Est de Turquia-68. Mar Negra. Trebisonda, església de Santa Sofia

Després de dinar anem cap a Trebisonda o Trabzon, l’etapa final del nostre viatge, que es troba a la riba sud de la mar Negra.

La ciutat la van fundar els grecs de Milet o de Sinope, l’any 756 aC. Sinope era una ciutat grega situada uns 400 km a l’oest, en la mateixa riba sud de la mar Negra; aquesta ciutat l’havien fundat grecs procedents de Milet.

L’hi van donar el nom de Trapezus, que vol dir taula. Era una de les deu colònies de la regió del Pont; antigament la mar Negra s’anomenava Pont Euxí, que volia dir mar hospitalària. Pont en grec antic és mar. Abans de la presència de les colònies gregues era una zona inhòspita, ja que, segons els escriptors antics, les hordes escites hi practicaven el canibalisme.

A l’edat de ferro, el seu port va tenir un paper fonamental en el comerç entre Grècia i  Anatòlia, especialment amb el regne d’Urartu. Sembla que molts artefactes metàl·lics que van arribar a Grècia procedien de Trapezus. A més, diuen que hi ha moltes peces d’art grec d’estil oriental que s’assemblen a objectes urartians.

La ciutat grega es trobava en un aflorament de les Paryadres, una serralada muntanyosa paral·lela a la costa; no es podien dedicar a l’agricultura ja que no hi havia gairebé gens de terreny pla. Però sí que tenia un bon port i carreteres que creuaven la serralada.

Els vessants de la muntanya estaven coberts de boscos, que proporcionava la fusta per a la construcció d’embarcacions. També produïen vi i mel i extreien mineral de ferro.

La influència persa devia arribar cap a finals del segle VI aC.

Xenofont d’Atenes va ser un líder militar, filòsof i historiador grec; va ser elegit comandant d’un dels exèrcits mercenaris grecs més grans de l’Imperi Aquemènida, quan tenia 30 anys, i va formar part de l’expedició dels Deu Mil. Aquesta va ser una campanya formada per contingents de mercenaris grecs, reclutats pel persa Cir el Jove, durant la revolta per obtenir el tron contra el seu germà gran, el rei aquemènida Artaxerxes II Memnon. L’expedició va tenir lloc entre el 401 i el 399 a. C.

Xenofont va arribar a aquesta ciutat, amb el que quedava dels 10.000 soldats, quan ja anaven de retirada. Van ser ben acollits per la població. El territori de la rodalia pertanyia llavors als colquis, però aviat va passar als macrons, una tribu pòntica.

En la primera meitat del segle I aC la ciutat formava part del regne pòntic de Mitrídates VI, i el seu port el feia servir la flota del Pont.

Al segle I, el Pont fou conquerit per Neró i Trapezus va ser la seu de la Primera Legió Pòntica i del seu estat major; des d’aquí es va consolidar el domini sobre la riba sud de la mar Negra.

En temps de l’emperador Adrià (117-138), ja era la primera ciutat de la costa de l’Euxí, i s’hi va construir un nou port, anomenat Dafnos. Es va fortificar la ciutat i es va convertir en un centre comercial. Durant el regnat de Galiè, en el 256, va ser saquejada pels gots, però de seguida es va recuperar.

Uns anys més tard hi va arribar el cristianisme. Un dels soldats romans, Eugeni, va destruir un ídol, i per això va ser martiritzat. Llavors se’l va santificar i es va convertir en el patró de la ciutat.

Quan estava governada pels emperadors bizantins la ciutat va patir un cert declivi, tot i que hi arribaven els mercaders musulmans per fer negocis amb els comerciants bizantins.

Quan en el 1204, els cavallers de la Quarta Croada van capturar Constantinoble, la dinastia imperial bizantina dels Comnens va fugir fins aquí i van crear l’Imperi de Trebisonda (1204-1461), del que Trapezus en va ser la capital.

En la segona meitat del segle XIII els genovesos comerciaven amb Trebisonda; els genovesos i els venecians van tenir un barri especial a la ciutat.

La doble muralla de la ciutat lava fer construir Aleix II Comnè, en el 1324.

Queda poc de l’antiga Trapezus, tan sols les ruïnes del palau dels Comnens i l’església de Santa Sofia.

L’any 1461 la ciutat queia en mans de les tropes de Mehmet II. L’any 1486, l’aristocràcia cristiana va ser pràcticament expulsada de la ciutat.

Quan la ciutat va caure en mans dels otomans alguns artistes i erudits van marxar a Itàlia, enduent-se alguns preuats manuscrits.

Al segle XVI es va islamitzar, però els districtes rurals de les rodalies seguien sent de majoria cristiana. En el segle XVII i XVIII es van desenvolupar les vinyes; els cristians georgians i russos eren els que compraven el vi. Ara be, el comerç va afluixar quan l’any 1775 es va obrir la mar Negra al comerç internacional; al segle XIX ja només es produïa vi per al consum local, i quan es van expulsar als grecs, l’any 1923, va desaparèixer totalment.

En la Primera Guerra Mundial, va estar en primera línia contra els russos i fou bombardejada per la flota russa; l’atac del 1915 va causar 1.300 morts. L’any 1916 els russos la van ocupar i es van retirar a finals del 1917.

Abans d’entrar a la ciutat visitem l’antiga església de Santa Sofia o Agia Sofia. Fa molta xafogor i hi ha molta humitat, i comen tota aquesta part de la mar Negra, hi ha molta gent per tot arreu.

L’església de Santa Sofía es va construir durant el regnat de Manuel I (1238-1263), quan Trebisonda era la capital de l’Imperi de Trebisonda, independent de Bizanci. Es va acabar de construir en el 1263.

L’església es va dissenyar per ser la catedral. És un exemple d’arquitectura bizantina tardana: una cúpula sostinguda per quatre arcades, forma externa de creu, amb dos porxos, als costats nord i sud.

Les inscripcions més antigues que s’hi ha trobat contenen les dates 1291 i 1293.

Hi ha frescos i mosaics. Els frescos representen escenes del Nou Testament. En el porxo sud hi ha relleus que representes imatges del Gènesi.

El campanar que hi ha a la vora es va construir en el 1427; té una petita capella en el segon pis i les parets internes de la torre estan decorades amb frescos. Els astrònoms locals van fer servir aquesta torre com a observatori.

Quan Mehmed II va conquerir la ciutat en el 1461 va convertir aquesta església en una mesquita; les parets es van emblanquinar per tapar els frescos. Hi ha qui diu que no es va convertir en mesquita fins al 1584, ja que estava fora de la ciutat emmurallada i a una certa distància.

Hi ha constància de que almenys fins al 1701 els monjos encara vivien en el monestir adjacent. Diuen que pot ser que els monjos anessin abandonat el lloc perquè ja no s’hi sentien segurs,  patien assetjament i pressions; quan van deixar buit el lloc els turcs en van assumir el control, sense necessitat d’expulsar-los.

Es diu que a començaments del segle XIX es va fer servir com a hospital pels malalts de còlera.

Des de que en el 1461 es va convertir en mesquita, l’edifici es va anar deteriorant i l’any 1886 es va haver de restaurar, ja que estava en molt mal estat.

Durant la Primera Guerra Mundial l’exèrcit rus va ocupar la ciutat i va ser el primer cop que uns arqueòlegs van poder examinar l’església; llavors es va començar a fer una neteja preliminar de les pintures murals. A la dècada de 1940 hi ha constància de que estava tancada i utilitzada com a botiga, però a la dècada de 1950 va tornar a utilitzar-se com a mesquita.

Entre 1958 i 1964 es va restaurar i es van destapar els frescos de finals del segle XIII. Un expert involucrat en el treball de restauració va estimar que tan sols havia sobreviscut una sisena part de les decoracions originals. Sembla que tot el que va sobreviure són obres realitzades just després de la seva construcció.

L’any 1964 l’església es convertia en un museu, però en el 2013 les autoritats van decidir convertir l’edifici de nou en mesquita. Les pintures del sostre i les parets es van tapar amb cortines i els mosaics del terra quedaven amagats sota les catifes. Em sembla que tampoc es podia veure la cúpula.

Entre el 2013 i el 2018 els frescos i el mosaic del sòl de la sala d’oració es van cobrir amb cortines i catifes inamovibles, i només els frescos del nàrtex van romandre descoberts.

Durant les obres de rehabilitació del 2018 al 2020, l’edifici va estar tancat als visitants. Un informe elaborat pel sindicat local d’arquitectes va criticar durament la conversió de la mesquita del 2013, i un tribunal va ordenar al Ministeri d’Afers Religiosos que complís la seva promesa i fes visibles els frescos fora de l’hora de pregària. El 2020 es va col·locar un sostre suspès retràctil sota la cúpula i es va col·locar un terra de vidre sobre el mosaic.

O sigui que ara, funciona com a mesquita, i hi ha un espai al que no es pot accedir, però quan no és hora de pregaria es pot visitar. Des del campanar, d’inspiració italiana, es crida a l’oració. Diuen que en aquest barri la meitat de les mesquites estan buides, i per això consideren que la conversió en mesquita que es va fer en el 2013 era un error. Suposo que s’ha arribat al compromís d’una situació intermèdia.

Les primeres fotografies de frescos són els del porxo d’entrada. Un cop a dins es veuen alguns frescos més i el mosaic cobert amb un vidre.

El sistema que han dissenyat per tapar la cúpula i que no es vegin les pintures és original. Però sap greu no poder-la veure-

El símbol d’una àliga amb les ales desplegades apareix en diversos llocs. Primer pensava que era el símbol de l’Imperi de Trebisonda, que és una àliga bicèfala, però després he vist que s’assembla més a l’àliga pòntica. L'ocell té les ales desplegades i el cap girat mirant per sobre l’espatlla.

Aquest ha sigut el símbol del Pont o dels grecs pòntics des del 200 aC.

L’historiador pòntic Sam Topalidis diu que l’àliga bicèfala va sorgir com a símbol a l’antiga Mesopotàmia i a través dels comerciants assiris va arribar a Anatòlia. Més tard la van utilitzar els hitites, els armenis i els perses. Els hitites també utilitzaven l’aliga d’un sol cap en laseva iconografia.

Les monedes encunyades a Sinope, un dels primers assentaments del Pont ja representaven àligues en el 330 aC. L’àliga amb el cap girat i les ales desplegades apareix a les monedes de Sinope entre el 300 i el 200 aC. L’àliga també va ser un símbol romà antic i, més tard va ser un símbol bizantí. L’àliga de dos caps apareix en l’art romà d’Orient cap als anys 900 o 1000.

L’historiador britànic George Finlay (1799-1875) va dir que havia vist un retrat en aquesta església de Manuel I Comnè, que tenia la túnica guarnida amb dues fileres d’àligues d’un sol cap, sobre medallons circulars. Aquest retrat es va perdre.

El mateix historiador va veure en una altra església de la ciutat, que ja no existeix, pintures a les parets en les que hi havia representats l’emperador i l’emperadriu; la túnica d’ella estava adornada amb àligues de dos caps mentre que la de l’emperador tenia àligues d’un sol cap.

Més tard, l’àliga va ser el símbol imperial de l’Imperi de Trebisonda. Les àligues d’un sol cap van aparèixer a l’arquitectura de la ciutat a la dècada del 1200. Els emperadors i emperadrius de l’Imperi de Trebisonda duien a la roba representades àligues d’un o dos caps.

En els jardins del voltant de l’església hi ha exposades diverses peces que s’han trobat pels voltants de la ciutat i una col·lecció d’esteles funeràries del període otomà.

Després vam anar cap a l’hotel que estava força ben situat, no massa lluny de la costa i darrera d’una plaça molt animada, em sembla que és el parc Meydan. En un extrem d’aquesta plaça hi ha la mesquita de Iskender Pasha, construïda durant el període otomà, en el segle XVI. Segons les inscripcions que hi ha es va construir en el 1559 i es va restaurar donant-li la forma actual en el 1882.

No vam tenir gaire temps per visitar la ciutat, o sigui que la meva visió és molt limitada. Vaig passejar per la zona del voltant de l’hotel i vaig baixar cap a la costa. 

El nom de la plaça, que abans he dit Meydan, no sé si és correcte. Un temps va ser la plaça Ataturk i ara em sembla que se la coneix com la plaça Trabzon.

Baixant cap a la costa es veuen algunes cases supervivents que ben aviat desapareixeran; es troben fora del que era la ciutat antiga emmurallada.

Yunus Emre (1240-1320) va ser un poeta en llengua turca i un místic sufí. Està considerat el fundador de la poesia tradicional turca.

Vam anar seguint la costa fins arribar a la gran mesquita, la mesquita Sehir i després vam tornar a entrar a la ciutat antiga.

Vam trobar un edifici en pedra amb el rètol Bedesten. És l’antic mercat cobert o basar, del segle XVI. És el mercat més antic de la ciutat. Era un mercat d’antiguitats.

En aquesta barri hi ha moltes botigues de tota mena. Vam passejar una mica més i vam tornar a la plaça per anar a sopar.

El temps que vam passar a Trabzon, o Trebisonda, em va semblar poc. De fet tan sols vaig passejar per la vora de la mar i una mica pel barri antic. M’hagués agradat tenir més temps per descobrir altres racons del barri on estàvem i veure una mica altres barris.

De l’època de l’Imperi de Trebisonda no queda pràcticament res, a part de l’església de Santa Sofia. Els edificis més antics són de l’època otomana. M’hagués agradat veure alguna porta de les muralles, que em sembla que existeix...

Teníem tan sols una tarda i era el final de viatge, pel que arrossegàvem ja força cansament. Havia sigut un viatge intens, amb molta informació per pair. Ha sigut la descoberta de moltes cultures, d’història de la que no en sabia res. Un viatge molt enriquidor i que a mi m’ha resultat molt sorprenent.  

Est de Turquia-67. Mar Negra. Pont de Kale i Monestir de Sumelà.

Al dia següent vam sortir a 2/4 de 7 del matí, per anar a visitar el monestir de Sumelà. Abans vam fer una parada per veure un altre pont otomà, el pont de Kale, construït en el segle XVIII.

El monestir de Sumelà és el monument més important de la regió de la mar Negra. Es troba a l’oest d’Ayder, a uns 200 km, i a uns 45 km de Trebisonda i de la costa. De fet per arribar fins aquí hem anat per l’autovia de la costa fins a Trebisonda i després hem entrat de nou cap a l’interior.

El monestir de la Santíssima Mare de Déu de Sumelà o monestir de Sumelà és un monestir de l’Església Ortodoxa Grega dedicat a la Verge Maria.

Es troba a la muntanya Melà; Su Melà és grec i es tradueix com Turó Negre. Està dins a les muntanyes Pòntiques. Hi ha altres autors que diuen que el nom del monestir deriva de la paraula Sumeli, de la llengua lazi, que es tradueix com Trinitat.

El monestir es troba en un penya-segat, a una altitud d’uns 1.200 metres.

És una important  atracció turística i quan hi vam anar nosaltres era dia festiu i estava molt ple de gent.

Aquest monestir en grec és Panagia, que vol dir Tota Santa, que és el nom pel que és coneix a la Verge Maria en la religió ortodoxa. La Verge Maria és venerada tant pels cristians com pels musulmans, per ser la mare de Jesús, que per uns és el fill de Déu i pels altres és un profeta.

El monestir es va fundar l’any 386, durant el regnat de l’emperador Teodosi I. Els fundadors sembla que eren dos monjos d’Atenes, Bernabé i Sofroni. El monestir es va fer famós per una icona de la Mare de Déu, coneguda com “La Santíssima que escolta amb rapidesa” i es diu que la va pintar l’apòstol Lluc.

Segons una llegenda dos monjos que vivien en llocs diferents, un a Atenes i l’altre a Istanbul, van tenir el mateix somni, i van emprendre un llarg viatge per trobar la cova que apareixia en el somni. En el somni veien a Jesús i Maria en una cova i María deia que sant Lluc havia pintat una icona que els àngels havien dut fins a la cova. Els dos monjos es van trobar al port  de Trebisonda i quan van trobar la cova i la icona del somni van decidir convertir la cova en una església.

La icona de la Verge Maria, que en algun lloc diuen que era la Verge Negre o Maria Negra, feia miracles.

Quan van morir els monjos fundadors se’ls va enterrar en aquesta església i se’ls va venerar com a sants; de seguida es va convertir en un important centre de peregrinació. 

Al llarg de la seva història el monestir va quedar en ruïnes diversos cops i va ser restaurat per diversos emperadors. Durant el segle VI, va ser restaurat i ampliat pel general Belisari, a instàncies de Justinià I. La forma actual correspon a la reforma que es va fer el segle XIII, quan era un monestir important de l’Imperi de Trebisonda.

Hi ha dos emperadors que van dotar el monestir amb riqueses, Joan II Comnè (1118-1143) i Basili I Comnè (1332-1340), però la donació més gran es va fer durant el regnat d’Aleix III Comnè (1349-1390). Segons la llegenda, el jove Aleix es va salvar d’una tempesta gràcies a la Verge i en agraïment va ordenar restaurar el monestir.

Un crisòbul o butlla d’or era un document solemne dels emperadors bizantins; se n’ha trobat un del 1365 posa de manifest la llibertat i autonomia de la que gaudia el monestir. En aquest crisòbul s’esmenten totes les propietats que tenia i els impostos dels que estaven exempts. A més, es concedia al monestir un import anual, procedent dels fons imperials. Amb el següents emperadors va seguir obtenint noves donacions imperials.

Tenint en compte els privilegis de que gaudia, després de la conquesta otomana, per part del soldà Mehmed II en el 1461, se li va concedir la protecció del soldà, i aquesta protecció la van renovar els seus successors.

L’any 1682 i durant les següents dècades aquí hi havia un important centre d’ensenyament grec, l’Escola de Trebisonda. Era un destí popular, tant per als monjos com per als viatgers.

L’Imperi Rus va ocupar Trebisonda en el 1916 i després va capturar el monestir. L’any 1923 va quedar abandonat, arran dels intercanvis forçats de població entre Grècia i Turquia. 

Els monjos que marxaven no se’n podien endur res amb ells, pel que van decidir enterrar la icona de la Verge sota el terra de la capella de Santa Bàrbara. L’any 1930, un monjo va tornar en secret a Sumelà per recupera la icona i la va dur al nou monestir de Panagia Soumela, prop de la ciutat de Naousa, a Macedònia (Grècia). El mateix any 1930 hi va haver un incendi i les parts de fusta del monestir es van cremar. Després hi va haver saquejadors i vàndals que van fer malbé encara més el recinte.

Actualment el monestir és una atracció turística. Tant per l’entorn com pel seu significat cultural i religiós. Torna a haver-hi pelegrinatge des de Grècia i Rússia. El 15 d'agost (festa de l’Assumpció) de 2010, s’hi va poder celebrar una litúrgia ortodoxa. El Patriarcat Ecumènic de Constantinoble va emetre un permís especial per visitar el monestir i assistir a la cerimònia. Només es va permetre l’entrada a 450 - 500 visitants dins el monestir, però es van posar pantalles a l’exterior, a una certa distància del monestir, per poder-ho seguir.

Hi ha un autobús que et porta fins al peu de l’escala des d’on s’accedeix al monestir. Es va pujant pel bosc, en un passeig molt agradable, malgrat la gran quantitat de gent que hi ha.

El primer que es veu quan arribes al peu del penya-segat és l’aqüeducte, enganxat a la roca. Aquest aqüeducte subministrava aigua al monestir; està restaurat.

A l’extrem hi ha l’escala per accedir a la porta d’entrada, que, en ser dia festiu, és petita per la gran afluència de gent que hi ha.

Un cop creuada l’entrada cal tornar a baixar per arribar a la plaça central del complex monàstic.

Els elements principals són l’església de la roca, diverses capelles, cuines, habitacions per a estudiants, una casa d’hostes, una biblioteca i una font sagrada venerada pels cristians ortodoxos orientals.

La cova, que es va convertir en una església, constitueix el centre del monestir. La biblioteca està a la dreta.

L’edifici que té un balcó a la part frontal del penya-segat, que data del 1840, és on hi havia les cel·les dels monjos i va servir també d’habitatge per als hostes. El disseny dels armaris, fornícules i llars de foc de les habitacions que envolten el pati tenen influència de l’art turc.

El més impactant són els frescos de l’església de la roca; n’hi ha tant a l’exterior com a l’interior. Els frescos més antics són de l’època d’Aleix III de Trebisonda (1349-1390) i es troben a la paret interior de l’església. Els frescos de la capella, van ser pintats en tres períodes diferents i són de principis del segle XVIII. En els frescos es representen escenes bíbliques relacionades amb la història de Crist i la Verge Maria.

Aconseguir fer fotografies sense gent és impossible.

Durant els treballs de restauració realitzats en els últims anys, es va trobar un passadís secret i es van descobrir nous frescos, on el passatge condueix a una capella, on es representen “El cel i l’infern” i “La mort i la vida”.

Hi ha un brollador sagrat, diuen que l’aigua ha estat sortint durant segles sense interrupció; es considera sagrat perquè diuen que aquesta aigua té propietats curatives; aquí hi venen tant cristians com musulmans.

Després de la visita del monestir ens dirigim cap a la costa, però abans d’arribar-hi, a uns 17 km de Sumelà ens aturem a Maçka per dinar.

Maçka es troba a l’interior, a uns 30 km de Trebisonda, que està a la costa de la mar Negra.

Quan estàvem aquí vaig veure alguna referència al monestir de la verge negra; en aquell moment vaig pensar que era un altre monestir, però ara  me n’adono que es referia al de Sumelà.

Al segle XII era comú representar a la Mare de Déu en negre, per emfatitzar el seu rostre misteriós. Aquestes icones s’anomenaven Mare de Déu Negra, i es troben en l’art georgià de l’Europa de l’Est; hi ha qui diu que poden tenir reminiscències de l’art indi antic. Aquestes madones negres es troben generalment a les altures dels boscos de les muntanyes prop d'una font curativa i es creu que hi arriben amb un propòsit miraculós. Aquests llocs es converteixen en un lloc de pelegrinatge per als cristians.

La icona del monestir de Sumelà podria ser negra per la fusta que s’havia emprat, que fos fosca. No s’ha investigat prou per saber l’edat de la icona, ni per saber si realment és una veritable Verge Negra o no.

Com deia abans, la paraula grega Mela vol dir fosc o negre. D’aquí vindria Sumelà; i tant pot fer referència al bosc on es troba, que és fosc, com a la icona de la Verge Negra.