Àsia central. Xinjiang_1. Kaixgar: Mausoleu d’Abakh Khoja.

Quan vam arribar a Kaixgar estàvem molt cansats. Vam anar a sopar a un restaurant proper, d’un hotel. Teòricament és un lloc molt bo, però va ser bastant desastre: era tard i gairebé no parlaven angles, va resultar bastant caòtic i decebedor. 

L’arribada a la ciutat xinesa, després d’estar per les muntanyes, i la soledat de Tash rabat era un xoc brutal. Llums, cotxes, sorolls, els vehicles elèctrics que t’apareixen per qualsevol banda... 

Una curiositat d’aquesta zona de la Xina és que tenen la mateixa hora que a Kirguizistan, però és diferent a l’hora de la capital. És a dir hi ha l’hora local i l’hora oficial, que són dos hores més i és l’hora de Beijing. Per això segons l’hora oficial quan vam anar a sopar ja era molt tard, segons l’hora oficial. 

Un altre contrast respecte a Kirguizistan és la temperatura, A Kaixgar hi feia molta calor, tot i que estigués ennuvolat. 

L’hotel molt bo i molt ben situat. L’esmorzar un bufet típic xinès. Taules grans on s’asseuen que es comparteixen. Nosaltres estem acostumats a que s’hi ha algú en una taula t’asseus en una altra. Ells no. S’asseuen tranquil·lament, sense dir res. Un dia, una fins i tot em va prendre la cadira mentre havia anat a buscar el te. 

Fa tretze anys vaig fer el tram xinès de la ruta de la seda Xinesa i vaig visitar breument Kaixgar. La ciutat ha canviat molt, i gairebé tot em venia de nou, té una certa uniformitat amb altres zones de la Xina. Reconstruïda i/o restaurada, reproduint l’estil antic, tot el que representa el centre antic és ara per vianants. Té encant, però no el mateix que abans. 

El primer que vam visitar va ser el mausoleu d’Abakh Khoja, un complex construït en el 1640 que es troba a uns 5 Km de la ciutat de Kaixgar. Diuen que és un exemple de l’arquitectura islàmica uigur de l’època. 

És un centre de culta sufí, en el que hi ha enterrats uns quants líders espirituals del turquestan oriental dels segles XVII i XVIII. 

Aquí hi ha enterrades cinc generacions de la família d’Abakh Khoja, unes 70 persones de les famílies més rellevants dela ciutat. Una de les persones enterrades que atrau a bona part dels visitants és la princesa uigur Iparhan, neta del líder espiritual Abakh Khoja. 

Aquest lloc se’l coneix també com la tomba de Xiang Fei, l’única concubina uigur que va tenir l’emperador Qianlong, de la dinastia Qing. En xines Xiang Fei vol dir concubina fragant. 

En aquest complex hi ha, a part del mausoleu, algunes mesquites, jardins amb estanys, una madrassa, un cementiri... Hi ha parts restringides als turistes. 

El mausoleu té planta quadrada amb minarets a les cantonades i sostre en forma de cúpula. La façana coberta de rajoles de colors, però l’interior és auster, com es correspon a la tomba d’un líder sufí, de la branca familiar dels Khoja. 

Va ser després que aquí s’hi van enterrar famílies dels governants. La diferencia entre les tombes d’homes i dones únicament és la mida del sarcòfag. 

La gent que visita el mausoleu és molt variada, hi ha qui hi ve per motius religiosos, a venerar els mestres sufís, però també molts turistes, estrangers i locals, en part atrets per la historia de la princesa uigur, Iparhan. 

Iparhan va néixer a Kaixgar, i era neta d’Abakh Khoja. Segons la llegenda era una de les dones amb més educació de l’època i també sabia muntar a cavall i era tant destre amb les armes com un home. Poc abans de la conquesta de Kaixgar per part dels xinesos, la van casar però el matrimoni no va durar gaire ja que l’any 1758 Kaixgar va ser conquerida pels manxús que van capturar a la noia i la van enviar a la capital, a l’harem de l’emperador Qianlong. 

Kaixgar i la regió de Xinjiang va patir la primera invasió xinesa l’any 138 a. C. L’any 747 d. C altre cop va estar ocupada temporalment pels xinesos. Durant un mil·lenni va estar lliure del control xinès, fins que en el 1758 l’exèrcit manxú ataca la ciutat i és quan segons la llegenda segresten a la princesa per enriquir l’harem. Els xinesos controlen la regió, hi ha diverses revoltes, una d’elles en el 1862. El control absolut per part de Xina l’aconsegueix en el 1943. Ara be, aquesta regió uigur segueix reclamant els seus drets. 

Quan l’emperador va veure a la princesa va quedar atrapat pel seu encant i se’n va enamorar. Diuen que el que l’hi agradava especialment era la seva olor. Sense que es poses cap perfum el seu cos desprenia una agradable fragància que el teia captivat. Per això se la va anomenar Xiang Fei, que en xinès vol dir “concubina fragant”. 

Els 28 anys que la noia va passar a la ciutat prohibida a Beijing, enyorava la seva terra. L’emperador per satisfer-la construïa palaus i castells que l’hi recordessin la seva terra de Xinjiang, però això no feia disminuir la tristesa de la princesa. 

Va morir als 55 anys, però no sembla que fos de mort natural. Uns diuen que es va suïcidar, d’altres que va ser víctima de conspiracions i rivalitats i que la van matar. Abans de la seva mort va deixar dit que volia ser enterrada a la seva ciutat natal. Per això l’emperador va organitzar el trasllat del fèretre a Kaixgar. Es diu acompanyaven el fèretre 124 persones i que es va trigar més de tres anys en arribar a lloc. Cal remarcar que el trajecte de Beijing a Kaixgar representa creuar tot el que és l’actual Xina. 

Un cop a Kaixgar la princesa va ser enterrada al mausoleu familiar, a la vora del seu avi, Abakh Khoja, en aquest mausoleu. 

Segons una altra llegenda, la primera persona que va ser enterrada aquí era Yusuf Khoja, en el 1640. Aquest era un missioner islàmic. A la seva mort, el seu fill gran, Abakh Khoja va continuar la tasca religiosa i es va convertir en un famós líder espiritual islàmic, molt més conegut que el seu pare. Quan va morir l’any 1693 va ser enterrat aquí, i el mausoleu va passar a tenir el seu nom. 

És un recinte molt gran, amb edificis totalment restaurats i alguns que conserven l’encant del passat, com les mesquites. Tenen un porxo amb columnes de fusta, que és on predicaven o ensenyaven els Khoja als fidels, en els mesos d’estiu. Aquestes mesquites tenen dos espais, interior per l’hivern i exterior pels mesos de més calor. El que m’encanten son les columnes de fusta policromada i tallades. 

A la part exterior del recinte havien organitzat una petita obra de teatre, malauradament no hi havia traducció a l’anglès. Hi havia una narradora i els personatges realitzaven una mena de dansa, seguint la música, en que segons ens van dir, era la historia de Xiang Fei. No se en quina llengua parlaven, si xinès o uigur, crec que era xinès. Hi havia un bon desplegament de personatges i vestimentes de colors vius. Suposo que representava la gent de la cort de l’emperador i l’emperador i la concubina. 

Pels xinesos la historia de Xiang Fei és una historia d’amor. Però només parlen de que l’emperador es va enamorar d’ella. I la noia, una princesa uigur, amb una cultura totalment diferent tancada a la ciutat prohibida durant anys, enyorant la seva terra i la seva gent... La representació era de l’estil d’altres que he vist en altres zones del país. Es recuperen histories de l’època de les grans dinasties xineses. 

L’espectacle, tot i no entendre’l, va ser bonic de veure; per sort havia pogut seure a terra, sota el tendal que havien instal·lat, ja que feia molta calor. La durada va estar be, no va ser excessivament llarg, i era molt dinàmic.

Àsia central. De Tash Rabat a Kaixgar.

El trajecte des de Tash Rabat al Kirguizistan fins a Kaixgar, a la regió autònoma uigur de Xinjiang, a la Xina pren gairebé tot un dia. 

Fins a l’any 2002 l’únic pas que hi havia entre Kirguizistan i la Xina era el Torugart. No se si era l’únic o l’únic que podien fer servir els turistes. En el 2002 es va obrir un altre pas, el Irkeshtam. 

L’any 1905, el cònsol britànic a Kaixgar va descobrir que els russos havien construït una carretera o una pista pel cantó kirguís fins al pas de torugart una part també pel cantó xinès. Això va despertar les alertes ja que hi havia el risc de que els russos poguessin accedir a la província de Xinjiang i apoderar-se’n. 

En el 1906 hi va haver converses entre russos i xinesos i es va acordar que els xinesos completarien la carretera fins a Kaixgar, utilitzant un préstec d’un banc rus. La idea era que es pagues el préstec amb els peatges. Els mercaders russos tindrien el monopoli del comerç en aquesta ruta. 

Els xinesos no estaven satisfets amb el tracte i van decidir col·locar els peatges en els punts més alts; això va comportar que la carretera s’utilitzés poc i que no es mantingués. Inicialment el punt fronterer estava en el punt més alt a uns 3700 metres, però actualment està força més avall. 

Creuar la frontera terrestre per aquest pas no és fàcil a nivell burocràtic. Em sembla que es necessita un permís especial si no tens un viatge contractat amb una agencia. 

Vam sortir molt d’hora del campament de Tash rabat, per poder ser dels primers a la cua que es forma a la frontera. Els controls de sortida de Kirguizistan son força senzills i fluids, en canvi la part xinesa és increïble. Tot i que ja m’havien dit que podia ser llarg, va superar totes les expectatives. 

A les 10 del matí estàvem ja a la frontera. En total vam haver de passar 10 controls, la majoria per entrar a la Xina. En tres dels controls van escanejar tot l’equipatge, maletes i equipatge de ma. En gairebé tots els controls han comprovat el passaport, escanejat, ens han fet una fotografia.... En arribar a l’hotel també, tots a passar per la web camp per la foto. 

Per començar els tràmits per cantó xinès cal que ja tinguis el teu vehicle a l’altra banda i el teu guia o persona receptora. En ser un grup, teníem que col·locar-nos en fila de un, sinó s’empipaven molt, en l’ordre de la llista que ells tenien. 

El procés és molt lent, suposo que els hi costa llegir els nostres passaports en alfabet llatí. En un dels múltiples passos ens van dir que teníem que estar en silenci, ja que estaven treballant i el soroll els destorba. 

Els controls estan distribuïts en un ampli espai, no recordo si eren 80 km. En tot el tram fronterer no es poden fer fotografies. 

Tot i el temps que vam passar vam tenir sort. A vegades revisen els mòbils, tauletes i càmeres de fotos i instal·len programes espia als mòbils. No ens els van demanar, ni ens revisar cap aparell. També deien que el WhatsApp no funcionaria i vam tenir sort, funcionava. 

Si no estic confosa, obrien la frontera a les 10, però a 2/4 d’una paren per dinar fins a 2/4 de 3. És gairebé impossible passar tots els controls abans del dinar. O sigui que en algun punt et toca quedar-te esperant a que tornin a obrir la frontera i confiar en que no sorgeixin imprevistos i acabar tot el procés abans de que tanquin pel sopar. 

A les 6 de la tarda passàvem l’últim control i finalment, a les 7 del vespre arribàvem a Kaixgar. Unes dotze hores par anar de Tash Rabat fins a Kaixgar. Realment volen dissuadir d’utilitzar aquests passos terrestres. No sé si és pel fet de que és una província conflictiva, la regió autònoma uigur o hi ha altres raons.

Sud de Xina_5. Yunnan. Lijiang

Després de veure les gorges del salt de tigre i dinar ens en vam anar cap a Lijiang. Anem baixant una mica, ja que aquesta ciutat es troba en un altiplà a 2400 metres d’alçada, i està envoltada per tres muntanyes. 

L’hotel, el XiangHe, està al límit de la ciutat antiga. La part nova no té cap encant però quan s’arriba a l’hotel la cosa canvia. És un carrer tranquil, amb hotelets un al costat de l’altre. Cases amb grans teulades, molta decoració amb fusta, fanalets vermells a la porta... Molt agradable. 

Per visitar la ciutat antiga cal pagar una entrada, 80 yuans segons diu en el tiquet és pel manteniment de la ciutat. Té una mida assequible per recorre-la a peu; ara be, és grandeta i els carrers s’assemblen força. S’ha de vigilar una mica per no perdre’s o portar el plànol a sobre. 

Vaig trobar-la molt bonica, tot i que en alguns carrers la quantitat de gent mata l’encant. Es veuen moltes cases de fusta, ben cuidades, adornades amb flors, fusta treballada... I canals i ponts en molts carrers. El que és el carrer principal (o un dels centrals), està ple de botigues d’artesania i restaurants. Tot ben posat però una mica repetitiu. Aquesta ciutat és un important destí turístic pels propis xinesos. 

Lijiang forma part del patrimoni de la humanitat per la UNESCO des de l’any 1997, tot i que sembla que en els darrers anys s’estan plantejant retirar aquesta qualificació. Va passar a formar part del patrimoni cultural de la humanitat perquè es considera que ha preservat l’estil de vida local, l’arquitectura i la cultura del poble Naxi. 

Aquesta població va ser un important centre comercial connectant Sichuan, Yunnan i Tibet. Aquí s’ajuntaven la ruta de la seda del sud amb la del te i els cavalls. També era un lloc de confluència de les cultures naxi, han, tibetana i bai. Aquest intercanvi cultural i tecnològic ha influït en la vida d’aquesta ciutat. A nivell religiós en els temples d’aquí coexisteixen tres creences el confucionisme, el taoisme i el budisme. 

Hi ha constància de que en l’època dels estats guerrers, entre el 476-221 a. C. aquí ja hi havia una població. Però va ser quan governava la dinastia Tang (618-907 d. C.) que l’economia d’aquesta regió va començar a millorar significativament, gracies al desenvolupament de la ruta del te i els cavalls. 

Com el seu nom indica, la ruta del te i els cavalls era per l’intercanvi del te xinès per cavalls tibetans. En aquell temps el te era un dels bens més preuats, més que la porcellana o la seda. Aquesta ruta connectava un gran nombre de monestirs que sovint s’encarregaven de regular la distribució del te en la regió. 

Es pensa que el cultiu de te va començar en les zones humides i elevades de Sichuan i Yunnan. Sembla que en el 1946 encara es portaven els farcells de té de més de 60 Kg a peu. Trigaven unes tres setmanes en recórrer 225 Km. Més tard es van fer servir animals per transportar la càrrega. 

Aquesta ruta recorria un total de 2250 Km, des de Ya’an en la regió productora de te de Sichuan, fins a Lhasa a 3600 metres d’alçada. És una de les rutes que va a més alçada i de les més dures d’Àsia. Al llarg d’aquest trajecte es creuaven els tres grans rius Yangtsé, Mekong i Salween i quatre ports de 5000 metres d’alçada. A més, hi havia un problema afegit que era el dels saltejadors de camins. 

La planificació de la ciutat actual és dels últims anys de la dinastia Song i començaments de la Yuan (cap al 1200-1300) quan la ciutat l’habitaven els Naxi. Kublai Khan va ser el primer emperador de la dinastia Yuan ( a la Xina era l’emperador Shizu) i va instal·lar aquí la seu del seu regne. Això va contribuir a un ràpid desenvolupament i es va convertir en el centre polític, cultural i educacional d’aquesta àrea. Va contribuir molt al comerç en la província de Yunnan, i entre aquesta província i les altres regions de Xina, el Tibet, la Índia i altres països asiàtics. 

Ara be, gran part dels temples i edificis dels que es veuen ara es van construir durant les dinasties següents, la Ming i la  Qing, que van ser les últimes dinasties imperials.

Els carrers estan empedrats el que l’hi dona l’aire de ciutat antiga. I els canals d’aigua tenen el seu encant. Hi ha una gran xarxa de canals que distribueixen l’aigua pels diferents carrers. Diuen que hi ha mes de 300 ponts, alguns construïts durant les dinasties Ming i Qing. Aquesta ciutat se la coneix com la Venècia oriental, o la Suzhou de les terres altes. 

La utilització que fan de l’aigua és molt peculiar. En cadascun dels pous o fonts hi ha tres espais; en la part més alta, propera a la sortida de l’aigua, és la que es fa servir per beure; la segona secció és d’on es treu l’aigua per cuinar o netejar vegetals i fruites, i l’aigua de la part més baixa és la que es fa servir per rentar roba. 

Una altra cosa que crida l’atenció són les parets amb escriptura pictogràfica. És l’escriptura dongba, l’escriptura dels Naxis, que són una de les 55 minories ètniques que hi ha a la Xina. 

Tinc una mica d’embolic en quant als naxis i la cultura dongba. Els naxis que vivien a Lijiang seguien una religió basada en la màgia, amb semblances a la bon del Tibet. Durant la dinastia Tang (618-907) i Song (960-1279) va arribar aquí la influencia d’altres cultures, la religió tibetana bon, el budisme i el taoisme. Això va portar a la fusió de les diferents creences amb la religió nativa i és com va aparèixer la religió Dongba que es va convertir en la base de la cultura naxi. 

De seguida va aparèixer una mena d’elit, que va integrar la religió dongba amb la cultura naxi (les cançons, danses, art, pintura, historia i la medicina tradicional). Aquests savis ocupaven una posició elevada entre els naxis, ja que es considerava que eren els mediadors entre els homes, els esperits i els deus. Eren capaços d’allunyar els desastres i portar la bona fortuna. 

La cultura Dongba recull escriptures, pintures, dansa i musica. La seva escriptura té més de mil anys d’història i encara la utilitzen alguns naxis. Com ja he dit, és de tipus jeroglífic, amb pictogrames i és l’única d’aquest estil a la Xina. Actualment hi ha bona part de les seves escriptures traduïdes al mandarí. Les van traduir els propis dongba per tal de donar a conèixer la cultura del poble naxi. Aquest escrits recullen la seva historia, les llegendes antigues, les danses i música... Moltes d’aquestes traduccions es guarden fora de Xina (Estats Units, Canadà, Japó, Anglaterra, França, Alemanya i Àustria). 

Les pintures - escrits dongba descriuen tant les creences dels poble naxi com la seva forma de vida. Per ells, la dansa i la música també formaven part de la vida quotidiana. Les seves danses sovint imiten els moviments dels animals; alguns dels animals que imiten son: tigre, elefant, mono, àliga i granota. Una selecció curiosa d’animals. 

Entrem en un temple budista, que té un aire un tant decadent, però m’agrada. S’hi respira tranquil·litat ja que no hi ha les masses de gent del carrer. 

Hi ha també una església cristiana que es va construir en el 1905, per un missioner britànic. Va ser el centre del cristianisme a Lijiang. Després e sva crear una escola cristiana però en el 1958 va deixar de funcionar l’església i em smebla que també l’escola. El terratrèmol del 1996 va fer malbé part de la seva estructura. 

Coses curioses que trobo a les botigues: les ampolles d’oxigen per evitar el mal d’alçada i les fundes de plàstic per preservar les sabates de la pluja. I aquí i allà es pot trobar gent (noies sobretot) amb els vestits tradicionals fent-se fotografies. 

Des de la part alta de la ciutat es té bona vista sobre les teulades. Hi ha diversos bars amb les terrasses des d’on es pot contemplar aquesta panoràmica. 

Al vespre tota l ciutat està il·luminada i fa molt bonic. A la part alta és on hi ha els bars de copes i l’animació nocturna, però a mida que es va baixant els carrers estan cada cop més buits i tranquils; és com trobar-se en una altra ciutat. 

En l’hotel en que estàvem l’esmorzar era estil xinès: sopa, fideus, arròs, mig ou dur, pa xinès, una mena de xurros, vegetals... Vaig prendre la sopa, era un caldo clar amb alguna cosa flotant, al que vaig afegir-hi arròs blanc. Vaig prendre també ou dur, un xurro i pa. Vaig aconseguir atipar-me sense massa entusiasme. El curiós és que no hi ha ni te ni cafè.

A l’habitació hi ha un escalfador d’aigua i te. O sigui que una opció es baixar-te’l o prendre’l a l’habitació. Si es vol cafè en els supermercats venen uns sobres de cafè amb llet i sucre. 

La gent aquí menja ràpid i són molt sorollosos. S’asseuen en qualsevol taula, compartint i a vegades, quan t’aixeques per anar a buscar alguna cosa més de menjar, et trobes que ja t’han pres el lloc.

Després d’esmorzar vam anar cap a la part nova, al banc de Xina, que és l’únic lloc on canvien divises. El tràmit és laboriós i passem força estona. En sortir al carrer continuava plovent pel que vaig decidir comprar un paraigües. Em va costar 10 yuans (menys de dos euros). Era el més senzill que tenien. Va ser una bona decisió ja que no em vaig separar d’ell en tot el viatge. Va acabar amb pudor a florit però va fer el seu servei. 

Vam passejar pel mercat; amb els paraigües resulta una mica incòmode. Tenen molta varietat de verdures i fruites. I les pinyes feien molt bona olor; les tenien partides ja i te la venen tallada si vols. 

La part de les carns feia molt bona impressió i gens de pudor. Em van sorprendre els pernils, paletes i cuixes posades a assecar tenien bona pinta. Tot i que s’assemblava al nostre pernil aquí la gent no el pren cru sinó que el cuina. 

Una altra de les coses curioses que es pot veure son uns ous que enterren crus durant dos mesos i que quan els treuen el seu interior és gelatinós. Són molt apreciats.

Els peixos es venen vius, per això els tenen en cubells i palanganes fent-hi bombollejar aire. O sigui que aquí el peix sempre és fresc. 

Com ja vaig comentar en algun altre lloc, la cistella de la compra la porten penjada a l’esquena, és com una gran motxilla. La du tothom, homes i dones, joves i vells. 

Hi ha gran varietat de bolets; al llarg dels dies en vam provar molts de diferents. Els cuinen amb carn o verdures o sols. També hi ha grans piles de fideus d’arròs. 

És un mercat molt ben assortit i molt ben posat. Té una part coberta i l’altre al carrer, que com que plou està mig coberta per tendals. 

Després vam anar a visitar la casa de la família Mu. Aquesta família va governar als naxis durant 22 generacions, al llarg de 470 anys, des de la dinastia Yuan fins a la Qing passant pel període de la dinastia Ming.

Aquest clan tenia un gran prestigi per les seves maneres educades i la seva honestedat. La casa que es visita es de l’època Ming. Però les guerres durant la dinastia Qing, i després la revolució cultural la van deixar molt malmesa. 

Donat el valor històric d’aquesta residencia el Banc Mundial, en el 1996, va donar (o era un préstec, no ho sé) una important suma de diners per la seva reconstrucció. Es va trigar tres anys en acabar la reconstrucció, però es va fer de forma acurada, basant-se en les fotografies que hi havia, on es veia tant l’estil arquitectònic com la forma de vida en el palau. Es va intentar reproduir-la el més fidelment possible. 

Aquesta residencia era el centre polític, de poder i riquesa dels naxis. Tot i que era una residencia té l’aire d’un palau. En la seva millor època tenia uns cent edificis. És diu que era com la ciutat prohibida (de Beijing) en miniatura.

La visita al complex residencial és impressionant. Hi ha tres edificis centrals, perfectament alineats, que eren els palaus per les recepcions i una biblioteca. Era la zona de gestió i administració. A dalt de tot hi ha el temple. Al voltant hi ha els edificis on vivien, la part de residencia privada de tots els familiars. 

Hi ha també uns passadissos coberts amb baranes de marbre, que van be per protegir-se de la pluja. Les teulades de fusta pintada. Davant de cada un dels edificis hi ha unes lloses de marbre decorats en el centre de l’escalinata. L’últim edifici és el temple, on es feien les cerimònies religioses. 

El primer edifici, el que correspon al lloc de les audiències és impressionat per la seva riquesa. Recorda a les sales de la ciutat prohibida. La sala següent és la biblioteca, on es guarden milers de sutres, pintures i treballs de cal·ligrafia d’autors famosos. 

Hi ha força gent visitant-ho però com que és un recinte molt gran queda força diluït. No és om pel carrer que està tothom concentrat en els mateixos llocs. 

Diuen que Lijiang és l’única ciutat antiga que no tenia muralla. Segons una llegenda això es deu al període en que va governar la família Mu. Té a veure amb el símbol que representa la família Mu i en com canvia quan s’indica que és el governador d’una ciutat amb muralla; passa a ser el símbol de Kun que vol dir setge. Per tant podria entendre’s que els Mu estaven atrapats en aquesta ciutat. Degut a aquest simbolisme no es va construir mai una muralla. 

Vam anar a dinar en un lloc del carrer principal en el que hi ha unes taules comuns i diferents parades en les que pots comprar-te el menjar. Vaig menjar un arròs saltejat molt bo. Vaig aconseguir que la noia entengués que no volia gens ni mica de picant.

Sud de Xina_4. Yunnan. Gorges del salt del tigre

Deixem enrere la vall de Shangri-la i anem cap a les gorges del salt del tigre que es troben a unes dues hores de cotxe direcció a Lijiang. 

Pel camí vam trobar algunes paradetes; en una d’elles una dona estava coent unes salsitxes, en d’altres venien productes diversos, com uns grans bolets de soca d’arbre. Es veien algunes cases, una estupa... 

El fill de la dona que cuinava, em va sorprendre perquè parlava una mica d’anglès. Vivien en una de les cases que hi havia més al fons i tenien aquella cuina de llenya instal·lada a peu de carretera per vendre alguna cosa calenta a la gent que passava. Una vida dura la d’aquesta gent.

Les gorges del salt del tigre es troben entre les muntanyes del drac de jade I les muntanyes Haba, muntanyes de més de 5000 metres d’alçada. 

Diuen que son unes de les gorges més profundes del mon. A uns 200 metres de fondària hi corre el riu Jingsha, que és el nom que rep en aquest tram el riu yangtse.  El Jingsha té 18 ràpids. Els primers que van intentar baixar-los, en el 1980 van desaparèixer. El primer descens que va tenir èxit va ser l’any 1986. 

En la zona més estreta, aquestes gorges tenen 30 metres d’amplada. Hi ha una roca sortint que és la que fa que sigui el punt més estret. Segons una antiga llegenda un tigre que fugia d’un caçador va aprofitar aquesta roca per saltar a l’altra banda del riu i escapar. D’aquí ve el nom d’aquestes gorges. 

Aquesta zona forma part de l’àrea protegida dels “tres rius paral·lels de Yunnan” que forma part del patrimoni de la humanitat des del 2003. En aquesta regió hi ha les capçaleres dels tres grans rius Yangtsé, Mekong i Salwin.

Llegeixo que hi ha en discussió la creació de diverses preses per poder generar electricitat, però això comportaria el desplaçament de mes de cent mil persones i a més. desapareixeria l’atractiu turístic del salt del tigre. 

I és que aquestes gorges són un gran reclam turístic. Hi ha possibilitat de fer senderisme recorrent les gorges, però també es pot anar en cotxe fins a la zona on és més estret i llavors, pagant entrada pots baixar per unes escales fins al nivell de l’aigua i tornar a pujar. Això és el que vam fer nosaltres. 

Ja a dalt de tot i també pel camí hi ha homes que t’ofereixen portar-te amb una cadira de ma. Portar algú per aquelles escales, amb la quantitat de gent que hi ha té mèrit. Una dona que anava en la cadira posava olt mala cara, no sé si perquè es trobava malament i per això anava en cadira o si era pel fet d’anar en aquell carruatge. 

H havia moltíssima gent, en algun tram havies de fer cua per poder passar. A part de que tothom es va parant per fer fotografies, selfies, en grup.... 

Baixes per una banda i pots recórrer un petit tram per la part baixa per tornar a pujar per una altra escala. 

Anant en calma, fent fotografies i aturant-se de tant en quant per descansar es triga poc més d'una hora.

La gent que hi havia era molt variada, joves i grans, predominaven les famílies; és el període de vacances escolars, pel que per tot arreu es veuen moltes famílies fent turisme. Turisme intern, d’altres regions de la Xina. 

Per dinar vam fer una variat de plats. En general es fa tants plats diferents com persones i es comparteixen. Moltes verdures, i una de les coses que em va agradar més va ser la flor de carabassó arrebossada, estava boníssim. Amb un refresc valia uns sis euros.