El temple de Lalish es troba prop de Dohuk, en una vall que en el passat quedava força aïllada; és un temple yazidista i és el lloc de culte més important d’aquesta religió preislàmica. Els seus orígens es podrien remuntar a 2000 anys a. C. i era la religió del poble kurd abans de l’arribada de l’islam. Al llarg dels segles va anar incorporant diversos aspectes de les altres religions de la zona. 
Durant els segles VII a. C. fins al IV a. C. a Pèrsia hi havia religions zoroàstriques que van influir molt en el yazidisme; cap al segle XII va incorporar també moltes coses de l’islam sufí i també van incorporar coses del cristianisme, com és el bateig.
Segons la mitologia yazidi, Lalish és el lloc més antic del mon i tot i que al llarg dels segles ha patit moltes destruccions, sempre s’ha tornat a reconstruir. Aquí hi ha la tomba d’un dels seus personatges més importants.
Fins als anys ~1990 hi havia comunitats yazidis a diferents països (Geòrgia, Armènia, Síria i Turquia) però després van anar emigrant cap a Alemanya i Estats Units. Molts van fugir del Kurdistan iraquià per les persecucions de Sadam Hussein i després per les pressions dels àrabs musulmans sunnites. 
Els yazidis d’Iraq són una minoria per partida doble, ja que no son àrabs sinó kurds i tampoc són musulmans.
Els yazidis han de fer un peregrinatge de 6 dies a Lalish, al menys un cop a la seva vida, per visitar la tomba del xeic Adi ibn Musafir, descendent dels omeies, que va morir en el 1162. Els que viuen a la regió de Lalish acostumen a fer la peregrinació cada any durant la tardor. Hi ha dos festivitats importants, que son a l’octubre i a l’agost.
En aquesta religió fan 5 pregaries al dia, de les quals tres son les més importants. S’han de purificar abans de la pregària pel que es renten les mans i la cara. La direcció en la que preguen depèn de l’hora del dia i curiosament la de la nit la fan estirats al llit. També fan un període de dejuni. O sigui que hi ha moltes coses que recorden l’islam però amb variants. Una cosa que m’agrada és que no fan proselitisme.
Creuen en la reencarnació. Consideren que en l’home hi ha el be i el mal i que depèn de cada home que segueixi una o l’altra via. Es consideren descendents d’Adan i Melek Taus és la representació de Déu a la terra. Pel que sembla, en algun moment se’ls havia considerat adoradors del diable i és que un altre dels noms de Melek Taus és Shaytan, que és el nom que en l’alcorà es dóna a satanàs. En canvi una altra interpretació del nom de Melek Taus és el d’àngel de Déu. 
Tenen tres castes i no es poden casar amb una persona d’una casta diferent. Una d’aquestes castes és la dels religiosos, que no es poden casar, crec que n’hi ha una altra de religiosos que sí que es poden casar i l’última és la dels seglars.
Per visitar el temple, tant si ho fas com a visitant, com a peregrí o com a fidel, has d’anar descalç. Va molt be portar uns bons mitjons gruixuts a la motxilla, ja que el terra de pedra està molt fred i quan hi vam ser nosaltres encara hi havia neu, que en fondre’s, deixava aigua per tot arreu.
En creuar les portes s’ha de tenir cura de complir amb les normes: no es pot trepitjar el llindar i s’ha de passar de costat i, si no recordo malament, començant pel peu dret.
El dia que hi vam ser nosaltres era una festa especial: la festa dels camperols. Quan els camperols tornaven del camp la gent sortia a rebre’ls i els hi tiraven menjar. Ara és el monjo, vestit de blanc i amb un barret de plat blanc, que tira fruites i caramels a la gent que hi ha allà, inclosos nosaltres. A més es fa una foguera al pati i els nois fan cua per saltar per sobre del foc.
Primer vam visitar el temple. Hi ha llànties d’oli per tot arreu i és el monjo el que cada dia es dedica a encendre-les totes. A l’interior del temple hi ha alguna tomba i tant sobre la tomba com a les parets es poden veure fulards o trossos de tela de colors i amb un nus. La gent posa un mocador amb un nus demanant un desig i una vegada a l’any hi ha una festa en la que una altra persona que vagi al temple,desfarà aquets nus i llavors és quan es compleix el desig.
Hi havia famílies amb nens, nois no tant petits i un fotògraf que em sembla que era mestre i que anava pels pobles de la vall fet fotografies quan hi ha celebracions. I pel que vaig veure després les penja a la web del temple. Parlava angles i això va ajudar una mica a la comunicació. 
Era la festa i quan el monjo va començar a tirar caramels i fruites tothom va córrer cap allà per aprofitar a agafar-ne la màxima quantitat possible. Després també l’escena de saltar el foc també va ser molt divertida. Érem dos grups de gent molt diferents que sentíem curiositat per l’altre. Tant ells com nosaltres fèiem fotografies i és que les faccions i formes de vestir ens cridaven l’atenció, tant les nostres a ells, com les d’ells a nosaltres. 
Algunes de les criatures tenien ulls blaus i cabell ros, es mostraven tímides però tothom va ser molt amable. La festa es va fer en un dels patis del temple. 