dissabte, 29 de maig de 2021

Occitània_6: Avenc Armand

L’avenc d’Armand és patrimoni de la UNESCO. És espectacular. Un bosc de pedra subterrani, amb unes 400 estalagmites.

El nom d’avenc és d’origen cèltic, vol dir una obertura natural que comunica amb una cavitat subterrània. En aquest cas hi ha una xemeneia vertical de 75 metres d’alçada i 3 metres de diàmetre, per sobre de la volta de la sala inferior i que dona a l’exterior, a la causse de Méjean. A la gran sala subterrània hi ha un pou, sense sortida, de 87 metres de fondària i 5 metres de diàmetre.

Louis Armand, el que dona nom a aquest avenc, era un ferrer que treballava a la població de Roziers. Va néixer en el 1854. Tenia molt bona reputació i allà va ser on el va conèixer Édouard-Alfred Martel, quan va anar a explorar la regió, l’any 1888. Martel era espeleòleg i està considerat el pare de l’espeleologia moderna.

Martel va encarregar a Armand l’equipament necessari per fer les primeres exploracions subterrànies a la regió. Armand l’hi va reparar també algunes peces que s’havien fet malbé. Martel va quedar gratament sorprès amb l’expertesa d’Armand i l’hi va proposar d’integrar-se al seu equip. 

En la segona campanya que va realitzar Martel, en el 1889, Armand va ser el contramestre. Es va apassionar amb l’espeleologia, i acabà sent un bon amic de Martel; va participar en gairebé totes les expedicions subterrànies que va realitzar fins al 1907. Una d’elles va ser a les illes Balears.

El 18 de setembre de 1897 Armand l’hi va explicar a Martel que per casualitat havia trobat un gran forat que semblava molt fons, ja que quan hi havia tirat grans rocs el soroll que feien en caure era impressionant. Al dia següent ben equipats van baixar pel pou. 

El primer en baixar va ser Armand, que va quedar impactat per la grandiositat. De seguida va animar als altres dos que l’acompanyen a baixar. Em sembla que va ser en aquesta primera expedició, que va durar tres dies, quan van trobar el segon pou.

Aquest avenc es troba a la Causse de Méjean. Com ja vaig explicar aquestes causses son roques calcaries, formades pel dipòsit de restes de corall, crustacis i restes d’organismes marins, fa uns 200 milions d’anys.

Més tard, fa uns 100 milions d’anys, van començar a emergir, i fa uns 30 milions d’anys la presència d’aigües àcides, degut a l’hidrogen carbonat i el CO2 dissolt, s’anava infiltrant en les fissures de la roca, dissolent-la en part, i va crear aquesta cavitat. L’aigua que passava per aquí, acabava sortint a les gorges de la Jonta. Fa un milió d’anys hi va haver alguns esfondraments que van engrandir encara més la cavitat.

La formació de les estalagmites va començar fa uns 70.000 anys. Quan l’aigua rica en hidrogencarbonat de calci i àcid carbònic o CO2 dissolt, arriba fins al sostre, la volta de la cavitat. Les gotetes d’aigua en contacte amb l’aire alliberen el CO2 gas i precipita la sal, essencialment carbonat de calci, CaCO3. Aquest mineral que precipita pot contenir altres sals, que són les que a vegades donen color a la roca. El carbonat de calci és blanc.

Aquest sòlid que es va formant al sostre és el que forma les estalactites, en anar relliscant les gotes d’aigua per la seva superfície. Com que l’aigua que arriba fins a l’estalactita és molt densa, ja que arrossega moltes sals dissoltes, es va desplaçant per la columna que es va creant, i crea formes impressionants i molts cops aquesta gota cau, degut al seu pes.

La cavitat té una alçada de 45 m, el que accelera la velocitat de caiguda de la gota. Quan cau a terra es trenca donant la dispersió de gotes diminutes al voltant del punt on s’ha esclafat; és en aquest punt on es diposita el mineral dissolt que contenia, donant lloc a la formació de l’estalagmita. La forma de l’estalagmita depèn de la desviació en la trajectòria de les gotes, deguda al moviment de l’aire en l’interior de la cavitat.

O sigui que la clau està en que l’aigua té una gran càrrega de sals minerals, les gotes impacten amb força ja que duen una gran velocitat donada l’alçada des de la que cauen, i les corrents d’aire desvien la trajectòria de les gotes. Això és el que ha propiciat que es formes aquest bosc de més de 400 estalagmites amb formes sorprenent.

Moltes de les estalagmites tenen entre 15 i 20 metres d’alçada. La més alta arriba als 30 metres i diuen que és la més gran coneguda al mon.

La gran sala subterrània té la mida d’una catedral, uns 110 metres de llarg per 65metres d’ampla. Una volta de 45 metres. El volum d’aquesta sala és de 200.000 metres cúbics, per fer-se una idea del que això representa, diuen que aquí dins hi cabria l’església de Notre Dame de París.

En la major part del recorregut les parets presenten color ocre, degut, com ja he dit a la presència d’altres sals en el mineral. La volta del sostre està plena de milers d’estalactites, agulles i penjolls. Se la coneix com la meravella de les Cevenes. Es diu que és una de les coves més boniques de França.

Per accedir al fons de l’avenc es baixa amb un funicular i després es fa el recorregut a peu. Està molt ben muntat. 

A les parets es projecten ombres en les que es veu el descens d’Armand al fons de la cova, i em sembla recordar que expliquen la historia del descobriment. També juguen amb la il·luminació per dirigir l’atenció dels visitants cap a les formacions rocoses més espectaculars.

Es passa per diferents zones, unes amb les columnes de pedra molt blanques, a diferencia de la resta que tenen tonalitats ocres, altres zones més desèrtiques, en les gairebé no hi ha estalactites ni estalagmites.