Lituània. Palanga: Palau Tiškevičiai

En ruta fins a Palanga, que es troba a la costa, es creua l’antiga frontera entre Rússia i Prússia. Encara es pot veure algun búnquer.

Palanga és una ciutat de la costa del mar Bàltic, lloc típic d’estiueig. Va ser la capital Lituana de la cultura l’any 2013.

Segons una llegenda, al peu d’un turó anomenat Palanga, hi havia un santuari on hi feia les seves cerimònies i rituals una sacerdotessa anomenada Biruté. 

Tothom deia que Biruté era molt bonica, i això va fer que el Gran duc de Lituània, Kęstutis, volgués casar-se amb ella. Biruté no va donar el seu consentiment, però el gran duc la va dur a la força fins a la capital, Trakai, i lava obligar a casar-se. Després d’això, el gran duc Kęstutis va ser assassinat i la sacerdotessa va poder tornar al seu santuari. Segons la llegenda està enterrada allà.

El primer cop que apareix esmentada aquesta població és en un document de l’any 1161 en el que es menciona que l’exèrcit del rei de Dinamarca va capturar el castell. En aquell moment hi havia els curonians, una de les tribus del bàltic que després va donar lloc a la regió de Curlàndia de la que parlaré més tard.

Entre els segles XIII i XV els habitants de Palanga es van trobar enmig de dos fronts. Per la part sud tenien que lluitar contra els cavallers teutònics i pel nord amb una altra ordre militar, els germans livonians de l’espasa, que de fet s’havien convertit en una branca de la dels teutònics, anomenant-se l’orde dels livonians.

Palanga va resistir prou be i no van aconseguir capturar la franja costera del bàltic en la part lituana. Palanga i Klaipeda gràcies als seus ports es van desenvolupar molt, i eren importants centres comercials.

A començaments del segle XVII i durant 21 anys hi va haver el que es coneix com la guerra del gran nord, que tenia com objectiu el control de les terres bàltiques.

En aquells moments la potència que controlava el nord d’Europa era Suècia i els seus rivals, que aspiraven a tenir-ne el control eren els veïns: Rússia, Dinamarca, Noruega, la mancomunitat Lituània-Polònia i Saxònia. Tots ells van formar una coalició en contra de Suècia. Al llarg del procés van anar canviant les aliances, però al final Suècia va perdre la guerra i en el procés bèl·lic va destruir la ciutat de Palanga. 

L’any 1824 el comte Michał Tyszkiewicz va comprar la ciutat. Era de família noble, va formar part de l’exèrcit de Napoleó quan anava a envair Rússia, i va comprar moltes cases pairals, convertint-se en un gran terratinent. 

El seu net Józef va continuar amb les millores a la ciutat. Es va construir el moll, hi arribàvem vaixells dedicats a transport de passatgers i també de mercaderies.

Va ser en ple segle XIX quan es va convertir en un important centre turístic, gràcies a les seves platges. El fill de Józef, Feliks, l’any 1897, va construir el Palau Tiškevičiai on actualment hi ha el museu de l’ambre. Els jardins del palau els va dissenyar un paisatgista francès, actualment és un jardí botànic. Aquest palau es va convertir en un lloc de reunió de la classe benestant i també s’hi feien concerts.

 A mitjans del segle XIX, Lituània estava sota el control de la Rússia tsarista, i els llibres i qualsevol tipus de publicació en lituà estava prohibida. Palanga es va convertir en un centre de contraban d’obres en lituà. 

L’obra Amerika pirtyje, (Amèrica a la casa de banys) escrita per Keturakis, (pseudònim dels germans Vilkutaitis), és una comèdia en tres actes que es va publicar per primer cop l’any 1895 i va ser la primera obra en lituà que es va representar en públic, l’any 1899, concretament l’estrena va ser a Palanga. L’obra s’ha convertit en una de les comèdies lituanes més populars. 

Lo de la prohibició de la llengua i el contraban de llibres m’ha recordat el contraban de llibres en català que hi va haver aquí en època franquista; s’editaven a França i es passaven a peu i en mules pel Pirineu.

 L’any 1919 quan es va desfer l’imperi rus, Palanga va formar part de Letònia, però per poc temps, ja que en el 1921va tornar a ser lituana.

Durant la segona guerra mundial, molts dels jueus de la zona van ser executats ens els boscos de la ciutat.

És la ciutat costanera més gran de Lituània però nosaltres vam veure molt poca cosa. Estava plovent, tota l’estona que hi vam ser, una pluja intensa, feia molt de vent i fred. O sigui que un dia poc agradable per passejar.

Per arribar al palau on hi ha el museu de l’ambre es creua bona part dels jardins, que actualment és jardí botànic. Té diferents zones, una més enjardinada, la propera al palau, i d’altres més naturals, boscoses.

Ja a l’interior del palau es visita el museu de l'ambre. Està molt ben explicat. A Lituània es va començar l’extracció de l’ambre a mitjans del segle XIX, quan es van trobar objectes arqueològics fets d’ambre a la llacuna de Curlàndia.

A la costa, al sud de Palanga, hi ha Klaipeda on comença Curlàndia una franja de terra molt estreta que uneix Lituània amb Kaliningrad. De fet aquesta franja de terra està dividida, una part és lituana i l’altra russa, forma part de Kaliningrad. Entre la part continental i la franja de terra hi ha la llacuna on es va trobar l’ambre.

Hi ha ambre de diferents tonalitats, des del groc pàl·lid fins al marró, alguns vermellosos. I hi ha alguns que degut a les impureses poden tenir color blau o verd. 

La formació d’aquest material és un procés molt lent: hi ha un munt de reaccions que es van donant, a partir de la resina. Les espècies més volàtils es van perdent, hi ha un seguit de reaccions, algunes alliberen gas, per això els ambres poden tenir petites bombolletes en el seu interior. En aquest procés d’enduriment degut a totes les reaccions que es donen en aquesta resina, poden quedar-hi atrapats insectes, fulles, o altres coses. 

En algun cas s’hi han trobat llangardaixos atrapats en la resina. També petites impureses de sals metàl·liques. Com més gas ha quedat retingut més clar és el color de l’ambre. Al llarg del temps la resina que primer és molt fluida, es va tornant cada cop més densa, s’evaporen els líquids, fins que queda totalment sòlida.

L’ambre s’obté de la resina de coníferes, generalment de la família del pi. Un clima més càlid provoca la formació demés resina. Però una formació excessiva de resina és patològica i provoca l’extinció dels arbres de l’ambre.

L’ambre del bàltic té uns 50 milions d’anys. Els arbres van generar un excés de resina, això va alterar la composició del sol, la proliferació de microorganismes que van treballar en la conversió, al llarg d’aquests milions d’anys, de resina a ambre.

La forma, color i composició de l’ambre depèn en quina zona de l’arbre s’ha format. Hi ha ambre que s’ha format a sobre del tronc: regalima la resina es va assecant i les reaccions que tenen lloc en aquesta resina son en presencia d’oxigen de l’aire. 

Un ambre molt diferent és el que es forma en l’interior del tronc, es pot diferenciar si s’ha format en cavitats, entre dues capes del tronc, o diferents parts de l’interior del tronc. Si no estic confosa, aquest és més transparent, no està en contacte amb l’oxigen de l’aire, les reaccions que tenen lloc són diferents. Un altre tipus és el que es forma en el sòl, quan la resina ha caigut al terra al peu de l’arbre i queda enterrada en el substrat del bosc, amb les arrels.

Sigui del tipus que sigui, tot l’ambre és una resina fossilitzada. Les reaccions que tenen lloc depenen de on s’ha formati el temps que ha trigat en donar el conjunt de reaccions. El període de formació dels ambres és entre 1 i 300 milions d’anys.

A Juodkranté, una de les poblacions de la llacuna de Curlàndia, s’hi ha trobat unes figuretes en ambre del període neolític (13.000-5.000 aC).   

Les tribus del bàltic intercanviaven ambre per or, aliatges i joies. Era la seva riquesa. En l’antiguitat es considerava que l’ambre tenia propietats protectores. Per això es feia servir en joieria i ornaments.

A part de tot el referent a l’ambre, en el palau també s’hi poden veure algunes peces decoratives i mobles.

En sortir del palau creuant els jardins espot arribar al mar bàltic i la platja. Com que el dia era ventós i infernal, l’aigua era grisosa i el mar molt mogut. Vaig estar el temps just per fer un parell de fotografies.

Prop del palau, en el mateix jardí hi ha un turó boscos amb un petit temple, al que es pot accedir fàcilment per unes escales.   

 

 

Lituània. Kaunas

Kaunas es troba més o menys al centre del país. És la segona ciutat en nombre d’habitants i hi ha una certa rivalitat amb Vilnius, al que voldria prendre-li la capitalitat. És la ciutat que té un percentatge més elevat de població lituana.  

La ciutat es troba en la confluència de dos rius el Nemunas i el Neris. Aquest lloc ja estava habitat en el segle X aC. Es diu que la ciutat com a tal es va fundar l’any 1030, però el primer document que parla de Kaunas és del 1361.

Kaunas també va patir els atacs constants dels cavallers de l’orde dels teutons i per això van construir una muralla de pedra. Les dates no em quadren gaire, ja que llegeixo que l’any  1362 els teutons es van apoderar del castell i que no es va alliberar d’ells fins a l’any 1404 quan el gran ducat de Lituània la va recuperar. O sigui que va tenir uns inicis convulsos, en el segle XIV. En el segle XV es va reconstruir el castell i va començar a guanyar importància, ja que es trobava en una cruïlla de rutes comercials i també es va convertir en port fluvial.

Llegeixo que l’any 1441 es va unir a la Hansa o lliga Hanseàtica. Aquesta lliga era una aliança comercial que va dominar el mar Bàltic i el mar del Nord. Inicialment era una associació de comerciants germànics que estaven a l’estranger, i que s’estenia des d’Anglaterra fins Rússia. L’objectiu era donar-se recolzament econòmic i suport en la defensa personal i dels seus interessos. Es va fundar a la ciutat de Lübeck en el 1158. Va arribar a tenir unes 200 ciutats que en formaven part; eren llocs que tenien port marítim o fluvial. La lliga cobria molts dels ports del nord d’Europa. En es països bàltics tenien el monopoli, no es podia comerciar fora de la lliga. Mantenia bones relacions amb l’ordre Teutònica, el que va contribuir a que tingués un gran poder.

A Kaunas, gràcies a la participació a la Hansa, la ciutat va prosperar, es van obrir oficines comercials i en el segle XVI ja tenia una escola publica i un hospitals.

En el segle XVII els russos van atacar diversos cops la ciutat, en el XVIII van ser els suecs els que la van ocupar. No van faltar tampoc les plagues i incendis. Quan es va dividir la mancomunitat polonesa- lituana, va ser ocupada de nou pels russos. L’any 1812 va ser l’exèrcit de Napoleó el que va entrar a la ciutat i la va devastar.

En el període rus, hi va haver diverses revoltes, en el 1830-31 i el 1863-64, pel que els russos van instal·lar una bona guarnició militar i les fortaleses encara es conserven.

L’any 1862 es va construir el ferrocarril, que unia l’imperi rus amb alemanya, amb el que Kaunas va adquirir la seva importància en aquesta comunicació.

L’any 1919 els bolxevics van ocupar Vilnius i el govern de la república de Lituània es va establir a Kaunas. I quan després Vilnius va ser ocupada per Polònia, Kaunas va ser la capital de Lituània fins al 1949 quan la unió soviètica va ocupar tota Lituània; llavors Vilnius va recuperar la capitalitat.

Durant la segona guerra mundial, durant l’ocupació alemanya, 1941-44,  aquí s’hi va establir el gueto de Kovno o camp de concentració de Kauen.

En el segle XV es van assentar els primers jueus a la regió, els Litvaks. Es van instal·lar a la riba occidental del riu Neris, que em sembla que és on després hi va haver el gueto de Kovno.

En el període entre les dues guerres mundials, quan Kaunas era la capital, es van fer moltes noves infraestructures finançades pels jueus que vivien a la ciutat. Molts d’aquests que van contribuir a la millora de la ciutat van morir durant l’holocaust. 

Quan els nazis van envair Lituània en el 1941, a Kaunas hi havia uns 37.000 jueus, però en acabar la guerra en quedaven menys de 3.000. Actualment la comunitat jueva a la ciutat és molt minsa, però venen molts jueus en pelegrinatge, a visitar els museus i memorials que hi ha a la ciutat on es fa referència a la seva historia. Em sembla que queda una sinagoga en actiu, que es va construir en el 1871.

En l’època soviètica va ser la ciutat industrial més important de Lituània.

El castell de Kaunas queden les restes. Es conserva una de les torres de defensa.  Va patir els atacs dels creuats que volien cristianitzar el nord d’Europa, després va patir inundacions, incendis, saquejos... Va ser restaurat en el 2010 i ara aquí si fan actes culturals i actuacions musicals. 

És un entorn molt agradable en el que contrasta el vermell de les totxanes amb el verd de la gespa.

La plaça de l’ajuntament a l’igual que les places de l’època, segle XVIII, havia sigut la plaça del mercat. L’edifici de l’ajuntament és de finals del segle XVIII ja que es va reconstruir diversos cops per incendis. A la plaça hi ha un edifici amb una torre blanca, de mitjans del segle XVI. Ha tingut moltes funcions diferents: va servir com a teatre, magatzem, presó i palau. Actualment es fa servir per actes oficials i en un dels pisos s’hi fan casaments. 

La plaça té cases al seu voltant dels segles XV i XVI que pertanyien a comerciants alemanys.

Passejant per la zona de vianants es van trobant diferents edificis en estil art-deco. 

La casa del tro o casa Perkūnas és dels pocs edificis d’estil gòtic que es conserven. Construïda en el segle XVI era la casa de comerciants de la lliga Hansa. Té 17 tipus de totxanes diferents que fan la decoració. Em sembla que és un museu, i en el segle XVII va ser dels jesuïtes. En el segle XIX aquí hi va haver el primer teatre de la ciutat. Quan es va reformar l’edifici es va trobar una estàtua del deu del tro, Perkūnas i d’aquí ve el nom de la casa.

La catedral de Sant Pere i Sant Pau es va començar a construir en el segle XV però es van anar fent afegits en els segles posteriors. Les torres van ser posteriors i també es van reconstruir degut a incendis, les que es veuen son de la primera meitat del segle XVIII. Queda poc de l’església gòtica original.

L’església de Vytautas, o de l’ascensió de la verge Maria, també de totxanes vermelles. És una de les esglésies mes antigues de la ciutat. Construïda pels franciscans a començaments del segle XV . Després utilitzada per l’església ortodoxa, més tard, les tropes de napoleó la van emprar com a magatzem de municions, i en el 1990 torna a ser església catòlica.

El pont Vytautas que es veu actualment va ser reconstruït pels presoners alemanys, de la segona guerra mundial, ja que el pont anterior s’havia fet volar. Fins a l’any 1914 no es va construir el pont que unia les dues ribes. Abans hi havia una plataforma de fusta, que és la que van fer servir les tropes de Napoleó quan es retiraven després d’intentar conquerir Rússia.

El projecte del pont actual era que fos pont llevadís, però la maquinària no funcionava correctament amb el que va quedar sempre posat.

Kaunas serà Capital Europea de la Cultura en el 2022, suposo que per això l’estan embellint. Es troba en un punt estratègic, per això ha patit constants atacs. 

Prop d’aquí hi havia la frontera quan es va partir Lituània quedant una part sota control polonès. Aquells anys en que va ser capital i el desenvolupament que ha tingut, és el que fa que hi hagi una certa rivalitat amb Vilnius.

Si no recordo malament, al vespre feia molt de fred els llocs per sopar tancaven molt d’hora. A la terrassa on vam estar quan vam seure no hi havia ningú, ja gairebé era hora de plegar. Però com que no tancaven per nosaltres, va anar arribant més gent; el cuiner els va acceptar que es quedessin, la cambrera no feia massa bona cara. Aquella nit van fer el ple de la terrassa, però no van poder tancar a les 9. En sortir, no era gaire més tard, la ciutat estava gairebé deserta.

Lituània. Parc Nacional Històric de Trakai

El dia es va aixecar plujós i el mal temps ens va acompanyar la resta del viatge. Vam deixar la capital enrere per anar direcció oest, cap a Trakai.  

Lituània té 5 parcs nacionals i el parc nacional històric de Trakai és el més petit de tots ells. Ja des d’abans de l’època soviètica aquesta zona havia despertat força interès, però no va ser fins que es va aconseguir la independència que va ser declarat parc nacional.

Una de les característiques d’aquest parc és que té una part de natura, la reserva de Varnikai, i una part històrica, com és el castell de Trakai. Aquest parc té més de 32 llacs i una bona extensió d’aiguamolls. En un d’aquests llacs, és on es troba la població  de Trakai, i des d’aquí s’accedeix, a través d’un pont, al castell de Trakai. Em sembla que en el parc hi ha altres castells però si no estic confosa aquest és el de més renom i importància.

Abans de la visita del castell vam fer un recorregut per la reserva de Varnikai. Aquesta reserva té una part boscosa, amb arbres molt antics, de 100-130 anys, encara que com explicaré després no sembla que siguin tant vells; majoritàriament hi ha roures, avets i pins. L’altra part, està formada per aiguamolls i llacs, que tenen el seu origen en un gran llac precursor.

Llegeixo que hi ha 600 espècies de plantes superiors de les quals 16 estan en perill d’extinció a Lituània. 118 espècies de molsa! M’ha sorprès molt que hi hagués tanta varietat, però el cert és que hi havia llocs en que tenia un gruix increïble la molsa. Tres d’aquestes espècies de molsa es van trobar per primer cop a Lituània. Hi ha 204 espècies de líquens i moltes altres varietats de plantes i algues. No hi falta tampoc la vida animal, insectes i ocells.

La impressió que em va fer la zona d’aiguamolls és la d’un bosc que es forma sobre una zona pantanosa. Va ser el primer parc d’aquest estil que vam veure i ho vaig trobar molt curiós. Llàstima que plovia moltíssim. Està mot ben preparat, amb passarel·les de fusta, marcant el camí, i preservant els aiguamolls. Aquí i allà es van trobant plafons explicatius. 

Aquests aiguamolls son torberes. He hagut de buscar una mica d’informació per acabar-ho d’entendre. La matèria orgànica que va caient a l’aigua va cap al fons i lentament es va podrint i és el que va formant la torba.

Segons les espècies vegetals que descomponen s’obté torba de diferents característiques, ja que l’acidesa que va adquirint l’aigua és diferent. Per exemple, quan predomina la molsa i els líquens, em sembla que és el cas de les torberes dels països bàltics, l’acidesa que adquireix l’aigua és elevada, pot tenir un pH de 4,5 (l’aigua sense cap sal dissolta té un pH = 7). La descomposició es dona en el fons del llac, per tant hi ha poc oxigen, el procés de descomposició és diferent que si es donés a l’aire. És un procés molt lent. En etapes posteriors la torba es va  modificant, es fa més densa, s’ensorra més en el fons i al llarg del temps acaba convertint-se en carbó. 

Les torberes son molt eficients en l’emmagatzemen  CO₂. Un 3% de la superfície de la terra esta coberta per torba. En el cas de la reserva de Varnikai, el gruix dels sediments és variable, en les zones on és més gruixut té 10 metres, mentre que on n’hi ha menys és tant sols de 2 o 3 metres aquesta capa on es forma la torba.

Com he dit, no tota la torba té les mateixes característiques; la d’aquestes terres és poc permeable, no deixa passar a través seu aigua enriquida amb sals minerals. Això fa que la vegetació que creix a sobre d’aquests aiguamolls té mancances de nutrients com per desenvolupar-se plenament; per això la sensació que donen és d’arbres escarransits, com si fossin bonsais. S’han adaptat a viure en aquestes condicions i arbres molt vells semblen joves

Com ja he comentat, la població de Trakai es troba en una península del llac Galvé i el castell està en una illa a la que s’hi accedeix per un pont per vianants.

Aquesta zona ja estava habitada en l’antiguitat, però no va ser fins al segle XIII que la població de Trakai es va començar a desenvolupar formant part del gran ducat de Lituània. La fundació de la ciutat de Trakai va ser l’any 1337. Hi ha algunes cròniques que expliquen que el gran duc Gediminas tornant d’una cacera va descobrir aquesta regió i va decidir construir-hi un castell.

Quan Gediminas es trasllada a viure a Vilnius deixa el castell al seu fill el duc Kęstutis. La població de Trakai va créixer i es va construir un nou castell, en l’estret entre dos dels llacs, i se’l coneixia com el castell de la península i encara un altre en una de les illes, que s’anomenava el castell de l’illa.

Els castells de fusta van quedar destruïts en les guerres amb els cavallers teutònics. També hi va haver guerra civil entre grans ducs de Lituània, Kęstutis i Jogaila; aquest darrer va capturar el castell i Kęstutis va morir. El castell va passar a mans del germà de Jogaila, però el fill de Kęstutis, Vytautas, finalment el va recuperar, després d’uns quants enfrontaments, l’any 1392. Es va convertir en el Gran duc de Lituània i passava moltes temporades aquí a Trakai, tot i que Vilnius era la capital.

A començaments del segle XV es va substituir el castell de fusta per un de pedra. En aquell segle va arribar a ser l’estat més gran d’Europa; era un estat amb gran diversitat de població, amb diferents cultures i religions. La comunitat caraïta era una de les que contribuïa més a l’economia de la ciutat.

Des del punt de vista ètnic i lingüista, l’origen dels caraïtes sembla que són els kipchaks, un poble nòmada turc, el més antic dels pobles turcs. La seva connexió amb Lituània se situa al segle XIV quan el gran duc Vytautas va portar un grup d’uns centenars de caraïtes des de Crimea que es van instal·lar als castells de Trakai. Es van integrar ràpidament i se’ls va considerar ciutadans de ple dret.

La seva religió es basa en l’antic testament i els deu manaments. Els seus orígens son fon de discussió entre els científics. Aquesta religió va sorgir en el segle VIII a Bagdad, quan el rabí Anan ben David va trencar amb la tradició rabínica i la interpretació del Talmud i reivindicava tornar als texts originals. Persones de diferents posicions religioses i teològiques, es van unir a ell, creant un espai cultural comú, en oposició a l’immobilisme en que estava instal·lat el judaisme ortodox. El primer cop que apareix el terme caraïta és a mitjans del segle X. Altres fonts donen orígens diferents a la religió dels caraïtes. 

A començaments del segle XV aquí a Trakai es va construir el primer temple caraïta, però va patir diversos incendis, i en el segle XIX es va reconstruir en el mateix lloc i em semblaque és el que es veu actualment.

Saber quina era la religió dels caraïtes va generar un problema als nazis. Eren jueus o no ho eren? Van fer molts estudis per saber els seus orígens, com a poble i com a religió, per saber si els havien d’exterminar o no. Tot i que molts van fugir els nazis no els van exterminar. Una de les hipòtesis que es planteja sobre perquè els van deixar tranquils és que a Crimea estaven assimilats als turc-tàtar, i no els hi convenia tenir problemes amb ells, pel que van arribar a la conclusió que no eren jueus.

Durant la guerra entre Rússia i Polònia, a mitjans del segle XVII, la ciutat va ser saquejada i cremada. Els castells van quedar en runes i la ciutat va anar perdent importància. L’any 1680 només hi quedaven 30 famílies caraïtes i en el segle XVIII ja tan sols hi quedaven 300 caraïtes.

Aquesta regió va ser annexionada a Rússia l’any 1795 que va iniciar la reconstrucció, però durant la primera guerra mundial va ser capturada pels alemanys, però en acabar la guerra va formar part de Lituània, per ser ocupada després per Polònia, en el 1939. Després va ser annexionat a la unió soviètica, posteriorment a l’alemanya nazi i després de la guerra altre cop pels soviètics. 

Inicialment aquest castell tenia una funció defensiva de la capital ja que no estava massa lluny, però a partir del segle XV ja no, servia de residencia dels grans ducs. En el segle XVI es va fer servir com a presó, pels presos d’alta categoria.

L’any 1678 es va cedir el terreny i el castell mig enrunat als frares dominics. Però no va ser fins cent anys més tard que hi van construir el monestir i l’església que formen part del conjunt del castell.

L’any 1718 el papa Climent XI va beneir la icona de Nostra Senyora de Trakai i es va convertir en un centre de peregrinació, pels lituans, polonesos, bielorussos i letons.

L’any 1826 per ordre del tsar es fa un recull de tots els edificis antics que hi ha a l’imperi, així l’any 1827 apareix l’Atles dels castells de Vilnius amb plànols i descripcions de com havia sigut i com estava. Uns anys més tard, en el 1838 es va afegir un suplement amb més informació sobre Trakai.

Més tard, en el període en que va estar ocupada pels alemanys durant la gran guerra, aquests també es van interessar per aquest castell i la península de Trakai, fent nous dibuixos i plànols. En el 1928 es va reforçar una de les torres i es va netejar l’entorn de les altres. Dos anys més tard, es va arreglar part de la muralla i en el 1933 va ser declarat monument nacional. 

L’any 1939 Lituània recupera de nou el control de Vilnius, que formava part de Polònia, i té cura de la preservació del castell. Els treballs de restauració van quedar aturats per la guerra, amb l’ocupació soviètica i després l’alemanya. No va ser fins al 1953 que es va poder treballar de nou en la recuperació i conservació del castell.

A més de la comunitat catòlica hi havia també l’ortodoxa, la musulmana, jueus i caraïtes.

Va ser molt interessant la visita del castell; en realitat és un museu sobre la historia del gran ducat de Lituània.

Van dinar en un restaurant caraïta, i vam prendre un dels plats típics, una tipus de crestes que poden estar farcides de diferents coses, tant vegetals com de carn.

En el poble hi ha unes casetes baixes amb les façanes pintades de colors, i ens fan remarcar que tenen 3 finestres. Es considerava que cada finestra corresponia a una habitació, per això si la casa tenia més de tres finestres tenien que pagar més. Actualment es diu que les tres finestres són: una per deu, l’altra per la família i l’altra pel rei.

I es parla del rei tot i que Vytautas mai va arribar a ser coronat rei. Se’l considera un heroi nacional. Va ser el gran duc de Lituània entre finals del segle XIV i començaments del XV.