dissabte, 29 de maig de 2021

Occitània_5: Santa Enimia

Santa Enimia és una població que es troba a les gorges del tarn, a uns 480 metres d’alçada. Està catalogat com un dels pobles més bonics de França. En el mes de juliol en aquesta població s’hi celebra el festival del còmic medieval.

Segons la llegenda, Enimia era una princesa merovíngia, del segle VII. Era una noia molt bonica, entregada a ajudar als altres (pobres, invàlids, leprosos, etc). Quan va tenir edat de casar-se el pare l’hi va proposar alguns nois però ella no en volia saber res, deia que estava casada amb Déu. El pare no va acceptar la seva negativa i va organitzar igualment el casament.

La noia va resar per trobar una solució i llavors va agafar la lepra. Ho va considerar com un senyal diví d’ajuda, ja que sense metges que l’atenguessin va quedar desfigurada.

Un cop el pretendents van desistir de casar-se amb ella, la princesa va resar per recuperar la salut. En un somni, un àngel l’hi va dir que anés a Gavaldà, que allà hi trobaria la font anomenada Burlatis. La noia va anar cap allà per buscar la font que tenia que guarir-la, però no la va trobar i es va banyar en una altra font, però no va observar cap resultat. Va seguir cercant la font de Burlatis fins que va aconseguir trobar-la, i aquest copsí, quan es va banyar en les seves aigües va recuperar la salut.

Ara be, quan tornava cap a casa seva la malaltia va tornar a aparèixer. Va fer el procés d’anar a la font i tornar a casa, uns quants cops, sempre amb els mateixos resultats. Així que va arribar a la conclusió que Déu el que volia és que es quedés a viure allà. Així que Enimia es va instal·lar a viure en una cova, amb una noia que l’ajudava. Allà es va fundar un convent mixt i el bisbe la va nomenar abadessa. Va morir en la seva cova probablement l’any 628, o en alguna data propera.

També es diu que Enimia, juntament amb el bisbe van lluitar contra un drac que havia enviat el diable, i evidentment, el van vèncer.

Una altra història que s’explica és que el seu germà Dagobert va buscar la seva tomba, i que quan la va trobar i havia dos cadàvers, el de l’Enimia i la seva serventa. Es diu que el de la seva serventa tenia escrit al front el nom d’Enimia i que ho hauria fet perquè no volia que les seves restes les canviessin de lloc. Quan el seu germà va trobar la tomba va agafar el cos que duia el nom al front i se’l va endur per enterrar-lo a la basílica de Sant Denis.

Sembla que els monjos de Sant Denís van rebre un missatge diví en el que s’explicava el canvi dels cossos. O sigui que no està clar quina de les dues noies està enterrada a la basílica, Enimia o la seva companya.

On hi havia la cova en que van viure s’hi va construir una ermita i allà s’hi van conservar les despulles de la que, suposadament, era Enimia. Ara be, l’any 1970 algú les va robar i no sé si s’han recuperat.

En un text del segle XII es parla de la seva vida i també en un llarg poema escrit per Bertran de Marsella. Bertran era una sacerdot occità de la segona meitat del segle XIII que va fundar l’ordre dels germans de la penitència, a Marsella i des d’aquest convent es va fer l’encàrrec d’escriure el poema amb al vida de la santa, però no està clar si va ser ell mateix l’autor. Tampoc tinc clar si era una obra nova o la traducció de la que hi havia escrita en llatí, a la que hi va afegir anècdotes i miracles.

La font de Burlatis és una de les fonts on neix el rius tarn, i basant-se en la llegenda, se li atribueixen propietats medicinals. Tant la cova on va viure com la font es troben prop de la població actual.

Realment la població té encant; carrers costeruts i empedrats, estres. Hi ha les restes d’un antic monestir benedictí, i l’església romànica de Notre Dame du Gourg. Aquesta església es va construir a finals del segle XIII. Inicialment tenia el cementiri al costat, com era habitual, però l’any 1934 amb les obres de la xarxa d’aigua potable es va traslladar a l’altra riba del tarn. Aquesta església no va patir masses danys durant la revolució francesa.

A l’edat mitja els diferents gremis o tipus de comerços o activitat es trobava en un carrer o plaça. Així, la plaça de la mantega és on els dies de mercat s’hi instal·laven els pagesos que portaven a vendre la mantega d’ovella. Actualment es fabrica a Roquefort. Diuen que aquesta mantega combina molt be amb el formatge del mateix animal.

Les cases a finals de l’edat mitja combinaven una estructura de fusta amb pedra calcària porosa i lleugera. Construïen un doble voladís o sortint, per tenir més superfície habitable sense necessitat de pagar més impost de sol. En ser construccions en fusta hi havia perill d’incendis i el problema era que l’únic punt d’accés a aigua era el riu Tarn.

Una mica més avall hi havia la plaça de les olles, on s’hi venien les peces de terrissa per cuinar.

Alguns dels edificis tenien a la part de baix la “botiga” i a dalt l’habitatge. El que he dit botiga seria una paradeta on exposar i vendre de les mercaderies. Podia ser un taulell que es desplegava cap enfora o be fer servir el pedrís d’entrada.

L’abadia benedictina: l’any 951 es construeix un monestir que durant els segles del XI al XIII prospera gracies a les donacions de terres i bens. Amb la redescoberta de la tomba d’Enimia la seva importància augmenta i agrupa diverses esglésies del voltant. A part d’una construcció religiosa era també un refugi en cas d’assalt.

L’any 1788 els darrers religiosos que hi quedaven marxen. L’any 1793 els revolucionaris assalten el monestir i cremen la biblioteca. Diuen que va estar 8 dies cremant. Després d’això, l’antiga abadia serveix de cantera i les seves pedres es dispersen. L’any 1885 s’hi va construir una escola.

La cova on havia viscut la santa Enimia i la seva fiola o serventa, que també es deia Enimia té dos pisos, en el superior hi ha una capella del segle X i a la planta inferior una altra construïda en el segle XV. Se suposa que va morir al mes d’octubre i per commemorar-ho cada any es fa un pelegrinatge pujant cap a la cova.