En la part central de la illa hi ha moltes ciutats antigues, ciutats que havien sigut la seu de les diferents dinasties de reis singalesos. És una regió rica en historia i cultura del país. Tres d’aquestes ciutats, Anuradhapura, Sigiriya i Polonaruwa formen el que s’anomena el triangle cultural de Sri Lanka.
A uns 13 Km de Anuradhapura hi ha el poble i el conjunt arqueològic i religiós de Mihintale, que es troba en la muntanya d’aquest nom.
Mihintale, antigament es coneixia amb el nom de Seya Cetiya. Aquest va ser un dels setze llocs que va visitar Buda (el príncep Siddharta Gautama) en un dels tres viatges que va fer a l’illa de Sri Lanka.
El budisme en aquest país es va iniciar en aquest emplaçament. Segons la llegenda, l’any 247 a. C. el rei d’Anuradhapura, Devanampiya Tissa, estava caçant cérvols en aquestes muntanyes quan se l’hi va apropar un monjo, per convèncer-lo de que no disparés al cérvol.
Aquest monjo era Mahinda, el fill d’Asoka, emperador de l’Índia que s’havia convertit al budisme. Asoka volia transmetre les seves idees pacifistes al rei singalès i és per això que hi va enviar al seu fill que ja era monjo. Mahinda va parlar força amb el rei i ell i la població es van convertir al budisme.
Així que es considera que Mihintale és el bressol de budisme a Sri Lanka i s’ha convertit en un important centre de peregrinació. En els seus inicis es van instal·lar aquí uns quants monjos, sota la direcció de Mahinda. El rei va patrocinar la construcció d’un monestir, es van habilitar també algunes coves per allotjar als monjos. I van construir-se dàgobes, que és l’equivalent a l’stupa índia. La dàgoba és una construcció que custodia en el seu interior una relíquia.
Com que hi havia força gent vivint aquí, es necessitaven uns serveis bàsics. Per això es va construir un hospital. L’hospital i el monestir estaven al peu de la muntanya.
Segons els escrits que va deixar un monjo budista xinès que va visitar aquesta regió en el segle V, en el monestir hi vivien llavors uns 2000 monjos.
L’hospital que hi ha al peu de la muntanya, es creu que va ser el primer del mon, al menys abans que el primer hospital a Europa. Ara be, em sembla que les restes que es veuen ara son del segle IX però l’anterior hospital hauria estat al mateix lloc.
El veda sala, que és l’hospital, es trobava al voltant del santuari budista, suposo que es refereixen a una capella. Al voltant del santuari hi havia les habitacions dels pacients amb la porta cap al santuari. Sembla que estava equipat amb aigua calenta (tenint en compte com s’escalfen les pedres amb el sol, no devia costar massa tenir-ne). Hi havia una mena de banyera on es feien banys de vapor amb olis essencials. Tenia la forma més o menys del cos, com si fos un sarcòfag, per no malbaratar els olis essencials.
S’ha trobat també el lloc on s’emmagatzemaven els remeis medicinals i alguns morters per fer els preparats. En la part del monestir també s’hi ha trobat el rebost, on es guardava l’arròs i altres aliments, i una cisterna que proveïa d’aigua a la cuina.
Hi ha el refectori on menjaven els monjos; se’ls hi servia l’arròs sobre dues grans taules de pedra (unes grans lloses allargades que podien acollir a un gran nombre de monjos).
En les excavacions que s’han fet s’han trobat peces de ceràmica d’estil persa, el que posa de manifest que hi havia relacions comercials entre aquests dos països.
Per una escala de 1840 graons tallats a la roca s’accedeix a la part alta de la muntanya. Pel camí es van trobar alguns micos. N’hi ha molts per tot el país. Són simpàtics, de color clar i cua molt llarga, estan acostumats a la gent.. El camí de pujada està envoltat de frangipanis, en flor, que fan olor. És agradable. També hi ha alguna petita stupa.
He trobat una certa confusió de noms dels diferents monuments i dàgobes que hi ha així com sobre l’època en que es van construir. Com que algunes estan molt restaurades em resulta difícil saber quines son les més antigues. Em sebla que hi ha construccions de diferents períodes, entre el segle II a. C. i als voltants del X d. C. Algunes d’aquestes dàgobes (o potser totes) les feia construir el rei del moment.
Després de pujar el primer tram d’escales s’arriba a una esplanada on hi ha una dàgoba envoltada de columnes de pedra, formant un cercle. Això fa pensar que aquesta dàgoba alberga en el seu interior una important relíquia i que les columnes de pedra suportaven un sostre de fusta per protegir-la.
Al voltant d’aquesta esplanada hi ha altres turons també molt importants, i quan la gent ve en pelegrinatge puja a tots ells. En un d’aquests turons hi ha una estàtua de buda gegant, de color blanc, que treu el cap per sobre la vegetació. A mi no em va donar temps a pujar-hi.
No sé si en l’esplanada o on hi ha el buda gegant, o en l’altra dàgoba, on diuen que es van trobar el rei i Mahinda.
En un altre costat de l’esplanada hi ha una roca, la roca de la invitació, des d’on es diu que Mahinda va fer el seu primer sermó a Sri Lanka. Em sembla que primer des d’aquest lloc un altre monjo va convidar als deus i divinitats a escoltar el sermó de Mahinda, per això deu tenir aquest nom la roca.
Aquí sí que hi vaig pujar. Em va costar força. Cal dir que per tot el recinte, pujant totes les escales, es va descalç. Jo amb mitjons, els que m’havien donat a l’avió. M’anaven be doncs evitava que em cremés els peus, però s’agafen menys que el peu nu, i relliscava.
Va ser una odissea. Hi havia molta gent visitant el lloc; les dones vestides de blanc, tot i que algunes eren força grans, pujaven amb més agilitat i gràcia que jo. Hi ha graons tallats a la roca, però rellisca, i estan bastant desgastats. Hi ha una barana metàl·lica, que a mi em va ajudar molt. Ara be, la via està molt transitada, gent que puja, que baixa, graons alts, poc marcats en alguns llocs... En algun tram, sobretot de baixada, em van haver d’ajudar, donant-me la ma, o posant un peu davant del meu per evitar que em rellisques.
Quan ara miro les fotografies em fa gràcia recordar-ho i m’impressiona el formiguer de gent amunt i avall. La vista des de dalt la roca és molt bonica. Veus la plana als peus, el verd, i la dàgoba que hi ha al turó de davant.
Després va ser el torn de pujar a la dàgoba de davant la roca. En realitat n’hi ha dues: l’antiga, en la que es veu l’estructura de totxanes i una més nova, o restaurada, de color blanc. Des d’aquí dalt la vista també és molt bonica, i es veu la posta de sol. El dia no era massa bo, i la posta de sol no va ser massa espectacular. Així i tot, l’entorn val la pena i em va encantar.
Entre les dues dàgobes, hi ha una capella amb un buda reclinat, pintat de colors vius i en aquell moment els monjos estaven fent ofrenes.
Hi havia també uns nois, no sé si eren monjos o no, que tocaven una mena de timbal i una flauta. Ho feien davant de la dàgoba, davant de l’arbre, davant dels diferents símbols religiosos. En les dàgobes en el que serien quatre portes, potser els quatre punts cardinals. Era abans de la posta de sol. Va ser molt agradable; tot i que hi havia forces turistes, la gent estava en silenci, se sentia la música, el vent entre les fulles, l’aire a la cara... un entorn idíl·lic.
En baixar, ja al capvespre, els músics van fer la mateixa cerimònia davant de la dàgoba de les columnes. Quedava ja poca gent i era molt bonic i tranquil. M’ha quedat molt bon record de la visita de Mihintale.
