En tornar de Mihintale vaig sopar a l’hotel: dits de peix espasa arrebossat acompanyat de salsa tàrtara i patates fregides. Estava bo i el preu comparat amb els d’aquí be. Ara be, van trigar bastant a preparar-ho. El problema sempre és a l’hora de pagar, ja que costa tenir bitllets petits i no sempre tenen canvi.
Al matí vam anar a visitar l’antiga ciutat d’Anuradhapura, que forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. Vam començar la visita a les 8 del matí, ja que durant el mes d’agost la calor és forta i cap al migdia costa passejar; aquí et passes el dia suant.
L’origen d’aquesta ciutat seria més o menys així: l’any 543 a. C. un príncep indi va arribar a Sri Lanka, es va fer amb el control de l’illa i es va proclamar rei. Els que havien arribat amb ell van establir en diferents punts formant pobles. Un grup es va instal·lar en el lloc on ara hi ha la ciutat antiga. L’any 377 a. C. es va convertir en la capital del regne d’Anuradhapura i es va desenvolupar considerablement. Durant tot aquest regne va ser la capital, excepte un breu període de 20 anys en que ho va ser Sigiriya.
El nom d’aquesta ciutat ja apareixia en el mapa del mon que havia fet Ptolomeu en el segle II d. C.
Durant el segle II a. C. va ser quan tot el país va quedar unificat sota un sol regne, el d’Anuradhapura. Durant els més de 1300 anys d’existència, de tant en quant emergien grups independentistes en diferents regions, i també van patir invasions des del sud de l’Índia. Tot això va portar al final del regne.
En aquest període el rei era el governant suprem, però des de la conversió del rei al budisme, aquesta filosofia va tenir un paper fonamental en la vida del país, influint en la cultura, les lleis i en la forma de governar. Això es va accentuar encara més amb l’arribada de la relíquia de la dent de Buda a Sri Lanka. 
La gent es dedicava essencialment a l’agricultura, pel que era fonamental tenir un bon sistema d’irrigació, ja que hi ha parts del país que són bastant seques. Tots els reis van contribuir a la construcció d’un sistema de canals i embassaments per tal de que l’aigua arribés a tothom i a tots el camps.
A més es van dedicar a la construcció de dàgobes, temples i escultures diverses. Les pintures de Sigiriya (que son molt famoses, tot i que jo no sabia de la seva existència) es van fer durant aquest regne.
Com ja he dit, sovint patien invasions des de l’Índia i cada rei tenia que lluitar per preservar la integritat del reialme, que es va desfer durant el regnat de Mahinda V. En aquells moments el país patia gana i hi havia molta pobresa; també diuen que el reia no aconseguia recaptar les taxes. Això va afavorir que la invasió dels Cholas, del sud de l’Índia prosperés. Van capturar al rei i van saquejar la ciutat, traslladant la capital a Polonnaruwa.
Les primeres taxes que es van instaurar van ser la del gra, que era la que es pagava per utilitzar la terra pel cultiu, i la de l’aigua, per fer servir els embassaments i canals; a més, en els ports hi havia una altra taxa. I si algú no podia pagar les taxes havia de complir un servei comunitari.
El cultiu d’arròs era un dels recursos més importants del regne d’Anuradhapura, tot i que també es cultivava el cotó, la canya de sucre i sèsam. L’excés en la producció d’aquests productes es dedicava a l’exportació. De totes formes, els productes que tenien més pes en les exportacions eren les pedres precioses i les especies.
Per altra banda importaven objectes de ceràmica, seda, perfums i vins. Sovint els intermediaris en el comerç amb l’Índia i la Xina eren mercaders àrabs.
Sri Lanka té una posició privilegiada en l’oceà índic, situant-la en lloc de pas de diferents rutes comercials. Per això el mercat de la seva capital tenia gran importància. La població era autosuficient en molts aspectes, alimentació i teixits de cotó, però hi havia moltes altres coses que tenien que comprar-les i venien de fora. El port de Trincomalee, que està més al nord, va ser un important port comercial durant aquest període.
En aquesta ciutat s’hi han trobat una mena de monedes de l’any 200 a. C.; són unes peces rectangulars de plata.
Com ja he dit, el budisme va tenir gran importància en el desenvolupament d’aquest regne i de la seva capital. Un fet rellevant per aquesta ciutat va ser l’arribada de la princesa Sanghamitta; aquesta era una monja budista germana de Mahinda, el monjo que va convertir al rei al budisme. Aquesta noia duia un esqueix de l’arbre sota el que Siddharta Gautama, Buda, va arribar a la il·luminació. Sanghamitta va anar a Sri Lanka amb la idea d’establir un monestir de monges.
Aquest esqueix va arrelar i es ara un arbre descomunal, molt venerat pels budistes. L’anomenen Sri Maha Bodhi. La relíquia de la dent de Buda va arribar més tard, cap a l’any 320. Es va fer una processó per tal de que tothom la veies i la venerés. I aquesta processó es va anar repetint any darrera any. Vam veure-ho a Kandy, en la festa del Esala Perahera, de la que ja en parlaré quan arribem allà. Aquesta relíquia es va convertir en un símbol pel país i de la reialesa. La persona que posseïa la relíquia era el veritable governant del país.
Anuradhapura, va ser la capital política i religiosa de Ceilan, i va prosperar durant 1300 anys però en l’any 1017 d. C. el regne de Anurapadhura va arribar a la fi. La ciutat arrasada i abandonada va caure en l’oblit i la vegetació exuberant va propiciar que quedés amagada durant anys.
Actualment és una ciutat sagrada pels budistes. Els monestirs i temples ocupen uns 40 Km2 i es considera un dels jaciments arqueològics més grans del mon. Hi ha diferents zones en les que es poden veure restes de diferents períodes. Mahavihara correspon al que era el centre espiritual i on es troba l’arbre de Buda, el Sri Maha Bodhi. Abhayagiri era un conjunt monàstic format per temples i dàgobes de més de 2000 anys d’antiguitat. Hi ha també la ciutadella, una mica menys antiga, uns 1000 anys (que no vam visitar) i una altra dàgoba la Jetavanarama.
El primer que vam anar a veure va ser el centre religió, Mahavihara. Aquí s’hi fan sovint cerimònies religioses i s’hi han trobat relíquies que van des del segle III a. C. fins al segle XI. En el centre d’aquest recinte, hi ha l’arbre. Es considera que és l’arbre més antic del mon (es diu que es va plantar l’any 288 a. C.) i ha estat vigilat i custodiat durant més de 2000 anys; trobo algun lloc en que destaquen el fet de que va estar custodiat fins i tot durant el període d’ocupació índia.
La gent ve aquí, majoritàriament vestida de blanc pel fet de ser un lloc sagrat. En tots els recintes religiosos la majoria de gent vesteix de blanc i va descalça. Durant la lluna plena és quan hi ha més gent que ve a fer les seves ofrenes. Hi ha més d’un arbre, suposo que han anat sortint diferents brots al llarg del segles, però el més important es el que està sobre un pedestal.
Em va encantar perquè era un espai molt ampli, tot al voltant de la porta d’accés a l’arbre, i hi havia molta vida, molta gent comprant i portant ofrenes. Hi havia unes parades on venen les paneres amb les ofrenes que després porten al peu de l’arbre o a les imatges de Buda que hi ha en diferents punts del complex.
Les ofrenes són molt variades, flors, fruites, roba pels monjos, o el seu kit bàsic (el bol per demanar l’arròs, la tela taronja, roba interior, agulla i fil de cosir, tisores i la fulla d’afaitar). La flor de lotus (crec que és aquesta) simbolitza el renaixement i és la que es troba generalment al peu de les imatges de buda.
Fan cua per poder entrar al recinte on hi ha l’arbre envoltat d’una tanca. Hi ha banderoles d’oració per tot arreu, gent... és un ambient de religiositat però alhora alegra. Tenen ganes de parlar i comunicar-se amb nosaltres. L’ambient és distès.
Hi ha gent que va en grup, altres van sols, també hi van famílies, alguns canten o resen, altres en silenci, cap cot, les mans juntes davant del pit... A mi em commou veure la seva religiositat.
Per tot arreu es poden veure bocins de tela lligats en branques d’arbres o en reixes, on sigui. És un tros de tela blanca que a l’interior té una moneda amagada. La gent ho posa per demanar un desig i quan aquest es compleix ho deslliguen i donen la moneda al temple.
Hi ha molta gent, la majoria semblen budistes, alguns són gent del país, d’altres han vingut de països veïns. Es veia algun monjo i també alguna monja. La majoria amb túniques taronges, però un d’ells duia la túnica granat. Si no estic equivocada, el color indica la comunitat monàstica a la que pertanyen; pel sud-est asiàtic en general és taronja o sigui que el que la duia d’un altre color potser venia de més lluny.
Com ja he comentat, la ciutat d’Anuradhapura ha passat per diferents etapes, de ser la capital d’un regne a quedar oblidada i abandonada, però l’arbre de la il·luminació s’ha conservat sempre allà, un símbol religiós impertorbable davant dels canvis al seu entorn. El coneixement màxim budista se’l coneix com bodhi, que vol dir il·luminació. Per això l’arbre és el “bodhi tree” o arbre de la il·luminació.
L’arbre és tant antic que va arribar un moment en que semblava que es moria, fet que va preocupar molt i es va analitzar què passava. Es va arribar a la conclusió de que la terra en la que es trobava ja no tenia nutrients; es va renovar tota la terra i es va desinfectar amb el que es va aconseguir. Actualment es vigila també que l’aigua amb que es rega no estigui contaminada.
A llarg dels segles, al voltant de l’arbre s’hi ha anat incorporant imatges de buda i altres símbols. Antigament es pensa que eren noies verges les que es cuidaven de regar l’arbre; es proposa aquesta teoria ja que s’han trobat unes figures de bronze que ho representen.
La gent té gran respecte per aquest arbre i tallar una de les seves branques és una falta molt greu. Llegeixo que un home en va tallar una l’any 1929 i que les tempestes, al llarg del temps han trencat tres branques. Em sorprèn que estigui tant controlat i que no hagi passat res mes. Diuen que les branques trencades es van cremar fent una cerimònia.
L’any 1985 un grup de terroristes tàmils, volien destruir aquest símbol budista i van atacar als fidels que hi havia allà, que van morir, però els intents de fer malbé l’arbre es veu que van fracassar.
És curiós que enmig de la gent, campant al seu aire hi ha micos, molts d’ells amb les seves cries.
Prop dels recintes religiosos hi ha uns espais amb llànties d’oli que ofereixen els fidels. Per allà també es va descalç i la pedra estava que cremava, no sé si pel sol, o per l’escalfor de tanta llàntia encesa en un recinte tancat.
Prop de l’arbre hi ha les ruïnes d’un palau que tenia el sostre en bronze. Aquest sostre estava sostingut sobre 1600 columnes de pedra, de les que ara queden les restes, però el sostre ja no hi és. Aquest palau podia allotjar a unes mil persones, especialment eren monjos els que vivien allà. Al llarg del temps es va reconstruir diverses vegades.
Més enllà arribem a una dàgoba blanca impressionant, Ruvanvelisaya. Sorprèn el contrast del blanc impol·lut amb l’entorn, verd i pedra de l’entorn. Està envoltada d’un mur que té unes figures d’elefants sobresortint, de color gris. L’efecte és espectacular. Ara moltes d’aquestes figures són reconstruccions, però les originals es van posar l’any 140 a. C. La dàgoba també s’ha reconstruït diversos cops i diuen que actualment és més baixa que abans. Al seu voltant, la zona és enjardinada i s’hi veuen restes d’altres construccions.
Més enllà hi ha una altra dàgoba, Thuparama. Aquesta va ser construïda en el segle III a. C. i és la més antiga del país. També es diu que de les antigues dàgobes o stupes del món és l’única que s’ha conservat. Al voltant hi ha restes de columnes, el que fa pensar que aguantaven un sostre cònic de fusta. A l’interior d’aquesta dàgoba hi ha alguna relíquia de Buda.
Una de les dàgobes, crec que deu ser aquesta, és la segona construcció més antiga del mon feta en totxana; la primera van ser les piràmides.
Hi ha encara una altra dàgoba, del segle I a. C., Abhayagiri, que vol dir muntanya de la protecció. Es de totxanes vermelloses i formava part del monestir del mateix nom. Hi ha restes de diferents edificis on vivien els monjos Tenia uns 100 m d’alçada i era una de les construccions més importants del mon antic. Era el centre de cerimònies religioses de 5000 grans monestirs.
En algunes fotografies antigues, moltes d’aquestes dàgobes es veuen cobertes de vegetació. Ha calgut fer una important feina de restauració.
En una zona enjardinada molt agradable, plena d’arbres, bancs, la gent seu a descansar a l’ombra, hi ha una estàtua d’un Buda assegut, del segle IV. Diuen que una de les més boniques del país. Com per tot arreu, just als seus peus hi ha un munt de flors deixades pels fidels.
En aquest bosc es poden veure també restes de construccions, en una superfície bastant extensa. De fet en una maqueta que hi ha de tot el recinte arqueològic es veu la grandiositat que devia tenir aquesta ciutat.
Hi ha també dos embassaments, Kutam Pokuna, que estan connectats i que els feien servir els monjos del monestir per rentar-se. Hi ha figures de caps de cobres, les nagues, i caps d’elefants, que tenien una finalitat protectora.
Enmig del bosc es troba un altre embassament, que se’l coneix com el de l’elefant. Es pensa que era la reserva d’aigua del monestir.
Va ser una visita molt interessant, malgrat que el terra cremava molt, tot i que anava amb mitjons, i que a mi em molesta molt que se’m clavin les pedretes del terra. La gent és el punt fort; molts són turistes de països veïns budistes. Dieun que en vénen molts de Myanmar. També és molt curiós els contrastos que hi ha. Les dàgobes són sòbries i moltes imatges de buda també, però n’hi ha d’altres que són de colors vius i llampants.
Hi ha un petit museu, on es pot veure la maqueta de la que parlava abans. Aquí hi ha algunes peces trobades en el recinte arqueològic, però el que em va agradar més era l’esquema de com estaven cobertes les dàgobes. Des de dalt de tot sortia una teulada que es recolzava en pilars de pedra.
Aquesta va ser una gran ciutat en el seu moment, si no recordo malament parlaven d’unes deu mil persones. La gent vivia en cases de fusta, que amb el temps s’han fet malbé i no en queda res. El que s’ha conservat és el que estava construït en material més robust.