Sri Lanka_3: Anuradhapura

En tornar de Mihintale vaig sopar a l’hotel: dits de peix espasa arrebossat acompanyat de salsa tàrtara i patates fregides. Estava bo i el preu comparat amb els d’aquí be. Ara be, van trigar bastant a preparar-ho. El problema sempre és a l’hora de pagar, ja que costa tenir bitllets petits i no sempre tenen canvi.

Al matí vam anar a visitar l’antiga ciutat d’Anuradhapura, que forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. Vam començar la visita a les 8 del matí, ja que durant el mes d’agost la calor és forta i cap al migdia costa passejar; aquí et passes el dia suant. 

L’origen d’aquesta ciutat seria més o menys així: l’any 543 a. C. un príncep indi va arribar a Sri Lanka, es va fer amb el control de l’illa i es va proclamar rei. Els que havien arribat amb ell van establir en diferents punts formant pobles. Un grup es va instal·lar en el lloc on ara hi ha la ciutat antiga. L’any 377 a. C. es va convertir en la capital del regne d’Anuradhapura i es va desenvolupar considerablement. Durant tot aquest regne va ser la capital, excepte un breu període de 20 anys en que ho va ser Sigiriya.

El nom d’aquesta ciutat ja apareixia en el mapa del mon que havia fet Ptolomeu en el segle II d. C. 

Durant el segle II a. C. va ser quan tot el país va quedar unificat sota un sol regne, el d’Anuradhapura. Durant els més de 1300 anys d’existència, de tant en quant emergien grups independentistes en diferents regions, i també van patir invasions des del sud de l’Índia. Tot això va portar al final del regne. 

En aquest període el rei era el governant suprem, però des de la conversió del rei al budisme, aquesta filosofia va tenir un paper fonamental en la vida del país, influint en la cultura, les lleis i en la forma de governar. Això es va accentuar encara més amb l’arribada de la relíquia de la dent de Buda a Sri Lanka. 

La gent es dedicava essencialment a l’agricultura, pel que era fonamental tenir un bon sistema d’irrigació, ja que hi ha parts del país que són bastant seques. Tots els reis van contribuir a la construcció d’un sistema de canals i embassaments per tal de que l’aigua arribés a tothom i a tots el camps. 

A més es van dedicar a la construcció de dàgobes, temples i escultures diverses. Les pintures de Sigiriya (que son molt famoses, tot i que jo no sabia de la seva existència) es van fer durant aquest regne.

Com ja he dit, sovint patien invasions des de l’Índia i cada rei tenia que lluitar per preservar la integritat del reialme, que es va desfer durant el regnat de Mahinda V. En aquells moments el país patia gana i hi havia molta pobresa; també diuen que el reia no aconseguia recaptar les taxes. Això va afavorir que la invasió dels Cholas, del sud de l’Índia prosperés. Van capturar al rei i van saquejar la ciutat, traslladant la capital a Polonnaruwa. 

Les primeres taxes que es van instaurar van ser la del gra, que era la que es pagava per utilitzar la terra pel cultiu, i la de l’aigua, per fer servir els embassaments i canals; a més, en els ports hi havia una altra taxa. I si algú no podia pagar les taxes havia de complir un servei comunitari. 

El cultiu d’arròs era un dels recursos més importants del regne d’Anuradhapura, tot i que també es cultivava el cotó, la canya de sucre i sèsam. L’excés en la producció d’aquests productes es dedicava a l’exportació. De totes formes, els productes que tenien més pes en les exportacions eren les pedres precioses i les especies. 

Per altra banda importaven objectes de ceràmica, seda, perfums i vins. Sovint els intermediaris en el comerç amb l’Índia i la Xina eren mercaders àrabs. 

Sri Lanka té una posició privilegiada en l’oceà índic, situant-la en lloc de pas de diferents rutes comercials. Per això el mercat de la seva capital tenia gran importància. La població era autosuficient en molts aspectes, alimentació i teixits de cotó, però hi havia moltes altres coses que tenien que comprar-les i venien de fora. El port de Trincomalee, que està més al nord, va ser un important port comercial durant aquest període. 

En aquesta ciutat s’hi han trobat una mena de monedes de l’any 200 a. C.; són unes peces rectangulars de plata. 

Com ja he dit, el budisme va tenir gran importància en el desenvolupament d’aquest regne i de la seva capital. Un fet rellevant per aquesta ciutat va ser l’arribada de la princesa Sanghamitta; aquesta era una monja budista germana de Mahinda, el monjo que va convertir al rei al budisme. Aquesta noia duia un esqueix de l’arbre sota el que Siddharta Gautama, Buda, va arribar a la il·luminació. Sanghamitta va anar a Sri Lanka amb la idea d’establir un monestir de monges. 

Aquest esqueix va arrelar i es ara un arbre descomunal, molt venerat pels budistes. L’anomenen Sri Maha Bodhi. La relíquia de la dent de Buda va arribar més tard, cap a l’any 320. Es va fer una processó per tal de que tothom la veies i la venerés. I aquesta processó es va anar repetint any darrera any. Vam veure-ho a Kandy, en la festa del Esala Perahera, de la que ja en parlaré quan arribem allà. Aquesta relíquia es va convertir en un símbol pel país i de la reialesa. La persona que posseïa la relíquia era el veritable governant del país. 

Anuradhapura, va ser la capital política i religiosa de Ceilan, i va prosperar durant 1300 anys però en l’any 1017 d. C. el regne de Anurapadhura va arribar a la fi. La ciutat arrasada i abandonada va caure en l’oblit i la vegetació exuberant va propiciar que quedés amagada durant anys.

Actualment és una ciutat sagrada pels budistes. Els monestirs i temples ocupen uns 40 Km2 i es considera un dels jaciments arqueològics més grans del mon. Hi ha diferents zones en les que es poden veure restes de diferents períodes. Mahavihara correspon al que era el centre espiritual i on es troba l’arbre de Buda, el Sri Maha Bodhi. Abhayagiri era un conjunt monàstic format per temples i dàgobes de més de 2000 anys d’antiguitat. Hi ha també la ciutadella, una mica menys antiga, uns 1000 anys (que no vam visitar) i una altra dàgoba la Jetavanarama.

El primer que vam anar a veure va ser el centre religió, Mahavihara. Aquí s’hi fan sovint cerimònies religioses i s’hi han trobat relíquies que van des del segle III a. C. fins al segle XI. En el centre d’aquest recinte, hi ha l’arbre. Es considera que és l’arbre més antic del mon (es diu que es va plantar l’any 288 a. C.) i ha estat vigilat i custodiat durant més de 2000 anys; trobo algun lloc en que destaquen el fet de que va estar custodiat fins i tot durant el període d’ocupació índia. 

La gent ve aquí, majoritàriament vestida de blanc pel fet de ser un lloc sagrat. En tots els recintes religiosos la majoria de gent vesteix de blanc i va descalça. Durant la lluna plena és quan hi ha més gent que ve a fer les seves ofrenes. Hi ha més d’un arbre, suposo que han anat sortint diferents brots al llarg del segles, però el més important es el que està sobre un pedestal. 

Em va encantar perquè era un espai molt ampli, tot al voltant de la porta d’accés a l’arbre, i hi havia molta vida, molta gent comprant i portant ofrenes. Hi havia unes parades on venen les paneres amb les ofrenes que després porten al peu de l’arbre o a les imatges de Buda que hi ha en diferents punts del complex. 

Les ofrenes són molt variades, flors, fruites, roba pels monjos, o el seu kit bàsic (el bol per demanar l’arròs, la tela taronja, roba interior, agulla i fil de cosir, tisores i la fulla d’afaitar). La flor de lotus (crec que és aquesta) simbolitza el renaixement i és la que es troba generalment al peu de les imatges de buda. 

Fan cua per poder entrar al recinte on hi ha l’arbre envoltat d’una tanca. Hi ha banderoles d’oració per tot arreu, gent... és un ambient de religiositat però alhora alegra. Tenen ganes de parlar i comunicar-se amb nosaltres. L’ambient és distès. 

Hi ha gent que va en grup, altres van sols, també hi van famílies, alguns canten o resen, altres en silenci, cap cot, les mans juntes davant del pit... A mi em commou veure la seva religiositat.

Per tot arreu es poden veure bocins de tela lligats en branques d’arbres o en reixes, on sigui. És un tros de tela blanca que a l’interior té una moneda amagada. La gent ho posa per demanar un desig i quan aquest es compleix ho deslliguen i donen la moneda al temple.

Hi ha molta gent, la majoria semblen budistes, alguns són gent del país, d’altres han vingut de països veïns. Es veia algun monjo i també alguna monja. La majoria amb túniques taronges, però un d’ells duia la túnica granat. Si no estic equivocada, el color indica la comunitat monàstica a la que pertanyen; pel sud-est asiàtic en general és taronja o sigui que el que la duia d’un altre color potser venia de més lluny. 

Com ja he comentat, la ciutat d’Anuradhapura ha passat per diferents etapes, de ser la capital d’un regne a quedar oblidada i abandonada, però l’arbre de la il·luminació s’ha conservat sempre allà, un símbol religiós impertorbable davant dels canvis al seu entorn. El coneixement màxim budista se’l coneix com bodhi, que vol dir il·luminació. Per això l’arbre és el “bodhi tree” o arbre de la il·luminació. 

L’arbre és tant antic que va arribar un moment en que semblava que es moria, fet que va preocupar molt i es va analitzar què passava. Es va arribar a la conclusió de que la terra en la que es trobava ja no tenia nutrients; es va renovar tota la terra i es va desinfectar amb el que es va aconseguir. Actualment es vigila també que l’aigua amb que es rega no estigui contaminada. 

A llarg dels segles, al voltant de l’arbre s’hi ha anat incorporant imatges de buda i altres símbols. Antigament es pensa que eren noies verges les que es cuidaven de regar l’arbre; es proposa aquesta teoria ja que s’han trobat unes figures de bronze que ho representen.

La gent té gran respecte per aquest arbre i tallar una de les seves branques és una falta molt greu. Llegeixo que un home en va tallar una l’any 1929 i que les tempestes, al llarg del temps han trencat tres branques. Em sorprèn que estigui tant controlat i que no hagi passat res mes. Diuen que les branques trencades es van cremar fent una cerimònia. 

L’any 1985 un grup de terroristes tàmils, volien destruir aquest símbol budista i van atacar als fidels que hi havia allà, que van morir, però els intents de fer malbé l’arbre es veu que van fracassar. 

És curiós que enmig de la gent, campant al seu aire hi ha micos, molts d’ells amb les seves cries. 

Prop dels recintes religiosos hi ha uns espais amb llànties d’oli que ofereixen els fidels. Per allà també es va descalç i la pedra estava que cremava, no sé si pel sol, o per l’escalfor de tanta llàntia encesa en un recinte tancat. 

Prop de l’arbre hi ha les ruïnes d’un palau que tenia el sostre en bronze. Aquest sostre estava sostingut sobre 1600 columnes de pedra, de les que ara queden les restes, però el sostre ja no hi és. Aquest palau podia allotjar a unes mil persones, especialment eren monjos els que vivien allà. Al llarg del temps es va reconstruir diverses vegades.

Més enllà arribem a una dàgoba blanca impressionant, Ruvanvelisaya. Sorprèn el contrast del blanc impol·lut amb l’entorn, verd i pedra de l’entorn. Està envoltada d’un mur que té unes figures d’elefants sobresortint, de color gris. L’efecte és espectacular. Ara moltes d’aquestes figures són reconstruccions, però les originals es van posar l’any 140 a. C. La dàgoba també s’ha reconstruït diversos cops i diuen que actualment és més baixa que abans. Al seu voltant, la zona és enjardinada i s’hi veuen restes d’altres construccions. 

Més enllà hi ha una altra dàgoba, Thuparama. Aquesta va ser construïda en el segle III a. C. i és la més antiga del país. També es diu que de les antigues dàgobes o stupes del món és l’única que s’ha conservat. Al voltant hi ha restes de columnes, el que fa pensar que aguantaven un sostre cònic de fusta. A l’interior d’aquesta dàgoba hi ha alguna relíquia de Buda. 

Una de les dàgobes, crec que deu ser aquesta, és la segona construcció més antiga del mon feta en totxana; la primera van ser les piràmides. 

Hi ha encara una altra dàgoba, del segle I a. C., Abhayagiri, que vol dir muntanya de la protecció. Es de totxanes vermelloses i formava part del monestir del mateix nom. Hi ha restes de diferents edificis on vivien els monjos Tenia uns 100 m d’alçada i era una de les construccions més importants del mon antic. Era el centre de cerimònies religioses de 5000 grans monestirs.

En algunes fotografies antigues, moltes d’aquestes dàgobes es veuen cobertes de vegetació. Ha calgut fer una important feina de restauració. 

En una zona enjardinada molt agradable, plena d’arbres, bancs, la gent seu a descansar a l’ombra, hi ha una estàtua d’un Buda assegut, del segle IV. Diuen que una de les més boniques del país. Com per tot arreu, just als seus peus hi ha un munt de flors deixades pels fidels. 

En aquest bosc es poden veure també restes de construccions, en una superfície bastant extensa. De fet en una maqueta que hi ha de tot el recinte arqueològic es veu la grandiositat que devia tenir aquesta ciutat. 

Hi ha també dos embassaments, Kutam Pokuna, que estan connectats i que els feien servir els monjos del monestir per rentar-se. Hi ha figures de caps de cobres, les nagues, i caps d’elefants, que tenien una finalitat protectora. 

Enmig del bosc es troba un altre embassament, que se’l coneix com el de l’elefant. Es pensa que era la reserva d’aigua del monestir.

Va ser una visita molt interessant, malgrat que el terra cremava molt, tot i que anava amb mitjons, i que a mi em molesta molt que se’m clavin les pedretes del terra. La gent és el punt fort; molts són turistes de països veïns budistes. Dieun que en vénen molts de Myanmar. També és molt curiós els contrastos que hi ha. Les dàgobes són sòbries i moltes imatges de buda també, però n’hi ha d’altres que són de colors vius i llampants. 

Hi ha un petit museu, on es pot veure la maqueta de la que parlava abans. Aquí hi ha algunes peces trobades en el recinte arqueològic, però el que em va agradar més era l’esquema de com estaven cobertes les dàgobes. Des de dalt de tot sortia una teulada que es recolzava en pilars de pedra. 

Aquesta va ser una gran ciutat en el seu moment, si no recordo malament parlaven d’unes deu mil persones. La gent vivia en cases de fusta, que amb el temps s’han fet malbé i no en queda res. El que s’ha conservat és el que estava construït en material més robust.

Sri Lanka_2: Mihintale

En la part central de la illa hi ha moltes ciutats antigues, ciutats que havien sigut la seu de les diferents dinasties de reis singalesos. És una regió rica en historia i cultura del país. Tres d’aquestes ciutats, Anuradhapura, Sigiriya i Polonaruwa formen el que s’anomena el triangle cultural de Sri Lanka.

A uns 13 Km de Anuradhapura hi ha el poble i el conjunt arqueològic i religiós de Mihintale, que es troba en la muntanya d’aquest nom. 

Mihintale, antigament es coneixia amb el nom de Seya Cetiya. Aquest va ser un dels setze llocs que va visitar Buda (el príncep Siddharta Gautama) en un dels tres viatges que va fer a l’illa de Sri Lanka. 

El budisme en aquest país es va iniciar en aquest emplaçament. Segons la llegenda, l’any 247 a. C. el rei d’Anuradhapura, Devanampiya Tissa, estava caçant cérvols en aquestes muntanyes quan se l’hi va apropar un monjo, per convèncer-lo de que no disparés al cérvol. 

Aquest monjo era Mahinda, el fill d’Asoka, emperador de l’Índia que s’havia convertit al budisme. Asoka volia transmetre les seves idees pacifistes al rei singalès i és per això que hi va enviar al seu fill que ja era monjo. Mahinda va parlar força amb el rei i ell i la població es van convertir al budisme. 

Així que es considera que Mihintale és el bressol de budisme a Sri Lanka i s’ha convertit en un important centre de peregrinació. En els seus inicis es van instal·lar aquí uns quants monjos, sota la direcció de Mahinda. El rei va patrocinar la construcció d’un monestir, es van habilitar també algunes coves per allotjar als monjos. I van construir-se dàgobes, que és l’equivalent a l’stupa índia. La dàgoba és una construcció que custodia en el seu interior una relíquia. 

Com que hi havia força gent vivint aquí, es necessitaven uns serveis bàsics. Per això es va construir un hospital. L’hospital i el monestir estaven al peu de la muntanya. 

Segons els escrits que va deixar un monjo budista xinès que va visitar aquesta regió en el segle V, en el monestir hi vivien llavors uns 2000 monjos. 

L’hospital que hi ha al peu de la muntanya, es creu que va ser el primer del mon, al menys abans que el primer hospital a Europa. Ara be, em sembla que les restes que es veuen ara son del segle IX però l’anterior hospital hauria estat al mateix lloc. 

El veda sala, que és l’hospital, es trobava al voltant del santuari budista, suposo que es refereixen a una capella. Al voltant del santuari hi havia les habitacions dels pacients amb la porta cap al santuari. Sembla que estava equipat amb aigua calenta (tenint en compte com s’escalfen les pedres amb el sol, no devia costar massa tenir-ne). Hi havia una mena de banyera on es feien banys de vapor amb olis essencials. Tenia la forma més o menys del cos, com si fos un sarcòfag, per no malbaratar els olis essencials. 

S’ha trobat també el lloc on s’emmagatzemaven els remeis medicinals i alguns morters per fer els preparats. En la part del monestir també s’hi ha trobat el rebost, on es guardava l’arròs i altres aliments, i una cisterna que proveïa d’aigua a la cuina.

Hi ha el refectori on menjaven els monjos; se’ls hi servia l’arròs sobre dues grans taules de pedra (unes grans lloses allargades que podien acollir a un gran nombre de monjos). 

En les excavacions que s’han fet s’han trobat peces de ceràmica d’estil persa, el que posa de manifest que hi havia relacions comercials entre aquests dos països. 

Per una escala de 1840 graons tallats a la roca s’accedeix a la part alta de la muntanya. Pel camí es van trobar alguns micos. N’hi ha molts per tot el país. Són simpàtics, de color clar i cua molt llarga, estan acostumats a la gent.. El camí de pujada està envoltat de frangipanis, en flor, que fan olor. És agradable. També hi ha alguna petita stupa. 

He trobat una certa confusió de noms dels diferents monuments i dàgobes que hi ha així com sobre l’època en que es van construir. Com que algunes estan molt restaurades em resulta difícil saber quines son les més antigues. Em sebla que hi ha construccions de diferents períodes, entre el segle II a. C. i als voltants del X d. C. Algunes d’aquestes dàgobes (o potser totes) les feia construir el rei del moment. 

Després de pujar el primer tram d’escales s’arriba a una esplanada on hi ha una dàgoba envoltada de columnes de pedra, formant un cercle. Això fa pensar que aquesta dàgoba alberga en el seu interior una important relíquia i que les columnes de pedra suportaven un sostre de fusta per protegir-la. 

Al voltant d’aquesta esplanada hi ha altres turons també molt importants, i quan la gent ve en pelegrinatge puja a tots ells. En un d’aquests turons hi ha una estàtua de buda gegant, de color blanc, que treu el cap per sobre la vegetació. A mi no em va donar temps a pujar-hi. 

No sé si en l’esplanada o on hi ha el buda gegant, o en l’altra dàgoba, on diuen que es van trobar el rei i Mahinda. 

En un altre costat de l’esplanada hi ha una roca, la roca de la invitació, des d’on es diu que Mahinda va fer el seu primer sermó a Sri Lanka. Em sembla que primer des d’aquest lloc un altre monjo va convidar als deus i divinitats a escoltar el sermó de Mahinda, per això deu tenir aquest nom la roca. 

Aquí sí que hi vaig pujar. Em va costar força. Cal dir que per tot el recinte, pujant totes les escales, es va descalç. Jo amb mitjons, els que m’havien donat a l’avió. M’anaven be doncs evitava que em cremés els peus, però s’agafen menys que el peu nu, i relliscava. 

Va ser una odissea. Hi havia molta gent visitant el lloc; les dones vestides de blanc, tot i que algunes eren força grans, pujaven amb més agilitat i gràcia que jo. Hi ha graons tallats a la roca, però rellisca, i estan bastant desgastats. Hi ha una barana metàl·lica, que a mi em va ajudar molt. Ara be, la via està molt transitada, gent que puja, que baixa, graons alts, poc marcats en alguns llocs... En algun tram, sobretot de baixada, em van haver d’ajudar, donant-me la ma, o posant un peu davant del meu per evitar que em rellisques. 

Quan ara miro les fotografies em fa gràcia recordar-ho i m’impressiona el formiguer de gent amunt i avall. La vista des de dalt la roca és molt bonica. Veus la plana als peus, el verd, i la dàgoba que hi ha al turó de davant. 

Després va ser el torn de pujar a la dàgoba de davant la roca. En realitat n’hi ha dues: l’antiga, en la que es veu l’estructura de totxanes i una més nova, o restaurada, de color blanc. Des d’aquí dalt la vista també és molt bonica, i es veu la posta de sol. El dia no era massa bo, i la posta de sol no va ser massa espectacular. Així i tot, l’entorn val la pena i em va encantar. 

Entre les dues dàgobes, hi ha una capella amb un buda reclinat, pintat de colors vius i en aquell moment els monjos estaven fent ofrenes. 

Hi havia també uns nois, no sé si eren monjos o no, que tocaven una mena de timbal i una flauta. Ho feien davant de la dàgoba, davant de l’arbre, davant dels diferents símbols religiosos. En les dàgobes en el que serien quatre portes, potser els quatre punts cardinals. Era abans de la posta de sol. Va ser molt agradable; tot i que hi havia forces turistes, la gent estava en silenci, se sentia la música, el vent entre les fulles, l’aire a la cara... un entorn idíl·lic. 

En baixar, ja al capvespre, els músics van fer la mateixa cerimònia davant de la dàgoba de les columnes. Quedava ja poca gent i era molt bonic i tranquil. M’ha quedat molt bon record de la visita de Mihintale.

Sri Lanka_1: Aukana

Arribem al poblet d’Aukana que és famós pel seu Buda gegant. Hi ha un petit monestir, que es va construir fa uns 5 anys, però el que realment atrau a la gent cap aquí és el buda gegant tallat a la roca. A l’entrada hi havia un nen, aprenent de monjo, i la seva germana, que estaven estudiant i fent deures d’angles. Enviar als nens al monestir és una forma de que puguin tenir estudis. 

A l’entrada del recinte venen flors per poder fer ofrenes a la gran figura de Buda. S’ha de deixar el calçat fora, ja que com a senyal de respecte s’entra descalç o com a màxim amb mitjons. En previsió jo m’havia endut mitjons una mica gruixuts que em van anar molt be ja que el terra crema quan fa sol. 

La figura de Buda impressiona. Té 12 m d’alçada i està tallada emergint d’un bloc de granit. Quan la mires de perfil sembla increïble que hagin anat buidant la pedra fins que sobresurt aquesta figura. Llegeixo que el pedestal no forma part de la mateixa peça de roca, sinó que es va posar després a sota i representa a una flor de lotus. 

L’estil d’aquesta escultura em recorda algunes que havia vist al Pakistan; diuen que aquesta obra d’art té influencia de l’escola de Ghandara (que és el que jo vaig veure a Pakistan) i l’Amaravati de l’Índia. 

És una obra del segle V i hi ha diverses teories sobre qui la va fer tallar i per què. Una llegenda explica que un mestre escultor i un dels seus deixebles van fer una competició a veure qui feia una talla d’aquestes dimensions més ràpidament. En acabar tenia que tocar la campana. El mestre va guanyar i la que estava tallant el deixeble va quedar a mig. 

A la vora d’aquest poble hi ha una altra figura molt semblant sense acabar que es pensa que és la que va donar origen a aquesta llegenda. Ara be, aquesta altra diuen que podria ser de 400 anys abans de la d’Aukana. 

Sigui per la llegenda o per altres motius, Aukana s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per la gent del país. Nosaltres hi vam trobar un grupet de turistes o peregrins singalesos. Suposo que eren singalesos, però la forma de vestir i les faccions em recorden molt a la gent de l’Índia, per tant també podrien ser d’allà. 

A part de la talla de la figura que la trobo molt bonica, impressiona la grandària. Quan es veu la mida de la gent al seu costat, és quan realment copses la talla de l’escultura i el mèrit que té l’obra, feta amb el material del segle V. 

Com veurem després en altres recintes religiosos, a més de la figura de Buda, hi ha un gran ficus, al que dediquen també gran atenció i una estupa. El ficus, o figuera sagrada o arbre de la il·luminació, és molt important en el budisme, ja que va ser sota un arbre d’aquest que Siddharta Gautama, en el segle III a. C. va arribar a la il·luminació.

La gent dona la volta entorn de l’arbre i de l’estupa. L’estupa està tancada, si no ho tinc mal entès, en el seu interior hi ha una relíquia, i només es veuen per fora. Però al seu voltant es troben petits nínxols amb figuretes de Buda. En aquest cas, algunes estan una mica malmeses. 

Per tot arreu, tant en l’arbre com prop de l’estupa hi ha banderoles d’oració, de colors, flotant al vent, escampant les pregàries que tenen escrites. 

En sortir d’Aukana vam continuar ruta i vam dinar pel camí, en un restaurant que estava molt be i devia tenir bona fama ja que hi havia un casament. El nuvi duia una jaqueta de color granatós, a joc amb el barret, amb una filigrana brodada amb fil d’or (o daurat), i un braçalet dor amb pedres incrustades. La núvia amb un vestit blanc, amb brodats, molts collarets, arracades llargues i també duia una mena de barret; quan la vaig veure, a punt de pujar al cotxe, duia un ram de flors blanques a la ma. Ens van dir que aquests vestits són típics de la regió de Kandy, una ciutat que hi ha més al sud. 

Aquí a Sri Lanka les cerimònies o festes del casament duren tres dies. Hi ha una cerimònia que data d’abans de l’arribada del budisme, Poruwa. Aquest és el nom del lloc on s’oficia el casament. És una mena de tarima o plataforma de fusta molt ben decorada. El nuvi i la seva família es col·loquen al cantó dret, la núvia amb els seus a l’esquerra. Hi ha un que oficia la cerimònia. Hi ha tot un ritual, en el que participen diferents membres de cada família. El pare de la noia l’hi entrega la seva filla al noi; hi ha la presentació de la parella als pares d’un i altre; gestos d’agraïment, algun ritual que representa la unió... Hi ha uns cants tradicionals budistes específics per aquesta cerimònia. Amb l’arribada dels britànics la cosa va canviar, però segueix influint en l’estil de casaments que es fan actualment. 

El menjar en aquest restaurant va estar be. Era un bufet i el curiós es que ens van dir que si cadascú es pagava lo seu, valia 1200 rúpies però si ho pagàvem tots junts valia 1000 rúpies. 

A l’hora del sol la temperatura és molt alta i es fa bastant difícil fer el turista, per això vam anar una estona a l’hotel a Anuradhapura a descansar i esperar que baixés el sol i la temperatura.

Sri Lanka_0

Aquest viatge a Sri Lanka el vaig fer a l’agost. Ha sigut un recorregut més o menys circular per la illa. No és un país massa gran, la seva superfície és més o menys el doble de la de Catalunya. Es troba al sud-est de l’Índia i degut a la seva forma peculiar se l’anomena a vegades “la llàgrima de l’Índia”. Sri Lanka és el nom actual, abans del 1972 se la coneixia amb el nom de Ceilan, que derivava de Sinhala que podria voler dir guarida del lleó. El nom actual, Sri Lanka, prové d’uns poemes antics, en sànscrit en els que a aquesta illa se l’anomenava “Srok Langka” que vol dir “illa afortunada” o de la felicitat.

És una illa molt rica en molts els aspectes; té una vegetació exuberant, platges idíl·liques, una historia mil·lenària i hi ha restes de temples i estructures antigues per tot arreu. La barreja de religions, especialment hinduisme i budisme l’hi dona un toc especial. I el millor la seva gent: càlida, discreta i bulliciosa a l’hora, amigable i entranyable. 

Arribar a Colombo porta el seu temps. Des de Barcelona, vam fer escala a Istanbul. L’espera en aquest aeroport, a la nit, es va fer una mica llarga. Vam agafar el vol següent que feia escala a Malé, la capital de les Maldives. Aquí hi va haver un canvi en els passatgers, uns van baixar, d’altres van pujar i els que continuàvem seguíem allà asseguts. Des de l’aire es veuen unes quantes illes molt planes i l’aigua al seu voltant molt clara. 

Vam arribar a Colombo a les 6 de la tarda. L’aeroport es troba entre aquesta ciutat i Negombo. Nosaltres, a l’igual que molta altra gent, teníem l’hotel a aquesta última ciutat. A l’aeroport, quan ens venen a buscar ens reben amb un collaret de flors de color rosa, que feia molt bona olor i una ampolla d’aigua. 

Vam arribar a Negombo que ja era fosc. Eren les 7 de la tarda. O sigui que aquell primer dia, entre el cansament del viatge i l’hora que era, només vam tenir temps d’anar a canviar diners i sopar. El canvi, com en molts altres llocs, es pot fer en una joieria. La moneda local és la rupia i el canvi que ens van fer era de 1euro 159 rupies. Vam sopar en un local que hi havia just al costat de la joieria. Jo vaig prendre calamars amb patates i una copa de vi; em va costar uns deu euros. 

Tornant cap a l’hotel no es veia gairebé a ningú. Com si a la que es fes fosc la gent es quedés a casa. Hi ha esglésies cristianes, amb unes grans imatges de sants, de mida natural o fins i tot més grans. A més, en una cantonada hi ha una figura d’un crist o un sagrat cor, no ho recordo, de mida natural, en una mena de refugi protegit amb vidres. 

Negombo, a l’igual que Colombo, està a la costa occidental, i l’hotel on estàvem, a peu de mar, era fantàstic. Per esmorzar podies escollir entre els dos tipus de menjar, occidental o local. La ciutat està a l’entrada de la llacuna de Negombo i ha sigut des de sempre un port pesquer. 

El dia s’havia aixecat núvol, i ens vam dirigir cap a l’interior, per anar a Aukana. Pel camí anem trobant pobles, un darrera l’altre i hi ha molt trànsit. Es veuen també forces construccions noves. Però el que em va impactar més va ser el verd, la vegetació, els cocoters i altres arbres que no reconeixia, els camps verds, les diferents tonalitats d’aquest color. 

La gent que anàvem creuant em recordava la de l’Índia: somriuen molt, el gest que fan en saludar, ajuntant les mans davant del pit, la mirada o els ulls foscos de mirada intensa... “Aiboa” va ser la primera paraula que vaig aprendre en singalès; tant serveix per saludar com per dir bon dia. 

Per la carretera, sobresortint entre la vegetació, de tant en quant es pot veure alguna estàtua de buda i alguna estupa. Generalment es veu el blanc que destaca sobre el verd de l’entorn. 

Diuen que per aquí hi ha molts elefants salvatges, que es poden menjar la collita d’una família en una nit. És per això que quan els camps estan a punt per la collita la família fa guàrdia a la nit amb torxes, per evitar que s’apropin els elefants i els hi destrossin la collita.

Turkmenistan_15: Ashgabat

L’últim dia al país el passo passejant per Ashgabat. Davant de l’hotel hi ha un edifici emblemàtic que em serveix per orientar-me. És el circ, tot i que em sembla que ja no s’hi fan actuacions de circ però si altres espectacles. A la nit està il·luminat, com molts altres edificis de la ciutat. 

Vaig anar caminant fins a la plaça de la independència el que em va permetre veure altres barris de la ciutat menys grandiosos. Hi ha barris de casetes senzilles, patis plens de parabòliques, roba estesa... M’explicaven que com que les televisions locals només parlen del propi país cal tenir antenes parabòliques, i el millor és tenir-ne unes quantes orientades en diferents direccions, així accedeixes a més canals. 

Es veuen també algunes cases força descuidades, i també barris que em semblen del període soviètic. Tot això contrasta amb les grans avingudes de marbre, en les que no pots creuar fora dels passos marcats, edifics altament vigilats.... és com si convisquessin dos estils de ciutat en una. Els carrers estan molt buits de gent, en canvi en les parades d’autobús s’hi que hi ha força gent, i els busos van plens. 

Els grans parcs, bonics, amb marbre i fonts, també estan buits. Tan sols després de dinar hi vaig trobar una parella. La resta, espai bonic, agradable però desert. Hi ha un barri que és el turc, allà hi ha un altre ambient, i el parc està bastant descuidat. 

Vaig visitar un parell de mercats, però com en l’altra que havia visitat, em van prohibir fer fotografies. Un d’aquests mercats estava a tocar d’una plaça i em va fer gràcia veure que hi havia uns quants caixers automàtics, un al costat de l’altra; potser n’hi havia sis. Ho vaig fotografiar de lluny i així i tot em van venir a revisar les fotografies i me la van fer esborrar, així com una altra en la que es veia la porta del mercat. 

És una llàstima no saber rus, ja que les dones tenien ganes de parlar amb mi, però quan veien que no ens podíem comunicar marxaven decebudes. I jo també em sentia decebuda. Em va agradar poder sortir fora de la ciutat i veure Nohur, ja que dóna més sensació de caliu. La ciutat em va semblar freda. 

Els barris més antics de la ciutat estan en obres, van tirant cases a terra, tot es prepara pels jocs olímpics asiàtics del 2017. Vaig intentar trobar el jardí botànic, però no ho vaig aconseguir, em va semblar que estava en una de les zones d’obres. 

Tampoc vaig aconseguir arribar a la mesquita iraniana. Potser podia haver seguit preguntant però estava cansada, feia massa calor i estava una mica tipa de no entendre’m amb ningú. Havia intentat trobar també algun museu sense èxit. L’únic que trobava eren grans edificis en els que no veia ni la porta ni entenia els rètols. De totes formes, em va agradar deambular per la ciutat i veure l’ambient (o no ambient) dels diferents racons. 

Per tot arreu es troben estàtues del primer president, banyades en or. És sorprenent. No sembla que hi hagi pobresa, tot i que fora la ciutat les coses són diferents. Per tot arreu s’ha substituït la llenyà per gas, per tal d’aturar la desforestació. És un país sorprenent, amb moltes restes arqueològiques de les que n’hem vist tan sols una petita part. 

Una de les coses que cal remarcar es que les mesquites, noves o velles, no són gaire freqüentades. A vegades hi vèiem algú però no massa gent. Diuen que quan sí que s’omplen és per les festes especials, però en la vida diària hi van poc. Son musulmans però no massa estrictes. 

Fora de la ciutat la major part de dones vesteixen de forma tradicional. Les que van vestides a l’europea, en general són les russes, i sovint van molt extremades. Esta mal vist que les noies turcmanes vesteixin a l’occidental, especialment està mal vist una dona amb pantalons. Els nois amb conjunt d’americana i pantaló fosc i corbata, en la majoria de casos; tot i que a la ciutat les coses van canviant ràpidament i els pots veure amb texans i samarreta. 

Vaig sopar a l’hotel: sopa llenties i dumplings (una mena de ravioli o cresta) de carn, vi de Moldàvia, en total uns deu euros. 

Al matí següent em van portar a l’aeroport i em van deixar al vestíbul. No deixaven anar més enllà. Hi havia el personal però no deixaven accedir a l’interior. Els hi vaig preguntar a quina hora obririen i em van dir que no ho sabien, que havien d’esperar l’ordre que els hi permetés obrir la porta. 

Quan davant de la porta ja hi havia molta gent acumulada, van deixen passar el control d’equipatge, sabates i passaports. Després la facturació. Més enllà un nou control de passaport. Nou control d’equipatge per entrar a la sala embarcament. I finalment a l’aire cap a Istanbul. 

Mentre em duia a l’aeroport el guia em va explicar que van tenir una reunió de guies i els van renyar perquè quan la gent té dia lliure, com havia fet jo, va per on vol i fa fotos de tot. I que això no es pot permetre. Sembla que els menys disciplinats son els turcs i els iranians. Els hi deien que han d’avisar de tot el que no es pot fotografiar i tenir controlats als turistes. 

Pel que diuen hi ha una mica més d’obertura que abans; no vull ni imaginar com era amb el primer president! És com si tots els turistes fóssim espies en potencia. Control de tot i per tot arreu, aquest sembla el seu lema. A part de voler ser els primers en tot.