Continuem la ruta fins a Nohur, que es troba en la serralada de Kopet Dag, a pocs quilòmetres de la frontera amb Iran. Em sembla que per accedir a aquesta zona cal un permís especial, que es demana en el moment que se sol·licita la carta d’invitació. Suposo que el permís de circulació que ens van fer incloïa ja aquesta regió.
El paisatge en aquesta zona de muntanya és molt bonic, solitari, bastant pelat... vam aturar-nos per veure la vista i em va sorprendre la roca que hi havia per allà: hi havia alguns racons on trobaves fragments de la roca, trencada de forma molt neta, però que no semblava fet artificialment sinó que em donava la impressió que es partia sola.
La carretera per pujar fins a dalt em sembla que era plena de corbes i al final arribes a un poblet de muntanya, que no té res a veure amb les grans ciutats del país, on impera el marbre.
El poble està a uns 1000 metres d’alçada. De fet hi ha diversos pobles enfilats per la muntanya. Aquí hi viuen els turcmans de les muntanyes, la tribu dels Nohur. Aquesta tribu han conservat la seva cultura, l’arquitectura i artesania tradicional. Diuen que aquest poble forma part dels 100 indrets més romàntics del món. És un lloc un tant remot, bastant aïllat, protegit per les muntanyes, el que ha ajudat a preservar la seva cultura. En l’època soviètica era el símbol del món rural.
Hi ha diverses llegendes sobre els seus orígens i el seu nom. Segons una d’elles el nom de Nohur vindria de Noé i la seva arca, que diuen que va arribar aquí. Expliquen que la flora i fauna que es troba aquí té els seus orígens en la que duien a l’arca; quan van arribar aquí després del diluvi van deixar sortir els animals i van plantar les llavors que duien. 
Una altra llegenda els fa descendents dels soldats de l’exèrcit d’Alexandre Magne; es diu que els soldats ferits es van quedar aquí. També sembla que hi ha una empremta del seu cavall, però jo no vaig anar a veure-ho. Algun autor diu que la llegenda sobre Alexandre Magne va sorgir per fer que aquesta tribu se sentis integrada a la resta del poble turcman. Amb aquest origen se sentien més importants i respectats per les altres tribus. 
Encara una altra llegenda diu que el nom, vindria del persa, i voldria dir “nou burros”, en referència a nou persones que van ser expulsades del seu país per haver comes algun crim i van arribar a aquestes muntanyes muntats en burros. 
Hi ha poca documentació escrita sobre aquesta tribu, els coneixements s’han transmès, de generació en generació, per via oral. En els llibres d’història turcmans hi ha poques referències a aquest poble. Conserven la seva llengua, un dialecte del turcman i les tradicions. S’educa als joves en el coneixement de la seva història, les arrels de la tribu, els avantpassats.... Però molts dels joves han anat a viure a la ciutat, i ja no es dediquen a la ramaderia. En família parlen la llengua nohur però amb els amics, al treball o a l’escola parlen en turcman. 
Vaig llegir una entrevista que s’havia fet a alguns joves nohurs que viuen a la capital i explicaven que a casa seva parlen en el seu dialecte però que a la feina o amb els amics parlen en la llengua oficial. Quan els hi preguntaven a que volien dedicar-se, em va sorprendre que uns quants van dir que volien ser ministres; altres deien que volien treballar a la funció pública i tenir influencia en el desenvolupament del país. 
Diuen que generalment es casen entre ells, però m’imagino que això passa només entre els que viuen a la muntanya, els de ciutat suposo que és diferent. 
Segons els ancians del poble fa uns 40 anys aquesta regió era la que abastia de fruites i patates a la capital. Actualment es cultiva tomàquet i granades, es produeix formatge de cabra i llet, però és essencialment per la gent de la regió, no per la ciutat o per exportar. Un dels greus problemes que tenen pels cultius és la manca d’aigua. Malgrat les fonts i cascades no és suficient. S’han instal·lat cisternes per recollir l’aigua a l’hivern per poder mantenir el rec a l’estiu. 
Entre els anys 1990 i el 2005 va augmentar molt la ramaderia, ja que era la font principal d’ingresos de la població; això va fer que es degradés el terreny de pastura i van desapariexer moltes zones on es trobaven plantes medicinals. A més la utilització de la fusta, com a combustible i en la construcció, va fer augmentés la deforestació. Això va provocar que les pluges erosionesin el sòl i es va perdre bastant terreny fèrtil.
Actualment es dediquen també al cultiu d’arbres fruiters (pomes i peres), ametllers, carbasses... Hi ha un projecte en marxa per millorar la situació de la població i llegeixo que han visitat Israel per aprendre tècniques de cultiu per terrenys àrids. Em sembla que el sistema organitzatiu que tenen protegeix als mes desvalguts i dels guanys que obtenen una part va aquesta gent més desafavorida o sense recursos.
Només baixar del cotxe, al costat de la carretera hi ha una font, que diuen que la seva aigua té propietats curatives. La gent ve aquí amb bidons per emportar-se’n l’aigua cap a casa. 
No gaire més enllà un arbre antic, d’uns dos mil anys d’antiguitat. No se sap com va aparèixer aquí però és molt venerat. Te el tronc buit per dins; em sembla que és el plàtan d‘orient. És el símbol de la saviesa i la prosperitat. Les seves branques molt llargues estan subjectades sobre pilons metàl·lics. 
Prop d’allà hi ha un petit mercat de plantes medicinals. Són homes grans, d’expressió amable tot i que no ens entenem de res. Venen una pasta negre, que vaig comprar, que em van dir que servia tant per afegir al te com per malalties de la pell o pel dolor. La tinc per casa però encara no l’he provat en cap de les dues aplicacions. Tenien també unes llavors, de la mida del pinyol d’un dàtil, que deien que guarien les morenes, si l’apliques directament al lloc i que no tornen a aparèixer mai més.
A més venien bocins de fusta, crec que de l’arbre mil·lenari, com amulets per la bona sort i la prosperitat.
Enfilant-se pel poble s’arriba al cementiri. No hi podem entrar els turistes, però com que el mur es baix es pot veure com és. Hi ha una mena d’estaques de fusta gravades, alguns amb una làpida al davant que sembla posterior, i totes elles estan decorades amb banyes de la cabra de les muntanyes, que és un símbol de protecció. A més en molts casos hi ha cintes i bocins de roba, lligats al voltant. Els seus rituals funeraris són una barreja d’animisme i zoroastrisme.
També a la porta de les cases es poden veure banyes, per protegir els seus habitants dels mals esperits.
Des de prop del cementiri es pot pujar encara una mica més fins al lloc de pelegrinatge de Kyz Bibi. Des de dalt es veu la vall i el poble, que és més gran del que semblava. Poc abans d’arribar a la cova de Kiz Bibi hi ha un altre gran arbre on la gent es fa fotografies i també hi penja cintes de colors per demanar algun desig. Hi havia una família turcmana que visitava el lloc, anaven amb els vestits tradicionals, i les nenes molt engalanades. La família ens feia fotografies a nosaltres i nosaltres a ells. Les noies i senyores joves eren les que tenia més interès en fer-nos fotos amb el mòbil, en canvi no l’hi agradava que n’hi féssim a ella.
Seguint escales amunt s’arriba a l’entrada de la cova de Kyz Bibi. Quan ens apropàvem vam veure que hi havia un home d’edat un tant indefinida, amb una gran barba, vestit de fosc i amb un barret negre, una parella jove i un altre home que els acompanyava. Estaven fent alguna pregària davant de la roca, el que seria la porta d’entrada d’una cova, o com diuen alguns, la porta del paradís. El que es veu és la paret rocosa de la muntanya amb una escletxa i un forat de no més de dos pams d’ampla. Diuen que entrant per allà hi ha un passadís i al fons una cova on consideren que viu Kyz Bibi. Diuen que a les nits s’hi senten sorolls o veus.
A Turkmenistan hi ha diversos llocs dedicats a Kyz Bibi, ja que la figura d’aquesta dona ha donat lloc a diferents llegendes. Es diu que hi havia una noia en aquest poble que un dia quan la perseguien per violar-la, va fugir muntanya amunt però quan va arribar aquí dalt ja no tenia escapatòria. Llavors la roca es va obrir i va poder entrar. Va preferir viure enterrada a la roca que ser violada.
Kyz Bibi era la patrona de les dones ja en el món pre-islàmic. A més és la deessa de la fertilitat. Les parelles venen aquí per demanar que se’ls concedeixi la fertilitat. Pengen cintes de colors a les branques de l’arbre que hi ha al davant i l’home que sembla una mena de capellà fa una pregària.
El poble té alguns contrastos. Hi ha cases tradicionals, i també imperen les antenes parabòliques. Cases de terra cuita amb porxos, sostinguts per columnes de fusta alternen amb les cases d’obra. Moltes tenen les portes i finestres pintades de colors blau o verd.
Una mesquita moderna però amb un minaret de l’estil propi d’Àsia central. Les vaques i cabres passegen pacifiques, pels carrerons estrets.
Després ens van portar a casa d’una família que es dedicaven a la confecció de teixits de seda. Ens va costar una mica de trobar la casa, preguntant aquí i allà, vam arribar-hi. Hi havia una noia força jove, i un munt de criatures. La noia era la que teixia les peces i ens va ensenyar com treballava amb el telar el fil de seda. 
Després ella i les criatures van treure un gran farcell d’on van anar sorgint peces de roba de lo més divers. Vestits, jaquetes, bosses, fulards, tapetes.... de tot.
Va ser un bon final per la nostra visita a les muntanyes. Una pinzellada de com devia ser abans la vida al país, abans de l’arribada del marbre i l’or i la gran opulència.
