Iran_12: illa d’Ormuz. Fort

Ormuz és l’illa dels colors, ja que a la que l’hi dones la volta vas descobrint diferents tons i textures. El primer contacte amb els pigments naturals d’aquest territori va ser anat cap al fort: el camí tenia un color vermell intens, degut a un mineral de ferro molt abundant en l’illa, anomenant hematites o oligist, i que conté majoritàriament òxid de ferro (Fe2O3).

Una de les mines més antigues del mon d’aquest mineral és la que es troba en aquesta illa. És un mineral amb un elevat contingut en òxid de ferro, més del 70%. Just al costat del fort hi ha el magatzem on tenen els sacs de mineral ja triturat preparats per embarcar-los. 

La població local fa servir aquest mineral com a pigment, en cosmètica i també en posen al menjar. Nomes una estona caminant per allà i acabes amb el calçat ben vermell i les taques de la roba i les mans costen de treure. 

La primera ciutat d’Ormuz, abans de l’any 1300, es trobava a la costa de l’Iran continental, s’anomenava Hormuzan. Cansats dels atacs que patien, la població es va desplaçar a l’illa que es trobava al davant, l’actual illa d’Ormuz. La ciutat se la va anomenar la nova Hormuza. Això passava quan regnava el 15è sobirà del regne d’Ormuz. 

Uns 100 anys més tard, va arribar a l’illa una expedició xinesa formada per 63 vaixells. La descripció que van fent d’Ormuz era la d’un centre de comerç i de riquesa. 

A mitjans del segle XV se la coneixia també com Daralaman, que vol dir lloc segur. Durant aquest segle van passar per aquí russos i italians, que la descrivien com un gran centre comercial on s’hi podia trobar de tot. En els seus mercats podies trobar coses tan dispars com cavalls i perles. Crec que també era un punt clau en el comerç d’esclaus. Ara be, a finals del segle XV un genovès ja deia que en aquesta illa no hi havia aigua, i que a l’igual que el menjar, es tenia que portar del continent. 

El rei de Portugal volia controlar el comerç per golf pèrsic, així que era qüestió d’apoderar-se dels ports claus, a banda i banda de l’estret. Va ser Alfons d’Albuquerque qui l’any 1507 va capturar, primer Muscat, a Oman i després Ormuz. El rei d’Ormuz els va veure venir i havia preparat al seu exercit. La flota del portuguès era molt minsa (6 vaixells) comparada amb la del rei d’Ormuz (que en tenia més de 100), així i tot es van plantar just davant de la ciutat com a mesura intimidatòria. Albuquerque volia que el regne d’Ormuz esdevingués vassall dels portuguesos i els hi pagués un tribut anual. 

Quan van arribar davant de la ciutat els portuguesos van quedar fascinats pel bullici que hi havia, l’activitat i la quantitat de gent. Així com de les construccions, palaus i mesquites, de les que sobresortien els minarets. Era una ciutat pròspera. 

Veient la ciutat actual em costa imaginar l’escena, ja que ha perdut tota l’esplendor que tenia en el passat. 

El rei d’Ormuz va anar donant llargues i al cap de tres dies de negociacions, els portuguesos van atacar a la flota i van apoderar-se de la ciutat. El rei d’Ormuz es va rendir, van acceptar pagar tribut i convertir-se en protectorat portuguès i va haver de donar permís per la construcció d’un fort, que es va anomenar el Fort de Nostra Senyora de la Victòria. 

Però durant la construcció d’aquest fort, part dels capitans portuguesos, amb l’ajuda del rei d’Ormuz, es van insubordinar contra Albuquerque i finalment ñles tropes portugueses van abandonar l’illa sense que s’hagués completat la construcció del fort. 

Aquest va ser el primer intent portuguès per controlar el golf pèrsic. El següent intent el van fer en el 1515; aquest cop la flota era més gran i van aconseguir apoderar-se de la ciutat i del fort. Llavors van canviar el nom del fort que es va dir de Nostra Senyora de la Concepció. 

Uns anys més tard, el rei d’Ormuz va intentar una nova rebel·lió, però aquest cop no va tenir èxit i els portuguesos van canviar el rei posant-ne un que els hi fos lleial. 

Els portuguesos van controlar l’illa fins a l’any 1622, quan el xa de Pèrsia, Abbas, els va fer fora amb l’ajuda dels anglesos. Diuen que amb els anys que van ser allà es van enriquir molt, tant les arques portugueses com els governadors de l’illa. Tot i així, en les narracions que hi ha de l’època, tothom remarca que les provisions tenien que portar-se del continent ja que és una illa rica en minerals però sense recursos hídrics ni agrícoles. 

Després de la marxa dels portuguesos l’illa va anar perdent població; el material dels seus edificis es va fer servir per les noves construccions a la ciutat de la costa continental, Bandar Abbas. En poc temps a l’illa només hi quedaven alguns pescadors. 

El fort estava construït amb la pedra de la zona, o sigui vermella. Devia ser impressionant de veure, contrastant el seu color amb el blau del mar i el cel. Estava envoltat per un fossar i era força gran. No queda gran cosa en peu, tan sols part dels murs. 

El millor conservat és la capella; queda per sota de la planta baixa, o sigui que era una cripta, suposo que per això ha quedat més protegida. És curiosa de veure, tot i que no hi ha cap objecte, tan sols es veu la forma de la sala amb les seves columnes suportant les voltes. És més gran del que m’esperava.

Des de dalt de la muralla es té vista un tant boirosa sobre la ciutat i el mar. Estava realment en una magnifica ubicació.

Iran_11: illa d’Ormuz

Avui teníem previst agafar el ferri per passar a l’illa d’Ormiz. A les 6,30 del matí ja estàvem al port, que estava tancat. Altra cop el dia s’havia aixecat emboirat. A les 7 del matí van avisar que pel moment no sortia el vaixell. Mentre esperem allà unes dones se m’apropen a parlar; una d’elles havia estudiat castellà com a segona llengua, a la universitat.

Vam tornar a l’hotel per veure si ja havien començat a servir esmorzars. Era bufet lliure i jo estava ja posant algunes coses al plat quan ens van avisar que acabaven d’obrir el port. Vaig abandonar l’esmorzar i vam sortir disposats a anar cap allà. Falsa alarma. El port de Qeshm estava obert però el d’Ormuz encara no. 

Vaig entrar de nou, vaig recuperar el meu plat a mig i vaig començar a menjar alguna cosa, el més ràpid que podia per si tornaven a avisar. Així va ser, en cinc o deu minuts ja estaven els dos ports oberts i el ferri disposat a sortir. O sigui que vaig abandonar el que em quedava d’esmorzar i vam anar cap al port. 

El trajecte dura uns 3/4 d’hora. El ferri anava força buit. Vaig conèixer una família iraniana que estaven visitant les illes i anaven a passa el dia a Ormuz. Eren una parella amb dues filles. La noia més jove em va explicar que treballava en un hotel a Teheran; parlava castellà, que havia estudiat com a tercera llengua. L’altra noia, la que a mi em va semblar una mica més gran, era la que tenia més ganes de parlar; només parlava anglès. Vam estar parlant força, de temes molt diversos. Volia seguir en contacte amb mi, tot i que el correu electrònic no li funcionava, em va dir que per instagram sí que es podia comunicar. 

M’ha sorprès molt l’activitat que té a la xarxa; m’envia un munt d’enllaços i coses publicades per altra gent. Moltes estan escrites en farsi, d’altres hi ha coses en anglès; em passa enllaços en angles, s’ha buscat pagines també en castellà. Sembla que és a la nit quan es dediquen a comunicar-se. Com que no es pot sortir de nit suposo que és una forma de no sentir-se sol i aïllat. 

Després em vaig tornar a trobar a la família pels carrers d’Ormuz. Em va fer gràcia! Això de saludar a algú conegut quan estàs en terra estranya em resulta curiós. 

De l’arribada a Ormuz el que em va sorprendre més va ser descobrir que és una illa muntanyosa, tot i que el punt més alt no arriba als 200 m sobre el nivell del mar, 186 m per ser més exactes. L’illa és petita, té tan sols 42 Km2 i 7 o 8 Km de diàmetre. 

Com que hi plou molt poc, tant el sol com l’aigua que hi ha aquí és salada. És per això que ha calgut construir una canalització per dur aigua dolça des del continent. Això també dificulta que hi creixi vegetació. Té molt poc terreny cultivable i els vegetals els han de portar del continent, que es troba a uns 5 Km. 

La població d’Ormuz és l’únic nucli habitat de l’illa, i hi ha una carretera que voreja la costa i que permet donar tota la volta. 

L’altra cosa que em va sorprendre van ser les parets pintades. Les primeres que vaig veure eren al port. Un parell em van cridar l’atenció perquè representen figures femenines amb una llarga cabellera, voleiant. En un país on el cabell ha d’anar tapat és xocant.

Ens vam allotjar en cases locals; la meva estava al costat del museu del doctor Ahmed Nadalian. Això està al barri antic, cases de tova i carrers estrets sense pavimentar. Esta una mica descuidat però té un toc especial i és que algunes parets tenen també pintades i dibuixos. L’objectiu de Nadalian és potenciar l’art i que la població, especialment dones i noies puguin tenir alguns ingressos extres amb el seu art.

Iran_10: illa de Qeshm. Illa de Naz

Vam creuar a l’altra banda de l’illa per arribar a l’altra costa davant de l’illa de Naz. Aquesta illa és molt plana, excepte alguns turons de roca i està a uns 2 Km de distancia de la costa de l’illa de Qeshm. 

Quan hi ha marea baixa es pot anar fàcilment caminant fins allà. El millor és descalçar-se per recórrer el tram de sorra, ja que no està tot sec. En arribar a la roca jo em vaig tornar a calçar; a part de que em fan mal les pedres als peus, hi havia algun vidre i restes metàl·liques. També s’hi pot arribar en cotxe.

Quan puja la marea tota la part de sorra queda coberta per l’aigua i tan sols sobresurten les roques. Les aigües són clares i netes; venen ganes de banyar-se. 

En aquesta illa no hi viu ningú, tot i que hi ha restes d’alguna construcció i em sembla que alguna l’estaven reparant. Em sembla que aquestes construccions eren antigues cases dels treballadors d’unes mines de sal. 

L’illa en sí no mata; és més bonic el paisatge des d’una certa distancia. És relaxant. La posta sol aquí atrau a força gent. Diuen que volen potenciar el turisme en aquesta illa. Hi havia una família amb el cotxe amb la música en marxa, contemplant la posta de sol. Nens creuant amb burros, algun camell.... fotògrafs amb trípode capturant belles imatges de posta de sol, i d’altres més aficionats, com jo, que també volia preservar aquells moments. 

Continuem cap a l’extrem de l’illa on hi ha la població de Qeshm. Abans d’arribar-hi ens vam aturar en una població de costa, en la que un bon dia els hi va arribar una plataforma petroliera d’Aràbia Saudita; el mar l’havia arrencat i el vent i les corrents les van dur fins a la vora de la costa. Ara la tenien amarrada a la costa i estaven desmuntant-la. 

Vam arribar a Qeshm que ja era fosc. És una gran ciutat, que ha crescut molt gracies al comerç, que ve potenciat pel fer de ser una zona lliure d’impostos. Vam fer un tomb pel basar, que estava molt tranquil. No estava lluny de l’hotel. Per allà a la vora hi havia algun petit restaurant, llocs de pollastres per emportar... Nosaltres, anàvem quatre, vam decidir-nos per un lloc amb pollastres a l’ast. 

Vam aconseguir fer-nos entendre perquè ens el tallessin, ens ho servissin acompanyat d’amanida i patates fregides. Lo de les patates va ser senzill ja que les tenien a la vista i només calia assenyalar. 

Hi havia una nevera, o sigui que no va ser complicat tampoc aconseguir les begudes i iogurt. A l’hora de cobrar va ser una mica més difícil, ja que no teníem ni idea del preu, i hi havia l’embolic dels tomans i els rials.

Iran_9: illa de Qeshm. Manglar de Hara

A la tarda anem al bosc del mar o manglar de Hara, que es troba entre el continent i l’illa de Qeshm. L’espècie de manglar que predomina és l’anomenada Avicennia marina, que aquí se la coneix amb el nom de hara.

Aquest tipus de manglar poden arribar a tenir 8 metres d’alçada; tenen l’escorça llisa i grisosa, i les seves arrels són aèries, el que li permet agafar l’oxigen de l’aire. És resistent a la sal de l’aigua de mar i excreta la sal per les fulles; cristal·litza en la cara de sota de la fulla. Floreix a l’estiu i després les llavors cauen al mar, on torna a sorgir una nova planta. 

Les fulles tenen un elevat poder nutricional pel ramat. En la medicina tradicional persa es feia servir aquesta planta per tractar diverses malalties infeccioses, com la verola, així com el reuma, ulceres i abscessos. Actualment s’està investigant la seva activitat antiviral; un dels estudis que he trobat és sobre l’herpes i sembla que hi ha resultats prometedors. 

En la zona del manglar la fondària de l’aigua es d’uns 3 metres i el sòl del fons és salí. Quan hi ha marea baixa, aquest bosc de manglars es veu dispers en diferents illes, però quan puja la marea queda submergit; no sé si tot o en part.

Aquest bosc del mar és l’habitat d’aus migratòries que s’aturen aquí a l’hivern (gavines, cormorans, flamencs, cigonyes, pelicans, àligues). També hi ha rèptils, peixos, artròpodes, mol·luscs bivalves, tortugues verdes, serps aquàtiques. Els ocells nadius també busquen refugi en aquest bosc. 

L’expansió del bosc de manglars és lenta, en canvi el seu decreixement va en augment. És per això que l’any 1972 es va declarar àrea protegida i és una reserva de la biosfera. L’ús comercial esta restringit a la pesca, majoritàriament gambes, als recorreguts turístics, i els manglars nomes es poden tallar per alimentar al bestiar. 

Vam fer un recorregut en barca pel manglar. Vam poder veure algunes aus i també una antiga casa de pescadors. Una superfície elevada, instal·lada sobre pals de fusta, i a dalt una tenda. 

Va ser un passeig agradable; els manglars sempre m’agraden, per les formacions de les seves arrels, per la tranquil·litat de desplaçar-se pels canals... Tot i que la quantitat d’aus o altres animals que hi vam veure era mot minsa.

Iran_8: Illa de Qeshm. Vall de les estàtues o vall de Tandis-ha

Continuem cap a la vall de les estàtues o vall de Tandis-ha, que està al peu del sostre de Qeshm. De fet és el que queda de l’altiplà que connectava amb el sostre de Qeshm, que està just al costat. 

Quan la illa va emergir i l’aigua de mar es va anar retirant gradualment, la superfície de l’illa va augmentar; una de les àrees que havia estat submergida era la vall de Tandis i en el procés d’emergir es va erosionar significativament, entre altres coses per l’efecte de les onades. Poc a poc aquesta erosió va anar disminuint i no va arribar fins al que és ara el sostre de Qeshm, que s’ha conservat intacte. 

En aquesta vall, com en altres llocs del geoparc, les capes més externes, que generalment són més dures que les que hi ha a sota, s’han degradat en molts punts, fent que també les capes interiors hagin patit l’erosió. Això és el que ha provocat les formes que adquireixen les roques d’aquesta illa. 

En alguns llocs d’aquesta vall es poden trobar fòssils, aïllats o en colònies. I també sediments, crec que argilosos, que han anat ajudant a configurar el paisatge. 

Hi ha qui diu que una de les formes s’assembla a una àliga, una altra diuen que recorda al cap e Cleòpatra... Jo sóc bastant negada per veure formes a les roques. Tot i així, les formacions rocoses són molt curioses. Em va recordar una mica el desert blanc d’Egipte.  

Iran_7: Illa de Qeshm. Guran.

No massa lluny de la vall de Chahkooh es troba el poble de Guran, que està a uns 12 Km de Tabl (en aquesta illa tot està molt proper) a la mateixa costa, davant de la part continental. 

Ja en l’època de Dario I, cap a l’any 500 a. C., els perses controlaven la navegació pel golf pèrsic. I al llarg dels segles l’illa de Qeshm va adquirir una gran reputació en la construcció dels vaixells. Els vaixells tradicionals, anomenats lenge o lenj, es feien servir principalment pel transport de mercaderies. 

Els vaixells que sortien d’aquestes drassanes eren de molt bona qualitat i a part dels que es fabricaven per la població local, també rebien encàrrecs d’altres països. Les drassanes es trobaven principalment en la costa nord, i encara se’n conserven algunes, com les que hi ha a Guran.

A Qeshm encara es continuen construint vaixells de la forma tradicional, en fusta, de forma manual i sense plànols. La importància de les drassanes que resten és que permet preservar aquesta tècnica de construcció. 

En altres drassanes que hi ha a l’illa es dediquen a la reparació dels antics vaixells o a la construcció d’embarcacions en fibra de vidre, que requereixen menys temps.

La ubicació de la població de Guran és excepcional, al costat d’un gran manglar, que ha fet d’espigó natural. Em sembla que les drassanes que hi ha aquí han estat funcionant uns 900 anys. Mantenir-les en funcionament no ha sigut fàcil; un dels problemes que hi ha hagut en els darrers anys ha sigut el boicot econòmic internacional a Iran, que va encarir molt l preu de la fusta i la maquinària. 

Un altre dels problemes que es presenta és que cada cop hi ha menys gent que conegui la tècnica de construcció i manteniment d’aquests vaixells.

Un d’aquest vaixells pot costar entre 300.000 i 500.000 euros, i es triguen uns dos anys en construir-lo. Es fan servir diferents tipus de fusta pels diferents components; per exemple el buc es construeix en teca, que s’ha d’importar de paisos tropicals com Myanmar, Índia o de l’Àfrica. 

Ja des de ben antic, la població de Qeshm tenia fama de ser bons comerciants i navegants. Actualment encara es fan servir els lenjs per la pesca, pel transport de mercaderies i també els cercadors de perles. Antigament es feien grans trajectes amb aquests vaixells, però ara únicament es fan servir en trajectes en el golf, per exemple pel comerç amb Oman i Dubai. 

Sembla que no tot el comerç que hi ha per aquestes costes és legal; hi ha força contraban. Des de l’any 1991 Qeshm és una illa de lliure comerç. 

La tècnica de navegació amb aquests vaixells tradicionals passava de pares a fills. S’orientaven amb el sol, la lluna i les estrelles i tenien diferents formules per calcular la posició així com la fondària de l’aigua. Segons el tipus de vent que bufava, el color de l’aigua i l’alçada de les onades podien fer una previsió del temps. Els viatges es planejaven tenint en compte els vents, que en el golf bufen de nord a sud durant sis mesos. 

Actualment en la navegació es combinen els coneixements tradicionals i la tecnologia actual. A les brúixoles hi tenen anotat el nom de les 7 estrelles que els antics feien servir per orientar-se. 

Ara be, diuen que hi ha pocs joves que es vulguin dedicar a la navegació actualment. Molts iranians venen a aquesta illa però és sobretot per fer compres. Hi venen famílies, però també petits comerciants, per aprovisionar el seu establiment. 

La gent de l’illa estan esperançats ja que pensen que quan s’acabi la construcció del pont que uneix Qeshm al continent, vindrà molta més gent a comprar, i per tant també es necessitaran més vaixells. Els constructors de vaixells opinen que els de fibra de vidre son menys resistents que els tradicionals, els lenjs, i que potser’estimularà la seva construcció. Un lenj pot estar en actiu uns 100 anys. 

Des de l’any 2011 la construcció d’aquest vaixells tradicionals està en la llista de la Unesco de patrimoni cultural en perill. 

Per alguns comentaris i fotos trobades per la xarxa sembla que a part de les drassanes de Guran n’hi ha també en algun altre poble.