Sudan, alta Núbia(2005)-10. Desert de Bayuda: monestir de Ghazali

Una de les parades que vam fer va ser per veure les ruïnes d’un monestir cristià del segle XI, el monestir Ghazali. Per entendre una mica la presència d’aquest monestir cristià cal parlar del regne de Makuria.

Makuria va ser un regne medieval  existent entre el que és actualment la part nord del Sudan i el sud d’Egipte. La capital era Dongala, i sovint a aquest regne se l’anomena regne de Dongala.

El regne de Makuria va ser un dels regnes que van aparèixer a Núbia després de la caiguda del regne cuixita que havia dominat la regió des del 800 aC fins al 350 dC. Makuria cobria originalment l’àrea del Nil des de la tercera cascada fins a algun punt entre la cinquena i la sisena. Controlava les rutes de comerç, mines i els oasis a l’est i a l’oest.

A finals del segle VI els monarques de Makuria es van convertir al cristianisme, però al segle VII Egipte va ser conquerit per exèrcits islàmics i Núbia va quedar aïllada de la resta de la Cristiandat.

L’any 651 un exèrcit àrab va intentar la invasió, però no ho va aconseguir i es va signar un tractat anomenat baqt, que va dur la pau entre els dos bàndols i que va resistir fins al segle XIII.

Makuria es va expandir, annexionant-se el regne del nord, Nobatia; això va ser en temps de la invasió àrab o durant el regnat del rei Merkurios. El període des d’aproximadament el 750 fins al 1150 va ser de prosperitat per al regne, va ser la seva època daurada. Però les agressions des d’Egipte i les disputes internes van conduir al col·lapse de l’estat en el segle XIV.

Durant el regnat de Merkurios (675 a 710) de Makuria, es va consolidar la unificació de Makuria amb Nobatia. Una inscripció de l’època assenyala que Merkurios va fer edificar dues grans esglésies a Nobatia, una a la ciutat de Faras i l’altra a la ciutat de Taifa. Un document del 759 denomina al rei Ciríac (que va governar probablement entre 759 i 768) “senyor de la Makuria i Nubia, Nobatia”.

L’any 640 el general àrab Ahmed ibn al-Aziz va conquerir Egipte que fins llavors era bizantí; en aquella època la majoria de la població egípcia professava una variant del cristianisme, la monofisita, que després es va anomenar església copta. Amb la conquesta àrab el patriarca Giorgios d’Alexandria es va haver de refugiar a Constantinoble, i laseu patriarcal d’Alexandria va quedar vacant durant gairebé un segle. En aquest interval, els cristians coptes van pactar amb els àrabs que van acceptar que en el territori egipci i a Núbia el control religiós l’exercís un patriarca monofisita.

Sembla que en el segle VI hi va haver nou bisbats coptes a Makuria-Nobatia i sis a Alodia (regne medieval ubicat al centre i sud del Sudan).

L’any 651 el regne de Makuria-Nobatia, va evitar la invasió àrab i va establir un tractat de pau a canvi de pagar tribut als àrabs. 

El regne va gaudir d’una bona prosperitat des d’aproximadament l’any 750 fins al 1150.

A mitjans del segle IX el rei de Makuria va intentar recuperar la regió septentrional de Nobatia (la zona d’Assuan) que havia quedat en poder dels àrabs, però va ser derrotat pels musulmans de la dinastia fatimí. La regió de la Nobatia septentrional va quedar sota dominin islàmic fins a la desaparició de la dinastia fatimí, en el 1169. Llavors el rei de Makuria va aprofitar per recuperar la regió d’Assuan, que era estratègica, ja que era la porta d’entrada a Núbia.

L’any 1173, el general Turan-xah (germà de Saladí, de la dinastia aiúbida) va atacar des del Iemen els regnes cristians de Núbia; això va facilitar que el nord de Makuria (principalment la zona de Nobatia) quedés ocupat per la dinastia egípcia musulmana dels aiúbides. Com a resposta, el 1272 el rei David de Makuria va intentar capturar el port egipci d’Aidhab, a la costa de la mar Roja, a la zona actualment fronterera entre Egipte i Sudan. Això va provocar la reacció dels mamelucs que van conquerir la capital de Makuria, Dongola, l’any 1274, obligant a la població a pagar forts tributs o a convertir-se per la força a l’islam.

El període entre els anys 1276 i 1290 va ser molt convuls, amb freqüents canvis de rei, deguts a les pressions dels mamelucs. Alguns territoris es van escindir del regne de Makuria cap al 1290,formant el regne de Dau (o Daw) i el de la regió muntanyosa anomenada en àrab Yébel Adda.

L’any 1293 el rei de Makuria seguia pagant tribut als mamelucs, a l’igual que el seu successor, però l’any 1304 la major part del país va recuperar la independència.

Entre els anys 1315 i 1317, va arribar una gran quantitat de beduïns que es van instal·lar a les regions de Kordofan i del Darfur, flanquejant el regne de Makuria per l’oest i els sud-oest; a més, els mamelucs van envair altre cop el país, des del nord, i van col·locar al trono a un dels seus protegits, Bershambo, que es va convertir a l’islam amb el nom de Saif-al-Din Abdallah (1318).

El darrer rei de Makuria del que hi ha menció era Nasir, sobirà fins al 1397, anys en que va desaparèixer el regne.

Em sembla que no queden masses coses d’aquest regnes cristians medievals. Unes de les restes que hi ha són les d’aquest monestir del regne de Makuria, el monestir de Ghazali.

El jaciment arqueològic de Ghazali es troba a uns 20 km de la ciutat de Karima. La investigació se centra en el monestir cristià medieval (segles VII-XIII), fundat probablement pel rei Merkurios, i en les restes d’un petit poble, cementiris i llocs de fosa de ferro associats amb ell.

El centre de la vida espiritual dels monjos dins del monestir consistia en dues esglésies, ubicades al nord i al sud. L’església del nord, una església típica de Makuria, es va erigir presumiblement entre el 680 i el 720, amb un disseny basilical. En la primera fase, tenia tres naus i una coberta plana recolzada sobre arcs sostinguts per columnes de granit. Les parts inferiors dels murs estaven construïdes de gres i la part superior de maó cuit. La decoració pintada que les cobria es conservava només en dues habitacions. L’església del sud, construïda completament amb maons de fang a principis del segle XI, tenia una planta trapezoidal. El seu naos no era tripartit, cosa inusual per a l’arquitectura makuriana. En ambdues esglésies s’han conservat elements de mobiliari, com un synthronon (un banc per al clergat al santuari) o un púlpit.

A les parets de l’església del nord s’han registrat 137 inscripcions. Proporcionen informació important sobre la vida dels monjos i sobre els visitants del monestir. Una altra troballa interessant són dues figuretes de terracota de monjos fetes d’argila cuita. El seu propòsit no està clar; podrien haver estat objectes devocionals portats pels pelegrins d’algun lloc sagrat. No obstant això, les inscripcions i les figuretes són els únics indicis de l’existència d’un moviment de pelegrinatge a Ghazali; no s’ha trobat cap evidència sòlida d’això.

A prop es van descobrir dos centres metal·lúrgics contemporanis del monestir. La construcció dels forns de fosa de ferro era inusual: les obertures d’aire es trobaven a la part superior, mentre que una llosa de ceràmica a la part inferior facilitava la sortida d’aire.

A l’interior del monestir hi havia un refectori (menjador), així com instal·lacions per a la producció d’aliments, incloent-hi un molí amb sitges i una premsa d’oli; em sembla que aquestes són les úniques restes d’aquest tipus trobades a Núbia. Els dormitoris estaven situats en un edifici separat de maó de fang. En el seu apogeu, el monestir podia acollir aproximadament 70 monjos en habitacions triples. També hi havia dos complexos sanitaris amb banys i diverses dotzenes de latrines.

El monestir de Ghazali va caure gradualment en declivi a la segona meitat del segle XII i va deixar de funcionar en el tercer quart del segle XIII.

Es van fer excavacions també fora del monestir, en tres cementiris, en els que s’hi van trobar més de 2.000 enterraments. El cementiri 2, és el que es va estudiar més, i es creu que era el lloc d’enterrament dels monjos que habitaven el monestir. Aquí es van descobrir aproximadament 800 tombes, que representen diferents formes arquitectòniques. Fragments d’inscripcions funeràries, trobats tant a la necròpolis com al monestir, formen el segon conjunt més gran de fonts escrites d’aquest tipus conegudes de la Núbia medieval.

Gairebé tots els viatgers famosos van visitar aquest lloc en el segle XIX. Les primeres excavacions van tenir lloc a la dècada de 1950. Del 2012 al 2018, la investigació a Ghazali va ser realitzada per un equip d’arqueòlegs polonesos del Centre Polonès d’Arqueologia Mediterrània de la Universitat de Varsòvia, en cooperació amb la Corporació Nacional d’Antiguitats i Museus del Sudan.

El monestir es troba al uadi Abu Dom. Ens aturem en alguns dels pous que hi ha, on els nòmades donen de beure als seus animals.

Sudan, altaNúbia (2005)-9. De Karima a Mèroe creuant el desert de Bayuda

A primera hora del matí agafem el ferri per creuar el Nil i endinsar-nos en el desert de Bayuda, que es troba entre la 4ª i la 6ª cascada, i arribar al tram del Nil que hi ha després de la corba, a Atbara.

Aquest desert, juntament amb el desert de Núbia, que es troba més al nord, constitueix la part oriental del desert del Sàhara.

Al nord-est del desert de Bayuda hi ha camps de lava i volcans cònics que sobresurten de la plana desèrtica. Al nord-oest hi ha l’oasi de Bayuda.

En aquesta zona hi ha mineria d’or; l’extracció es fa d’octubre a març, En els uadis i en mines poc profundes hi ha quars aurífer, i entre octubre i mars els treballadors es dediquen a la seva extracció. Aquestes zones ja havien estat treballades anteriorment, durant el Nou Regne d’Egipte i el període àrab primerenc. El juliol de 2020, un grup de buscadors d’or va utilitzar maquinària pesada al jaciment arqueològic de Jabal Maragha i el van destruir cavant una enorme rasa; van ser arrestats i se’ls hi va confiscar la maquinària,  però més tard van ser alliberats sense càrrecs.

Al llarg de la civilització meroítica, el desert de Bayuda connectava els districtes nord i sud del Regne de Cuix, amb Nàpata i Mèroe un a cada extrem. L’estela del rei Nastasen proporciona testimoni de l’existència i l’ús d’aquesta ruta, descrivint el seu viatge a través del desert des de Mèroe fins a Nàpata per a la seva coronació.

Durant la guerra Mahdista, al gener del 1885 la Columna del Desert de l’Expedició de Socors Gordon, en un intent fallit d’alleugerir el setge de Khartum, va creuar aquest desert. La Columna del Desert estava dirigida principalment pel Major General Sir Herbert Stewart, però després de ser ferit de mort, el comandament va passar al General de Brigada Charles Wilson, l’oficial d’intel·ligència de la columna. L’expedició va enfrontar-se a dues batalles, la d’Abu Klea i la d’Abu Kru.

Aquest desert va estar ocupat per l’antic regne de Cuix. Actualment aquí hi viuen els bisharins i altres pastors nòmades.

Descendents de l’antic poble bejawi, i ètnicament part dels beja, no tots els bisharins són nòmades (els establerts al llarg del Nil són agricultors), però la majoria, juntament amb tribus més petites, són pastors; les seves rutes comercials, pastures i abeuradors són la font d’una cultura tan rica com fascinant.

El desert de Bayuda marca la meitat sud del que va ser Núbia, i com a tal va tenir un paper crucial en la formació d’una de les primeres civilitzacions del món. 

El Nil, encara que més ràpid i menys profund, i per tant no tan productiu agrícolament com a Egipte, va resultar ser la font de tot; d’aigua, d’invenció, de terres de regadiu, de cultius, de pobles, i de grans ciutats com, primer Nàpata, als peus de Jebel Barkal, i després Mèroe.

De fet, troballes recents d’art rupestre suggereixen que les civilitzacions egípcies-núbies van ser precedides per societats neolítiques complexes. El desert de Bayuda no sempre va ser un lloc inhòspit. En un moment donat, el desert de Bayuda va ser font de gran part de l’or de Núbia, i moltes de les operacions actuals de mineria i fosa a petita escala són exemples vius de mètodes practicats fa 7000 anys.

La paraula bayuda prové del mot àrab abyod que vol dir blanc. Hi ha zones d’aquest desert en que hi ha quars blanc.

Com deia abans, el grup més importants de nòmades que viuen aquí són els bishari o bisharin. Són un grup ètnic cuixita, que viuen en parts del nord-est d’Àfrica. Són una de les principals divisions del poble Beja. A part dels dialectes locals de l’àrab, els bishari parlen la llengua beja, que pertany a la família afroasiàtica de la branca cuixita.

Els bishari parlen la llengua beja, que és la seva llengua materna. Com a segona llengua parlen l‘àrab sudanès.

Els bishari són majoritàriament musulmans sunnites. Al segle X, el geògraf musulmà Al-Maqdisi va escriure que els bishari eren cristians. Al llarg de la seva història, les tribus bishari han practicat nombroses religions diferents, incloses varietats de paganisme, després cristianisme i ara islam. Tot i que són reconeguts com a musulmans, l’islam no està profundament arrelat en la cultura.

Per anar de Karima a Mèroe vam trigar unes 12 hores, però vam anar fent parades pel camí.

 

Sudan, alta Núbia (2005)-8. Karima, piràmides de Nuri

Prop de la 4ª cascada del Nil a hi ha Nuri, a uns 10 km de Jebel Barkal.

Nuri és el segon dels tres llocs d’enterrament de la família reia de Nàpata, que va ser la primera capital del regne nubi de Cuix.

La construcció de piràmides a Nuri va començar quan ja no hi havia prou espai a la necròpolis d’Al-Kurru. Encara es conserven en peu una vintena de piràmides. És probable que hi hagués hagut unes 80 piràmides marcant les tombes de la reialesa.

Les piràmides de Nuri es van construir durant un període de més de tres segles, des del 670 aC (la més antiga, la piràmide de Taharqa), fins al voltant del 310 aC (la piràmide del rei Nastasen).

La piràmide més antiga coneguda (núm. 1) pertany al rei Taharqa que mesura 51,75 metres quadrats per 40 o 50 metres d’alçada. Em sembla que és la més gran. La ubicació d’aquesta piràmide estava ben estudiada: és visible des del Jebel Barkal, i en un dia assenyalat de l’any, la sortida del sol des de l’horitzó, apareix sobre la seva punta. Això passa el dia de Cap d’Any egipci, que és el començament de la inundació anual del Nil.

Tantamani, successor de Taharqa, va ser enterrat a Al-Kurru, però tots els reis de Nàpata i moltes de les seves reines i fills, fins a Nastasen (núm. 15) (cap al 315 aC) van ser enterrats aquí, uns 80 membres de la reialesa.

Les piràmides de Nuri són, en general, més petites que les egípcies i estan molt degradades (causades tant pels humans com per la natura); tot i això algunes encara contenien parts substancials de l’atuell funerari dels governants cuixites que hi van ser enterrats.

Durant l’època cristiana, s’hi va erigir una església; per a la seva construcció es van fer reutilitzar algunes pedres de les piràmides, i fins i tot algunes esteles que hi havia a les capelles de les piràmides.

Les piràmides van ser parcialment excavades per George Reisner a principis del segle XX. El 2018, una nova expedició arqueològica va començar a treballar al lloc, dirigida per Pearce Paul Creasman.

Després de passejar una bona estona entre les piràmides i gaudir de la tranquil·litat que s’hi respirava vam tornar cap al nostre alberg a Karima, creuant de nou el Nil.

 

 

 

 

 

Sudan, alta Núbia(2005)-7. Karima, desert nubi i 4ª cascada del Nil

De les sis cascades del Nil, quatre es troben al Sudan. La 1ª i 2ª estan a Egipte però van quedar engolides pel llac Nasser.  La 3ª es troba prop de Kerma, la 4ª és la que es troba al nord de Karima, la 5ª està al nord d’Atbara i la 6ª prop de Khartum. 

L’any 2005 la 4ª cascada encara existia, però estaven construint la presa de Merowe i van dir que quan estigués acabada desapareixeria sota les aigües del pantà. La presa es va acabar en el 2008. 

Tot i que se les anomena cascades no són cascades, no es veu caure l’aigua per un desnivell, són més aviat zones del riu poc profundes i per tant no navegables.

Per arribar a la 4ª cascada es va seguint l’oasi que hi ha a banda i banda del Nil i creuant el desert nubi.

El desert de Núbia o desert nubi es troba a la regió oriental del desert del Sàhara, s’estén des del nord-est del Sudan fins al nord d’Eritrea, entre el Nil i la Mar Roja. Està separat del desert de Líbia per la vall del riu Nil. A diferència del desert de Líbia, el desert de Núbia és rocós i accidentat, tot i que hi ha algunes dunes; cap al mar Roig el desert s’eleva en suaus pendents i  ja a la vora de la Mar Roja hi ha turos, com el Jabal Erba, de 2.217 metres d’altitud.

El desert nubi és essencialment un altiplà de gres intercalat amb molts uadis (rius estacionals) que s’extingeixen abans d’arribar al Nil.

Els habitants nadius de la zona són els nubis i en l’antiguitat els comerciants egipcis creuaven aquest desert per arribar a Núbia.

L’autopista Caire-Ciutat del Cap passa pel desert de Núbia; la ciutat més gran del desert de Núbia és Port Sudan, a l’extrem oriental del desert, ja a la costa.

De camí creuem algun poblet, i el més sorprenent, una estació de tren abandonada. És xocant trobar unes vies enmig del desert.

La construcció de línies de ferrocarril al Sudan ca començar cap a finals del segle XIX, amb la construcció del tram des de  Uadi Halfa (prop de la frontera amb Egipte) a Abu Hamad (a la corba del riu); la construcció de la línia fèrria es va desenvolupar el segle següent. L’any 1906 ja quedava unit per tren Khartum i Port Sudan (el port de la mar roja).

No sé en quin moment es va construir la línia que vam trobar de camí a la 4ª cascada ni tampoc quin any va quedar abandonada l’estació que vam veure.