Vam aturar-nos a Matang. Aquest és un poble tradicional, amb cases de fusta. A l’entrada del poble un cap de búfal pintat. He llegit que a l’entrada del poble hi ha un símbol que explica que l’avantpassat del poble Geija era Houyi, el deu del tir amb arc, que va salvar a la humanitat al matar als nou sols. No sé si el cap que jo vaig veure pintat està relacionat amb Houyi o no.
Segons la mitologia xinesa hi havia deu ocells-sol de tres potes. Cada dia un d’ells creuava el cel amb un carruatge, però un dia cansats de la rutina van decidir crear el cel tots junts. Això va ser nefast per la vida a la terra; els llacs es van assecar, les collites van morir i també humans i animals patien i anaven morint degut a que feia massa calor. Houyi, preocupat per la situació va agafar el seu arc i va matar nou dels ocells sol. L’ocell sol que va quedar amb vida, espantat pel que els hi havia passat als altres va continuar creuant el cel cada dia. 
La població d’aquí és de l’ètnia Geija, que és una branca dels Miao, però no està oficialment reconeguda pel govern xinès. No tinc clar si és Geija o Gejia, ja que ho he trobat escrit de les dues formes.
A mitjans del segle XX el govern va fer una campanya per identificar totes les minories ètniques que existien en el seu territori. Hi va haver més de 400 grups que van reclamar el seu reconeixement. Grups d’antropòlegs van analitzar cada cas sobre el terreny, i al final el govern tan sols en va reconèixer 56. Això fa que cada grup ètnic reconegut pel govern té molts subgrups, amb diferencies significatives entre ells.
Els Geija és un subgrup dels Miao tot i que ells no se senten identificats en aquest grup i reclamen el seu propi grup ètnic, ja que la seva cultura, llengua, vestimenta i arquitectura son molt diferents a les dels Miao.
Una de les primeres coses que em crida l’atenció són els barrets de les dones. Són blancs amb una cinta que segons de quin color sigui t’indica si estan casades, si tenen fills... Les que jo vaig veure eren dones grans i totes duien el barret amb cinta vermella. També sorprèn que porten el cabell per davant rapat, el que dona la sensació d’un front ampli fins a on comença el barret.
Totes les dones grans que vaig veure duien grans collarets de plata, amb boles i peces força grosses. Donava la sensació de que tenia que pesar molt, i vaig pensar que potser eren peces buides per dins. Així que l’hi vaig demanar a una que me’l deixés sospesar i puc assegurar que pesen molt. Quan els hi vaig dir, en mímica, van riure molt. Jo seria incapaç de dur tot el dia allò penjat al coll o els braçalets als canells.
Una de les especialitats d’aquesta ètnia és l’artesania en plata, joies, i altres objectes. Una altra de les seves especialitats són els brodats i els bàtiks. Les teles amb brodats en seda i cotó són molt típiques d’aquí i es poden comprar. Però llegeixo que els vestits tradicionals que ells fan servir no els venen, ja que passen de generació en generació dins de la mateixa ètnia.
L’art del batik és una tècnica d’estampació de tela en la que abans d’aplicr el tint es cobreixen les zones que no es volen tenyir amb cera fosa. Un cop sòlida es submergeix la tela en el cubell amb el tint. Després s’extreu la cera. Això es va fent amb cada color que es vol aplicar. 
Les noies Geija aprenen l’art del batik de molt jovenetes, ja que aquest art juga un paper important en la cultura d’aquesta ètnia.
Els estampats acostumen a tenir representacions florals, però també figures mitològiques o amb algun simbolisme. Es diu que els dissenys que fan tenen el seu origen en la dinastia Qin, que va ser la primera dinastia de la Xina unificada (221-207 a. C.).
Moltes de les cases del poble tenen el seu petit taller de fabricació de bàtiks i brodats. Unes àmplies taules baixes on es dibuixen els motius a representar en la tela. Quan hi vam estar nosaltres no hi havia noies treballant, però en les taules es veia lloc per unes sis treballadores. Suposo que una és l’especialista en plasmar els dibuixos a la tela, les altres apliquen la cera. Es veien diferents aparells de fondre cera sobre la taula. 
A nivell arquitectònic les cases del Geija es diferencien de les dels Miao en que tenen una sola planta mentre que les dels Miao i Dong tenen dos i tres plantes.
El poble està ben arreglat, forces cases noves en l’estil tradicional, en fusta treballada, fins i tot una amb dos figures daurades protectores a la porta. En moltes de les cases tenen gàbies amb ocells, igual que a Weishan; lo d’entrenar als ocells per competicions de cant és habitual en tota aquesta zona. Al posar-los a prop uns dels altres s’animen a cantar. Sembla que són cars aquests ocells, i en les competicions es fan apostes.
Es veuen camps d’arròs de color verd brillant, en un ambient rural però cuidat. I en un porxo, la majoria de cases tenen porxos, una taula de mahjong automàtica. Suposo que barreja i reparteix les fitxes, però no ho sé segur perquè estava desconnectada.
