Sudan, alta Núbia (2005)-15. Omudrman i final de viatge al Caire

L’entrada a Khartum i Omdurman va ser complicada, ja que hi havia molt embús. És una ciutat caòtica, plana i estesa. Aquell any 2005 deien que hi vivien entre 3 i 6 milions d’habitants; el marge em va semblar molt gran, però van explicar que costa molt de saber ja que el cens no estava actualitzat i que no tothom està censat. Hi ha gent que viu al carrer, hi ha barris on s’ha instal·lat la gent que ha vingut del camp, de les zones en conflicte, i de les zones seques del Sahel.

El Khartum que vaig veure el primer dia era el rural, la vida al costat del riu, els carrers polsosos, botiguetes... és el que no vaig poder fotografiar perquè encara no teníem el permís. No sé si era per la manca de permís o ens van avisar perquè volíem fotografiar des del pont, i potser és un punt estratègic. De fet els dos ponts són punts claus, si s’ensorra un pont, Khartum pot quedar bastant aïllada.

Com que el primer dia no podíem fer fotografies, aquella darrera tarda vam anar al mercat d’Omdurman. El permís de fotografia és per als recintes arqueològics; als pobles depèn de la policia local.

Buscant informació sobre el mercat he trobat que el febrer d’aquest any 2025 va ser bombardejat, presumiblement per les Forces de Suport Ràpid (RSF); van morir 56 persones i 158 més van resultar ferides.

Omdurman és més pobre que Khartum, es veuen barris senzills. El seu mercat és molt important, és un mercat destinat a ells, aliments, vestits i calçat, estris diversos... tan sols hi ha un carreró dedicat a l’artesania, per als pocs estrangers que venen per aquí. Hi ha alguns objectes de diferents ètnies nuba, de pobles del sud del país (ara Sudan del Sud) i d’altres països africans, com Etiòpia i Nigèria. Em sorprèn veure sabates de pell de cocodril. En el Nil, em sembla que prop de la 6ª cascada, hi ha algun cocodril; diuen que a  vegades es troben restes d’algun animal que ha sigut atacat per aquest rèptil.

Les dones vesteixen el vestit tradicional del Sahel, el melhfa, de colors vistosos. Els de més qualitat són de cotó, però en els mercats se’n troben de fibra o de barreja fibra i cotó. Són de colors vius, verd, taronja, vermell, fúcsia, colors que ressalten la pell fosca.  

Els homes vesteixen túnica blanca i turbant blanc. A vegades em sorprèn que duguin la roba tant blanca quan la meva samarreta sempre tenia color confós. Al mercat venen “blauet” el producte que serveix perquè la roba quedi blanca i no grogosa. 

La gent gran tenen escarificacions a la cara, pròpies de cada ètnia, els joves ja no.

Al campament de Mèroe vam provar el peix gat, em va agradar, té un gust molt suau. També vam prendre una mena de samfaina amb ocra, que vaig trobar que és un tant gelatinosa i no em va agradar gaire. Al mercat d’Omdurman venien ocra seca, tallada a rodanxes.

Un altre plat que vam tastar va ser el ful, a base de faves guisades, està bo també. El pa que trobes per aquí és de dos tipus: el pa que trobes en molts països àrabs, pla i sense llevat, i el pa amb llevat tipus panet o com un rotllo.

Al mercat venien també les flors seques d’hibisc, el carcadé, i altres plantes per a fer infusions. El carcadé el prenen tant en infusions com en forma de xarop de color vermellós.

Tenien també moltes fruites: mangos, plàtans, dàtils, maduixes, taronges... També el fruit del baobab sec, que algun cop que l’he provat té un punt àcid; amb aquest fruit en fan una beguda. Els baobabs es troben al sud de Khartum.

Al mercat d’Omdurman venien mini cafeteres com les que feien servir a Xendi per servir-nos el cafè. Ja vaig comentar que al mercat de Xendi teníem prohibit fer fotografies; un home va insistir molt perquè li fes una fotografia ili enviés i no m’hi vaig poder resistir. És la policia la que no ens deixa fer fotografies.

L’hotel d’aquella darrera nit a Khartum era molt millor que el del primer dia, que era només per unes hores. En aquest d’ara hi havia homes de negocis, altres que havien vingut a una convenció, i la recepció estava plena de gent (cap europeu o americà). Al costat d’aquest hotel hi havia un hotel xinès. Hi havia molt tràfec de gent amunt i avall.

També hi havia alguna família, però no sabria dir la seva procedència, pel color de pell; en general vaig veure gent de pell més fosca que els que havíem anat trobant durant el recorregut.

Anotacions del 2005. La presa que estan construint a la 3ª cascada és per produir electricitat; ens expliquen que pot portar conflictes amb Egipte i amb Etiòpia. Estan construint també el nou oleoducte i gasoducte. Prop de Khartum, gairebé a l’entrada, hi ha la refineria de petroli.

Es veu una ciutat i un país, en desenvolupament, s’estan fent noves construccions, asfaltant pistes... Reben molta ajuda de Xina i de Malàisia. Aquí la població no és molt integrista.

El viatge arribava al final. Va ser un viatge variat, alterant la història i els paisatges, el desert i els oasis ala riba del Nil. I la gent del país, encantadora, somrient i amable. Veient ara els seus rostres, 20 anys després, quan un cop més estan en guerra, em pregunto que deuen fer, com deuen estar.

Ens vam llevar a les 3 del matí per anar a l’aeroport. Tot i ser tant d’hora vam trobar un bon embús; per sort com que és un aeroport petit no cal arribar-hi amb gaire anticipació.

No sé com és ara, però en el 2005 em va semblar molt petit, familiar, sense botigues, ni rètols que indiquin els vols o algun anunci en anglès, tot en àrab. Hi havia tan sols 4 portes d’embarcament, però només una estava en funcionament. Deien alguna cosa per l’altaveu i de seguida es formava la cua, però no tenia ni idea de quin vol havien anunciat. Vaig preguntar a un home de la cua, per preguntar, per saber si era el vol al Caire, però no, era el vol a Amman. Després va començar a passar un home parlant fluixet, dient Amman i alguna altra cosa que tant podia ser el nom de l’aeroport com el número de vol.

A 3/6 del matí, tornen a dir alguna cosa per l’altaveu, aquest cop sí que és el vol cap al Caire.

Arribar al Caire va ser un xoc. Després d’estar passejant per llocs poc habitats, excepte la capital, arribar al Caire, va ser impactant.

Al voltant de l’hotel i els carrers propers estava tot ple de policia. Hi havia una reunió a l’ambaixada americana i és el que va provocar aquell desplegament.

Vam dedicar el matí a passejar per la vora del Nil, el mateix riu però un ambient totalment diferent. Anàvem molt cansats ja que ens havíem llevat a les 3 del matí, i ens ho vam prendre amb calma. Vam dinar molt bé en un restaurant força elegant, on hi havia sobretot homes de les oficines del voltant. Un altre restaurant que havíem mirat abans només tenien cervell i fetge. 

A la tarda vam anar cap a les piràmides, per veure-les des de la porta d’entrada al recinte. És impressionant la diferència amb les del Sudan. També l’ambient que s’hi respira és totalment diferent.

Vam trobar un noi que ens va portar per carrerons fins a un punt des d’on podríem veure les piràmides sense haver de pagar entrada, des de la porta. 

La gent per aquell barri summament pobre era molt amable, i el contrast d’aquells carrers sense manteniment amb el recinte turístic de les piràmides és brutal. Enmig de les barraques i carrerons plens de deixalles que hi ha darrera la tàpia del recinte de les piràmides, els nens eren espontanis i curiosos, i van voler practicar algunes paraules d’anglès amb nosaltres.

Al matí següent, després d’esmorzar i abans d’anar cap a l’aeroport vaig sortir a passejar pels voltants de l’hotel. No hi havia semàfors, pel que era una mica estressant a l’hora de creuar carrers, perquè o bé t’arrisques o no creues mai. Vaig anar fins al jardí del Museu Egipci. 

Aquí poso les darreres notes que tinc d’aquest viatge, suposo que ho vaig escriure mentre era a l’aeroport, o a l’avió de tornada cap a casa.

No és bo visitar el Caire després de Sudan, encara tinc als ulls els paisatges deserts, la tranquil·litat, i aquest estrès del Caire em sobrepassa.

Em venen constantment les imatges del viatge, les piràmides, les nits estrellades, els pous... sento nostàlgia i  moltes ganes de mirar les fotografies (encara que sigui amb càmera digital mai miro les fotografies durant el viatge, espero a tornar a casa, i mirar-lesa l’ordinador) i explicar el viatge.

La travessa del desert de Bayuda va ser dura, 12 hores de cotxe amb parades curtes i sorra i pols a dojo, perquè si portes les finestres tancades no pots respirar de calor.

Creuar els uadis amb les acàcies, els matolls, les pedres i roques negroses en contrast amb la sorra daurada... El color de la sorra canvia d’un lloc a l’altre, a Karima i els seus voltants era negrosa, al menys la part superficial, en canvi a Mèroe era grogosa o ataronjada, depenent del lloc.

Aquestes travesses de desert és el que em permet sentir-lo. Creuar el desert per carretera asfaltada amb aire condicionat a dins del cotxe no és el mateix, és com veure una pel·lícula. Sentir la sorra que se’t clava a la cara, que s’infiltra per tots els racons, sentir la calor, l’aire tòrrid, tot això em fa sentir la força del desert, el seu poder devastador i reparador alhora. Perquè t’omples d’energia , ets com un gra de sorra en aquesta immensitat. La vida al desert és dura. Només sentint què és el desert te’n pots fer una petita idea.

Les cabres de per aquí són curioses, tenen les orelles penjant, semblen pells de plàtan, i quan senten el cotxe corren esbojarrades amb les orelles al vent.

Hem trobat diferents tipus de pous. Hi ha pous amb una estructura de fusta on hi ha instal·lades unes politges; altres pous no tenen aquestes estructures i s’estira directament de la corda. En alguns casos la corda l’estiren animals, ases o camells. Per tal de que la corda nio s’arrossegui per terra, per la sorra, en alguns hi ha uns llistons de fusta a terra que cobreixen el trajecte que fa l’animal quan estira la corda.

Les postes de sol sempre son boniques, però a Mèroe, veure les piràmides al capvespre quan no hi ha ningú, quan no fa calor, tot i que bufa el vent, és una meravella. Poder mirar altre cop els gravats, sentir que et fons, que ets minúscula en aquest espai immens...

La lluna plena, les estrelles, el so del vent, els ocells i el burro cridant. Són moments que em venen constantment al cap. Els somriures dels nens, de la gent, la curiositat que senten, semblant a la meva per ells, somriures amplis, moments compartits.