Aquest viatge a Sri Lanka el vaig fer a l’agost. Ha sigut un recorregut més o menys circular per la illa. No és un país massa gran, la seva superfície és més o menys el doble de la de Catalunya. Es troba al sud-est de l’Índia i degut a la seva forma peculiar se l’anomena a vegades “la llàgrima de l’Índia”. Sri Lanka és el nom actual, abans del 1972 se la coneixia amb el nom de Ceilan, que derivava de Sinhala que podria voler dir guarida del lleó. El nom actual, Sri Lanka, prové d’uns poemes antics, en sànscrit en els que a aquesta illa se l’anomenava “Srok Langka” que vol dir “illa afortunada” o de la felicitat.
És una illa molt rica en molts els aspectes; té una vegetació exuberant, platges idíl·liques, una historia mil·lenària i hi ha restes de temples i estructures antigues per tot arreu. La barreja de religions, especialment hinduisme i budisme l’hi dona un toc especial. I el millor la seva gent: càlida, discreta i bulliciosa a l’hora, amigable i entranyable.
Arribar a Colombo porta el seu temps. Des de Barcelona, vam fer escala a Istanbul. L’espera en aquest aeroport, a la nit, es va fer una mica llarga. Vam agafar el vol següent que feia escala a Malé, la capital de les Maldives. Aquí hi va haver un canvi en els passatgers, uns van baixar, d’altres van pujar i els que continuàvem seguíem allà asseguts. Des de l’aire es veuen unes quantes illes molt planes i l’aigua al seu voltant molt clara.
Vam arribar a Colombo a les 6 de la tarda. L’aeroport es troba entre aquesta ciutat i Negombo. Nosaltres, a l’igual que molta altra gent, teníem l’hotel a aquesta última ciutat. A l’aeroport, quan ens venen a buscar ens reben amb un collaret de flors de color rosa, que feia molt bona olor i una ampolla d’aigua.
Vam arribar a Negombo que ja era fosc. Eren les 7 de la tarda. O sigui que aquell primer dia, entre el cansament del viatge i l’hora que era, només vam tenir temps d’anar a canviar diners i sopar. El canvi, com en molts altres llocs, es pot fer en una joieria. La moneda local és la rupia i el canvi que ens van fer era de 1euro 159 rupies. Vam sopar en un local que hi havia just al costat de la joieria. Jo vaig prendre calamars amb patates i una copa de vi; em va costar uns deu euros.
Tornant cap a l’hotel no es veia gairebé a ningú. Com si a la que es fes fosc la gent es quedés a casa. Hi ha esglésies cristianes, amb unes grans imatges de sants, de mida natural o fins i tot més grans. A més, en una cantonada hi ha una figura d’un crist o un sagrat cor, no ho recordo, de mida natural, en una mena de refugi protegit amb vidres.
Negombo, a l’igual que Colombo, està a la costa occidental, i l’hotel on estàvem, a peu de mar, era fantàstic. Per esmorzar podies escollir entre els dos tipus de menjar, occidental o local. La ciutat està a l’entrada de la llacuna de Negombo i ha sigut des de sempre un port pesquer.
El dia s’havia aixecat núvol, i ens vam dirigir cap a l’interior, per anar a Aukana. Pel camí anem trobant pobles, un darrera l’altre i hi ha molt trànsit. Es veuen també forces construccions noves. Però el que em va impactar més va ser el verd, la vegetació, els cocoters i altres arbres que no reconeixia, els camps verds, les diferents tonalitats d’aquest color.
La gent que anàvem creuant em recordava la de l’Índia: somriuen molt, el gest que fan en saludar, ajuntant les mans davant del pit, la mirada o els ulls foscos de mirada intensa... “Aiboa” va ser la primera paraula que vaig aprendre en singalès; tant serveix per saludar com per dir bon dia.
Per la carretera, sobresortint entre la vegetació, de tant en quant es pot veure alguna estàtua de buda i alguna estupa. Generalment es veu el blanc que destaca sobre el verd de l’entorn.
Diuen que per aquí hi ha molts elefants salvatges, que es poden menjar la collita d’una família en una nit. És per això que quan els camps estan a punt per la collita la família fa guàrdia a la nit amb torxes, per evitar que s’apropin els elefants i els hi destrossin la collita.
