05 de novembre 2017

Sud de Xina_22: Leishan i Miaoling. Guizou

Anem cap a la regió autònoma de les ètnies Miao i Dong, que s’anomena Qiandongnan. El paisatge alterna muntanyes i arrossars. Vam arribar a Leishan cap al vespre; aquesta és una població de l‘ètnia Miao. 

És una ciutat amb avingudes amples i els edificis estan il·luminats. Les faroles de llum groguenca son peculiars ja que estan adornades amb unes banyes, les mateixes que duen brodades en els vestits tradicionals. Al peu de les faroles hi ha un tambor.

Hi ha un gran supermercat a on vam anar a comprar menjar pel dia següent que fèiem la caminada per la zona que es coneix com el Miaoling. 

Es veien forces cotxes de policia aparcats en diversos punts de la ciutat. Vam anar cap a la zona del mercat nocturn. Prop d’allà, en una plaça força gent ballant, com havíem vist ja a la província de Yunnan. Hi ha gent de totes les edats, és un ambient informal. Alguns grups ballen molt be, d’altres no tant i se’ls veu que van imitant el que fan els més experts. 

Prop de la plaça hi ha petits restaurants; l’especialitat de la majoria d’ells són vísceres diverses a la planxa. Jo vaig prendre uns fideus de verdures, que estaven bons tot i que no vaig poder evitar que tinguessin el toc picant. El peix a la planxa també estava molt gustós. El van servir amb les brases a sota per mantenir-lo calent i que s’anessin coent les verdures que l’acompanyaven. No hi faltava la menta en aquest acompanyament. 

Al dia següent ens vam dedicar a caminar per la serralada del Miaoling. Vam fer un breu trajecte de cotxe, uns 30 Km, fins a un poble on vam començar el recorregut; no recordo el nom d’aquest poble. 

Els camps d’arròs i els boscos, tot verd. Les dones porten el cabell recollit en un monyo, agafat amb una pinta de fusta i decorat amb una gran flor de color. Els carrers del poble empedrats i les cases de fusta. Algun búfal d’aigua, pel carrer i en una casa. Són animals molt preuats. 

Pels Miao els búfals d’aigua sempre han sigut molt importants ja que els ajuden en el treball del camp. Per això és habitual trobar caps de búfal amb grans banyes a l’entrada dels pobles. També els hi encanten les batalles de búfals. Hi ha gent que té búfals i els cria únicament per participar en aquestes competicions. 

Quan hi ha competició, hi ha un festival, el propietari de l’animal l’alimenta amb arròs glutinós, i si ho he entès be, a vegades se’ls hi dona una mica d’alcohol. Alguns propietaris els hi arriben a donar el menjar posant-los-hi a la boca.

Un cop vam haver donat la volta pel poble vam començar la caminada enmig d’arrossars, boscos, camps de blat de moro.... El camí estava enfangat i relliscava. Vaig patir alguna caiguda sense importància, i l’última una mica més empipadora ja que em vaig fer mal al canell, que se’m va anar inflant i em va deixar la ma inutilitzada un parell de dies. 

En un tram boscos, vam trobar abelles que ens van atacar sense pietat, ja que com més cridava la gent més agressives es tornaven. O sigui que va ser una caminada un tant incòmode. 

Per sort no plovia. El camí molt estret i frondós. Dúiem un guia de la zona que anava obrint el camí. Suposo que si durant un mes no passa ningú les herbes l’envaeixen. Pel camí vam trobar la pell d’una serp que havia fet la muda.

Una bona caminada envoltats constantment de verd i poblets dispersos aquí i allà. Havia plogut força els dies abans, pel que alguns camins no estaven practicables i s’havien de buscar vies alternatives. Ja sabia que en un punt s’havia de creuar el riu descalç pel que me n’havia endut les sandàlies d’aigua per passar de forma més confortable. 

Al final van ser un parell de cops que vam haver de descalçar-nos per continuar el camí. Una mica pesat. L’aigua fresqueta i agradable després de les hores de caminada. El fons pedregós i aigua molt neta. El més empipador era tornar-se a assecar els peus, calçar-se altre cop les botes i portar penjant les sandàlies per que s’eixuguin. Alguns passaven sense sandàlies, es pot fer si ets resistent a les pedres. Jo en això soc una mica fleuma, em costa molt caminar descalça per sobre de qualsevol pedreta per petita que sigui o arrodonida que sigui. 

Una de les pegues de caminar entre camps és que pràcticament no hi ha cap indret on seure una estona per descansar. Fins i tot per dinar el lloc era un tant restringit, en un marge i humit. 

Després d’una caminada de sis hores vam arribar a Langde. Una grata sorpresa en esperava en aquesta població: era dia de festival. 

Com ja havia comentat anteriorment dins del grup ètnic Miao hi ha molts subgrups, i fins i tot en els subgrups que tenen un mateix origen hi ha diferencies culturals i de llengua. 

Els avantpassats dels Miao durant les dinasties Qin i Han, o sigui fa uns 2000 anys, vivien a l’oest de la província de Hunan i a l’est d’aquesta província de Guizou. Però al llarg dels segles grups de població d’aquesta ètnia es van anar desplaçant a diferents regions; hi va haver migracions importants en el segle III i en el V. Per altra banda, en el segle IX van traslladar presoners Miao cap a Yunnan. Durant el segle XVI hi va haver un nou flux migratori dels Miao. 

Aquestes migracions han fet que l’ètnia Miao s’hagi dispersat molt i que en assentar-se en diferents llocs, l’efecte de l’entorn cultural i lingüístic ha fet que tinguessin evolucions diferents. 

La llengua o dialecte parlat pels diferents grups Miao és diferent, alguns fins i tot no s’estenen si parlen en la seva llengua. També les vestimentes són diferents i els festivals i costums han canviat. De la mateixa manera, el desenvolupament econòmic i educatiu tampoc es el mateix per tots els grups Miao.

En aquesta zona del Miaoling, per on hem estat caminant hi viuen els que es coneixen com els Miao de les flors. 

Les primeres societats Miao no tenien classes socials ni jerarquies. Es dedicaven a l’agricultura. Aquesta zona del sud de la Xina es considerava habitada per bàrbars. El desenvolupament va començar cap al segle III, amb l’agricultura, la producció de teixits i l’elaboració de tints a partir d’extractes naturals. També va començar l’intercanvi de productes. 

Fins al segle X es van donant canvis importants en aquesta societat. Els clans familiars comunals es transformen en pobles comunals, amb diferents sectors. 

Llegeixo que en alguns d’aquests pobles tothom té el mateix cognom. 

Més tard van començar a aparèixer organitzacions amb un cap electe que establia normes per protegir la propietat privada i controlava el seu compliment.

Aquests dirigents comunals van acabar convertint-se en senyors feudals mentre que els que es dedicaven a treballar el camp estaven al seu servei. 

Durant la dinastia Song (960-1279), la cort imperial nomena governadors a alguns Miao de la burgesia fet que validava la seva autoritat sobre la resta de població. 

El progres en l’economia dels senyors feudals va repercutir en l’arquitectura i l’artesania. Va millorar en el procés d’extracció i fusió del ferro, així com les tècniques tèxtils i de fabricació de bàtiks. 

Llegeixo que els hi agrada el sabor agre. Sembla que això esta lligat al fet de que antigament vivien a les muntanyes, en zones remotes on no tenien sal com a conservant, amb el que preparaven i adobaven el menjar per preservar-lo. Per preparar l’adob agre es deixa fermentat la sopa d’arròs o de soja durant uns dies (menys d’una setmana) en una gerra. Aquest fermentat s’afegeix al cuinar els plats, carn, verdures o peix. Però també es pot prendre com a caldo en fred, especialment a l’estiu.

Quan vam arribar a Langdé estava molt cansada. O sigui que el primer que vaig fer va ser descansar i prendre un bon refresc per recuperar forces abans de visitar el poble. Aquest poble té l’arquitectura típica dels Miao de les muntanyes. Com l’altre poble que hem vist, les cases son de fusta i de dos pisos.

Aquí trobem un pont de vent i pluja. Son ponts de fusta que permeten creuar el riu i que estan coberts per protegir del sol i la pluja i estàs ventilat sense sentir l’escalfor solar. Actualment aquests ponts tenen una estructura de formigó i només la part de sobre és de fusta. 

Aquests ponts són molt vistosos, i és punt de reunió de la gent. N’hi ha un molt nou, que és molt ampli, té bancs i és un lloc on passar l’estona. 

Com ja he dit, aquell dia al poble hi havia festa. Als turistes, uns xinesos i coreans i a nosaltres ens van fer pagar entrada per accedir al poble. A la gent d’allà els hi donen cupons si participen a la celebració; amb aquests cupons després tenen descomptes en algunes coses. 

El poble està al vesant de la muntanya, amb el riu a baix; crec que és el riu bala. Hi ha escales de pedra i carrers també pavimentats en pedra. Ja hi havia molta gent que duia els vestits tradicionals.

El guia que ens havia acompanyat durant la caminada participava a la festa com a músic. Per això al final estava una mica impacient amb la nostra lentitud, ja que tenia que arreglar-se per la celebració. 

Algunes dones porten el cabell recollit en un monyo característic amb la flor vermella al cap. Vesteixen una jaqueta blava amb ribets vermells i clips metàl·lics que fan de botons. 

En canvi altres dones porten la vestimenta tradicional, de la que destaca el barret, per dir-ne d’alguna forma. És una mena de barret o casquet platejat o de plata, molt sofisticat. Amb penjolls i decoracions diverses, que deu pesar molt. Per la part de dalt es veu sobresortint el monyo. I clavat al cabell unes plomes o tiges també metàl·liques. D’altres aquest barret platejat està coronat per unes grans banyes metàl·liques. 

Moltes dones porten també joies de plata, collarets d’unes quantes voltes, arracades... A mi m’impressiona el pes que duen a sobre. I més encara quan després les veia desfilar. 

Els homes vesteixen de forma mes discreta, amb túniques fosques. Els vells duen les típiques barbes fines i llargues, just ala barbeta. 

Un grup de dones grans porten uns barrets discrets de color blau marí o negre, de tela, i una roba fosca amb brodats de colors. 

La plaça del poble va cobrant vida. Posen bancs perquè pugui seure el públic. Un dels edificis de dues plantes és on s’inicia la cerimònia. Té una escalinata davant la porta en la que no hi deixen seure ja que és on es posaran els que oficiants de la cerimònia. 


Davant de la porta d’aquest edifici hi ha una taula amb una mena d’ofrenes fetes en cera però que imiten la realitat: pollastres o ànec, no ho tinc clar, porc, cansalada, arròs i peix. No falta davant la porta l’ossamenta d’un cap de búfal. 

La plaça es va omplint de gent amb diferents vestimentes, que es va col·locant a l’escalinata. És impressionant veure aquella quantitat de gent ricament vestida, ben arrenglerats, i al pis de dalt sobre la balconada més gent. 

La cerimònia no l’entenc. Surten uns que semblen una mena de sacerdots, es posen al voltant ‘una taula al centre de la plaça, els altres grups desfilen al voltant, canten, parlen, es fan ofrenes... 

Un dels instruments que toquen és el lussen, una mena de flauta de canya. Un grup d’homes amb túniques llargues i fosques i barret a conjunt desfilen portant banderes. Després les noies amb els vestits multicolors i els capells amb banyes donen voltes per l’exterior del cercle dels homes. També porten pals amb cintes penjant. Més tard surten les dones que vesteixen de blau, més discretes. També participen en la desfilada al voltant de la plaça els infants. 

Hi ha un moviment constant de gent, de grans quantitats de gent. Molt organitzat tot el seu moviment. Molt majestuosa la cerimònia. I els discursos que fan els que oficien aquest acte. És una llàstima no entendre res. Fa la impressió que està relacionada amb la prosperitat, les collites, la pesca... I també potser ve gent d’altres pobles de la vall i per això les diferents banderoles i vestimentes. Però tot això és el que jo imagino, no ho sé. 

Em va encantar veure aquesta festa i poder fer fotografies, tot i que com que tenia la ma lesionada em costava molt esforç. Estan allà asseguda veient la cerimònia i observant a la gent se’m va passar el cansament de la llarga caminada. Va valdre la pena aquest final de festa.

01 de novembre 2017

Sud de Xina_21. Matang. Guizou.

Vam aturar-nos a Matang. Aquest és un poble tradicional, amb cases de fusta. A l’entrada del poble un cap de búfal pintat. He llegit que a l’entrada del poble hi ha un símbol que explica que l’avantpassat del poble Geija era Houyi, el deu del tir amb arc, que va salvar a la humanitat al matar als nou sols. No sé si el cap que jo vaig veure pintat està relacionat amb Houyi o no.

Segons la mitologia xinesa hi havia deu ocells-sol de tres potes. Cada dia un d’ells creuava el cel amb un carruatge, però un dia cansats de la rutina van decidir crear el cel tots junts. Això va ser nefast per la vida a la terra; els llacs es van assecar, les collites van morir i també humans i animals patien i anaven morint degut a que feia massa calor. Houyi, preocupat per la situació va agafar el seu arc i va matar nou dels ocells sol. L’ocell sol que va quedar amb vida, espantat pel que els hi havia passat als altres va continuar creuant el cel cada dia. 

La població d’aquí és de l’ètnia Geija, que és una branca dels Miao, però no està oficialment reconeguda pel govern xinès. No tinc clar si és Geija o Gejia, ja que ho he trobat escrit de les dues formes.

A mitjans del segle XX el govern va fer una campanya per identificar totes les minories ètniques que existien en el seu territori. Hi va haver més de 400 grups que van reclamar el seu reconeixement. Grups d’antropòlegs van analitzar cada cas sobre el terreny, i al final el govern tan sols en va reconèixer 56. Això fa que cada grup ètnic reconegut pel govern té molts subgrups, amb diferencies significatives entre ells.

Els Geija és un subgrup dels Miao tot i que ells no se senten identificats en aquest grup i reclamen el seu propi grup ètnic, ja que la seva cultura, llengua, vestimenta i arquitectura son molt diferents a les dels Miao. 

Una de les primeres coses que em crida l’atenció són els barrets de les dones. Són blancs amb una cinta que segons de quin color sigui t’indica si estan casades, si tenen fills... Les que jo vaig veure eren dones grans i totes duien el barret amb cinta vermella. També sorprèn que porten el cabell per davant rapat, el que dona la sensació d’un front ampli fins a on comença el barret.

Totes les dones grans que vaig veure duien grans collarets de plata, amb boles i peces força grosses. Donava la sensació de que tenia que pesar molt, i vaig pensar que potser eren peces buides per dins. Així que l’hi vaig demanar a una que me’l deixés sospesar i puc assegurar que pesen molt. Quan els hi vaig dir, en mímica, van riure molt. Jo seria incapaç de dur tot el dia allò penjat al coll o els braçalets als canells. 

Una de les especialitats d’aquesta ètnia és l’artesania en plata, joies, i altres objectes. Una altra de les seves especialitats són els brodats i els bàtiks. Les teles amb brodats en seda i cotó són molt típiques d’aquí i es poden comprar. Però llegeixo que els vestits tradicionals que ells fan servir no els venen, ja que passen de generació en generació dins de la mateixa ètnia.

L’art del batik és una tècnica d’estampació de tela en la que abans d’aplicr el tint es cobreixen les zones que no es volen tenyir amb cera fosa. Un cop sòlida es submergeix la tela en el cubell amb el tint. Després s’extreu la cera. Això es va fent amb cada color que es vol aplicar. 

Les noies Geija aprenen l’art del batik de molt jovenetes, ja que aquest art juga un paper important en la cultura d’aquesta ètnia. 

Els estampats acostumen a tenir representacions florals, però també figures mitològiques o amb algun simbolisme. Es diu que els dissenys que fan tenen el seu origen en la dinastia Qin, que va ser la primera dinastia de la Xina unificada (221-207 a. C.). 

Moltes de les cases del poble tenen el seu petit taller de fabricació de bàtiks i brodats. Unes àmplies taules baixes on es dibuixen els motius a representar en la tela. Quan hi vam estar nosaltres no hi havia noies treballant, però en les taules es veia lloc per unes sis treballadores. Suposo que una és l’especialista en plasmar els dibuixos a la tela, les altres apliquen la cera. Es veien diferents aparells de fondre cera sobre la taula. 

A nivell arquitectònic les cases del Geija es diferencien de les dels Miao en que tenen una sola planta mentre que les dels Miao i Dong tenen dos i tres plantes. 

El poble està ben arreglat, forces cases noves en l’estil tradicional, en fusta treballada, fins i tot una amb dos figures daurades protectores a la porta. En moltes de les cases tenen gàbies amb ocells, igual que a Weishan; lo d’entrenar als ocells per competicions de cant és habitual en tota aquesta zona. Al posar-los a prop uns dels altres s’animen a cantar. Sembla que són cars aquests ocells, i en les competicions es fan apostes. 

Es veuen camps d’arròs de color verd brillant, en un ambient rural però cuidat. I en un porxo, la majoria de cases tenen porxos, una taula de mahjong automàtica. Suposo que barreja i reparteix les fitxes, però no ho sé segur perquè estava desconnectada.

29 d’octubre 2017

Sud de Xina_20: gorges del riu Wuyang. Guizou.

Teníem previst sortir a les vuit del matí de Zhenyuan però el nostre bus no arribava. Va resultar que el conductor s’havia adormit i no havia pogut entrar abans de les 8 que és l’hora límit. Després ja no es pot accedir en vehicle a la part antiga. O sigui que vam anar amb les maletes a trobar-lo a la porta de la ciutat.


Vam fer un breu trajecte en cotxe fins a on s’agafa el vaixell per fer el creuer pel riu Wuyang. Aquest riu té uns 400 Km de llarg i la part per la que transcorre el creuer són tan sols 35 km, en un trajecte de dues hores i mitja. 


El riu Wu és tributari del Yuan i en la seva part superior rep el nom de Wuyang. Aquesta zona està envoltades de muntanyes, formacions rocoses càrstiques, en les que hi ha alguns temples, però el més espectacular son els boscos i roques. 


Aquesta regió és on viuen els Miao i els Dong tot i que el tram que es recórrer no es veuen pobles a la riba del riu. 

La majoria de gent que va al vaixell son grups de xinesos, amb la seva guia, amb un megàfon per anar-los-hi indicant el nom de les diferents formacions rocoses, de les coves, les cascades... El més xocant és que els tenia a menys d’un metre de distància i feia servir el megàfon a tota potencia. 


Tots es feien fotografies, selfies... Eren força invasius, no podies estar tranquil contemplant el paisatge, que t’empenyien per posar-se ells o els seus fotògrafs et feien fora per fer fotografies de la gent del seu grup. Una mica pesat. Malgrat el xivarri que hi havia, el paisatge és bonic.








Sud de Xina_19. Zhenyuan

Per anar de Kunming a Zhenyuan vam agafar el tren. Anàvem amb tren llitera, estava força be, però parava moltíssim i també es bellugava molt. O sigui que no vaig dormir gaire.

Vam arribar a Zhenyuan abans de les nou del matí. Havíem baixat 1400 metres, deixant enrere l’altiplà del Yunnan i entrant a la província de Guizou. La diferència d’alçada i la pluja feien que se sentis molta xafogor però tot i això, ja des del primer moment em va agradar aquesta ciutat. 

Es una ciutat bonica i diferent, es nota el canvi de província. Un carrer empedrat, cases cuidades, net, i com no, força turisme local; aquest és el carrer on estava l’hotel. 

És una ciutat amb riu, cosa que a mi sempre em resulta agradable. El riu Wuyang la creua i la parteix en dos. Hi ha un pont antic que permet passar d’un cantó a l’altre. A més, es troba envoltada de pics càrstics a banda i banda del riu. 

Aquest nucli urbà ja existia durant la dinastia Qin (255- 205 a. C.) i hi ha constància de que l’any 202 a. C. l’emperador Gaozu, de la dinastia Han va instaurar aquí un comptat. Des de llavors aquesta població ha tingut un paper important. És una regió on hi ha una important barreja ètnica, on conviuen Dong, Miao i Han i això es reflecteix en l’arquitectura. 

Va ser un important centre polític i militar. El nom actual de la ciutat prové de l’època de l’emperador Song, en el 1258 quan aquesta ciutat es va convertir en la capital del districte i a més de centre polític i militar, ho era també econòmic i cultural. 

També va ser un important centre de comunicacions gracies al riu. Com altres ciutat de les que hem visitat per Yunnan, aquesta també va tenir un paper important en la ruta de la seda, en la branca del sud. Connectava les planes centrals de Xina amb Yunnan i d’aquí amb Myanmar, Índia i el sud est asiàtic.

Com ja he dit, la ciutat està dividida pel riu. La riba nord es coneixia com Jiufu-cheng (lloc on hi havia l’antiga seu governamental) o senzillament Fu, i la riba sud com Jiuwei-cheng (on hi havia l’antiga fortalesa) o Wei. Les dues parts de la ciutat es van construir durant la dinastia Ming (1368-1628).

És una ciutat rica en patrimoni cultural. Se la coneixia com la Venècia d’Orient, ja que la seva vida està molt lligada al riu. 

A les ribes del riu hi ha diversos molls. Un és el conegut com el Pas de la Porta de Pedra, des del que hi ha una bona vista del pont antic. Hi ha un pont de pedra que connecta Fu i Wei, les dos parts de la ciutat, i que és un pas entre dos muntanyes, Shibin-shan i Zhonghe-shan. Aquest pont té set arcades i se l’anomena Chusheng-qiao.

Enmig del pont hi ha una pagoda octogonal que s’anomena el pavelló Kuixing (si no m’he equivocat en la traducció seria la gran estrella en els estudis) o també se’l coneix amb el nom de Zhuangyuan-luo. Era l’edifici pel millor candidat als exàmens imperials. Es diu que deu anys després de construir-se aquest pavelló la província de Guizou va tenir dos estudiants que van obtenir la màxima qualificació en els exàmens imperials. 

En el pont hi ha algunes escultures, en que es representa gent de Myanmar i un elefant. Ho he llegit i no recordo massa be aquestes escultures ni en tinc cap fotografia. Sembla que des del segle XIII sempre que representants i dignataris de Myanmar tenien que anar cap a la capital xinesa passaven per aquí i al menys algun dels cops ho van fer amb els seus elefants.

La construcció del port és de l’època de la dinastia Ming. Com que aquesta és una regió muntanyosa, hi ha poc espai pel cultiu, pel que l’arròs i altres productes arribaven pel riu, provinents d’altres províncies i després es distribuïen per la província de Guizou. El nom d’aquest moll, Mi, fa referencia al mercat de l’arròs que s’instal·lava aquí al costat.

Un altre moll és el Yumen, el del ferri i d’on surten creuers pel riu. També se’l coneix com el moll Longmen, que vol dir la porta del drac. En el passat aquest era el moll on arribaven els estudiants que havien passat els exàmens imperials quan venien del palau reial. 

Cada any es fa un festival que consisteix en una cursa pel riu, amb vaixells amb decoracions de dracs o simulant un drac. I és que una de les atraccions de la ciutat és un conjunt de temples, palaus i coves que s’enfilen per la muntanya, les coves del drac verd o Qinlongdong que es va construir durant la dinastia Ming en el segle XIV. De seguida es va anar ampliant gràcies a les donacions que feien els rics mercaders que passaven per aquí. 

Durant la revolució cultural alguns dels edificis es van cremar i van quedar força malmesos. Algunes de les estàtues que es veuen ara son reproduccions de les que van desaparèixer en aquell temps.

Hi ha temples i pavellons diversos amb noms molt característics d’aquí, com l’acadèmia de l’aprenentatge clàssic, el pavelló de l’emperador de Jade, el palau de la longevitat... Aquests temples combinen budisme, taoisme i confucianisme. Des del 1988 aquest conjunt monumental forma part de les relíquies cultures en protecció. 

És molt interessant i variat. Hi ha capelles que es troben en coves, mentre que altres són edificis separats de la paret. Cal anar pujant i baixant escales per no pedres cap racó. La vista del pont de pedra des d’aquí dalt és molt bonica, així com la vista del riu. 

Al nord-oest de la ciutat hi ha les restes d’un fragment de la gran muralla, que es va construir durant la dinastia Song (1127-1279). Des d’allà es té una bona vista de la població i del riu. 

Una de les característiques de les construccions d’aquí és que fan servir totxanes negres; el color és degut a que barregen cendres a l’argila. 

Passejar pels seus carrerons és molt agradable. I a la vora del riu, hi ha diverses escultures de bronze, amb personatges i escenes de la vida quotidiana, de mida natural, com ja havíem trobat en algun altre lloc. 

La ciutat de nit i al capvespre canvia d’aspecte. Els edificis estan il·luminats i especialment el pon i els temples queden espectaculars. A més van canviant de colors. 

A l’altre extrem de la ciutat hi ha un altre pont, aquest modern. Això permet fer tota la volta a la ciutat creuant per un dels ponts i tornant per l’altra. 

Ara be els dos ponts són molt diferents. El pont modern és funcional, mentre que el pont de pedra és un lloc molt transitat, ja que comunica la part antiga que hi ha a les dues bandes del riu. Suposo que per això hi ha tanta vida i animació. Hi pots trobar venedors, musics, punt de trobada d’amics... una mica de tot. 

A la riba sud (això crec), en la que hi ha els temples, està plena de restaurants i bars de copes i músic. A la nit està atapeït de gent. Vam sopar en una de les paradetes de pinxos, que com ja es habitual, encara que et diguin que t’entenen, que no hi posaran picant, sempre piquen. Una cosa curiosa és que en aquest xiringuito tenien cervesa com única beguda.