En apropar-nos a Millau es veu que és una ciutat força extensa, que es troba a 380 metres d’alçada. En la llunyania es pot veure el viaducte.Quan vam arribar a Millau ja no plovia; no vam anar a visitar el viaducte, ni vam fer la visita de la ciutat, ja que estàvem massa cansats. Havíem sortit a les 7 del matí de Barcelona, i qui més qui menys havíem hagut de matinar. Així que vaig sortir a passejar per veure la ciutat.
A 2 Km de la ciutat de Millau hi ha un recinte arqueològic, la graufesenca, a la confluència dels rius tarn i dórbia. Aquí hi havia hagut un antic santuari gal, i el lloc es coneixia com “condatomagus” que en gal vol dir “mercat de la confluència”.
En els segles I i II de la nostra era va ser un important centre de producció de ceràmica sigillata. Aquest era un tipus de ceràmica feta amb motlle i que duia el segell de l’autor. L’emplaçament es troba al peu dels altiplans calcaris de les causses i per aquí passava una via romana que enllaçava amb la via domitia, el que permetia exportar les ceràmiques a tot l’imperi romà.
Millau es troba en la confluència d’un camí de transhumància, el riu Tarn i la via romana. Aquesta població sorgeix sense tenir cap mena de relació amb l’antic assentament de condatomagus.
El vescomtat de Millau té el seu origen al voltant de l’any 900; el seu primer senyor feudal es deia Ricard, el va seguir el seu fill Bernat, sembla que a l’any 914. Va morir l’any 937 i el vescomtat va passar al seu fill Berenguer. Hi ha constància que encara era viu l’any 1000. El va succeir el seu fill Ricard I, i a aquest el seu fill Ricard II, que a més de ser vescomte de Millau va heretar el vescomtat de Gavaldà l’any 1029.
Ricard II es va casar amb una filla de vescomte de Narbona, Berenguer I, i el fill que va néixer d’aquest matrimoni, Berenguer II el va succeir l’any 1050. Aquest es va casar amb una hereva del comtat de Gavaldà i de dos vescomtats (Carlat i Lodeva), pel que el patrimoni familiar va augmentar significativament.
El va succeir Gilbert, que es va casar amb una comtessa de Provença i com que el matrimoni no va tenir cap fill, va ser una noia la que el va succeir, Dolça I de Provença que es va casar amb Ramon Berenguer III de Barcelona, que era també el Ramon Berenguer I comte de Provença.
La numeració és un embolic, com passa amb Ramon Berenguer, que era el tercer amb aquest nom al comtat de Barcelona però primer en el de Provença.
L’any 1070 Berenguer II va contactar amb els benedictins de l’abadia de Sant Victor de Marsella i els hi va cedir la propietat i el territori del voltant per construir-hi un monestir. Els dos germans Berenguer, Bernard i Ricard son els que van pressionar perquè s’establís l’abadia benedictina a Millau.
Millau es troba en un punt estratègic, prop del riu, que proporciona un punt d’accés i que permet creuar la població. Com apunt estratègic en la lluita entre els grans imperis monàstics, com eren el de Cluny i el de Sant Victor de Marsella. Quan els comtes de Millau fan donació de l’església a l’abat Bernard del monestir de Marsella, l’hi dona també terreny suficient per construir un monestir, al voltant de l’església, i a més l’hi cedeix tots els drets que té sobre tots els bens de la població de Millau.
La església que van construir es va anomenar de Santa Maria de Millau. El papa Urbà II va consagrar aquesta església l’any 1096. El canvi de nom, a l’actual de Notre-Dame de l’Epinasse ve donat perquè en el segle XIII s’hi venerava una relíquia, una espina de la corona de Crist.
En el primer document no apareix, però sí en un de posterior, que el prior té el monopoli del culte. Hi ha una butlla papal del 1157 en la que s’especifica que està prohibit construir cap altre església en aquesta població. Ara be, l’any 1170 es va retirar aquesta butlla, per tal que els hospitalaris poguessin construir una església.
Així doncs, durant el segle XI la ciutat estava controlada primer pels comtes de Provença, després pels de Barcelona, i l’any 1162 és annexionada a la corona d’Aragó, per Alfons II.
El rei Alfons II d’Aragó va ser un dels senyors feudals més rics d’Occitània. Les seves terres estaven al costat de les del seu rival el comte de Tolosa; en l’època de la pugna per veure qui controlava el Midi, Alfons II va fer construir un palau en el carrer principal, per reafirmar la seva superioritat. A més va instaurar el sistema d’organització municipal, el consolat, va concedir a la ciutat personalitat jurídica i moral, els hi va concedir un segell i un estandart, així com una carta de costums que donava la categoria de consolat.
Entre el 1232 i 1291es van instal·lar a la ciutat 5 ordres mendicants: els franciscans, els frares del sac, els dominicans, els carmelites i les clarisses, que va ser el primer convent femení de la ciutat. La majoria es van instal·lar fora de la ciutat emmurallada, però els dominics volien estar prop de la població i a l’interior de la ciutat on s’estaven forjant tots els canvis. Els benedictins de l’església de Notre- Dame i els cònsols s’hi oposaven, amb el que van poder aturar un temps la construcció de l’església dels dominics, però finalment van aconseguir tirar endavant el projecte i la van construir prop del palau dels reis d’Aragó.
Llegeixo que això va representar el declivi del control que exercien els benedictins. A finals del segle XIII el monestir benedictí te només 13 persones mentre que els dominicans que s’instal·len a la ciutat son 22.
La muralla es va construir en el segle XIII i tenia 8 portes i un fossar que protegia la ciutat. A mitjans del segle XIII van crear-se 3 barris fora de les muralles. Durant les guerres de la religió aquests barris i els convents van ser destruïts per evitar que s’hi poguessin amagar els assaltants. Tot i així, els barris que hi ha actualment en aquestes zones conserven vestigis i l’estructura d’aquells barris primerencs.
És en aquesta època que l’església de Santa Maria, comença a anomenar-se-la com Nostra Senyora de l’Espinassa (Notre-Dame de l’Epinasse). Sembla que el tresor de l’església tenia com a relíquia, una espina de la corona de Crist.
Hi ha diferents documents que posen de manifest els conflictes constants que hi havia entre el prior de l’església, els cònsols de Millau i els dominics.
Les guerres de la religió van tenir lloc entre 1560 i 1598 (8 guerres) i entre 1610 i 1620, alternant períodes de pau i de conflicte. Els enfrontaments eren entre catòlics i protestants calvinistes, anomenats hugonots.
Durant les guerres de les religions els protestants es van apoderar tres cops de l’església de Notre-Dame (1561, 1568 i en el 1582) provocant destrosses en l’edifici. En aquella època estava prohibit el culte catòlic. L’any 1601 l’església estava en ruïnes i el campanar es va ensorrar l’any 1613. L’any 1633 es va iniciar al reconstrucció i l’any 1646 es va començar a utilitzar de nou, tot i que no va estar acabada fins al 1657. I encara uns anys més tard es van afegir noves estructures.
A començaments del segle XIII, Simó de Monfort va fer una croada contra els senyors feudals occitans que protegien als càtars, i es va apoderar d’aquest territori. L’any 1226 el seu fill va cedir el comtat a la corona francesa.
Entre els segles XI i XIII la ciutat va créixer significativament, apareixent una burgesia comercial. Malgrat les guerres, les epidèmies i la fam, la ciutat va preservar al llarg del segle XIV el seu poder comercial.
En el segle XV quan forma part del regne de França, gràcies a la seva ubicació, cruïlla entre el Llenguadoc, l’Alvèrnia, la Gascunya i el Lionès, és un centre d’intercanvi i de negocis, el que afavoreix la seva prosperitat.
Al sud-oest de la ciutat hi ha el pont sobre el tarn que és del segle XII. Aquest pont permetia la comunicació entre poblacions, i Millau es va convertir en un important centre de la xarxa comercial. Per altra banda, el pont era un lloc de pas, i per tant hi havia uns drets de pas que durant un segle els van tenir els templers.
El calvinisme va aparèixer l’any 1558. Els primers en acceptar-lo van ser els nobles, els pagesos, els treballadors del tèxtil, de la construcció, comerciants que freqüentaven les fires del Llenguadoc, que servien de centre d’intercanvi d’idees. De seguida la ciutat va esdevenir un bastió calvinista i cap a l’any 1580 bona part de la població de Millau s’havia convertit al protestantisme.L’any 1562, amb els primers enfrontaments religiosos es van reforçar la fortalesa, i la ciutat va ser una de les principals places fortes protestants, en un territori predominantment catòlic. A partir d’aquell any es van cremar els voltants de la ciutat, es van destruir esglésies o es reconvertien, es va destruir el campanar de l’església de Notre-Dame, que era també la torre del rellotge.
La ciutat va passar uns anys en guerra gairebé permanent, el que va provocar l’empobriment i una certa decadència.
L’any 1629, amb la fi de la guerra de les religions, per l’edicte de gràcia d’Alès, se suprimeixen els privilegis dels que gaudien els protestants i les ordres religioses reapareixen. Els protestants de la ciutat o be abjuren o be s’exilien. Moltes famílies van marxar cap a Alemanya, Suïssa o Anglaterra, el que va provocar una pèrdua important per la ciutat, ja que disminuïa significativament la gent dedicada a artesanat i al comerç.
A finals del segle XVIII les coses canvien. L’edicte de tolerància del 1778 concedeix la llibertat de culte i es reconeix el protestantisme. Això permet el retorn de molts dels protestants que havien hagut de marxar. En tornar aporten idees noves, i és quan sorgeix la industria de l’adobat de la pell i la guanteria; això reactiva l’economia local.
Cap al 1755 la importància de la industria pelletera de Millau havia crescut molt i ja exportava fora del regne, convertint-se en competència per Grenoble, que en tenia la primícia.
Llegeixo que a començaments del segle XX es confeccionaven més de 1,5 milions de parelles de guants a l’any. Hi havia uns 1200 guanters i unes 1500 guanteres. Molts treballaven en el seu propi domicili, a la mateixa ciutat de Millau o en els pobles del voltant.
Abans de la segona guerra mundial Millau venia guants a tota Europa, a Estats Units, Argentina i Austràlia. A partir de mitjans del segle XVII es comença a revitalitzar la zona fora de muralles. L’any 1661 es va condicionar i ampliar l’esplanada de la Capelle, on hi havia hagut el convent de les clarisses, al nord de la ciutat (fora muralles). Més tard, ja en el segle XVIII es va convertir el fossar en un passeig enjardinat.
Poc a poc la xarxa de carreteres va anar millorant augmentant la connectivitat de la ciutat. Amb la revolució (1789-1799) es van acabar de destruir els convents, esglésies i monestirs que quedaven.
En el segle XIX el desenvolupament de la ciutat va anar en augment. Era un centre important de ramaderia ovina, de la industria del cuir adobat i la fabricació de guants. A la vora del riu s’hi van instal·lar les adoberies, ja que requereixen de molta aigua, i es podien veure les xemeneies de terra cuita fumejant. En canvi les guanteries se situaven en el nucli urbà, en lloc ben il·luminats. Llegeixo que en la fabricació de guants també es treballava en domicilis.
En molts casos, les tres industries, adoberia (adobat de la pell, tintoreria (tenyit de la pell) i guanteria (fabricació dels guants) estaven separades, però no sempre; hi havia alguns conjunts industrials que seguien tot el procés, des de la preparació de la pell fins a l’elaboració i comercialització del producte final. Entre els anys 1900 i 1914 Millau va ser la capital de la guanteria.
Fins a començaments del segle XX per assecar les pells es deixaven esteses a la vora del rius sobre les pedres; després es van construir assecadors, uns espais coberts on es penjaven les pells a assecar. Això va fer que les fàbriques ocupessin un gran espai, i es van anar traslladant a les afores de la ciutat, on encara perduren, ja que en la ciutat de Millau se segueix treballant en la fabricació de guants d’alta qualitat.
L’església de Notre-Dame es troba en el centre antic, prop de les muralles, i a tocar de la plaça Mariscal Foch que té molt ambient.
Quan l’any 1601 es va restablir el culte catòlic, el nou rector es va trobar que no hi havia església, ni allotjament, ni cap objecte per realitzar el culte religiós, ni els llibres. Van ser uns anys durs.
Degut al mal estat de l’església de Notre-Dame, un els campanars es va ensorrar en el 1613. Llavors la ciutat va comprar la torra dels reis d’Aragó per construir-hi un nou campanar, per poder donar les hores.
Els calvinistes es van tornar a revoltar en el 1615 per una disputa amb els jesuïtes. A rel d’això l’any 1631 el rei exigeix que es reparteixin a parts iguals les despeses de la comunitat, acabant-se així el poder de que gaudien fins aquell moment els hugonots (protestants).
Les ordres religioses van tornar a partir de l’any 1629, amb l’edicte d’Alès. L’any 1641 amb el nou rector es comença la reconstrucció de l’església. Passa per diferents etapes i consta que en el 1657 encara no estava acabada.
L’any 1613 el palau dels reis d’Aragó, que s’havia construït en el 1172, es complementa amb una torra poligonal, que serà la torre del rellotge o campanar, en substitució del de l’església. Més tard, aquesta torre es va emprar com a presó entre el 1629 i el 1825.
La plaça Mariscal Foch és la més important de Millau; a l’edat mitjana se la coneixia com la plaça Mage. La plaça té una part amb porxos que es van renovar en el segle XIII i es conserven alguns capitells d’aquella època. En el centre antic encara es conserven alguns palauets del segle XVII i XVIII.
El safareig d’Ayrolle es va començar a construir en el 1749, prop del que era el fossar que s’havia omplert i convertit en passeig . El safareig tenia una estructura clàssica ; s’hi accedeix per un pòrtic en forma der U amb un frontó on hi ha els escuts de la ciutat, A l’interior hi ha una cubeta en forma de U que s’abastia d’aigua del riu Vézoubies.
Fins a mitjans del segle XVII la ciutat de Millau s’abastia d’aigua del riu Vézoubies. Molt sovint l’aigua estava contaminada per les bugaderes que rentaven la roba al riu. Va ser per evitar aquest problema que es va construir els safareigs. Els primers que es van construir a Millau van ser en el 1674-75.L’any 1745 la ciutat encara estava emmurallada i tenia els fossars de l’edat mitja. Aquest confinament de la ciutat i la manca d’higiene van afavorir que hi haguessin epidèmies. Per posar fi a aquest problema es va decidir enderrocar les muralles i omplir el fossar que ja no tenia utilitat. Amb la renovació de la ciutat es decideix proveir a Millau d’un nou safareig alimentat per l’aqüeducte de Vézoubies.
L’emplaçament escollit va ser a la barriada d’Ayrolle, en un terreny que es va comprar als carmelites en el 1747. Llegeixo que es va demanar l’opinió de la població sobre si volien el safareig en aquell lloc i hi ha el document en el que consta l’aprovació del projecte l’any 1749. El material obtingut de l’enderrocament de les muralles es va fer servir per la construcció del safareig.
