Vam arribar a Bacolod que ja era fosc; aquesta ciutat es troba a la costa occidental de la illa de Negros. Va ser una parada tècnica per poder continuar cap al sud.
La illa de Negros està a l’est de la illa de Panay i està dividida en dos parts, la occidental i la oriental. Bacolod està al nord de Negros occidental i és la seva capital, mentre que la capital de la part oriental és Dumaguete. Al centre de la illa hi ha les muntanyes que separen les dues províncies.
Al matí vam agafar un bus de línia per anar a Sipalay que està al sud, en la mateixa província de Negros occidental. La carretera va vorejant la costa; de Bacolod a Sipalay hi ha 180 Km però amb el bus es triga 5 hores per arribar. Aquest trajecte va ser un dels pitjors.
L’autobús era de pitjor qualitat que els que havíem agafat a la illa de Luzón. Era antic, els seients molt estrets, tant és així que tan sols els nens o la gent molt prima ocupaven tan sols l’espai d’una persona. Així i tot, en un lloc de dos places vam arribar a anar dos adults, tres criatures, gent recolzada al seient, amb el que no podies gairebé repenjar l’esquena, paquets mig a sobre el cap.... per mi va resultar agobiant. No podies ni mirar el paisatge. Era com el metro en hora punta però en un trajecte de 5 hores. 
En una de les parades vaig baixar per anar al lavabo i quan vaig tornar ja no tenia seient. Al llarg de tot el camí hi havia molt moviment, gent baixant i pujant, paquets amunt i avall... el revisor ajuda a la gent en aquestes maniobres, fins i tot quan cal els hi baixa els paquets. Els homes són molt atents i cedeixen el seient a les senyores. Hi ha algun seient reservat per discapacitats. I en cada poble feia un munt de parades. Se’m va fer etern. 
Com ja he comentat, gairebé no vaig poder veure res del paisatge. Vam creuar extensions força grans de canya de sucre. En els anys ~1850 la major part de terra de cultiu s’utilitzava per plantar canya de sucre. Hi havia els barons del sucre, amb un comerç important d’aquest recurs. Em va saber greu no poder-me aturar en cap plantació. 
També es veien arrossars i cocoters, de tant en quant algun búfal.... En les parades pujaven venedors ambulants amb els seus productes per menjar o remis diversos per malures, fins i tot va pujar una noia a fer una mena de sermó recitant fragments de la Bíblia. 
Quan vam arribar a Sipalay ens vam aturar en un hotel per dinar. Mentre ens preparaven el menjar vaig aprofitar a donar una volta pel mercat que hi havia al costat. Era un mercat a l’aire lliure, a l’ombra d’uns arbres ben frondosos i a més les parades estaven cobertes amb plàstic.
Hi feia molta calor, però després de tantes hores encongida al bus venia de gust estirar les cames. Els nens em miren amb curiositat i també amb certa por. Jo pensava que aquí veuria gent més fosca de pell, però no m’ho va semblar.
El nom de Sipalay prové de “Si Paray” que vol dir “aquí hi ha arròs”; els comerciants xinesos tenien problemes per pronunciar la r i en deien “si palay”. Així que aquesta forma és la que es va anar estenent i s’ha quedat aquest nom.
La població nativa sembla ser que era originaria de Malàisia o Borneo després hi devien arribar famílies d’immigrants de la illa del costat, Panay, fugint de la repressió espanyola.
Després de dinar vam anar vam anar amb els tricicle-taxis cap a l’hotel, el “artistic diving beach resort”. Està a 7 Km de Sipalay, a Punta Ballo. És un lloc molt agradable i el personal també. A les 6 de la tarda has d’encarregar el sopar per poder sopar a les 8 del vespre.
Per fi un dia per poder gaudir de la posta de sol! A aquesta hora és quan la marea està baixa i la fent surt a buscar crancs, o altres espècies que hagin quedat a la sorra. Hi ha molta tranquil·litat.
Vam passar tot un dia recorrent els voltants de Sipalay. Hi ha algunes coves però amb les pluges dels darrers dies (es veu que aquí també hi va ploure) estan intransitables. En primer lloc vam anar a veure uns llacs que estan connectats amb el mar i entre ells, de forma subterrània. En aquesta zona hi estan construint nous hotels i ressorts. Hi ha un pont de fusta que creu un dels llacs. No és espectacular però és bonic. 
Després ens aturem en petits nuclis habitats per veure la vida de la gent. En una de les cases els xicots pugen als cocoters i van tirant els cocos que estan al punt, un altre xicot a baix els agafa, a vegades al vol i d’altres cauen a terra. Amb un matxet que fan anar amb gran destresa els obren i en un moment hi ha les begudes a punt.
Una de les curiositats d’aquí és que es dediquen a les lluites d’aranyes. Era el primer cop que ho sentia això! El xicot duia un capseta amb compartiments on hi tenia algunes aranyes en dejú; evidentment cadascuna en un compartiment. Llavors agafen dos aranyes i les posen en els extrems oposats d’una canyeta. La gent fa apostes i aquest joc belluga molts diners. 
Em va sorprendre molt. Quan deixen anar les aranyes avancen per la canyeta i quan es troben s’ataquen, la primera que aconsegueix entortolligar amb la teranyina a l’altra, matant-la és la que guanya. Com que nosaltres no havíem apostat la lluita no va arribar al final, i quan ja veiem el filament envoltant a una d’elles van parar i les van tornar a la capsseta. 
Vam aturar-nos a dinar al costat d’un dels llacs; els conductors dels tricicles i el guia ens van preparar un picnic molt elegant. Van tapar una taula de fusta amb fulles de plataner i van tallar-ne també per fer de plats. Cuiden molt els detalls i la decoració, fins i tot en la forma de tallar la fruita. En el mateix lloc on nosaltres mengem hi ha un home que ha dut al seu búfal a pastar i beure. És el seu lloc habitual de pastura. 
El guia era un xicot de Sipalay, parlava anglès i és el que havia contactat amb el de les lluites d’aranyes i després amb els dels galls.
La zona que recorrem és molt verda i plana, amb molta aigua per tot arreu, conreus diversos, majoritàriament arròs i canya de sucre. Petits poblets on les cases estan a peu de carretera. Les cases tenen les parets fetes amb canya de bambú trenada. Ens ensenyen com ho fan.
De la canya verda en van treien tires. Algunes les conserven amb el color verd, les altres les tenyeixen amb coco, o les deixen de color natural. Les posen a assecar sobre l’asfalt ja que està calent i sec. Combinen els tres colors fen diferents dibuixos. En el grup de gent que vaig veure treballant, els homes tallaven la canya i les dones la trenaven.
Per allà vaig veure algunes nenes amb l’uniforme d’escola. Ja n’havia vist d’altres i en tots els casos vaig observar que la faldilla és sempre plisada, encara que varia el nombre de plecs, i també la tela. N’hi ha que donen la sensació de ser molt pesades: molta roba i gruixuda. I vaig veure que algunes (no sé si totes) portaven a sota una mena de pantalons curts o bombatxos. Em va recordar quan jo era petita que l’uniforme de gimnàs era així: una faldilla i uns bombatxos a sota. Recordo que era un incordi.
Després vam anar a algunes cases que es dediquen a les lluites de galls. A l’igual que en les lluites d’aranyes diuen que es poden guanyar mil euros o mes amb les apostes. Moltes famílies tenen galls de lluita i es fan lluites clandestines. També hi ha campionats i després els guanyadors van a la capital que deu ser on es juga la final.
Els galls de lluita estan marcats amb una xapa per diferenciar-los dels galls d’us domèstic. Diuen que així s’evita que les dones els matin i els cuinin per error. Els galls destinats a la lluita són molt cars, i amés, se’ls alimenta molt be, fruites bones, menjar escollit...i a més se’ls entrena durant dies (crec que un mes).
En una de les cases veiem la pista on es fa la lluita. A la part alta hi ha les grades pels espectadors i una gran pissarra amb les apostes i els noms dels jugadors. Em va sorprendre que primer presenten els dos galls, fan que s’ensumin o es vegin... no ho se, apropen els seus caps, després els separen i els deixen a terra. Durant la lluita se’ls hi posa tot el pel del voltant del coll de punta. Molt curiós.
Va ser un dia molt agradable. Vam alternar el passeig amb algun bany, i els contrastos entre l’aigua i el verd de la vegetació, que és exuberant és molt bonic.
En conjunt es veuen més camps d’arròs que de canya de sucre; també hi ha molts cocoters i plataners.
El ressort on ens allotjàvem a Sipalay tenien dispensadors d’aigua purificada: si tenies una ampolla d’aigua podies reutilitzar-la i compra l’aigua a granel, et sortia més barat i s’evitava l’acumulació d’ampolles de plàstic.
