em va explicar que van tenir una reunió de guies i els van renyar perquè quan la gent té dia lliure, com havia fet jo, va per on vol i fa fotos de tot. I que això no es pot permetre. Sembla que els menys disciplinats son els turcs i els iranians. Els hi deien que han d’avisar de tot el que no es pot fotografiar i tenir controlats als turistes. 

Pel que diuen hi ha una mica més d’obertura que abans; no vull ni imaginar com era amb el primer president! És com si tots els turistes fóssim espies en potencia. Control de tot i per tot arreu, aquest sembla el seu lema. A part de voler ser els primers en tot.

Turkmenistan_14: Nohur

Continuem la ruta fins a Nohur, que es troba en la serralada de Kopet Dag, a pocs quilòmetres de la frontera amb Iran. Em sembla que per accedir a aquesta zona cal un permís especial, que es demana en el moment que se sol·licita la carta d’invitació. Suposo que el permís de circulació que ens van fer incloïa ja aquesta regió.

El paisatge en aquesta zona de muntanya és molt bonic, solitari, bastant pelat... vam aturar-nos per veure la vista i em va sorprendre la roca que hi havia per allà: hi havia alguns racons on trobaves fragments de la roca, trencada de forma molt neta, però que no semblava fet artificialment sinó que em donava la impressió que es partia sola. 

La carretera per pujar fins a dalt em sembla que era plena de corbes i al final arribes a un poblet de muntanya, que no té res a veure amb les grans ciutats del país, on impera el marbre. 

El poble està a uns 1000 metres d’alçada. De fet hi ha diversos pobles enfilats per la muntanya. Aquí hi viuen els turcmans de les muntanyes, la tribu dels Nohur. Aquesta tribu han conservat la seva cultura, l’arquitectura i artesania tradicional. Diuen que aquest poble forma part dels 100 indrets més romàntics del món. És un lloc un tant remot, bastant aïllat, protegit per les muntanyes, el que ha ajudat a preservar la seva cultura. En l’època soviètica era el símbol del món rural. 

Hi ha diverses llegendes sobre els seus orígens i el seu nom. Segons una d’elles el nom de Nohur vindria de Noé i la seva arca, que diuen que va arribar aquí. Expliquen que la flora i fauna que es troba aquí té els seus orígens en la que duien a l’arca; quan van arribar aquí després del diluvi van deixar sortir els animals i van plantar les llavors que duien. 

Una altra llegenda els fa descendents dels soldats de l’exèrcit d’Alexandre Magne; es diu que els soldats ferits es van quedar aquí. També sembla que hi ha una empremta del seu cavall, però jo no vaig anar a veure-ho. Algun autor diu que la llegenda sobre Alexandre Magne va sorgir per fer que aquesta tribu se sentis integrada a la resta del poble turcman. Amb aquest origen se sentien més importants i respectats per les altres tribus. 

Encara una altra llegenda diu que el nom, vindria del persa, i voldria dir “nou burros”, en referència a nou persones que van ser expulsades del seu país per haver comes algun crim i van arribar a aquestes muntanyes muntats en burros. 

Hi ha poca documentació escrita sobre aquesta tribu, els coneixements s’han transmès, de generació en generació, per via oral. En els llibres d’història turcmans hi ha poques referències a aquest poble. Conserven la seva llengua, un dialecte del turcman i les tradicions. S’educa als joves en el coneixement de la seva història, les arrels de la tribu, els avantpassats.... Però molts dels joves han anat a viure a la ciutat, i ja no es dediquen a la ramaderia. En família parlen la llengua nohur però amb els amics, al treball o a l’escola parlen en turcman. 

Vaig llegir una entrevista que s’havia fet a alguns joves nohurs que viuen a la capital i explicaven que a casa seva parlen en el seu dialecte però que a la feina o amb els amics parlen en la llengua oficial. Quan els hi preguntaven a que volien dedicar-se, em va sorprendre que uns quants van dir que volien ser ministres; altres deien que volien treballar a la funció pública i tenir influencia en el desenvolupament del país. 

Diuen que generalment es casen entre ells, però m’imagino que això passa només entre els que viuen a la muntanya, els de ciutat suposo que és diferent. 

Segons els ancians del poble fa uns 40 anys aquesta regió era la que abastia de fruites i patates a la capital. Actualment es cultiva tomàquet i granades, es produeix formatge de cabra i llet, però és essencialment per la gent de la regió, no per la ciutat o per exportar. Un dels greus problemes que tenen pels cultius és la manca d’aigua. Malgrat les fonts i cascades no és suficient. S’han instal·lat cisternes per recollir l’aigua a l’hivern per poder mantenir el rec a l’estiu. 

Entre els anys 1990 i el 2005 va augmentar molt la ramaderia, ja que era la font principal d’ingresos de la població; això va fer que es degradés el terreny de pastura i van desapariexer moltes zones on es trobaven plantes medicinals. A més la utilització de la fusta, com a combustible i en la construcció, va fer augmentés la deforestació. Això va provocar que les pluges erosionesin el sòl i es va perdre bastant terreny fèrtil.

Actualment es dediquen també al cultiu d’arbres fruiters (pomes i peres), ametllers, carbasses... Hi ha un projecte en marxa per millorar la situació de la població i llegeixo que han visitat Israel per aprendre tècniques de cultiu per terrenys àrids. Em sembla que el sistema organitzatiu que tenen protegeix als mes desvalguts i dels guanys que obtenen una part va aquesta gent més desafavorida o sense recursos. 

Només baixar del cotxe, al costat de la carretera hi ha una font, que diuen que la seva aigua té propietats curatives. La gent ve aquí amb bidons per emportar-se’n l’aigua cap a casa. 

No gaire més enllà un arbre antic, d’uns dos mil anys d’antiguitat. No se sap com va aparèixer aquí però és molt venerat. Te el tronc buit per dins; em sembla que és el plàtan d‘orient. És el símbol de la saviesa i la prosperitat. Les seves branques molt llargues estan subjectades sobre pilons metàl·lics. 

Prop d’allà hi ha un petit mercat de plantes medicinals. Són homes grans, d’expressió amable tot i que no ens entenem de res. Venen una pasta negre, que vaig comprar, que em van dir que servia tant per afegir al te com per malalties de la pell o pel dolor. La tinc per casa però encara no l’he provat en cap de les dues aplicacions. Tenien també unes llavors, de la mida del pinyol d’un dàtil, que deien que guarien les morenes, si l’apliques directament al lloc i que no tornen a aparèixer mai més. 

A més venien bocins de fusta, crec que de l’arbre mil·lenari, com amulets per la bona sort i la prosperitat. 

Enfilant-se pel poble s’arriba al cementiri. No hi podem entrar els turistes, però com que el mur es baix es pot veure com és. Hi ha una mena d’estaques de fusta gravades, alguns amb una làpida al davant que sembla posterior, i totes elles estan decorades amb banyes de la cabra de les muntanyes, que és un símbol de protecció. A més en molts casos hi ha cintes i bocins de roba, lligats al voltant. Els seus rituals funeraris són una barreja d’animisme i zoroastrisme.

També a la porta de les cases es poden veure banyes, per protegir els seus habitants dels mals esperits. 

Des de prop del cementiri es pot pujar encara una mica més fins al lloc de pelegrinatge de Kyz Bibi. Des de dalt es veu la vall i el poble, que és més gran del que semblava. Poc abans d’arribar a la cova de Kiz Bibi hi ha un altre gran arbre on la gent es fa fotografies i també hi penja cintes de colors per demanar algun desig. Hi havia una família turcmana que visitava el lloc, anaven amb els vestits tradicionals, i les nenes molt engalanades. La família ens feia fotografies a nosaltres i nosaltres a ells. Les noies i senyores joves eren les que tenia més interès en fer-nos fotos amb el mòbil, en canvi no l’hi agradava que n’hi féssim a ella. 

Seguint escales amunt s’arriba a l’entrada de la cova de Kyz Bibi. Quan ens apropàvem vam veure que hi havia un home d’edat un tant indefinida, amb una gran barba, vestit de fosc i amb un barret negre, una parella jove i un altre home que els acompanyava. Estaven fent alguna pregària davant de la roca, el que seria la porta d’entrada d’una cova, o com diuen alguns, la porta del paradís. El que es veu és la paret rocosa de la muntanya amb una escletxa i un forat de no més de dos pams d’ampla. Diuen que entrant per allà hi ha un passadís i al fons una cova on consideren que viu Kyz Bibi. Diuen que a les nits s’hi senten sorolls o veus. 

A Turkmenistan hi ha diversos llocs dedicats a Kyz Bibi, ja que la figura d’aquesta dona ha donat lloc a diferents llegendes. Es diu que hi havia una noia en aquest poble que un dia quan la perseguien per violar-la, va fugir muntanya amunt però quan va arribar aquí dalt ja no tenia escapatòria. Llavors la roca es va obrir i va poder entrar. Va preferir viure enterrada a la roca que ser violada. 

Kyz Bibi era la patrona de les dones ja en el món pre-islàmic. A més és la deessa de la fertilitat. Les parelles venen aquí per demanar que se’ls concedeixi la fertilitat. Pengen cintes de colors a les branques de l’arbre que hi ha al davant i l’home que sembla una mena de capellà fa una pregària. 

El poble té alguns contrastos. Hi ha cases tradicionals, i també imperen les antenes parabòliques. Cases de terra cuita amb porxos, sostinguts per columnes de fusta alternen amb les cases d’obra. Moltes tenen les portes i finestres pintades de colors blau o verd. 

Una mesquita moderna però amb un minaret de l’estil propi d’Àsia central. Les vaques i cabres passegen pacifiques, pels carrerons estrets. 

Després ens van portar a casa d’una família que es dedicaven a la confecció de teixits de seda. Ens va costar una mica de trobar la casa, preguntant aquí i allà, vam arribar-hi. Hi havia una noia força jove, i un munt de criatures. La noia era la que teixia les peces i ens va ensenyar com treballava amb el telar el fil de seda. 

Després ella i les criatures van treure un gran farcell d’on van anar sorgint peces de roba de lo més divers. Vestits, jaquetes, bosses, fulards, tapetes.... de tot. 

Va ser un bon final per la nostra visita a les muntanyes. Una pinzellada de com devia ser abans la vida al país, abans de l’arribada del marbre i l’or i la gran opulència.