Tadjikistan (2011)-2. Duixanbé

Comencem el viatge per la regió central-oest del país; a la introducció ja he posat un mapa de la divisió administrativa de Tadjikistan, i he anomenat aquesta regió, que està sota control del govern central, el seu nom,  és Regió sota Subordinació Republicana. Però tot i que la capital del país, Duixanbé es troba físicament en aquesta regió, té un status apart. Per això poso aquest altre mapa per acabar de clarificar les coses.

https://www.mapsofworld.com/tajikistan/tajikistan-political-map.html

En aquest viatge comencem el nostre recorregut a Duixanbé, creuem part de la Regió sota Subordinació Republicana, per arribar a la porta d’entrada del Pamir, o la regió de Gorno-Badakhxan, Kalaikhum.

Per arribar a la capital del Tadjikistan vam volar amb Air Baltic, amb escala a Riga. Em va sorprendre que tot i ser vols llargs, el menjar no estava inclòs en el preu del bitllet, calia pagar a part.

L’aeroport de Duixanbé em va semblar petit i descuidat. L’hotel tampoc em va semblar massa agradable; era força desangelat, tot i que l’habitació era molt espaiosa, però la pintura estava en molt mal estat i el bany feia molta pudor a florit.

Vam arribar de matinada i després de descansar una mica i esmorzar vam sortir a veure la ciutat.

Duixanbé és la capital del Tadjikistan. Duixanbé era la ubicació d’un gran basar que funcionava els dilluns, això va donar lloc al nom de Duixanbé Basar, que significa dilluns en llengua persa; literalment, el segon dia (du) següent al dissabte (xanbe).

Entre 1929 i 1961 el nom de la ciutat era Stalinabad, la ciutat de Stalin; després de la desestalinització es va rebatejar. Abans de 1929 se la coneixia amb el nom rus de Diuixambé.

Encara que existeixen restes arqueològiques que es remunten al segle V aC, Duixanbé va ser un petit poblat fins fa uns vuitanta anys.

El 1920, l’últim emir de Bukharà es va refugiar a Duixanbé després de ser derrocat per la revolució bolxevic. L’emir va fugir a l’Afganistan després que l’Exèrcit Roig conquistés la zona l’any següent.

Enver Paixà va capturar la ciutat l’any 1922.

Ismaïl Enver (1881-1922) conegut generalment com a Enver Paixà fou un militar i polític turc cap dels Joves Turcs que van fer la revolució de 1908 i van dirigir l’Imperi fins al 1918. L’1 de gener de 1919 va ser expulsat de l’exèrcit i condemnat per diversos crims entre els quals el genocidi armeni.

El seu projecte era unir als diversos grups rebels sota el seu lideratge i fer una ofensiva contra els bolxevics per aconseguir la creació d’un estat panturc (Panturània). És en aquest context que va ocupar Duixanbé el 14 de febrer del 1922. Uns mesos més tard, el4 d’agost moria en un atac dels bolxevics prop de la ciutat.  

 La ciutat també i va ser el quarter general d’Ibrahim Bek, un líder tadjik que va lluitar contra els bolxevics en la revolta basmatxi.

Amb la victòria de l’Exèrcit Roig i l’arribada del ferrocarril el 1929, la ciutat es va convertir en capital de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan. El seu nom va canviar pel de Stalinabad, en homenatge a Stalin, fins al 1961.

Els soviètics van transformar l’àrea fins a convertir-la en un centre de producció de cotó i seda, i van portar a la ciutat a milers de persones d’altres repúbliques de la Unió Soviètica. La població també es va incrementar a causa dels milers de tadjiks ètnics que van emigrar al Tadjikistan després del pas de Bukharà i Samarcanda a la República Socialista Soviètica de l’Uzbekistan.

Durant el període soviètic Duixanbé va ser una ciutat tranquil·la i relativament pròspera, seu d’una universitat i de l’Acadèmia Tadjik de Ciències.

L’any 1990 s’hi van produir diversos disturbis, després de descobrir-se els plans per a reubicar a la ciutat a desenes de milers de refugiats armenis; això va despertar el sentiment nacionalista local. La ciutat va quedar molt danyada com a resultat de la Guerra Civil del Tadjikistan (1992-1997), que es va produir poc després de la independència.

Duixanbé es troba a la confluència de dos rius, el Varzob (que flueix de nord a sud) i el Kofarnihon.

Es troba entre 750 i 950 metres d’altitud; al sud i a l’oest, l’elevació és més baixa que al nord i nord-est. El nord i l’est de la ciutat estan delimitats per la serra de Gissar, que té pics de 4.000; al sud hi ha les muntanyes més baixes, Babatag, Aktau, Rangontau i Karatau, que no arriben als 2.000 metres (1.400-1.700 m). Per tant Duixanbé es troba en una conca a la vall de Gissar. Té un terreny principalment muntanyós. El 80% dels edificis de la ciutat es troben a la vall; abans de la dècada de 1960, estaven majoritàriament a la riba esquerra del riu Varzob, però després la ciutat es va expandir.

El 27 d’abril de 1927, el Consell de Comissaris del Poble de la República Tadjik va adoptar una resolució sobre la construcció de la ciutat de Duixanbé. Fins a l’any 1930, a la ciutat només hi havia edificis d’un pis. El gener de 1930 es va construir una nova fàbrica de maons a la ciutat i va començar a produir.

L’any 1933 es va construir l’edifici de la central tèrmica, que es va convertir en el primer edifici de formigó armat prefabricat a Duixanbé (la construcció va començar el 1930). El mateix any es va posar en funcionament una fàbrica de roba.

L’octubre de 1936 es va construir el primer edifici de l’estació de ferrocarril de Duixanbé. A finals de la dècada de 1930, hi havia 4.295 edificis a Duixanbé, la gran majoria dels quals eren d’una sola planta. A la primera meitat de la dècada de 1940 es van posar en funcionament plantes de ciment, reparació d’automòbils i electromecànica. El 1946 es va acabar la construcció de la Casa del Govern a la plaça Lenin, que havia va començat als anys quaranta.

A la dècada de 1950 es va iniciar la construcció d’edificis residencials de tres i quatre pisos. Durant aquest període, es van construir diversos edificis, com ara la Biblioteca Pública Republicana, el Banc de l’Estat, el Comitè Central del Partit Comunista de l’RSS de Tadjik, el museu d’història local, el Ministeri de l’Interior a la plaça de la Victòria, el Teatre Acadèmic Estatal de Drama.

A la dècada de 1960 es va construir un aeroport, una nova estació de ferrocarril i l’hotel Dushanbe. L’any 1972 es va posar en funcionament una central telefònica automàtica de llarga distància. L’any 2011, la ciutat va construir el pal de bandera més alt del món.

Recentment, a Duixanbé s’han construït edificis d’estil pseudo-neoclàssic, com ara el complex Duixanbe Plaza de 22 pisos, el centre comercial Bozori Mehrgon, el complex residencial del Palau Bukhoro, la casa de te més gran d’Àsia central Navruzgokh i els edificis del Ministeri d’Afers Exteriors i del Comitè Fiscal de la República del Tadjikistan, i el teatre més gran d’Àsia central. No sé de quan és la informació, si ja era així quan jo hi vaig anar en el 2011 o si segueix sent vàlid ara.

Prop de la ciutat hi ha diverses mines de carbó, plom i arsènic. A més, Duixanbé és un important centre tèxtil, principalment a causa del cotó, encara que també produeix seda, maquinària, electrodomèstics, objectes de cuir, components per a tractors i alimentació.

El primer que vam anar a visitar va ser una mesquita. Saber quina era m’ha costat una mica perquè des del 2011 se n’ha construït una altra de molt gran i que és la principal. Basant-me en les fotografies dedueixo que la que vam visitar és la mesquita Haji Yaqub. El nom de la mesquita fa referència a un líder religiós tadjik que va fugir a l’Afganistan.

La mesquita es va construir el 1856 amb el suport econòmic de Haji Yaqub i la seva mare. Aquesta mesquita és una de les principals mesquites de Dusambé. El Centre Islàmic de la República del Tadjikistan (Muftiyat) i l’Institut Islàmic del Tadjikistan, es troben en el recinte. Però l’àrea original de la mesquita era molt més petita que ara.

Es va ampliar per convertir-ho en mesquita en el 1905-1910. Es va renovar en el 1996.

És d’estil arquitectònic tadjik; incorpora ornamentació islàmica tradicional persa: rajoles, bandes cal·ligràfiques, voltes muqarnas i arcs apuntats. En alguns llocs també s’utilitzen rajoles quadrades de mosaic amb temàtica moderna; la juxtaposició de mosaics tradicionals i moderns en el mateix edifici és curiosa.

Una placa original d’inscripció a la mesquita, escrita en persa, atribueix la construcció de la mesquita, entre els anys 1997 i 2001, al president del Tadjikistan “Emomali Sharifovich Rahmonov”, una versió del seu nom que ja no utilitza, juntament amb l’alcalde de Duxanbé, Muhammad Saiid Ubaidulloev, i el cap del Consell Islàmic del Tadjikistan, el xeic Amonalloh Ni’matzoda.

Característic d’aquella època molt optimista de l’era post-soviètica del Tadjikistan, la inscripció està escrita en persa utilitzant tant l’alfabet persa-àrab com el ciríl·lic. Durant aquells anys hi havia una intenció seriosa de tornar la nació a l’alfabet persa-àrab original, però mai no es va produir i, sota Emomali Rahmon, la nació s’ha aferrat més a les seves polítiques d’estil soviètic del que s’esperava inicialment.

Tinc anotat que era una mesquita nova. La guerra havia acabat en el 1997, o sigui que feia uns 15 anys que havia acabat, i la ciutat estava en transformació. Tenia estil soviètic, però també algunes cases d’estil de principis de segle XX, amb més encant, i molts edificis en construcció.

La gent ens mirava amb curiositat, tot i que no érem els únics turistes. Vam passar molta calor, i és d’agrair trobar carrers amb arbres i també hi ha canals per on circula l’aigua. A les fonts els nens es banyen.

El dinar ens va costar menys de 3 euros per cap: momos, arròs, pinxo de pollastre i te.

La policia pel carrer feia controls aleatoris als cotxes, per poder fer-los pagar per alguna cosa. En aquell moment hi havia molta corrupció.

Passem pel costat del Teatre Lahuti, un edifici de color blau cel. Aquest és el primer teatre republicà, que es va inaugurar a l’octubre de 1929. El 1933, el teatre va rebre el nom d’un escriptor poeta i dramaturg tadjik; el nom l’he trobat transcrit en diferents formes: Abu l-Qasem Lahuti, Abulqasim Lahuti o Abulqosim Lohuti; Va néixer a Kermansah, Pèrsia, en el 1887 i va morir l’any 1957 a Moscou. A més d’escriptor va ser també un revolucionari comunista.

L’any 1925 va arribar a Duixanbé, on fou comissari adjunt d’educació i va esdevenir president honorari de la Unió d’Escriptors Tadjiks. Va rebre l’orde de Lenin i se’l considera el fundador de la poesia soviètica tadjik i el poeta comunista persa més important. Va escriure l’himne nacional tadjik. La contribució de Lahuti al desenvolupament del teatre al Tadjikistan és inavaluable; entre d’altres coses, va ser el primer a traduir els drames de Shakespeare a la llengua tadjik. 

Molt a prop del teatre hi via ha un edifici que cridava l’atenció. Era el Chaikhana Rohat, un saló de té molt agradable; a la nit vam anar-hi a sopar. Vam prendre ensaladilla, verdures i  briqueta de peix. Tenien vi georgià, l’ampolla costava 80 somonis, uns 12 euros.

Si no estic confosa, aquest any 2025, al mes de març van acabar enderrocar aquest chaikhana. El Chaikhana Rohat era una de les cases de te més antigues que es conservaven al Tadjikistan. El seu exterior funcional de l’època soviètica data de 1958, quan la ciutat era coneguda com Stalinabad.

Aquest local era un lloc emblemàtic de la ciutat, lloc reunió, on fer vida social, i veure passar a la gent, ja que tenia vistes a l’avinguda Rudaki, el principal carrer comercial de Duixanbé.

L’edifici el va dissenyar l’arquitecte rus KN Terletsky, i la construcció la va realitzar-la un equip internacional d’artesans. La influencia dels mestres artesans tadjiks es veu en tota l’estructura, que combinava ornaments locals intricats amb l’arquitectura soviètica austera i quadrada de l’època. Tenia dos pisos, una terrassa central i molts salons. Deien que hi cabien uns 1.000 convidats a la vegada.

Aquest local va estar durant molt de temps exclòs dels edificis catalogats del Tadjikistan, i l’any 2015 ja corria el risc de ser enderrocat. En aquell moment, només hi havia quatre edificis protegits: el Teatre d’Òpera i Ballet, construït entre 1940 i 1946, l’edifici del parlament del Tadjikistan, del 1940, el Complex Memorial Ismoili Somoni, del 1999 i l’Antic Assentament de Duixambé, que data del segle III aC. La demolició proposada formava part dels plans governamentals per construir una nova franja de gratacels alts.

Desenvolupaments similars als anys 2000 ja havien enderrocat l’oficina central de correus, el Teatre Dramàtic Rus Mayakovsky, construït en el 1929, i el Cinema Jomi. Però, miraculosament, el Chaikhana Rohat va sobreviure. L’any 2021 tornava estar amenaçat i gràcies a la indignació i pressió pública les autoritats van revertir la seva decisió i van renovar la façana, incorporant un parell de grans mosaics que imiten motius decoratius perses.

En un article de l’abril del 2025 es parla de la dèria per reconstruir la ciutat eliminant tot el que recorda l’època soviètica, l’objectiu de fomentar la identitat del país després de la independència. I finalment, al març d’aquest any, l’antic chaikhana ha sigut enderrocat. Sembla que la indignació de la gent per la pèrdua d’edificis històrics ha disminuït, i que s’han acostumat al boom constructor i de remodelació de la ciutat.

En aquell moment ja es veia que la ciutat estava en pelna efervescència constructora, però fins ara comparant el que jo vaig veure amb el que trobo per internet, no me n’adono de total que ha desaparegut. Suposo que si hi tornés, ja no reconeixeria la ciutat.

Un edifici que veiem d’una mica lluny, quan jo vaig visitar la ciutat en el 2011 era el palau presidencial. Actualment ja no existeix, es va enderrocar l’any 2021.

Ara hi ha el Palau de la Nació, en els terrenys que ocupaven la sinagoga, el mikveh (bany ritual) i una botiga kosher, enderrocat tot això en el 2006, per construir-hi el nou palau.

El Parc Rudaki es va construir en el 1933, ha sigut sempre un lloc de trobada pels residents a la ciutat.

El nom del parc fa referència al poeta persa Abu Abdallah Rudaki; hi ha un monument on es veu a aquest poeta sobre un pedestal gris amb inscripcions en tadjik i en persa; em sembla que el que hi ha gravat són versos d’aquest poeta que va viure entre el 858 i el 941. Va ser el primer gran poeta persa en escriure els poemes en persa modern, amb l’alfabet aràbic.

Visitem un museu, però no tinc clar si és el museu Nacional o el museu d’Antiguitats; curiosament es tenia que anar descalç, i ens van oferir bosses de plàstic per posar-nos als peus, per si no volíem anar descalços. 

Tadjikistan és un país on les cultures zoroastriana, budista, hel·lenística, islàmica i la cultura del Pamir s’han desenvolupat durant milers d’anys. Llegeixo que moltes de les peces trobades en excavacions arqueològiques es troben en el Museu d’Antiguitats de Tadjikistan, i que son l’evidencia d’aquesta diversitat cultural de la terra tadjik.

El Museu d’Antiguitats es va fundar l’any 1934, amb les troballes arqueològiques presentades a L’Exposició dels Èxits de l’Economia Nacional. L’exposició va ser representada per la branca tadjik de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS, i llavors ja comptava amb 530 peces.

Al llarg del segle XX noves troballes van anar ampliant la col·lecció del museu; va arribar un moment en que les peces es van dividir en categories: ceràmica, estris, armes, eines, escultura, joieria, numismàtica... Tots els objectes es conservaven en sales petites i en el soterrani de l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la RSS de Tadjikistan; l’accés estava obert principalment per a estudiants i investigadors.

Després de la independència es van assignar subsidis per obrir un veritable museu. Així que a l’abril del 1996 s’obria el Museu d’Antiguitats de Tadjikistan. L’any 2001 tenia ja un edifici separat, on es va presentar una col·lecció completa d’investigacions arqueològiques, etnogràfiques i naturals realitzades al llarg del segle XX.

Actualment el Museu d’Antiguitats de Tadjikistan està ubicat en un edifici al centre de Duixanbe. La seva col·lecció està dividia en períodes que comencen en el IV mil·lenni aC, i acaben amb l’inici del segle XX. La col·lecció inclou troballes de tot el territori de Tadjikistan.

La peça més valuosa i popular és una escultura de Buda estirat i recolzat sobre el seu cantó dret. Aquesta escultura es va trobar en la dècada de 1960 durant les excavacions a la ciutat d’Ajina-Tepe (prop de Kurgan-Tyube). Aquesta escultura fa gairebé 13 metres de llargada i pesa més de 5,5 tones.

El teatre Ayni,  d’òpera i ballet, es va començar a construir l’any 1938, sota influència soviètica i es va acabar l’any 1940. El teatre porta el nom de Sadriddin Ayni, una figura central de la literatura tadjik. 

Suposo que vam passejar pel mercat; els pans que venien em recorden els que havia vist per Geòrgia.

A l’artèria principal de la ciutat, l’avinguda Rudaki, hi ha una escultura dedicada a Omar Khayyam, un famós poeta i matemàtic persa del segle XI. També hi ha un parc també dedicat a aquest personatge.

Aquesta avinguda rep el nom de Rudaki, pel poeta nacional tadjik. Durant el període soviètic s’anomenava Avinguda Lenin, i hi havia una estàtua de Vladímir Lenin. A l’estiu del 1992 és quan se l’hi va donar el nom actual.

Tadjikistan (2011)-1. Introducció

Aquest és un viatge de 20 dies que vaig fer a l’agost del 2011. En aquest mapa he marcat alguns dels llocs que vam visitar. He tingut una mica de problemes per decidir quina és la forma correcte d’escriure els topònims en català. Molts conserven la forma en que els he trobat en anglès.

El gruix del viatge va ser per la regió del Pamir, on vam recórrer una part de tres valls: Bartang i Gizev, la de més al nord, Shakhdara, la central, i Wakhan, fronterera amb Afganistan.

Tadjikistan té quatre divisions administratives; aquestes divisions són les províncies (viloyat) de Sughd (la capital és Khujand) i Khatlon (la capital és Qurghonteppa), la província autònoma de Gorniy-Badakhshan (abreujat com GBAO, amb la capital Khorogh), i la Regió de Subordinació Republicana (les sigles en rus RRP i en tadjik NTJ), anteriorment coneguda com província Karotegin, i la seva capital és Duixanbé.

https://www.nationsonline.org/oneworld/map/tajikistan-administrative-map.htm

Un altra mapa que potser és més interessant per aquest viatge és el mapa físic, https://www.theworldatlas.net/es/tayikistan/, ja que permet veure la ubicació de les serralades més importants. Nosaltres vam estar sobretot per la zona del Pamir.

 Les muntanyes representen el 93% de la superfície del país. Les dues serralades principals són les muntanyes del Pamir i les muntanyes Alai; en aquestes serralades neixen molts torrents i rius provinents de glaceres, que s’han utilitzats ja des de l’antiguitat per regar les terres de conreu.

L’altra gran serralada de l'Àsia central, el Tian Shan, frega la part septentrional del Tadjikistan. El terreny muntanyós separa els dos centres més poblats del país, que són les seccions sud (riu Panj) i nord (vall de Ferganà). El riu Panj forma una part important de la frontera entre Tadjikistan i Afganistan.

 Per entendre una mica el país m’agrada sempre buscar una mica d’informació sobre la seva història.

L’actual Tadjikistan ha format part de diversos imperis al llarg de la història. En l’antiguitat, pobles iranians van ser els antecessors dels actuals tadjiks. Una part del país pertanyia a la Sogdiana conquerida per Cir el Gran, en el segle VI aC, i va ser convertida en satrapia de l’Imperi Aquemènida.

El domini aquemènida es va acabar l’any 328 aC, quan Alexandre Magne ca conquerir el territori; llavors va passar a formar part del regne greco-bactrià. Les restes arqueològiques més antigues del país son les del complex Bactria-Margiana, que sembla que es va construir a finals del tercer mil·lenni aC i començaments del segon mil·lenni aC.

Des de finals del segle IV aC i fins a començaments del segle II aC el territori formava part del regne grec de Bactriana. El contacte amb la dinastia Han es va produir a finals del segle I aC, quan es van enviar missions de reconeixement per explorar les regions occidentals xineses.

Després de la presència grega, amb l’arribada dels tocaris, va passar a mans dels escites, formant l’imperi Kuixan, que va ser una important potencia en la regió. A finals de l’època kuixan, l’imperi es va afeblir i va tenir que enfrontar-se amb l’imperi sassànida. En aquest període es promou el budisme que va venir de Xina cap a l’Àsia Central. Els musulmans àrabs van portar l’islam en el segle VII.

L’imperi Samànida va ser el primer estat persa independent que es va formar després de la conquesta de la regió pels àrabs. Va ser fundat per Ismail ibn Ahmad i tenia com a capital  Bujara (actual Uzbekistan), i s’estenia des de Khorasan fins a Iran, fins als límits orientals d’Afganistan. Els tadjiks el consideren la seva primera estructura estatal, pel que la seva moneda, el somoni, porta aquest nom. La cultura persa tadjik es va desenvolupar a Bujara i Samarcanda com es pot veure en les obres dels poetes Rudaki i Ferdowsi o del filòsof Avicena.

L’any 999 va caure en mans de les tribus turques de l’Àsia Central, en particular dels karakhànides. Durant els segles següents, la regió va ser conquerida per Gengis Khanm cap al segle XI, i per Tamerlá. Després es va estabilitzar com a emirat de Bujara, que estava governat per una dinastia turca-uzbeka.

La ruta de la seda creuava les muntanyes tadjiks, en particular pel massís del Pamir, i també hi va haver diverses expedicions que creuaven aquestes muntanyes, com la de Marco Polo. Tot i el domini turc, la llengua i la cultura persa van seguir dominant la regió, conservant la identitat tadjik, nom amb el que es coneixien el perses d’aquesta zona.

En el segle XIX l’imperi rus va començar la seva expansió i es va estendre cap a l’Àsia Central. Durant el Gran Joc, en oposició a l’avanç de l’imperi britànic, Rússia va aconseguir controlar Tadjikistan, que va anar-lo annexionant paulatinament a Rússia.

Els tadjiks van quedar sota domini rus en la dècada de 1860.

La revolta basmatxi va esclatar arran de la Revolució Russa de 1917 i va ser sufocada a principis dels anys vint durant la Guerra Civil Russa. El 1924, el Tadjikistan es va convertir en una República Socialista Soviètica Autònoma de la Unió Soviètica, la RSSA tadjik, dins d’Uzbekistan. El 1929, el Tadjikistan es va convertir en una de les repúbliques components de la Unió Soviètica, la República Socialista Soviètica del Tadjikistan (RSS Tadjikistan) i va mantenir aquest estatus fins a la independència, l’any 1991 després de la dissolució de la Unió Soviètica.

La revolta basmatxi fou un moviment musulmà de resistència als bolxevics, de tendència panturca.

La República Socialista Soviètica del Tadjikistan (RSS) va ser una de les últimes repúbliques de la Unió Soviètica a declarar la seva independència. El 9 de setembre (1991), després de la caiguda de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el Tadjikistan va declarar la seva independència. Durant aquest període, l’ús del tadjik, una llengua oficial de la RSS del Tadjikistan després del rus, es va anar promovent cada cop més. Els russos ètnics, que havien ocupat molts càrrecs de govern, van perdre gran part de la seva influència i hi va haver més tadjiks que es van involucrar en la política.

Poc després de la independència va començar una guerra civil que implicava diverses faccions; aquestes faccions sovint es distingien per lleialtats de clans. Durant aquest període, bona part de la població no musulmana, especialment russos i jueus, va fugir del país, a causa de la persecució, l’augment de la pobresa i les millors oportunitats econòmiques que esperaven trobar a occident o en altres antigues repúbliques soviètiques.

Hi va haver neteja ètnica durant la guerra civil i al final de la guerra, el Tadjikistan es trobava en un estat de devastació total. Els morts estimats superaven els 100.000, i prop de 1,2 milions de persones eren refugiats, dins i fora del país.

Emomali Rahmon va arribar al poder el 1994. L’any 1997, es va arribar a un alto el foc entre Rahmon i els partits d’oposició (Oposició Unida Tadjik).

El 1999 es van celebrar eleccions pacífiques, però l’oposició les va considerar injustes, i Rahmon va ser reelegit gairebé per unanimitat. Les tropes russes estaven estacionades al sud del Tadjikistan, per tal de vigilar la frontera amb l’Afganistan, fins a l’estiu de 2005. Després del atacs del 11 de setembre de 2001, al país hi havia també hi havia tropes americanes, índies i franceses.

L’any 2020 el President Emomali Rahmon va ser escollit altre cop, per 7 anys més, amb un 90% de vots, en unes eleccions molt controlades. De nou, el març d’aquest any 2025 hi va tornar a haver eleccions, i altre cop, com era de preveure, va guanyar per majoria aclaparadora, el partit governant, Partit Democràtic Popular, de Emomali Rahmon. Les eleccions es van celebrar sense observadors independents.

Rússia, la Xina i els veïns d’Àsia Central del Tadjikistan van donar suport als resultats electorals, mentre que l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) es va negar a enviar observadors per manca de garanties formals que se’ls permetria dur a terme la seva feina. La comissió electoral tadjik tampoc no va emetre acreditacions a mitjans no afiliats al govern tadjik, incloent-hi la branca local de Radio Free Europe/Radio Liberty i Asia-Plus, al·legant qüestions administratives.

Des de l’any 2024 que es vol potenciar la cultura i vestimenta nacional; es va prohibir el burca. Aquest 2025, continuant amb la idea de frenar la influencia de l’islam i promou l’antiga herència persa, es prohibeixen els noms àrabs, els casaments entre cosins i les barbes llargues, entre d’altres coses; per altra banda promou l’ús dels vestits i danses tradicionals.

Sudan, alta Núbia (2005)-15. Omdurman i final de viatge al Caire

L’entrada a Khartum i Omdurman va ser complicada, ja que hi havia molt embús. És una ciutat caòtica, plana i estesa. Aquell any 2005 deien que hi vivien entre 3 i 6 milions d’habitants; el marge em va semblar molt gran, però van explicar que costa molt de saber ja que el cens no estava actualitzat i que no tothom està censat. Hi ha gent que viu al carrer, hi ha barris on s’ha instal·lat la gent que ha vingut del camp, de les zones en conflicte, i de les zones seques del Sahel.

El Khartum que vaig veure el primer dia era el rural, la vida al costat del riu, els carrers polsosos, botiguetes... és el que no vaig poder fotografiar perquè encara no teníem el permís. No sé si era per la manca de permís o ens van avisar perquè volíem fotografiar des del pont, i potser és un punt estratègic. De fet els dos ponts són punts claus, si s’ensorra un pont, Khartum pot quedar bastant aïllada.

Com que el primer dia no podíem fer fotografies, aquella darrera tarda vam anar al mercat d’Omdurman. El permís de fotografia és per als recintes arqueològics; als pobles depèn de la policia local.

Buscant informació sobre el mercat he trobat que el febrer d’aquest any 2025 va ser bombardejat, presumiblement per les Forces de Suport Ràpid (RSF); van morir 56 persones i 158 més van resultar ferides.

Omdurman és més pobre que Khartum, es veuen barris senzills. El seu mercat és molt important, és un mercat destinat a ells, aliments, vestits i calçat, estris diversos... tan sols hi ha un carreró dedicat a l’artesania, per als pocs estrangers que venen per aquí. Hi ha alguns objectes de diferents ètnies nuba, de pobles del sud del país (ara Sudan del Sud) i d’altres països africans, com Etiòpia i Nigèria. Em sorprèn veure sabates de pell de cocodril. En el Nil, em sembla que prop de la 6ª cascada, hi ha algun cocodril; diuen que a  vegades es troben restes d’algun animal que ha sigut atacat per aquest rèptil.

Les dones vesteixen el vestit tradicional del Sahel, el melhfa, de colors vistosos. Els de més qualitat són de cotó, però en els mercats se’n troben de fibra o de barreja fibra i cotó. Són de colors vius, verd, taronja, vermell, fúcsia, colors que ressalten la pell fosca.  

Els homes vesteixen túnica blanca i turbant blanc. A vegades em sorprèn que duguin la roba tant blanca quan la meva samarreta sempre tenia color confós. Al mercat venen “blauet” el producte que serveix perquè la roba quedi blanca i no grogosa. 

La gent gran tenen escarificacions a la cara, pròpies de cada ètnia, els joves ja no.

Al campament de Mèroe vam provar el peix gat, em va agradar, té un gust molt suau. També vam prendre una mena de samfaina amb ocra, que vaig trobar que és un tant gelatinosa i no em va agradar gaire. Al mercat d’Omdurman venien ocra seca, tallada a rodanxes.

Un altre plat que vam tastar va ser el ful, a base de faves guisades, està bo també. El pa que trobes per aquí és de dos tipus: el pa que trobes en molts països àrabs, pla i sense llevat, i el pa amb llevat tipus panet o com un rotllo.

Al mercat venien també les flors seques d’hibisc, el carcadé, i altres plantes per a fer infusions. El carcadé el prenen tant en infusions com en forma de xarop de color vermellós.

Tenien també moltes fruites: mangos, plàtans, dàtils, maduixes, taronges... També el fruit del baobab sec, que algun cop que l’he provat té un punt àcid; amb aquest fruit en fan una beguda. Els baobabs es troben al sud de Khartum.

Al mercat d’Omdurman venien mini cafeteres com les que feien servir a Xendi per servir-nos el cafè. Ja vaig comentar que al mercat de Xendi teníem prohibit fer fotografies; un home va insistir molt perquè li fes una fotografia ili enviés i no m’hi vaig poder resistir. És la policia la que no ens deixa fer fotografies.

L’hotel d’aquella darrera nit a Khartum era molt millor que el del primer dia, que era només per unes hores. En aquest d’ara hi havia homes de negocis, altres que havien vingut a una convenció, i la recepció estava plena de gent (cap europeu o americà). Al costat d’aquest hotel hi havia un hotel xinès. Hi havia molt tràfec de gent amunt i avall.

També hi havia alguna família, però no sabria dir la seva procedència, pel color de pell; en general vaig veure gent de pell més fosca que els que havíem anat trobant durant el recorregut.

Anotacions del 2005. La presa que estan construint a la 3ª cascada és per produir electricitat; ens expliquen que pot portar conflictes amb Egipte i amb Etiòpia. Estan construint també el nou oleoducte i gasoducte. Prop de Khartum, gairebé a l’entrada, hi ha la refineria de petroli.

Es veu una ciutat i un país, en desenvolupament, s’estan fent noves construccions, asfaltant pistes... Reben molta ajuda de Xina i de Malàisia. Aquí la població no és molt integrista.

El viatge arribava al final. Va ser un viatge variat, alterant la història i els paisatges, el desert i els oasis ala riba del Nil. I la gent del país, encantadora, somrient i amable. Veient ara els seus rostres, 20 anys després, quan un cop més estan en guerra, em pregunto que deuen fer, com deuen estar.

Ens vam llevar a les 3 del matí per anar a l’aeroport. Tot i ser tant d’hora vam trobar un bon embús; per sort com que és un aeroport petit no cal arribar-hi amb gaire anticipació.

No sé com és ara, però en el 2005 em va semblar molt petit, familiar, sense botigues, ni rètols que indiquin els vols o algun anunci en anglès, tot en àrab. Hi havia tan sols 4 portes d’embarcament, però només una estava en funcionament. Deien alguna cosa per l’altaveu i de seguida es formava la cua, però no tenia ni idea de quin vol havien anunciat. Vaig preguntar a un home de la cua, per preguntar, per saber si era el vol al Caire, però no, era el vol a Amman. Després va començar a passar un home parlant fluixet, dient Amman i alguna altra cosa que tant podia ser el nom de l’aeroport com el número de vol.

A 3/6 del matí, tornen a dir alguna cosa per l’altaveu, aquest cop sí que és el vol cap al Caire.

Arribar al Caire va ser un xoc. Després d’estar passejant per llocs poc habitats, excepte la capital, arribar al Caire, va ser impactant.

Al voltant de l’hotel i els carrers propers estava tot ple de policia. Hi havia una reunió a l’ambaixada americana i és el que va provocar aquell desplegament.

Vam dedicar el matí a passejar per la vora del Nil, el mateix riu però un ambient totalment diferent. Anàvem molt cansats ja que ens havíem llevat a les 3 del matí, i ens ho vam prendre amb calma. Vam dinar molt bé en un restaurant força elegant, on hi havia sobretot homes de les oficines del voltant. Un altre restaurant que havíem mirat abans només tenien cervell i fetge. 

A la tarda vam anar cap a les piràmides, per veure-les des de la porta d’entrada al recinte. És impressionant la diferència amb les del Sudan. També l’ambient que s’hi respira és totalment diferent.

Vam trobar un noi que ens va portar per carrerons fins a un punt des d’on podríem veure les piràmides sense haver de pagar entrada, des de la porta. 

La gent per aquell barri summament pobre era molt amable, i el contrast d’aquells carrers sense manteniment amb el recinte turístic de les piràmides és brutal. Enmig de les barraques i carrerons plens de deixalles que hi ha darrera la tàpia del recinte de les piràmides, els nens eren espontanis i curiosos, i van voler practicar algunes paraules d’anglès amb nosaltres.

Al matí següent, després d’esmorzar i abans d’anar cap a l’aeroport vaig sortir a passejar pels voltants de l’hotel. No hi havia semàfors, pel que era una mica estressant a l’hora de creuar carrers, perquè o bé t’arrisques o no creues mai. Vaig anar fins al jardí del Museu Egipci. 

Aquí poso les darreres notes que tinc d’aquest viatge, suposo que ho vaig escriure mentre era a l’aeroport, o a l’avió de tornada cap a casa.

No és bo visitar el Caire després de Sudan, encara tinc als ulls els paisatges deserts, la tranquil·litat, i aquest estrès del Caire em sobrepassa.

Em venen constantment les imatges del viatge, les piràmides, les nits estrellades, els pous... sento nostàlgia i  moltes ganes de mirar les fotografies (encara que sigui amb càmera digital mai miro les fotografies durant el viatge, espero a tornar a casa, i mirar-lesa l’ordinador) i explicar el viatge.

La travessa del desert de Bayuda va ser dura, 12 hores de cotxe amb parades curtes i sorra i pols a dojo, perquè si portes les finestres tancades no pots respirar de calor.

Creuar els uadis amb les acàcies, els matolls, les pedres i roques negroses en contrast amb la sorra daurada... El color de la sorra canvia d’un lloc a l’altre, a Karima i els seus voltants era negrosa, al menys la part superficial, en canvi a Mèroe era grogosa o ataronjada, depenent del lloc.

Aquestes travesses de desert és el que em permet sentir-lo. Creuar el desert per carretera asfaltada amb aire condicionat a dins del cotxe no és el mateix, és com veure una pel·lícula. Sentir la sorra que se’t clava a la cara, que s’infiltra per tots els racons, sentir la calor, l’aire tòrrid, tot això em fa sentir la força del desert, el seu poder devastador i reparador alhora. Perquè t’omples d’energia , ets com un gra de sorra en aquesta immensitat. La vida al desert és dura. Només sentint què és el desert te’n pots fer una petita idea.

Les cabres de per aquí són curioses, tenen les orelles penjant, semblen pells de plàtan, i quan senten el cotxe corren esbojarrades amb les orelles al vent.

Hem trobat diferents tipus de pous. Hi ha pous amb una estructura de fusta on hi ha instal·lades unes politges; altres pous no tenen aquestes estructures i s’estira directament de la corda. En alguns casos la corda l’estiren animals, ases o camells. Per tal de que la corda nio s’arrossegui per terra, per la sorra, en alguns hi ha uns llistons de fusta a terra que cobreixen el trajecte que fa l’animal quan estira la corda.

Les postes de sol sempre son boniques, però a Mèroe, veure les piràmides al capvespre quan no hi ha ningú, quan no fa calor, tot i que bufa el vent, és una meravella. Poder mirar altre cop els gravats, sentir que et fons, que ets minúscula en aquest espai immens...

La lluna plena, les estrelles, el so del vent, els ocells i el burro cridant. Són moments que em venen constantment al cap. Els somriures dels nens, de la gent, la curiositat que senten, semblant a la meva per ells, somriures amplis, moments compartits.