dissabte, 29 de maig de 2021

Occitània_3: La Canorga

Després d’esmorzar vam anar cap a les gorges del Tarn, per veure-les des d’un mirador. Abans però vam aturar-nos en un poble de la regió de la Losera, anomenat la Canorga. El riu que passa per la població és el urunha.

Aquesta zona de la Canorga ja estava ocupada en l’època prehistòrica; s’han trobat dòlmens i menhirs, així com material en pedra divers. També s’han trobat restes de dues cases de l’època gal·lo-romana, una d’elles amb el terra en mosaic, l’altra casa tenia una cambra, l’hipocaust, per escalfar la sala de sobre (com el que es troba en les termes). La ciutat més important en l’època romana, era Banassac, que es trobava a 1 Km de la Canorga. Entre els segles I i III dC va ser un important centre de fabricació de ceràmica, i l’exportava a tots els racons de l’imperi romà. S’han trobat diversos forns al voltant de la Canorga i no es descarta que a la mateixa ciutat no se’n puguin trobar, però no s’han fet excavacions buscant-los.

En l’època merovíngia (entre el 481 i el 751) Banassac va ser important per l’encunyació de moneda. S’ha trobat una moneda de l’any 630 que per la inscripció que presenta es dedueix que el monestir de Sant Martí de la Canorga devia ser fundat en el segle V o VI. Aquest monestir va ser un important centre de peregrinació en el segle VIII.

En els segles IX-X es van construir dos castells fortificats per protegir la ciutat; estaven molt propers un de l’altre i van ser molt efectius en quant a la protecció de la ciutat ja que la Canorga va prosperar mentre que Banassac va desaparèixer en estar en un lloc més desprotegit.

A la Canorga hi va haver un monestir benedictí. Es creu que va ser cap a finals del segle XII quan aquesta abadia va ser substituïda per l’actual església.

El monestir benedictí, o abadia de Sant Martí, agrupava dotze canongies, i d’aqui vindria el nom de la Canorga.

A finals del segle IX i durant uns mil anys, la regió va patir guerres, inundacions i desastres naturals, assalts, bandidatge... una mica de tot, però la Canorga va resistir fora be gracies als dos castells i a la muralla. Les cases s’anaven reconstruint, l’activitat continuava i la ciutat prosperava.

Va arribar un moment, com ha passat per tot arreu, que la ciutat comença acréixer fora les muralles. Es comencen a obrir botiguetes per abastir als peregrins que venien a l’església de Sant Frézal.

A l’edat mitja la ciutat propera, gràcies als castells i el monestir i també a la presencia dels rius, que van afavorir la instal·lació de molins, per produir farina (tant destinada a la fabricació de pa com a l’alimentació del bestiar) i d’olis.

La industria tèxtil i pelletera fructifica gracies a l’energia hidràulica, i encara hi ha restes dels edificis emprats a l’època, amb altes façanes sobre el riu urunha. La majoria de famílies tenien almenys una filosa a casa; tenien molat fama les teles de cotó. La nova burgesia industrial va construir-se grans mansions en estil renaixentista.

Els canals dels que disposa la ciutat permetien rentar la llana de les ovelles; una part era de les ovelles de les Causses, però com que no era suficient també se n’importava d’Espanya i de Llevant. Es pensa que aquest comerç podria ser la causa de l’epidèmia de pesta de l’any 1721.

Cap a finals del segle XVIII els teixits anglesos fan la competència als de la Canorga i la industria tèxtil entra en crisi. Va ser cap al 1890 que l’ec0onomia local es va reorientar, centrant-se en els dos grans recursos: l’aigua i la ramaderia. Així que la industria es va centrar en treballar la pell. 

Les famílies que havien marxat van tornar, alguns treballaven a casa, i tot el que es podia fabricar amb pell, es produïa: guants, cinturons, sabates, cantimplores (botes), selles de muntar.... aquesta industria pelletera va veure la fi a meitat del segle XX. Les aigües del riu urunha van deixar d’estar contaminades. Els molins van deixar de funcionar; un d’ells es va reconvertir en una petita central hidràulica per proporcionar electricitat a la població.

Les valls de l’urunha i el merderic, on es troba la Canorga, son un bon terreny per les vinyes; se sap que ja n’hi havia abans del segle XVI. A finals del segle XIX a la Canorga hi havia 160 vinyes, i llegeixo que cap al 1945 a la tardor s’instal·laven en un prat comunitari 3 alambins per destil·lar aiguardent, se n’obtenien entre 80 i 100 litres diaris. L’any 1970 tan sols en quedava un i actualment la viticultura gairebé ha desaparegut. Cap a mitjans del segle XIX es van plantar moreres i es van dedicar durant un temps a la cria de cucs de seda.