Avui teníem previst agafar el ferri per passar a l’illa d’Ormiz. A les 6,30 del matí ja estàvem al port, que estava tancat. Altra cop el dia s’havia aixecat emboirat. A les 7 del matí van avisar que pel moment no sortia el vaixell. Mentre esperem allà unes dones se m’apropen a parlar; una d’elles havia estudiat castellà com a segona llengua, a la universitat.
Vam tornar a l’hotel per veure si ja havien començat a servir esmorzars. Era bufet lliure i jo estava ja posant algunes coses al plat quan ens van avisar que acabaven d’obrir el port. Vaig abandonar l’esmorzar i vam sortir disposats a anar cap allà. Falsa alarma. El port de Qeshm estava obert però el d’Ormuz encara no. 
Vaig entrar de nou, vaig recuperar el meu plat a mig i vaig començar a menjar alguna cosa, el més ràpid que podia per si tornaven a avisar. Així va ser, en cinc o deu minuts ja estaven els dos ports oberts i el ferri disposat a sortir. O sigui que vaig abandonar el que em quedava d’esmorzar i vam anar cap al port. 
El trajecte dura uns 3/4 d’hora. El ferri anava força buit. Vaig conèixer una família iraniana que estaven visitant les illes i anaven a passa el dia a Ormuz. Eren una parella amb dues filles. La noia més jove em va explicar que treballava en un hotel a Teheran; parlava castellà, que havia estudiat com a tercera llengua. L’altra noia, la que a mi em va semblar una mica més gran, era la que tenia més ganes de parlar; només parlava anglès. Vam estar parlant força, de temes molt diversos. Volia seguir en contacte amb mi, tot i que el correu electrònic no li funcionava, em va dir que per instagram sí que es podia comunicar. 
M’ha sorprès molt l’activitat que té a la xarxa; m’envia un munt d’enllaços i coses publicades per altra gent. Moltes estan escrites en farsi, d’altres hi ha coses en anglès; em passa enllaços en angles, s’ha buscat pagines també en castellà. Sembla que és a la nit quan es dediquen a comunicar-se. Com que no es pot sortir de nit suposo que és una forma de no sentir-se sol i aïllat.
Després em vaig tornar a trobar a la família pels carrers d’Ormuz. Em va fer gràcia! Això de saludar a algú conegut quan estàs en terra estranya em resulta curiós.
De l’arribada a Ormuz el que em va sorprendre més va ser descobrir que és una illa muntanyosa, tot i que el punt més alt no arriba als 200 m sobre el nivell del mar, 186 m per ser més exactes. L’illa és petita, té tan sols 42 Km2 i 7 o 8 Km de diàmetre.
Com que hi plou molt poc, tant el sol com l’aigua que hi ha aquí és salada. És per això que ha calgut construir una canalització per dur aigua dolça des del continent. Això també dificulta que hi creixi vegetació. Té molt poc terreny cultivable i els vegetals els han de portar del continent, que es troba a uns 5 Km.
La població d’Ormuz és l’únic nucli habitat de l’illa, i hi ha una carretera que voreja la costa i que permet donar tota la volta.
L’altra cosa que em va sorprendre van ser les parets pintades. Les primeres que vaig veure eren al port. Un parell em van cridar l’atenció perquè representen figures femenines amb una llarga cabellera, voleiant. En un país on el cabell ha d’anar tapat és xocant.
Ens vam allotjar en cases locals; la meva estava al costat del museu del doctor Ahmed Nadalian. Això està al barri antic, cases de tova i carrers estrets sense pavimentar. Esta una mica descuidat però té un toc especial i és que algunes parets tenen també pintades i dibuixos. L’objectiu de Nadalian és potenciar l’art i que la població, especialment dones i noies puguin tenir alguns ingressos extres amb el seu art.