Arribem al poblet d’Aukana que és famós pel seu Buda gegant. Hi ha un petit monestir, que es va construir fa uns 5 anys, però el que realment atrau a la gent cap aquí és el buda gegant tallat a la roca. A l’entrada hi havia un nen, aprenent de monjo, i la seva germana, que estaven estudiant i fent deures d’angles. Enviar als nens al monestir és una forma de que puguin tenir estudis.
A l’entrada del recinte venen flors per poder fer ofrenes a la gran figura de Buda. S’ha de deixar el calçat fora, ja que com a senyal de respecte s’entra descalç o com a màxim amb mitjons. En previsió jo m’havia endut mitjons una mica gruixuts que em van anar molt be ja que el terra crema quan fa sol.
La figura de Buda impressiona. Té 12 m d’alçada i està tallada emergint d’un bloc de granit. Quan la mires de perfil sembla increïble que hagin anat buidant la pedra fins que sobresurt aquesta figura. Llegeixo que el pedestal no forma part de la mateixa peça de roca, sinó que es va posar després a sota i representa a una flor de lotus.
L’estil d’aquesta escultura em recorda algunes que havia vist al Pakistan; diuen que aquesta obra d’art té influencia de l’escola de Ghandara (que és el que jo vaig veure a Pakistan) i l’Amaravati de l’Índia.
És una obra del segle V i hi ha diverses teories sobre qui la va fer tallar i per què. Una llegenda explica que un mestre escultor i un dels seus deixebles van fer una competició a veure qui feia una talla d’aquestes dimensions més ràpidament. En acabar tenia que tocar la campana. El mestre va guanyar i la que estava tallant el deixeble va quedar a mig.
A la vora d’aquest poble hi ha una altra figura molt semblant sense acabar que es pensa que és la que va donar origen a aquesta llegenda. Ara be, aquesta altra diuen que podria ser de 400 anys abans de la d’Aukana.
Sigui per la llegenda o per altres motius, Aukana s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per la gent del país. Nosaltres hi vam trobar un grupet de turistes o peregrins singalesos. Suposo que eren singalesos, però la forma de vestir i les faccions em recorden molt a la gent de l’Índia, per tant també podrien ser d’allà.
A part de la talla de la figura que la trobo molt bonica, impressiona la grandària. Quan es veu la mida de la gent al seu costat, és quan realment copses la talla de l’escultura i el mèrit que té l’obra, feta amb el material del segle V.
Com veurem després en altres recintes religiosos, a més de la figura de Buda, hi ha un gran ficus, al que dediquen també gran atenció i una estupa. El ficus, o figuera sagrada o arbre de la il·luminació, és molt important en el budisme, ja que va ser sota un arbre d’aquest que Siddharta Gautama, en el segle III a. C. va arribar a la il·luminació.
La gent dona la volta entorn de l’arbre i de l’estupa. L’estupa està tancada, si no ho tinc mal entès, en el seu interior hi ha una relíquia, i només es veuen per fora. Però al seu voltant es troben petits nínxols amb figuretes de Buda. En aquest cas, algunes estan una mica malmeses.
Per tot arreu, tant en l’arbre com prop de l’estupa hi ha banderoles d’oració, de colors, flotant al vent, escampant les pregàries que tenen escrites.
En sortir d’Aukana vam continuar ruta i vam dinar pel camí, en un restaurant que estava molt be i devia tenir bona fama ja que hi havia un casament. El nuvi duia una jaqueta de color granatós, a joc amb el barret, amb una filigrana brodada amb fil d’or (o daurat), i un braçalet dor amb pedres incrustades. La núvia amb un vestit blanc, amb brodats, molts collarets, arracades llargues i també duia una mena de barret; quan la vaig veure, a punt de pujar al cotxe, duia un ram de flors blanques a la ma. Ens van dir que aquests vestits són típics de la regió de Kandy, una ciutat que hi ha més al sud.
Aquí a Sri Lanka les cerimònies o festes del casament duren tres dies. Hi ha una cerimònia que data d’abans de l’arribada del budisme, Poruwa. Aquest és el nom del lloc on s’oficia el casament. És una mena de tarima o plataforma de fusta molt ben decorada. El nuvi i la seva família es col·loquen al cantó dret, la núvia amb els seus a l’esquerra. Hi ha un que oficia la cerimònia. Hi ha tot un ritual, en el que participen diferents membres de cada família. El pare de la noia l’hi entrega la seva filla al noi; hi ha la presentació de la parella als pares d’un i altre; gestos d’agraïment, algun ritual que representa la unió... Hi ha uns cants tradicionals budistes específics per aquesta cerimònia. Amb l’arribada dels britànics la cosa va canviar, però segueix influint en l’estil de casaments que es fan actualment.
El menjar en aquest restaurant va estar be. Era un bufet i el curiós es que ens van dir que si cadascú es pagava lo seu, valia 1200 rúpies però si ho pagàvem tots junts valia 1000 rúpies.
A l’hora del sol la temperatura és molt alta i es fa bastant difícil fer el turista, per això vam anar una estona a l’hotel a Anuradhapura a descansar i esperar que baixés el sol i la temperatura.
