Per acabar amb les visites de Lahore anem a visitar el mausoleu
de l’emperador mogol Jahangir, que es troba en el Shahdara Bag.
En aquest plànol es pot veure què hi ha actualment en aquest
complex funerari. El mausoleu principal és el de Jahangir, el numero 8, al
centre del jardí quadrat gran; en el jardí rectangular hi ha la tomba d’Asif
Khan (número 6) i la mesquita, al centre d’aquest jardí (número 4); a l’extrem
del jardí rectangular i tocant al jardí quadrat hi ha el caravanserrall o
Sarai, el número 2.
El recinte funerari era més gran, incloïa també la tomba de Nur
Jahan o Noor Jahan, la vídua de Jahangir, que va morir en el 1645. Nur Jahan va
encarregar la tomba ja en vida i va escollir el lloc, a l’oest de la tomba del
seu germà, Asaf Khan. A finals del segle XIX els britànics van fer passar una
línia de ferrocarril entre les tombes dels dos germans. Per això aquesta tomba
queda fora del recinte actual, diuen que està força feta malbé. No vam anar a
veure-la.
En aquest altre mapa es pot veure la ubicació d’aquesta tomba
respecte a les altres.
Tot i que ara és un recinte funerari no sempre havia tingut
aquesta funció. Abans eren uns jardins, una zona d’esbarjo. Va ser l’any 1527
quan es va convertir en recinte funerari, i ho va ser fins al 1645; entenc que
deu ser la data del darrer enterrament. Aquest és l’any de la mort de
l’emperadriu Nur Jahan i llegeixo que un cop es va acabar la seva tomba ja no
es van construir més jardins al recinte de Shahdara.
Shahdara es pot traduir com el camí dels reis i en segle XV, en
època mogol, aquesta era la porta d’entrada a Lahore, venint de Kabul i del
Caixmir.
Es troba a la riba dreta del riu a l’altra banda d’on hi ha la
ciutat emmurallada. Els prínceps i nobles mogols van construir aquests jardins.
Shahdara es va convertir en un lloc d’activitat arquitectònica
i política mogol poc després de que Babur conquerís l’Índia en el 1526. Mirza
Kamran, fill de Babur, cap a l’any 1527 ja va fer construir un jardí i un
pavelló bardari, que em sembla que encara es conserva.
Ara be, el nom de Shahdara va aparèixer per primera vegada a a
mitjans de la dècada de 1590, en relació amb la visita que va fer Akbar al
Caixmir, l’any 1589.
No hi ha prou informació per saber l’extensió que tenia aquest
recinte en els primers temps del període mogol. Ara be, fonts dels segles XVI i
XVII suggereixen que Shahdara comptava amb molts jardins i serais, (caravanserralls o fondes).
Un mapa del període britànic, del 1867 mostra que a Shahdara hi
havia un gran nombre de jardins.
A principis del període mogol, Shahdara tenia dues funcions.
Per una banda, era el lloc de parada després de creuar el riu Ravi, venint per
la carretera de Lahore cap al Caixmir, Kabul o els terrenys de caça de
Sheikhupura. Per altra banda era una zona d’esbarjo a l’altra banda del riu
enfront de la ciutadella.
A part del jardí de Mirza Kamran, Nur Jahan també va construir
un esplèndid jardí, el jardí Dilkusha o de la satisfacció.
El baradari o pavelló de Kamran es va construir cap al 1527 i
va ser el primer jardí mogol de Lahore. El jardí solia ser un lloc de trobada
dels prínceps mogols. Alguns viatgers britànics van descriure aquest jardí quan
van estar a Lahore. El jardí tenia una sèrie de fonts d’aigua, inclosa una
piscina en forma d’estrella de vuit puntes.
L’any 1527 deixa de ser jardins d’esbarjo per convertir-se en
el lloc d’enterrament: de Jahangir, el quart emperador mogol mort en el 1627, a
Rajauri, prop de Lahore i enterrat en el jardí de Dilkusha, el creat per Nur
Jahan; del seu cunyat Asaf Khan, mort en el 1641; i de la seva esposa, Nur
Jahan, morta en el 1645. Les tres tombes estaven molt a prop unes de les altres
i també properes a l’Akbari Sarai.
L’Akbari Sarai era un gran caravanserrall, Sarai. Originalment
es va construir per als viatgers, i més tard va servir per als vigilants de la
tomba de Jahangir.
Abdul Hamid Lahori, historiador a la cort de l’emperador mogol
Xa Jahan, mencionava en un dels seus llibres aquest edifici i l’anomenava “Pati
adjunt de la tomba”. Ara be, aquesta estructura es va començar a construir
durant el regnat d’Islam Xa Suri, a mitjans de la dècada de 1550;osigui molt
abans de que fos un recinte funerari. Per altra banda, la filera de cel·les i
les portes són de l’època de Xa Jahan, o sigui de la primera meitat del segle
XVII.
A part de servir com a fonda el Sarai també era una estafeta de
correu. Estava administrat per un funcionari que tenia diversos assistents.
Aquí s’oferia gratuïtament farratge per als animals, aigua freda i calenta i
llits. Hi havia també un metge, i un forner resident; hi havia un pou d’aigua
situat fora de les muralles dels Sarai.
El Sarai té forma més o menys rectangular; el pati està
flanquejat per tots els costats per una terrassa elevada on es troben fileres
de 180 cel·les i hi ha una torra a cada cantonada del Sarai. Les habitacions de
les torres són les més elaborades: tenen una sala el·líptica al davant amb una
terrassa, i a la part del darrera una altra sala, aquesta octogonal.
En el recinte del Serai d’Akbari és on hi ha la mesquita del
període pre-mogol.
La tomba de Jahangir es troba al lloc on hi havia els jardins
Dilkusha, dissenyats o encarregats per la seva dona, l’emperadriu Nur Jahan.
Aquests jardins eren el lloc preferit tant de Jahangir com de Nur, quan feien
estada a Lahore. Per això quan va morir l’any 1627 la vídua el va fer enterrar
aquí. Però va ser el fill Xa Jahan el que va encarregar la construcció del
mausoleu, que es va acabar l’any 1637; volia que el seu pare tingués un
mausoleu digne d’un emperador.
Tot i que els historiadors contemporanis esmenten que el
constructor d’aquesta tomba va ser Xa Jahan, altres diuen que qui va tenir la
idea del disseny va ser Nur Jahan. Es devia inspirar en la tomba construïda a
Agra per al seu pare, en el 1621-1622, i l’any 1627 hauria dissenyat la tomba
per al seu benvolgut espòs.
El tercer emperador mogol de l’Índia, Akbar, va traslladar la
capital a Fatehpur Sikri; em sembla que va ser capital des del 1584 al 1598. És
en aquesta ciutat on va néixer el seu fill Jahangir, l’any 1569.
Jahangir va passar part de la seva joventut a Lahore, on el van
educar en l’art, les ciències i l’arquitectura. L’any 1611 es va casar amb
Mihrunnissa Begum, coneguda pel seu nom de ploma (era poeta) Nur Jahan; de les
vint esposes que tenia aquesta va ser la que va tenir més importància i
influència.
Com ja he dit, la tomba de Nur Jahan no està dins d’aquest
recinte. Va ser la consort principal i l’esposa favorita de l’emperador
Jahangir. La descriuen com una dona forta, carismàtica i ben educada; es
considera que va ser una de les dones més poderoses i influents de l’Imperi
Mogol del segle XVII. Les pedres semiprecioses i el marbre que decoraven la
seva tomba també van ser espoliats pels sikhs.
El nom de l’emperadriu Nur Jahan, “Llum del món”, apareix en
monedes de l’imperi mogol; no s’ha trobat el nom de cap altra emperadriu.
El jardí on es troba el mausoleu de Jahangir és quadrat i està
dividit en quatre parts amb canals d’aigua; hi havia també estanys i fonts.
L’aigua per al jardí s’extreia de vuit pous situats just fora de la paret del
recinte; es pujava per medi de rodes perses als aqüeductes ubicats a la part
superior de la paret, i després es transportava per canonades de terracota fins
als diferents punts del jardí.
Les plantes originals han desaparegut, però es conserven arbres
fruiters de l’època colonial. Actualment és un lloc on la gent ve a fer pícnic.
Al centre del jardí és on hi ha el mausoleu. La tomba es troba
sobre un podi alt i està coronada per alts minarets a les quatre cantonades. A
l’interior, el sarcòfag de Jahangir està decorat amb un disseny vegetal de
pietra dura i els noranta-nou noms de Déu.
Durant el govern sikh el mausoleu va perdre bona part de la
seva ornamentació, que van endur-se’n per decorar el Temple Daurat d’Amritsar.
Un oficial francès de l’exèrcit sikh va convertir aquest edifici en la seva
residència, també el soldà Muhammad Khan, va malmetre la decoració fent llars
de foc a la sala del mausoleu. Durant el període britànic es va fer servir com
a carbonera, el què encara el va fer més malbé.
El jardí i l’espai del mausoleu d’Asaf Khan és una quarta part
de la mida de la de Jahangir. Aquesta tomba és octogonal. Les parets estaven
cobertes de rajoles vidriades i hi havia marbre a la cúpula.
Asif Khan, l’any 1637 va ser nomenat governador de Lahore. Va
morir l’any 1641 en una batalla contra les forces del rebel Raja Jagat Singh.
Va ser Xa Jahan el que va fer construir la seva tomba; les obres van durar
quatre anys.
Aquesta tomba també va ser saquejada pels sikhs, al segle XIX,
per extreure’n el marbre i el gres.
