Per anar de Kunming a Zhenyuan vam agafar el tren. Anàvem amb tren llitera, estava força be, però parava moltíssim i també es bellugava molt. O sigui que no vaig dormir gaire.
Vam arribar a Zhenyuan abans de les nou del matí. Havíem baixat 1400 metres, deixant enrere l’altiplà del Yunnan i entrant a la província de Guizou. La diferència d’alçada i la pluja feien que se sentis molta xafogor però tot i això, ja des del primer moment em va agradar aquesta ciutat.
Es una ciutat bonica i diferent, es nota el canvi de província. Un carrer empedrat, cases cuidades, net, i com no, força turisme local; aquest és el carrer on estava l’hotel.
És una ciutat amb riu, cosa que a mi sempre em resulta agradable. El riu Wuyang la creua i la parteix en dos. Hi ha un pont antic que permet passar d’un cantó a l’altre. A més, es troba envoltada de pics càrstics a banda i banda del riu. 
Aquest nucli urbà ja existia durant la dinastia Qin (255- 205 a. C.) i hi ha constància de que l’any 202 a. C. l’emperador Gaozu, de la dinastia Han va instaurar aquí un comptat. Des de llavors aquesta població ha tingut un paper important. És una regió on hi ha una important barreja ètnica, on conviuen Dong, Miao i Han i això es reflecteix en l’arquitectura. 
Va ser un important centre polític i militar. El nom actual de la ciutat prové de l’època de l’emperador Song, en el 1258 quan aquesta ciutat es va convertir en la capital del districte i a més de centre polític i militar, ho era també econòmic i cultural. 
També va ser un important centre de comunicacions gracies al riu. Com altres ciutat de les que hem visitat per Yunnan, aquesta també va tenir un paper important en la ruta de la seda, en la branca del sud. Connectava les planes centrals de Xina amb Yunnan i d’aquí amb Myanmar, Índia i el sud est asiàtic.
Com ja he dit, la ciutat està dividida pel riu. La riba nord es coneixia com Jiufu-cheng (lloc on hi havia l’antiga seu governamental) o senzillament Fu, i la riba sud com Jiuwei-cheng (on hi havia l’antiga fortalesa) o Wei. Les dues parts de la ciutat es van construir durant la dinastia Ming (1368-1628).
És una ciutat rica en patrimoni cultural. Se la coneixia com la Venècia d’Orient, ja que la seva vida està molt lligada al riu.
A les ribes del riu hi ha diversos molls. Un és el conegut com el Pas de la Porta de Pedra, des del que hi ha una bona vista del pont antic. Hi ha un pont de pedra que connecta Fu i Wei, les dos parts de la ciutat, i que és un pas entre dos muntanyes, Shibin-shan i Zhonghe-shan. Aquest pont té set arcades i se l’anomena Chusheng-qiao.
Enmig del pont hi ha una pagoda octogonal que s’anomena el pavelló Kuixing (si no m’he equivocat en la traducció seria la gran estrella en els estudis) o també se’l coneix amb el nom de Zhuangyuan-luo. Era l’edifici pel millor candidat als exàmens imperials. Es diu que deu anys després de construir-se aquest pavelló la província de Guizou va tenir dos estudiants que van obtenir la màxima qualificació en els exàmens imperials. 
En el pont hi ha algunes escultures, en que es representa gent de Myanmar i un elefant. Ho he llegit i no recordo massa be aquestes escultures ni en tinc cap fotografia. Sembla que des del segle XIII sempre que representants i dignataris de Myanmar tenien que anar cap a la capital xinesa passaven per aquí i al menys algun dels cops ho van fer amb els seus elefants.
La construcció del port és de l’època de la dinastia Ming. Com que aquesta és una regió muntanyosa, hi ha poc espai pel cultiu, pel que l’arròs i altres productes arribaven pel riu, provinents d’altres províncies i després es distribuïen per la província de Guizou. El nom d’aquest moll, Mi, fa referencia al mercat de l’arròs que s’instal·lava aquí al costat.
Un altre moll és el Yumen, el del ferri i d’on surten creuers pel riu. També se’l coneix com el moll Longmen, que vol dir la porta del drac. En el passat aquest era el moll on arribaven els estudiants que havien passat els exàmens imperials quan venien del palau reial. 
Cada any es fa un festival que consisteix en una cursa pel riu, amb vaixells amb decoracions de dracs o simulant un drac. I és que una de les atraccions de la ciutat és un conjunt de temples, palaus i coves que s’enfilen per la muntanya, les coves del drac verd o Qinlongdong que es va construir durant la dinastia Ming en el segle XIV. De seguida es va anar ampliant gràcies a les donacions que feien els rics mercaders que passaven per aquí. 
Durant la revolució cultural alguns dels edificis es van cremar i van quedar força malmesos. Algunes de les estàtues que es veuen ara son reproduccions de les que van desaparèixer en aquell temps.
Hi ha temples i pavellons diversos amb noms molt característics d’aquí, com l’acadèmia de l’aprenentatge clàssic, el pavelló de l’emperador de Jade, el palau de la longevitat... Aquests temples combinen budisme, taoisme i confucianisme. Des del 1988 aquest conjunt monumental forma part de les relíquies cultures en protecció. 
És molt interessant i variat. Hi ha capelles que es troben en coves, mentre que altres són edificis separats de la paret. Cal anar pujant i baixant escales per no pedres cap racó. La vista del pont de pedra des d’aquí dalt és molt bonica, així com la vista del riu.
Al nord-oest de la ciutat hi ha les restes d’un fragment de la gran muralla, que es va construir durant la dinastia Song (1127-1279). Des d’allà es té una bona vista de la població i del riu.
Una de les característiques de les construccions d’aquí és que fan servir totxanes negres; el color és degut a que barregen cendres a l’argila.
Passejar pels seus carrerons és molt agradable. I a la vora del riu, hi ha diverses escultures de bronze, amb personatges i escenes de la vida quotidiana, de mida natural, com ja havíem trobat en algun altre lloc.
La ciutat de nit i al capvespre canvia d’aspecte. Els edificis estan il·luminats i especialment el pon i els temples queden espectaculars. A més van canviant de colors.
A l’altre extrem de la ciutat hi ha un altre pont, aquest modern. Això permet fer tota la volta a la ciutat creuant per un dels ponts i tornant per l’altra.
Ara be els dos ponts són molt diferents. El pont modern és funcional, mentre que el pont de pedra és un lloc molt transitat, ja que comunica la part antiga que hi ha a les dues bandes del riu. Suposo que per això hi ha tanta vida i animació. Hi pots trobar venedors, musics, punt de trobada d’amics... una mica de tot.
A la riba sud (això crec), en la que hi ha els temples, està plena de restaurants i bars de copes i músic. A la nit està atapeït de gent. Vam sopar en una de les paradetes de pinxos, que com ja es habitual, encara que et diguin que t’entenen, que no hi posaran picant, sempre piquen. Una cosa curiosa és que en aquest xiringuito tenien cervesa com única beguda.
