Pakistan-24. Multan, Mausoleu de Shamsuddin Sabzwari

Després anem a visitar un santuari sufí, el de Shamsuddin Sabzwari. La placa que hi ha allà que menciona la restauració l’anomena Hazrat Shah Shams. Hazrat és una paraula que apareix en diferents mausoleus, no forma part del nom de la persona sinó que és un títol honorífic, significa “la gran presència”. Per tant és el mausoleu de Shah Shams.

Quan cerco informació amb aquest nom de Shah Shams el que em surt és sobre la tomba de Shah Shams Sabzwari. El nom que m’havien dit en visitar-lo és el que he posat al títol, i les fotografies que trobo són semblants a les meves, per tant, suposo que fa referència al mateix lloc.

A mi em van dir que era un santuari sufí xiïta, del segle XIII. Diuen que aquest sant va fer proselitisme de l’islam ismaïlita pel sud d’Àsia; el corrent ismaïlita és xiïta.  En algun lloc he vist que el santuari es va construir a començaments del segle XIV. O sigui que és del segle XIII o XIV. Es va reconstruir en la dècada de 1770 a l’est de l’antic fort de Multan.

Diuen que aquest sant va viure fins als 111 anys. Shah Shams Sabzwari va morir en el 1276 , i era contemporani del sant més important de Multan, Bahauddin Zakariya, que va morir en el 1262.

No se sap massa cosa de la història d’aquest sant, hi ha llegendes, però no està clara el grau de credibilitat que tenen. Es diu que Shah Shams va arribar a Multan cap a l’any 1200 procedent de Sabzwar, a l’actual Iran, per predicar l’islam.

Quan va arribar a la ciutat ja hi havia un altre sant predicant l’islam, era Bahauddin Zakariya; aquest estava ben establert, era molt apreciat i tenia una posició d’autoritat, ja que tenia un paper financer i institucional més important que el del propi estat.

A Zakariya no li va agradar gaire que arribés algú que li fes la competència. Així que, segons la llegenda, l’hi va enviar una tassa plena de llet. Shams va captar el missatge que l’hi enviava: la tassa plena era una forma de dir-li que a la ciutat ja hi havia prou sants, la ciutat n’estava plena, i no hi havia lloc per a un altre. Shams va respondre col·locant un pètal de rosa a la superfície de la llet, donant a entendre que els seus ensenyaments eren com una bella fragància que no molestaria els ja presents. Zakariya es va irritar i va ordenar als venedors i comerciants de la ciutat que no venguessin provisions al sant ni als seus deixebles.

Shams estava acostumat a aquest coses i l’ordre no el va molestar. No tenien aliments i un dia veient a un dels seus deixebles que estava molt afamat, es va compadir d’ell i va agafar un colom i l’hi va dir al noi que el portés al mercat i que demanés que l’hi cuinessin. Cap dels venedors del mercat volia patir la ira de Zakariya, i no van voler cuinar-lo.

Quan va tornar decebut amb l’ocell encara cru, Shams va decidir intervenir i dirigint-se al sol va implorar-li que baixés a terra per rostir l’ocell. La llegenda diu que el sol va baixar i va coure la carn, però que mai va tornar a la seva posició original; i per això diuen que a Multan sempre hi fa molta calor.

Shams va continuar predicant a Multan, per tant sembla que amb el temps Zakariya el va acceptar, o almenys va tolerar la seva presència. El lloc de reunió dels sants amb els seus deixebles s’anomena khanqah; els khanqah de Zakariya i de Sham estaven força propers, a tan sols 20 minuts a peu l’un de l’altre. Actualment és on hi ha les seves respectives tombes.

El mausoleu de Shams el va fer construir el seu net l’any 1329, en l’estil clàssic de Multan. 

En les tombes dels sants islàmics del sud d’Àsia és comú trobar les tombes de deixebles i familiars al voltant o a prop de la del sant; això ho fan per gaudir de la seva influència, i la seva eficàcia com a canal de benediccions espirituals.

En la dècada de 1770 el monument va patir un incendi i es va reconstruir en el 1779, quan la ciutat estava sota domini mogol; per tant, la decoració inclou elements que s’utilitzaven habitualment en els monuments mogols. En aquesta reconstrucció es van fer alguns canvis.

Arquitectònicament, al sud d’Àsia, en un mausoleu musulmà es col·locava l’entrada principal a l’est perquè el visitant pogués mirar cap a la Meca en entrar, i marxar d’esquena a la Meca en sortir.

Els ismaïlites permeten la influència d’altres religions i poder compartir certes cerimònies, com el pelegrinatge. I diuen que per això la tomba de Shams té múltiples entrades, per tal de que els practicants d’altres religions poguessin entrar a la sala des de diferents direccions i sortir de la mateixa manera; això permetia que poguessin visitar la tomba musulmans i no musulmans simultàniament, i assistir també a certes cerimònies compartides.

A més de ser considerat un predicador i sant sufí era també poeta.

Abans d’arribar fins al santuari ja hi ha molt ambient, paradetes venent objectes diversos, suposo que ofrenes, banderoles, negres i vermelles. Una de les coses que compra la gent són pètals de rosa; la gent els tira sobre la tomba diuen que per protegir al sant del sol de Multan. En sortir és habitual haver comprat anissos i confits i oferir-los ala gent que et trobes al pati d’entrada.

Al santuari hi venen moltes dones que viuen fora de la ciutat, al camp, generalment amb pocs recursos, i a l’entrada del santuari hi havia una parada en la que s’informava a aquestes dones que podien vacunar als seus fills, allà mateix, si encara no estaven al dia de les vacunes.

A banda i banda del mausoleu hi ha dues mesquites.

 

 

Pakistan-23. Multan, Mesquita Shahi Eid Gah

Arribem a Multan ben escortats pels nostres ràngers. El seu vehicle ha entrat per una porta al recinte de l’hotel, el nostre cotxe per una altra i després d’ells; quan nosaltres hem baixat del minibus els tres estaven ja ben situats, arma en ma, per vigilar mentre baixem i entrem a l’hotel. Tenim prohibit sortir de l’hotel i hem de sopar al restaurant de l’hotel. És per seguretat, però no sé si havia passat alguna cosa feia poc, o és per la qüestió nacionalista i el risc d’aldarulls en qualsevol moment.  

Multan està situada a uns 6 km de la riba oriental del riu Chenab; cap al sud hi ha el llit sec del riu Ravi que em sembla que ara quedafora del la ciutadella però antigament passava per la ciutat i s’unia al Chenab uns 15 km més avall.

A aquesta ciutat se la coneix com la ciutat dels sufís, ja que hi ha molts sants sufís originaris d’aquí i també molts santons que es van instal·lar en aquesta ciutat. S’anomenen santons a aquells personatges que han convertit a tota una regió a l’islam; són molt venerats especialment en aquella zona i poc a poc la devoció per ells es va estenent.

En l’època medieval Multan va tenir molta importància com a centre comercial i també religiós, especialment del sufisme.

En la segona meitat del segle XIX fora de la ciutat emmurallada van formar-se grans suburbis. La municipalitat de Multan es va crear el 1867. Al setembre del 1881 van haver-hi molts disturbis per enfrontaments entre musulmans i hindús, i durant deu dies l’exèrcit va ocupar la ciutat, després, durant un any s’hi va establir una força policial de control.

Com ja he comentat abans, Multan es troba en el Saraikistan i la llengua de la seva població és majoritàriament el saraiki. La religió predominant és l’islam amb petites minories sikhs i hindús.

Dediquem el matí a visitar alguns dels llocs més rellevants de Multan; sortim una hora més tard del previst ja que depenem de que arribi la nostra escorta.

La mesquita Shahi Eid Gah és el primer que visitem. Es troba al nord-est de la ciutat antiga, al costat d’un santuari sufí del segle XX, el d’Ahmad Saeed Kazmi.

La mesquita de Shahi Eid Gah es va construir cap al 1735,en època mogol, a les afores de Multan, durant el regnat de l’emperador Muhammad Xah. Va finançar la construcció Nawab Abdul Samad Khan, el governador mogol de Multan, que era conegut tant per la seva pietat com per l’eficiència de la seva administració.

La mesquita està orientada nord-sud amb una lleugera inclinació cap al sud-oest, permetent que la paret de l’alquibla, on hi ha el mihrab estigui perpendicular a la Meca. Hi ha set sales amb cúpula alineades formant una llarga filera i al davant hi ha un gran pati.

Tant en el passat com ara aquesta mesquita funcionava com a “eidgah”, és a dir una mesquita utilitzada per a les oracions de l’Eid, que és la festivitat que marca el final del dejuni del ramadà. Les mesquites que tenen aquesta funció, Eid Gah o Eidgah, es trobaven generalment en una zona oberta, fora de les principals ciutats, per permetre que tota la població de la ciutat es pogués reunir per a les festes principals.

El disseny de la mesquita és bastant sobri, possiblement perquè la situació financera de l’imperi mogol a principis del segle XVIII no era massa bona, i de fet va ser patrocinada la seva construcció pel governador en lloc de per l’emperador.

La decoració es va fer seguint la tradició de Multan de rajoles vidriades blanques i blaves.

Després de la caiguda de Multan en mans de les forces sikhs, la mesquita es va convertir en una guarnició i es va utilitzar per emmagatzemar-hi pólvora. L’any 1848 els rebels sikhs, recolzats per un grup de 2.000 soldats que envoltaven la mesquita, van assassinar a dos emissaris britànics. Aquest esdeveniment va portar al setge de Multan per part dels britànics i a la derrota del govern sikh.

Durant els combats la mesquita que va rebre l’impacte d’un obús d’un canó britànic, i això va provocar que s’encengués la pólvora emmagatzemada. L’explosió va danyar una gran part de la mesquita.

Durant el setge i els combats posteriors molts monuments de la ciutat van patir desperfectes.

Durant el domini britànic posterior, es va reparar la mesquita i la van convertir en un jutjat. Però en el 1891 es va restaurar l’edifici per donar-li altre cop la funció de mesquita. I des de llavors s’ha mantingut en actiu. L’any 2019 es va fer una important restauració.

Aquesta mesquita és un lloc de culte, però també ha sigut un símbol d’identitat cultural i religiosa per a la comunitat local.

La porta d’entrada al pati està molt deteriorada, en comparació amb la mesquita. A l’interior hi ha la mesquita i al costat el santuari amb la tomba de l’erudit sufí Ahmad Saeed Kazmi.

 

Pakistan-22. Camí de Multan, el Saraikistan

Acompanyats pels ràngers anem fins a l’autopista i en anar escortats pels cossos d’elit  no cal aturar-se en els peatges ni en els controls policials. 

Tinc anotat a la llibreta que aquesta regió del sud del Panjab i nord del Sind és el Saraikistan. Això em va passar per alt quan vaig fer la introducció del país; de fet, com més avanço en el viatge més coses descobreixo sobre la diversitat ètnica i cultural.

He cercat informació sobre el Saraikistan i he trobat aquest mapa que indica més o menys la zona que li correspon; dic que és aproximat perquè no es posen d’acord sobre si el nord del Sind forma part del Sarikistan o és només el sud del Panjab.

https://waseb.wordpress.com/2010/04/19/seraikistan/

El Saraikistan és la regió habitada pels que parlen saraiki. Es considera que és una llengua pròpia, de la família indo-ària, que té influència del panjabi i del sindi. No tinc clar si s’ha d’escriure sindi o sindhi com en angles; la província en anglès s’escriu Sindh però si no estic confosa en català és Sind.

A part de com s’ha d’escriure en català, hi ha un altre tema una mica confós i és el nom de la regió que l’he trobat escrit de diferents formes: Saraikistan, Seraikistan i Siraikistan. Pel que he llegit la forma més acceptada actualment és la primera, Saraikistan. La llengua que parlen és el saraiki i la seva gent són saraikis.

Molts panjabis, del nord, consideren que el saraiki no és una llengua sinó un dialecte del panjabi.  Per altra banda, llegint articles de gent del Sind diuen que la llengua siraiki, també coneguda com a siroli, és un dialecte del Sind; aquesta llengua diuen que es parla a la part nord del Sind, a la regió de Siroi. I en un d’aquests articles diferencien entre siraiki, un dialecte del sindi, i el saraiki, una variant del panjabi.

Si no estic confosa, actualment està acceptat que és una llengua pròpia, no un dialecte, i que presenta variacions en les diferents regions del Saraikistan.

Els saraikis reivindiquen la creació d’una província pròpia, separada del Panjab. El Panjab és una província gran, amb una diferencia significativa entre nord i sud; la qualitat de vida, infraestructures, com hospitals, escoles i serveis bàsics, alfabetització tot això és molt pitjor al sud. En el sud del Panjab, conflueixen la terra dels paixtus, balutxis, sindis i panjabis. De la interacció entre tots ells és d’on ha sorgit la nació sense estat del Saraikistan.

El centre i origen del Saraikistan és a Multan. Sembla que els saraikis eren els originaris d’aquesta terra i que els panjabis són els colons.

Els saraikis reivindiquen, a part de la província, que la seva llengua sigui oficial, tenir televisió i ràdio pròpia, un regiment sariki a l’exèrcit. Aquestes demandes no agraden a bona part dels panjabis.

L’any 2002 els saraikis deien que són més de 30 milions de parlants de saraiki al Pakistan, majoritàriament vivint al sud del Panjab i en les zones adjacents de les províncies del Balutxistan i del Sind, en el que seria el territori que formava part de l’antic estat principesc de Bahawalpur.

A partir de la dècada de 1960, els nacionalistes Saraiki han intentat obtenir drets lingüístics i reduir el control panjabi sobre els recursos naturals de les terres Saraiki. Això ha portat a la proposta d’una província separada, el Saraikistan. El cop d’estat de 1977 del general Muhammad Zia-ul-Haq, un governant centralista, va fer que el moviment passés a la clandestinitat. Després de la seva mort el 1988, el moviment Saraiki va deixar la clandestinitat i va tornar a reivindicar el reconeixement de la nacionalitat Saraiki, que s’imprimissin documents oficials en saraiki, tenir un regiment Saraiki dins de l’exèrcit pakistanès, quotes d’ocupació i més ràdio i televisió en llengua saraiki. També demanen més recursos econòmics.

La nació Saraiki es considera indígena de la part sud del Panjab; els panjabis tenen vincles ètnics amb els sikhs, en canvi ni els saraiki ni els sindi tenen aquests vincles, sinó que són grups ètnics indígenes.

Un 40% dels Saraikis viuen al Sind i un 55% al Panjab. A part del Pakistan, un gran nombre de Saraikis viuen a l’Índia, l’Afganistan, el Canadà, el Regne Unit i els països del Golf.

La província que es reivindica estaria formada essencialment per Multan, Bahawalpur i Dera Ghazi Khan. O sigui que tindria aproximadament el 52% del la superfície total de la província del Panjab i com a mínim un 40% de la seva població.

La idea de dividir la província del Panjab va tornar a posar-se sobre la taula en el 2012. Hi va haver diverses propostes i intents que no van prosperar. Finalment, en el 2020 es va establir una secretaria civil separada pel sud del Panjab.

Aquesta secretaria estava formada per la divisió de Dera Ghazi Khan, la divisió de Multan i la divisió de Bahawalpur.

Inicialment la Secretaria Administrativa del Sud del Panjab incloïa 15 departaments, però en el 2021 el govern del Panjab va restringir els poders administratius i financers que tenia aquesta Secretaria, restant-li autonomia.

Els saraikis, aquesta comunitat nadiua del centre de Pakistan, tenen una llengua comuna, i una identitat regional que transcendeix l’afiliació ètnica i tribal. Majoritàriament són panjabis o balutxis. La religió dominant és l’islam, majoritàriament de la branca sunnita; hi ha minories de cristians, hindús i sikhs. Després de la independència de Pakistan en el 1947, molts hindús i sikhs van migrar cap a l’Índia, on encara se’ls identifica com a panjabis i se’ls coneix com panjabis de Multan, Derawali o Bhawalpuri.

L’any 2022 les Nacions Unides van publicar un informe detallat sobre el Panjab del Sud. En aquest informe s’indica que la pobresa que hi ha al sud del Panjab és força similar a la del Sind i el Balutxistan, però al sud del Panjab la gent és molt més pobre que en la resta de província; més del 44% de la població del sud pateix pobresa. En l’àmbit de la salut tenen un 61% menys de llits en hospitals que a la resta de província; em sembla que l’únic hospital que hi ha, o potser és el més important, és el de Multan. A nivell d’educació també hi ha moltes mancances, gairebé 2/3 de les dones del sud del Panjab són analfabetes. 

Pakistan 21. Harappa, jaciment arqueològic

El museu i el recinte arqueològic estan en el mateix parc. El recorregut està ben marcat tot i que no es veu massa cosa i costa una mica imaginar-se la ciutat.

El jaciment arqueològic de Harappa consisteix en una sèrie de monticles arqueològics baixos i cementiris al sud d’un llit sec del riu Ravi. Cobreix una extensió total de 150 hectàrees, però la zona que correspon al recinte arqueològic comprèn vuit monticles i dos cementiris, la resta enterrada sota les terres agrícoles circumdants i també sota el modern poble de Harappa. Actualment hi ha una xarxa de camins que connecten la majoria d’aquests monticles.

La seqüència del jaciment s’estén des del quart mil·lenni aC fins al segon mil·lenni aC; però la part que es pot visitar, els monticles AB i F daten del tercer mil·lenni aC.

Hi ha una sèrie d’estructures històriques escampades per tota la zona; un temple del període Gupta que no es conserva, una mesquita parcialment conservada, els fonaments d’un serai (caravanserrall) mogol i les ruïnes d’una comissaria de policia colonial.

Prop del monticle E al costat de la carretera d’accés hi ha les estructures modernes, entre elles el museu.

La seqüència arqueològica al jaciment de Harappa té més de 13 metres de profunditat, abastant el període entre el IV i el II mil·lenni aC. En estar situat al costat d’un antic curs del riu Ravi, els seus habitants tenien fàcil accés a xarxes comercials, aliments aquàtics, així com aigua per beure i conrear, i això pot explicar que aquest espai hagués estat ocupat tant de temps.

És un jaciment arqueològic clàssic, és a dir, un monticle artificial creat per generacions d’estructures de maó de fang superposades. Els arqueòlegs han proposat la següent cronologia: Ravi - Hakra (c.3300-2800 aC); Kot Diji o Harappa primerenc (c.2800-2600 aC); Harappa (c.2600-1900 aC); Fase de transició (c.1900-1800 aC) i Harappa tardà (c.1800-1300 aC).

Varia una mica respecte a la que he posat en parlar del museu; segons els autors, detalles més fases o menys, però en línies generals, i sobretot pels que no som especialistes, permet fer-se a la idea de les èpoques.

La primera evidència d’ocupació d’aquest lloc, és la d’un petit assentament agrícola que s’ha identificat al peu de la cantonada nord-oest del monticle AB, però cap al tercer mil·lenni aC tot AB i gran part del monticle E també estaven poblats. El lloc va continuar expandint-se i va assolir la seva extensió total de més de 100 hectàrees durant la maduració del període Harappa, entre el 2600 i el 1900 aC. És en aquesta època que es fa més evident l’existència d’una ciutat amb centres emmurallats autònoms, cadascun en els seus propis monticles elevats. El cementiri H representa la transformació final d’aquesta civilització urbanitzada i alfabetitzada.

Després de l’abandonament de la ciutat al segon mil·lenni aC, les parts superiors de les seves estructures de maó de fang es van anar erosionant i van protegir a les estructures que hi havia en les capes inferiors. En cada fase es construïa sobre de l’anterior assentament, almenys en algunes zones, i sovint es reutilitzaven part dels maons, però això no va tenir massa impacte, i entenc que no dificulta massa l’estudi de cada fase.

En canvi hi va haver factors més recents que sí que van tenir impacte negatiu. El primer va ser que es van emprar molts maons per la construcció del ferrocarril, en la dècada de 1850, i es van destruir moltes de les últimes fases de l’ocupació; el tercer factor van ser les excavacions arqueològiques, que van exposar les estructures a la naturalesa destructiva de la salinització. El resultat de tot això va ser que moltes de les estructures exposades i conservades per Wheeler a la dècada de 1940 estan ja completament destruïdes.

El primer punt on arribem és a la part sud del monticle AB. Aquest monticle emmurallat feia 450 metres de nord a sud i 244 metres d’est a oest. Em sembla que aquest monticle és el més antic i que va ser el primer en ser excavat.

Seguim estant en el monticle AB i es veu una canalització en un dels carrers, coberta amb maons.

Seguint pel camí sorprèn veure banderoles i una construcció que no és de la mateixa època. Aquí hi ha la tomba d’un sant musulmà, Baba Noor Shah Wail; es va construir a la part superior de l’antiga muralla milers d’anys després que la ciutat fos abandonada.

Molt a la vora de la tomba hi ha les ruïnes d’una antiga mesquita del període mogol (1526-1707), era la mesquita Eid-Garh. Probablement es va construir com a lloc de pregària per a les commemoracions d’alguna persona important de la comunitat local; també podria estar associada a la tomba de Baba Noor Shah Wail.

En la construcció de la mesquita es van fer servir totxanes de l’antiga ciutat de Harappa, i es va construir sobre la muralla que encercla el monticle AB, que és del període Harappa, 2600-1900 aC.

Arribem al monticle F on s’ha trobat un carrer d’uns 8 metres d’ampla i un barri de cases petites amb plataformes on batre el gram. En una casa més gran es va trobar un recipient de bronze, amb diversos estris de coure al seu interior; algunes de les peces semblaven noves i d’altres usades, pel que es pensa que devia ser la casa d’un comerciant de coure.

En aquesta zona s’hi van trobar molts segells i tauletes amb inscripcions, a dins de les cases i també en els llocs on s’acumulava el rebuig.

El monticle P, també emmurallat, és un suburbi del monticle AB. Es va construir en el període Harappa madur, cap al 2450 aC. Aquí s’hi ha trobat el que serien 14 cases amb el mateix disseny, el que indica que corresponen al mateix període de construcció. Eren edificis grans que es pensa que devien ser de rics comerciants.   

Aquí s’hi ha trobat un forn, que podia servir per fondre metalls o per coure ceràmica. Una de les cases podria ser d’un joier, ja que hi havia forces joies d’or i àgata.

En un altre barri del mateix monticle hi ha unes plataformes circulars de maons amb un espai buit al centre. Aquestes plataformes estaven en habitacions petites, d’uns cinc m². Durant un temps es va creure que potser servien per batre el gra, però actualment es descarta aquesta hipòtesi. En aquesta zona s’han trobat moltes figuretes de terracota i ceràmica, segells, tauletes, joies, eines,... No se sap quina era la seva funció.