Anem cap a la regió autònoma de les ètnies Miao i Dong, que s’anomena Qiandongnan. El paisatge alterna muntanyes i arrossars. Vam arribar a Leishan cap al vespre; aquesta és una població de l‘ètnia Miao.
És una ciutat amb avingudes amples i els edificis estan il·luminats. Les faroles de llum groguenca son peculiars ja que estan adornades amb unes banyes, les mateixes que duen brodades en els vestits tradicionals. Al peu de les faroles hi ha un tambor.
Hi ha un gran supermercat a on vam anar a comprar menjar pel dia següent que fèiem la caminada per la zona que es coneix com el Miaoling.
Es veien forces cotxes de policia aparcats en diversos punts de la ciutat. Vam anar cap a la zona del mercat nocturn. Prop d’allà, en una plaça força gent ballant, com havíem vist ja a la província de Yunnan. Hi ha gent de totes les edats, és un ambient informal. Alguns grups ballen molt be, d’altres no tant i se’ls veu que van imitant el que fan els més experts.
Prop de la plaça hi ha petits restaurants; l’especialitat de la majoria d’ells són vísceres diverses a la planxa. Jo vaig prendre uns fideus de verdures, que estaven bons tot i que no vaig poder evitar que tinguessin el toc picant. El peix a la planxa també estava molt gustós. El van servir amb les brases a sota per mantenir-lo calent i que s’anessin coent les verdures que l’acompanyaven. No hi faltava la menta en aquest acompanyament.
Al dia següent ens vam dedicar a caminar per la serralada del Miaoling. Vam fer un breu trajecte de cotxe, uns 30 Km, fins a un poble on vam començar el recorregut; no recordo el nom d’aquest poble.
Els camps d’arròs i els boscos, tot verd. Les dones porten el cabell recollit en un monyo, agafat amb una pinta de fusta i decorat amb una gran flor de color. Els carrers del poble empedrats i les cases de fusta. Algun búfal d’aigua, pel carrer i en una casa. Són animals molt preuats.
Pels Miao els búfals d’aigua sempre han sigut molt importants ja que els ajuden en el treball del camp. Per això és habitual trobar caps de búfal amb grans banyes a l’entrada dels pobles. També els hi encanten les batalles de búfals. Hi ha gent que té búfals i els cria únicament per participar en aquestes competicions.
Quan hi ha competició, hi ha un festival, el propietari de l’animal l’alimenta amb arròs glutinós, i si ho he entès be, a vegades se’ls hi dona una mica d’alcohol. Alguns propietaris els hi arriben a donar el menjar posant-los-hi a la boca.
Un cop vam haver donat la volta pel poble vam començar la caminada enmig d’arrossars, boscos, camps de blat de moro.... El camí estava enfangat i relliscava. Vaig patir alguna caiguda sense importància, i l’última una mica més empipadora ja que em vaig fer mal al canell, que se’m va anar inflant i em va deixar la ma inutilitzada un parell de dies.
En un tram boscos, vam trobar abelles que ens van atacar sense pietat, ja que com més cridava la gent més agressives es tornaven. O sigui que va ser una caminada un tant incòmode.
Per sort no plovia. El camí molt estret i frondós. Dúiem un guia de la zona que anava obrint el camí. Suposo que si durant un mes no passa ningú les herbes l’envaeixen. Pel camí vam trobar la pell d’una serp que havia fet la muda.
Una bona caminada envoltats constantment de verd i poblets dispersos aquí i allà. Havia plogut força els dies abans, pel que alguns camins no estaven practicables i s’havien de buscar vies alternatives. Ja sabia que en un punt s’havia de creuar el riu descalç pel que me n’havia endut les sandàlies d’aigua per passar de forma més confortable.
Al final van ser un parell de cops que vam haver de descalçar-nos per continuar el camí. Una mica pesat. L’aigua fresqueta i agradable després de les hores de caminada. El fons pedregós i aigua molt neta. El més empipador era tornar-se a assecar els peus, calçar-se altre cop les botes i portar penjant les sandàlies per que s’eixuguin. Alguns passaven sense sandàlies, es pot fer si ets resistent a les pedres. Jo en això soc una mica fleuma, em costa molt caminar descalça per sobre de qualsevol pedreta per petita que sigui o arrodonida que sigui. 
Una de les pegues de caminar entre camps és que pràcticament no hi ha cap indret on seure una estona per descansar. Fins i tot per dinar el lloc era un tant restringit, en un marge i humit.
Després d’una caminada de sis hores vam arribar a Langde. Una grata sorpresa en esperava en aquesta població: era dia de festival.
Com ja havia comentat anteriorment dins del grup ètnic Miao hi ha molts subgrups, i fins i tot en els subgrups que tenen un mateix origen hi ha diferencies culturals i de llengua.
Els avantpassats dels Miao durant les dinasties Qin i Han, o sigui fa uns 2000 anys, vivien a l’oest de la província de Hunan i a l’est d’aquesta província de Guizou. Però al llarg dels segles grups de població d’aquesta ètnia es van anar desplaçant a diferents regions; hi va haver migracions importants en el segle III i en el V. Per altra banda, en el segle IX van traslladar presoners Miao cap a Yunnan. Durant el segle XVI hi va haver un nou flux migratori dels Miao.
Aquestes migracions han fet que l’ètnia Miao s’hagi dispersat molt i que en assentar-se en diferents llocs, l’efecte de l’entorn cultural i lingüístic ha fet que tinguessin evolucions diferents.
La llengua o dialecte parlat pels diferents grups Miao és diferent, alguns fins i tot no s’estenen si parlen en la seva llengua. També les vestimentes són diferents i els festivals i costums han canviat. De la mateixa manera, el desenvolupament econòmic i educatiu tampoc es el mateix per tots els grups Miao.
En aquesta zona del Miaoling, per on hem estat caminant hi viuen els que es coneixen com els Miao de les flors.
Les primeres societats Miao no tenien classes socials ni jerarquies. Es dedicaven a l’agricultura. Aquesta zona del sud de la Xina es considerava habitada per bàrbars. El desenvolupament va començar cap al segle III, amb l’agricultura, la producció de teixits i l’elaboració de tints a partir d’extractes naturals. També va començar l’intercanvi de productes.
Fins al segle X es van donant canvis importants en aquesta societat. Els clans familiars comunals es transformen en pobles comunals, amb diferents sectors.
Llegeixo que en alguns d’aquests pobles tothom té el mateix cognom.
Més tard van començar a aparèixer organitzacions amb un cap electe que establia normes per protegir la propietat privada i controlava el seu compliment.
Aquests dirigents comunals van acabar convertint-se en senyors feudals mentre que els que es dedicaven a treballar el camp estaven al seu servei.
Durant la dinastia Song (960-1279), la cort imperial nomena governadors a alguns Miao de la burgesia fet que validava la seva autoritat sobre la resta de població.
El progres en l’economia dels senyors feudals va repercutir en l’arquitectura i l’artesania. Va millorar en el procés d’extracció i fusió del ferro, així com les tècniques tèxtils i de fabricació de bàtiks.
Llegeixo que els hi agrada el sabor agre. Sembla que això esta lligat al fet de que antigament vivien a les muntanyes, en zones remotes on no tenien sal com a conservant, amb el que preparaven i adobaven el menjar per preservar-lo. Per preparar l’adob agre es deixa fermentat la sopa d’arròs o de soja durant uns dies (menys d’una setmana) en una gerra. Aquest fermentat s’afegeix al cuinar els plats, carn, verdures o peix. Però també es pot prendre com a caldo en fred, especialment a l’estiu.
Quan vam arribar a Langdé estava molt cansada. O sigui que el primer que vaig fer va ser descansar i prendre un bon refresc per recuperar forces abans de visitar el poble. Aquest poble té l’arquitectura típica dels Miao de les muntanyes. Com l’altre poble que hem vist, les cases son de fusta i de dos pisos.
Aquí trobem un pont de vent i pluja. Son ponts de fusta que permeten creuar el riu i que estan coberts per protegir del sol i la pluja i estàs ventilat sense sentir l’escalfor solar. Actualment aquests ponts tenen una estructura de formigó i només la part de sobre és de fusta.
Aquests ponts són molt vistosos, i és punt de reunió de la gent. N’hi ha un molt nou, que és molt ampli, té bancs i és un lloc on passar l’estona.
Com ja he dit, aquell dia al poble hi havia festa. Als turistes, uns xinesos i coreans i a nosaltres ens van fer pagar entrada per accedir al poble. A la gent d’allà els hi donen cupons si participen a la celebració; amb aquests cupons després tenen descomptes en algunes coses.
El poble està al vesant de la muntanya, amb el riu a baix; crec que és el riu bala. Hi ha escales de pedra i carrers també pavimentats en pedra. Ja hi havia molta gent que duia els vestits tradicionals.
El guia que ens havia acompanyat durant la caminada participava a la festa com a músic. Per això al final estava una mica impacient amb la nostra lentitud, ja que tenia que arreglar-se per la celebració.
Algunes dones porten el cabell recollit en un monyo característic amb la flor vermella al cap. Vesteixen una jaqueta blava amb ribets vermells i clips metàl·lics que fan de botons.
En canvi altres dones porten la vestimenta tradicional, de la que destaca el barret, per dir-ne d’alguna forma. És una mena de barret o casquet platejat o de plata, molt sofisticat. Amb penjolls i decoracions diverses, que deu pesar molt. Per la part de dalt es veu sobresortint el monyo. I clavat al cabell unes plomes o tiges també metàl·liques. D’altres aquest barret platejat està coronat per unes grans banyes metàl·liques. 
Moltes dones porten també joies de plata, collarets d’unes quantes voltes, arracades... A mi m’impressiona el pes que duen a sobre. I més encara quan després les veia desfilar.
Els homes vesteixen de forma mes discreta, amb túniques fosques. Els vells duen les típiques barbes fines i llargues, just ala barbeta.
Un grup de dones grans porten uns barrets discrets de color blau marí o negre, de tela, i una roba fosca amb brodats de colors.
La plaça del poble va cobrant vida. Posen bancs perquè pugui seure el públic. Un dels edificis de dues plantes és on s’inicia la cerimònia. Té una escalinata davant la porta en la que no hi deixen seure ja que és on es posaran els que oficiants de la cerimònia.
Davant de la porta d’aquest edifici hi ha una taula amb una mena d’ofrenes fetes en cera però que imiten la realitat: pollastres o ànec, no ho tinc clar, porc, cansalada, arròs i peix. No falta davant la porta l’ossamenta d’un cap de búfal.
La plaça es va omplint de gent amb diferents vestimentes, que es va col·locant a l’escalinata. És impressionant veure aquella quantitat de gent ricament vestida, ben arrenglerats, i al pis de dalt sobre la balconada més gent.
La cerimònia no l’entenc. Surten uns que semblen una mena de sacerdots, es posen al voltant ‘una taula al centre de la plaça, els altres grups desfilen al voltant, canten, parlen, es fan ofrenes...
Un dels instruments que toquen és el lussen, una mena de flauta de canya. Un grup d’homes amb túniques llargues i fosques i barret a conjunt desfilen portant banderes. Després les noies amb els vestits multicolors i els capells amb banyes donen voltes per l’exterior del cercle dels homes. També porten pals amb cintes penjant. Més tard surten les dones que vesteixen de blau, més discretes. També participen en la desfilada al voltant de la plaça els infants.
Hi ha un moviment constant de gent, de grans quantitats de gent. Molt organitzat tot el seu moviment. Molt majestuosa la cerimònia. I els discursos que fan els que oficien aquest acte. És una llàstima no entendre res. Fa la impressió que està relacionada amb la prosperitat, les collites, la pesca... I també potser ve gent d’altres pobles de la vall i per això les diferents banderoles i vestimentes. Però tot això és el que jo imagino, no ho sé. 
Em va encantar veure aquesta festa i poder fer fotografies, tot i que com que tenia la ma lesionada em costava molt esforç. Estan allà asseguda veient la cerimònia i observant a la gent se’m va passar el cansament de la llarga caminada. Va valdre la pena aquest final de festa.
