05 d’agost 2023

Lituània. Parc Nacional Històric de Trakai

El dia es va aixecar plujós i el mal temps ens va acompanyar la resta del viatge. Vam deixar la capital enrere per anar direcció oest, cap a Trakai.  

Lituània té 5 parcs nacionals i el parc nacional històric de Trakai és el més petit de tots ells. Ja des d’abans de l’època soviètica aquesta zona havia despertat força interès, però no va ser fins que es va aconseguir la independència que va ser declarat parc nacional.

Una de les característiques d’aquest parc és que té una part de natura, la reserva de Varnikai, i una part històrica, com és el castell de Trakai. Aquest parc té més de 32 llacs i una bona extensió d’aiguamolls. En un d’aquests llacs, és on es troba la població  de Trakai, i des d’aquí s’accedeix, a través d’un pont, al castell de Trakai. Em sembla que en el parc hi ha altres castells però si no estic confosa aquest és el de més renom i importància.

Abans de la visita del castell vam fer un recorregut per la reserva de Varnikai. Aquesta reserva té una part boscosa, amb arbres molt antics, de 100-130 anys, encara que com explicaré després no sembla que siguin tant vells; majoritàriament hi ha roures, avets i pins. L’altra part, està formada per aiguamolls i llacs, que tenen el seu origen en un gran llac precursor.

Llegeixo que hi ha 600 espècies de plantes superiors de les quals 16 estan en perill d’extinció a Lituània. 118 espècies de molsa! M’ha sorprès molt que hi hagués tanta varietat, però el cert és que hi havia llocs en que tenia un gruix increïble la molsa. Tres d’aquestes espècies de molsa es van trobar per primer cop a Lituània. Hi ha 204 espècies de líquens i moltes altres varietats de plantes i algues. No hi falta tampoc la vida animal, insectes i ocells.

La impressió que em va fer la zona d’aiguamolls és la d’un bosc que es forma sobre una zona pantanosa. Va ser el primer parc d’aquest estil que vam veure i ho vaig trobar molt curiós. Llàstima que plovia moltíssim. Està mot ben preparat, amb passarel·les de fusta, marcant el camí, i preservant els aiguamolls. Aquí i allà es van trobant plafons explicatius. 

Aquests aiguamolls son torberes. He hagut de buscar una mica d’informació per acabar-ho d’entendre. La matèria orgànica que va caient a l’aigua va cap al fons i lentament es va podrint i és el que va formant la torba.

Segons les espècies vegetals que descomponen s’obté torba de diferents característiques, ja que l’acidesa que va adquirint l’aigua és diferent. Per exemple, quan predomina la molsa i els líquens, em sembla que és el cas de les torberes dels països bàltics, l’acidesa que adquireix l’aigua és elevada, pot tenir un pH de 4,5 (l’aigua sense cap sal dissolta té un pH = 7). La descomposició es dona en el fons del llac, per tant hi ha poc oxigen, el procés de descomposició és diferent que si es donés a l’aire. És un procés molt lent. En etapes posteriors la torba es va  modificant, es fa més densa, s’ensorra més en el fons i al llarg del temps acaba convertint-se en carbó. 

Les torberes son molt eficients en l’emmagatzemen  CO2. Un 3% de la superfície de la terra esta coberta per torba. En el cas de la reserva de Varnikai, el gruix dels sediments és variable, en les zones on és més gruixut té 10 metres, mentre que on n’hi ha menys és tant sols de 2 o 3 metres aquesta capa on es forma la torba.

Com he dit, no tota la torba té les mateixes característiques; la d’aquestes terres és poc permeable, no deixa passar a través seu aigua enriquida amb sals minerals. Això fa que la vegetació que creix a sobre d’aquests aiguamolls té mancances de nutrients com per desenvolupar-se plenament; per això la sensació que donen és d’arbres escarransits, com si fossin bonsais. S’han adaptat a viure en aquestes condicions i arbres molt vells semblen joves

Com ja he comentat, la població de Trakai es troba en una península del llac Galvé i el castell està en una illa a la que s’hi accedeix per un pont per vianants.

Aquesta zona ja estava habitada en l’antiguitat, però no va ser fins al segle XIII que la població de Trakai es va començar a desenvolupar formant part del gran ducat de Lituània. La fundació de la ciutat de Trakai va ser l’any 1337. Hi ha algunes cròniques que expliquen que el gran duc Gediminas tornant d’una cacera va descobrir aquesta regió i va decidir construir-hi un castell.

Quan Gediminas es trasllada a viure a Vilnius deixa el castell al seu fill el duc Kęstutis. La població de Trakai va créixer i es va construir un nou castell, en l’estret entre dos dels llacs, i se’l coneixia com el castell de la península i encara un altre en una de les illes, que s’anomenava el castell de l’illa.

Els castells de fusta van quedar destruïts en les guerres amb els cavallers teutònics. També hi va haver guerra civil entre grans ducs de Lituània, Kęstutis i Jogaila; aquest darrer va capturar el castell i Kęstutis va morir. El castell va passar a mans del germà de Jogaila, però el fill de Kęstutis, Vytautas, finalment el va recuperar, després d’uns quants enfrontaments, l’any 1392. Es va convertir en el Gran duc de Lituània i passava moltes temporades aquí a Trakai, tot i que Vilnius era la capital.

A començaments del segle XV es va substituir el castell de fusta per un de pedra. En aquell segle va arribar a ser l’estat més gran d’Europa; era un estat amb gran diversitat de població, amb diferents cultures i religions. La comunitat caraïta era una de les que contribuïa més a l’economia de la ciutat.

Des del punt de vista ètnic i lingüista, l’origen dels caraïtes sembla que són els kipchaks, un poble nòmada turc, el més antic dels pobles turcs. La seva connexió amb Lituània se situa al segle XIV quan el gran duc Vytautas va portar un grup d’uns centenars de caraïtes des de Crimea que es van instal·lar als castells de Trakai. Es van integrar ràpidament i se’ls va considerar ciutadans de ple dret.

La seva religió es basa en l’antic testament i els deu manaments. Els seus orígens son fon de discussió entre els científics. Aquesta religió va sorgir en el segle VIII a Bagdad, quan el rabí Anan ben David va trencar amb la tradició rabínica i la interpretació del Talmud i reivindicava tornar als texts originals. Persones de diferents posicions religioses i teològiques, es van unir a ell, creant un espai cultural comú, en oposició a l’immobilisme en que estava instal·lat el judaisme ortodox. El primer cop que apareix el terme caraïta és a mitjans del segle X. Altres fonts donen orígens diferents a la religió dels caraïtes. 

A començaments del segle XV aquí a Trakai es va construir el primer temple caraïta, però va patir diversos incendis, i en el segle XIX es va reconstruir en el mateix lloc i em semblaque és el que es veu actualment.

Saber quina era la religió dels caraïtes va generar un problema als nazis. Eren jueus o no ho eren? Van fer molts estudis per saber els seus orígens, com a poble i com a religió, per saber si els havien d’exterminar o no. Tot i que molts van fugir els nazis no els van exterminar. Una de les hipòtesis que es planteja sobre perquè els van deixar tranquils és que a Crimea estaven assimilats als turc-tàtar, i no els hi convenia tenir problemes amb ells, pel que van arribar a la conclusió que no eren jueus.

Durant la guerra entre Rússia i Polònia, a mitjans del segle XVII, la ciutat va ser saquejada i cremada. Els castells van quedar en runes i la ciutat va anar perdent importància. L’any 1680 només hi quedaven 30 famílies caraïtes i en el segle XVIII ja tan sols hi quedaven 300 caraïtes.

Aquesta regió va ser annexionada a Rússia l’any 1795 que va iniciar la reconstrucció, però durant la primera guerra mundial va ser capturada pels alemanys, però en acabar la guerra va formar part de Lituània, per ser ocupada després per Polònia, en el 1939. Després va ser annexionat a la unió soviètica, posteriorment a l’alemanya nazi i després de la guerra altre cop pels soviètics. 

Inicialment aquest castell tenia una funció defensiva de la capital ja que no estava massa lluny, però a partir del segle XV ja no, servia de residencia dels grans ducs. En el segle XVI es va fer servir com a presó, pels presos d’alta categoria.

L’any 1678 es va cedir el terreny i el castell mig enrunat als frares dominics. Però no va ser fins cent anys més tard que hi van construir el monestir i l’església que formen part del conjunt del castell.

L’any 1718 el papa Climent XI va beneir la icona de Nostra Senyora de Trakai i es va convertir en un centre de peregrinació, pels lituans, polonesos, bielorussos i letons.

L’any 1826 per ordre del tsar es fa un recull de tots els edificis antics que hi ha a l’imperi, així l’any 1827 apareix l’Atles dels castells de Vilnius amb plànols i descripcions de com havia sigut i com estava. Uns anys més tard, en el 1838 es va afegir un suplement amb més informació sobre Trakai.

Més tard, en el període en que va estar ocupada pels alemanys durant la gran guerra, aquests també es van interessar per aquest castell i la península de Trakai, fent nous dibuixos i plànols. En el 1928 es va reforçar una de les torres i es va netejar l’entorn de les altres. Dos anys més tard, es va arreglar part de la muralla i en el 1933 va ser declarat monument nacional. 

L’any 1939 Lituània recupera de nou el control de Vilnius, que formava part de Polònia, i té cura de la preservació del castell. Els treballs de restauració van quedar aturats per la guerra, amb l’ocupació soviètica i després l’alemanya. No va ser fins al 1953 que es va poder treballar de nou en la recuperació i conservació del castell.

A més de la comunitat catòlica hi havia també l’ortodoxa, la musulmana, jueus i caraïtes.

Va ser molt interessant la visita del castell; en realitat és un museu sobre la historia del gran ducat de Lituània.

Van dinar en un restaurant caraïta, i vam prendre un dels plats típics, una tipus de crestes que poden estar farcides de diferents coses, tant vegetals com de carn.

En el poble hi ha unes casetes baixes amb les façanes pintades de colors, i ens fan remarcar que tenen 3 finestres. Es considerava que cada finestra corresponia a una habitació, per això si la casa tenia més de tres finestres tenien que pagar més. Actualment es diu que les tres finestres són: una per deu, l’altra per la família i l’altra pel rei.

I es parla del rei tot i que Vytautas mai va arribar a ser coronat rei. Se’l considera un heroi nacional. Va ser el gran duc de Lituània entre finals del segle XIV i començaments del XV.