Ladakh i Caixmir (2009)-30. Baix Ladakh: Kargil i Dras

A mesura que ens anàvem apropant a Kargil el paisatge i l’estil de construccions va anar canviant, es veien més mesquites; de fet es veien gompes i mesquites, la convivència del mon budista i musulmà.

Els passos de muntanya per arribar fins aquí tenien menys encant, ja que no estan a tanta altitud; també perquè el dia era molt lleig, força núvol i a estones plovisquejant, i als ports hi  feia tant de fred com quan estàvem a 5.000 metres.

També vam trobar molts militars, per la carretera combois militars d’una trentena de vehicles. La població està prop de la zona fronterera amb Pakistan.

Kargil em va semblar molt sorollós i caòtic, molt poblat, en comparació amb els llocs d’on veníem. De fet no vaig veure res d’aquesta població, ja que no vaig sortir ni tant sols a sopar.

Kargil és una ciutat de Ladakh administrada per l’Índia a la disputada regió del Caixmir. És el segon centre urbà més gran de Ladakh després de Leh. Es troba a 204 km a l’est de Srinagar, i a 234 km a l’oest de Leh, a la vora del riu Suru, afluent de l’Indus, i a una altitud mitjana de 2.676.

Kargil es troba a la confluència de múltiples valls fluvials: la vall del riu Suru al nord i al sud, la vall de Wakha Rong al sud-est que condueix a Leh, i la vall de Sod a l’est que condueix a la vall de l’Indus prop de Batalik.

A més, a poca distància al nord, la vall del riu Dras es bifurca de la vall de Suru que condueix al pas de Zoji La a l’oest i a la vall del Caixmir més enllà. Més al nord, al llarg de la vall de Suru, s’arriba a la vall de l’Indus, que condueix a Skardu. Per tant, Kargil es troba en una cruïlla clau de rutes entre Caixmir, Ladakh i Baltistan.

En temps històrics, Ladakh va tenir un paper important en el comerç de la ruta de la seda entre l’Àsia Central i el Sud. Tant Leh com Kargil es van beneficiar del comerç en aquesta ruta ja que eren llocs on s’aturaven les caravanes que feien la ruta de Srinagar a Leh, i a l’Àsia Central. Durant el període colonial, per donar serveis als comerciants que passaven per la ciutat de Kargil, es va obrir un seria (casa de descans i oficina de correus i telègrafs). Les petites botigues de fusta i els grans emporis del petit basar de Kargil oferien llumins, querosè, diverses varietats de sucre i te, teles de cotó de Bombai i Manchester, i adorns de vidre i oripell.

La ruta comercial normal entre Leh i Skardu també passava per Kargil, utilitzant les valls de Wakha Rong i Suru. Tot i que ambdues ciutats es troben a la riba del riu Indus, l’estret congost d’aquest riu entre Marol i Dah no era fàcil de travessar abans de l’època moderna.

L’islam és la religió que té més seguidors, un 77% de la població,  seguida per l’hinduisme, el 19,2% de la població. El sikhisme (2,2%), el budisme (0,5%) i el cristianisme (0,4%) són altres religions menors. L’anglès, l’hindú, el ladakhi, el purigi i l’urdú són declarats llengües oficials al territori. Altres llengües parlades inclouen el balti, el shina, el zanskari i altres llengües dàrdiques.

Després de la partició de l’Índia i la Primera Guerra del Caixmir (1947), Baltistan va quedar sota el control del Pakistan. La Línia de Control amb el Caixmir administrat pel Pakistan es troba a uns 11 km al nord de Kargil. El pic conegut com a “Punt 13620” (4.349 metres d’altitud), que domina la ciutat de Kargil i l’autopista Srinagar-Leh, va romandre sota control pakistanès al final d’aquest conflicte.

La segona guerra del Caixmir va ser en el 1965, sense canvis en la línia de control. Sí que n’hi va haver després de la tercera guerra, l’any 1971; les forces índies van desplaçar la Línia de Control, assegurant la seguretat de Kargil, i un poble clau  anomenat Hunderman, va quedar sota control indi.

Al final de la Guerra Indo-Pakistanesa de 1971, les dues nacions van signar l’Acord de Simla, convertint l’antiga línia d’alto el foc amb alguns ajustos en una línia de control, i prometent no participar en conflictes armats respecte a aquesta frontera.

La quarta guerra del Caixmir és la que es coneix com guerra de Kargil. L’any 1999 hi va haver infiltracions de les forces pakistaneses al districte  de Kargil, el que va conduir a la Guerra de Kargil. Els llocs militars a les carenes sobre la carretera eren generalment a uns 5.000 metres d’altitud, amb uns quants a altitud superior, fins i tot a 5.485 metres. Després de diversos mesos de lluita i activitat diplomàtica, les forces pakistaneses es van veure obligades a retirar-se al seu costat de la Línia de Control.

El darrer poble on parem anant cap a Sonamarg, que es troba ja al Caixmir és Dras.

Kargil està a uns 20 km de la línia de control, de la zona en disputa amb el Pakistan, per això en el trajecte fins a Dras  trobem molts camions militars i campaments.

Dras es troba a 3.300 metres d’altitud i a aquesta població se l’anomena “la porta del Ladakh”. Es troba al centre de la vall del mateix nom, a la carretera nacional que uneix Srinagar i Leh, a 58 km de Kargil i a 63 Km de Somamarg.

El nom d’aquesta població l’he vist escrit com Dras i també com Drass. Tradicionalment es coneix com Hem-babs, que significa “terra de neu”. Aquí, la temperatura mitjana a l’hivern és de -20 ºC. Diuen que és la població Índia on hi fa més fred.

El grup ètnic Shina constitueix la majoria de la població (65-70%), mentre que el grup ètnic Purgi/Balti és una minoria significativa que representa al voltant del 30-35% de la població.

La població és gairebé al 100% musulmana. Els shina són  majoritàriament sunnites, mentre que els purigi/balti són majoritàriament xiïtes. Els caixmiris són una minoria molt petita i són musulmans sunnites. L’islam va arribar a la regió a causa de la influència dels comerciants del Caixmir. Dras és l’única zona del Ladakh on els musulmans sunnites constitueixen la majoria de la població.

A l’estat principesc de Jammu i Caixmir (1846-1947), Dras formava part del tehsil de Kargil, del wazat de Ladakh.

Un tehsil és una subdivisió administrativa, generalment formada per una ciutat central i centre administratiu i un territori d’influència, sovint amb algunes ciutats més i un nombre de pobles.

Els maharajàs Dogra són els que anomenaven al territori ladakhi com a wazarat de Ladakh i aquest wazarat el van dividir en tres tehsils; Skardu, Kargil i Leh.

Poc després de la independència, el 22 d’octubre del 1947, el Pakistan va iniciar la primera guerra del Caixmir. Les milícies tribals paixtus del Pakistan juntament amb forces irregulars pakistaneses, van creuar la frontera amb l’Índia amb l’objectiu de conquerir Srinagar.

Durant aquesta guerra, el 10 de maig del 1948, els Scouts de Gilgit van atacar l’àrea de Kargil. L’exèrcit indi, que llavors era l’encarregat de defensar el Caixmir, va enviar reforços, però no van arribar a temps i Dras va caure en mans dels scouts de Gilgit el 6 de juny de 1948. Kargil i Skardu també van caure al cap de poc temps. El novembre de 1948, l’exèrcit indi va llançar l’Operació Bison, amb el suport de tancs, i va reconquerir Dras i Kargil; en canvi Skardu va quedar sota el control del Pakistan. La línia d’alto el foc de 1949 corre 12 km al nord de Dras a través del punt 5353.

La línia d’alto el foc va ser rebatejada com a Línia de Control, en l’Acord de Simla de l’any 1972, en el qual l’Índia i el Pakistan van acordar respectar aquesta línia.

No obstant això, en els primers mesos de 1999, soldats pakistanesos disfressats de mujahidins, es van infiltrar a la zona i van prendre el control dels cims que dominaven Dras i l’autopista, en particular Tololing, a 4 km de Dras, i Tiger Hill, a 8 km de Dras. Van dirigir el foc d’artilleria cap a Dras i la carretera; això va conduir a la Guerra de Kargil. L’exèrcit indi va netejar els cims de Tololing i Tiger Hill el juliol de 1999.

Després de la guerra la població de Dras va començar a desenvolupar-se turísticament; venia turisme a conèixer els escenaris de la guerra.

A 7 km de Dras hi ha un memorial pels morts en la guerra de Kargil.

Veure les muntanyes per on van baixar les milícies pakistaneses a atacar la població impressiona una mica.

Ladakh i Caixmir (2009)-27. Baix Ladakh: Dha Hanu, camí de Lamayuru per la vall llunar

Per anar a Lamayuru, recorrem una altra part de la vall Dha Hanu, ja que agafem una altra carretera per anar a trobar la principal.

Poc després de sortir del campament trobem uns gravats a les roques. No he trobat cap mena d’informació.

El recorregut és impressionant, pel color de les muntanyes. Passem un punt elevat, ja que hi ha banderoles d’oració, però no he sabut localitzar-lo al mapa.  Aquesta zona l’anomenen vall de la lluna.

Ladakh i Caixmir(2009)-26. Baix Ladakh: la vall Dha Hanu

Continuem ruta, seguint l’Indus, però deixant la carretera principal, per endinsar-nos en una vall més estreta. Els rius que trobem, aporten aigua,  clara i blavosa, a l’Indus. Diuen que a l’octubre l’Indus també té l’aigua blavosa i no grisa i espessa com a l’agost.

La desviació per anar a aquesta vall es troba abans d’arribar a Lamayuru.

Dha-Hanu (o Dah-Hanu) està situat a una altitud de 2700 m sobre el nivell del mar, per tant és més càlid que Leh. Aquesta és una àrea que compren quatre pobles: Dah i Hanu, al districte de Leh, i Garkon i Darchik, al districte de Kargil.

Aquesta regió l’administració britànica la coneixia com a Dah Hanu, i en tibetà com Brog Yul, que vol dir país de les muntanyes. Els pobles i llogarets estan situats a 70 km a l’est de Kargil, al llarg de l’estreta vall del riu Indus.

Aquesta vall està habitada pels Brokpao Drokpa, d’origen Dàrdic. Fins a la seva absorció pel regne Maryul els caps brokpa exercien autonomia nominal a la regió.

L’any 1880, G. W. Leitner, a orientalista Britànic, va dir que els Brokpas eren romanent d’una antiga i pura raça ària; això va ser reforçat per altres administradors colonials. Aquesta afirmació no té cap evidència científica que la sustenti; les anàlisis genètiques dels brokpa ho contradiuen.

Així i tot aquesta idea ha persistit i per això a la vall se la coneix com la vall ària. Ho va potencia la industria turística, pel seu exotisme. 

Amb el temps, els brokpas van absorbir la caracterització ària fins al punt de rastrejar la descendència de l’exèrcit d’Alexandre. Durant les eleccions de 2003 al Consell de Kargil Hill, van reclamar representació als escons minoritaris basant-se en la seva identitat ària, entre altres factors. Per als brokpas, la seva identitat ària estava en una lluita mil·lenària per mantenir una identitat única davant la persecució de diversos governants, com s’explica a través dels tradicions populars, i va ser una eina per millorar la seva marginació socioeconòmica.

A partir del 2010, com que el govern volia atraure turisme a la regió, les agències de viatges locals van començar a comercialitzar la idea de l’origen ari dels habitants; el govern estatal va reforçar la tendència projectant el poble brokpa com a “espècimens purs de la raça ària”. Alguns brogpas fins i tot van canviar els seus cognoms a “ari”. El nom de “Vall Ària” es va crear dins d’aquest discurs. El 2019, els locals van exigir que la “vall ària” fos declarada com a poble patrimonial per impulsar el turisme. Poc a poc, el discurs sobre els trets aris dels brokpas se l’han anat apropiant els grups de dretes de l’Hindutva per aprofitar la seva suposada indigeneïtat contra els musulmà i per “validar el seu control sobre el territori en disputa de l’Índia”.

La regió està habitada pels brokpas, que són un subgrup del poble Shin.  A partir de la seva història oral, es pot dir que la regió de Dah-Hanu va ser ocupada per primera vegada al segle X per un grup de migrants Shin, que practicaven l’antiga religió dàrdica, en gran part animista, i reclamaven una identitat ètnica “minaro”. Uns sis-cents anys després, un altre grup de Shins, influenciats per l’hinduisme i el budisme, van emigrar a Dah-Hanu, fomentant un conflicte, però tot i així van optar per viure junts.

En aquesta vall no es van veure influïts significativament per l’islam, i els brokpas d’aquí van mantenir una cultura única, a diferència de la majoria dels Shins veïns.

Dah o Dha i Hanu són dos pobles dels brokpa del districte de Leh. Fins al 2010, aquests eren els dos únics pobles brokpa que podien visitar els turistes. Aquests dos pobles es troben a uns 163 km al nord-oest de Leh. En estar a una altitud més baixa que Leh, el seu clima és més càlid, permetent el cultiu de vinyes, cireres, albercocs i nous.

Els brokpa d’aquesta vall són essencialment budistes, però també adoren el seu propi panteó animista de déus. Es van convertir al budisme a mitjans del segle XIX. Tenen un aspecte indoeuropeu en contrast amb els habitants tibeto-mongols predominants de la major part de Ladakh.

L’últim poble de la vall al que tenen accés els turistes és Dah o Dha.

La gent de Dha Hanu no parlen hindi de forma fluida, excepte els que treballen pel turisme; tenen la seva pròpia llengua, el dard.

Un dels pobles d’aquesta vall és Biama, on nosaltres vam anar a dormir al campament que hi ha.

Els brokpa són poca població. Havia llegit que tenen problemes d’infertilitat,  es casen entre ells ja que està mal vist que es casin amb ladakhis. Això hi vaig llegir en el 2009, no sé si segueix sent així.

Tinc anotat que tenen la festa del petó, però em deien que ja llavors se n’avergonyien una mica. Cercant informació sobre aquesta festa he trobat que de tant en tant es fan grups d’homes i dones que es fan petons en públic sense restriccions.

 

 

 

Ladakh i Caixmir (2009)-25. Baix Ladakh: gompa d'Alchi

Alchi es troba a la riba sud de l’Indus, a 3.100 metres d’altitud, i a uns 70 km a l’oest de Leh.

El poble és conegut pel seu monestir; a diferència d’altres monestirs que hem vist, que estaven sobre un turó, aquest es troba a la plana, al mateix nivell que el poble.

És un dels monestirs més antics i més coneguts del Ladakh; té pintures força ben conservades, dels segles XI i XII, i a més en aquest monestir hi ha milers de rares i úniques escultures i pintures del segle XI del Tibet occidental.

Alchi també forma part dels tres pobles, tots a la regió del baix Ladakh, que constitueixen el “grup de monuments d’Alchi”; els altres dos pobles adjacents a Alchi són els Mangyu i els Sumda Chun. Es diu que els monuments d’aquests tres pobles són d’estil i mà d’obra únics, però el complex monàstic d’Alchi és el més conegut i el més antic. És administrat pel monestir de Likir.

Es diu que aquest complex monàstic va ser construït pel gran traductor Guru Rinchen Zangpo, entre 958 i 1055. Ara bé, les inscripcions que s’han trobat en els monuments conservats atribueixen la construcció  a un noble tibetà anomenat Kal-dan Shes-rab, i seria posterior, del segle XI. 

El Dukhang o Saló d’Assemblees i el Temple Principal (Tsuglagkhang), que és un temple de tres pisos anomenat Sumtseg (literalment “tres pisos”) estan construïts a l’estil caixmiri com es veu en molts monestirs. El tercer temple s’anomena Temple Manjushri. Els stupes o chortens també són una part important del complex.

En les pintures murals es reflecteixen els detalls artístics i espirituals dels reis budistes i hindús de l’època al Caixmir i a Himachal Pradesh. Aquestes són algunes de les pintures més antigues que es conserven a Ladakh. El complex també té enormes estàtues de Buda i talles de fusta molt elaborades, així com altres obres d’art.

Una de les inscripcions que hi ha fa referència a la fundació del monestir per part d’un rei i una reina, que potser són els que apareixen en una escena dels murals a l’entrada del Dukhang, i datats al voltant de l’any 1200.

Tradicionalment, la creació del complex d’Alchi s’atribueix al famós erudit-traductor Rinchen Zangpo (958-1055) al segle X, juntament amb el monestir de Lamayuru, el Wanla, el Mang-gyu i el Sumda.

Durant el segle X, el rei lama tibetà Yeshe-Ö de Guge, per tal d’estendre el budisme a la regió del Transhimàlaia, va assignar 21 erudits a la regió. Ara bé, a causa de les dures condicions climàtiques i topogràfiques, només dos van sobreviure; un d’ells va ser l’erudit i traductor Rinchen Zangpo, que va establir l’activitat budista a la regió de Ladakh i altres àrees de l’Índia. Durant la seva estada allà, també va anar als països veïns del Nepal, Bhutan i Tibet. A Zangpo se’l coneixia amb l’epítet “Lochen”, “Lotsawa Chenpo” o el “Gran Traductor”. Se li atribueix la construcció de 108 monestirs a la regió transhimàlaia; va institucionalitzar el budisme a la regió. Aquests monestirs són considerats el pilar del Vajrayana del budisme tibetà.

Zangpo va contractar artistes del Caixmir per crear pintures murals i escultures als llegendaris 108 monestirs; malauradament pocs d’quests monestirs han sobreviscut. Un dels que s’ha conservat és aquest d’Alchi.

El complex del monestir té tres santuaris principals: el Dukhang (sala d’assemblees), el Sumtsek i el temple de Manjushri, tots datats entre principis del segle XII i principis del XIII. Els chortens també són una part important del complex. A més, el complex d’Alchi té altres dos temples importants, el temple del traductor anomenat “Lotsawa Lakhang” i un nou temple anomenat “Lakhang Soma”.

El Dukhang o Sala d’Actes es troba al cor del complex, és on els monjos realitzen culte i cerimònies. Es conserva el marc original de la porta de fusta. Durant els segles XII i XIII és van fer moltes addicions a l’estructura original.

El Sumtseg, edifici de tres pisos, es va construir amb marga i pedra natural, seguint la tradició de la construcció tibetana. Ara bé, les columnes de fusta, façanes, parets, imatges d’argila i pintures a l’interior del monestir van ser fetes per artistes del Caixmir.

La datació del Sumtseg s’ha fet basant-se en els noms dels sacerdots inscrits a l’últim pis de l’estructura i s’infereix que Sumsteg es va establir a principis del segle XIII.

El temple Manjushri  s’ha datat al voltant de l’any 1225. Aquest temple també se l’anomena “Jampe Lhakhang”.

Els primers chortens (stupes) que es van construir, el gran i el petit, són de principis del segle XIII, després de la construcció del Sumtseg. Aquests chortens són portes d’entrada decorades que es consideren exclusives d’Alchi amb vincle històric amb altres monuments. Es van afegir més chortens entre els segles XIII i XIV.

Els chortens d’aquí són curiosos, estan sobre una estructura que et permet mirar al seu interior des de sota. Es veu com un mandala en tres dimensions. 

L’interior és molt fosc, i les fotografies han quedat fatal. Es veuen les pintures de l’estructura esglaonada, que com deia abans, queda com un mandala, quan ho mires des de la base.