El gruix del viatge va ser per la regió del Pamir, on vam recórrer una part de tres valls: Bartang i Gizev, la de més al nord, Shakhdara, la central, i Wakhan, fronterera amb Afganistan.
https://www.nationsonline.org/oneworld/map/tajikistan-administrative-map.htm
Un altra mapa que potser és més interessant per aquest viatge és el mapa físic, https://www.theworldatlas.net/es/tayikistan/, ja que permet veure la ubicació de les serralades més importants. Nosaltres vam estar sobretot per la zona del Pamir.
Les muntanyes
representen el 93% de la superfície del país. Les dues serralades principals
són les muntanyes del Pamir i les muntanyes Alai; en aquestes serralades neixen
molts torrents i rius provinents de glaceres, que s’han utilitzats ja des de
l’antiguitat per regar les terres de conreu.
L’altra gran serralada de l'Àsia central, el Tian Shan, frega
la part septentrional del Tadjikistan. El terreny muntanyós separa els dos
centres més poblats del país, que són les seccions sud (riu Panj) i nord (vall
de Ferganà). El riu Panj forma una part important de la frontera entre
Tadjikistan i Afganistan.
Per entendre una mica el
país m’agrada sempre buscar una mica d’informació sobre la seva història.
L’actual Tadjikistan ha format part de diversos imperis al llarg de la història. En l’antiguitat, pobles iranians van ser els antecessors dels actuals tadjiks. Una part del país pertanyia a la Sogdiana conquerida per Cir el Gran, en el segle VI aC, i va ser convertida en satrapia de l’Imperi Aquemènida.
El domini aquemènida es va acabar l’any 328 aC, quan Alexandre
Magne ca conquerir el territori; llavors va passar a formar part del regne
greco-bactrià. Les restes arqueològiques més antigues del país son les del
complex Bactria-Margiana, que sembla que es va construir a finals del tercer
mil·lenni aC i començaments del segon mil·lenni aC.
Des de finals del segle IV aC i fins a començaments del segle
II aC el territori formava part del regne grec de Bactriana. El contacte amb la
dinastia Han es va produir a finals del segle I aC, quan es van enviar missions
de reconeixement per explorar les regions occidentals xineses.
Després de la presència grega, amb l’arribada dels tocaris, va
passar a mans dels escites, formant l’imperi Kuixan, que va ser una important
potencia en la regió. A finals de l’època kuixan, l’imperi es va afeblir i va
tenir que enfrontar-se amb l’imperi sassànida. En aquest període es promou el
budisme que va venir de Xina cap a l’Àsia Central. Els musulmans àrabs van
portar l’islam en el segle VII.
L’imperi Samànida va ser el primer estat persa independent que
es va formar després de la conquesta de la regió pels àrabs. Va ser fundat per
Ismail ibn Ahmad i tenia com a capital
Bujara (actual Uzbekistan), i s’estenia des de Khorasan fins a Iran,
fins als límits orientals d’Afganistan. Els tadjiks el consideren la seva
primera estructura estatal, pel que la seva moneda, el somoni, porta aquest
nom. La cultura persa tadjik es va desenvolupar a Bujara i Samarcanda com es
pot veure en les obres dels poetes Rudaki i Ferdowsi o del filòsof Avicena.
L’any 999 va caure en mans de les tribus turques de l’Àsia
Central, en particular dels karakhànides. Durant els segles següents, la regió
va ser conquerida per Gengis Khanm cap al segle XI, i per Tamerlá. Després es
va estabilitzar com a emirat de Bujara, que estava governat per una dinastia
turca-uzbeka.
La ruta de la seda creuava les muntanyes tadjiks, en particular
pel massís del Pamir, i també hi va haver diverses expedicions que creuaven
aquestes muntanyes, com la de Marco Polo. Tot i el domini turc, la llengua i la
cultura persa van seguir dominant la regió, conservant la identitat tadjik, nom
amb el que es coneixien el perses d’aquesta zona.
En el segle XIX l’imperi rus va començar la seva expansió i es
va estendre cap a l’Àsia Central. Durant el Gran Joc, en oposició a l’avanç de
l’imperi britànic, Rússia va aconseguir controlar Tadjikistan, que va anar-lo
annexionant paulatinament a Rússia.
Els tadjiks van quedar sota domini rus en la dècada de 1860.
La revolta basmatxi va esclatar arran de la Revolució Russa de
1917 i va ser sufocada a principis dels anys vint durant la Guerra Civil Russa.
El 1924, el Tadjikistan es va convertir en una República Socialista Soviètica
Autònoma de la Unió Soviètica, la RSSA tadjik, dins d’Uzbekistan. El 1929, el
Tadjikistan es va convertir en una de les repúbliques components de la Unió
Soviètica, la República Socialista Soviètica del Tadjikistan (RSS Tadjikistan)
i va mantenir aquest estatus fins a la independència, l’any 1991 després de la
dissolució de la Unió Soviètica.
La revolta basmatxi fou un moviment musulmà de resistència als
bolxevics, de tendència panturca.
La República Socialista Soviètica del Tadjikistan (RSS) va ser
una de les últimes repúbliques de la Unió Soviètica a declarar la seva
independència. El 9 de setembre (1991), després de la caiguda de la Unió de
Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el Tadjikistan va declarar la seva
independència. Durant aquest període, l’ús del tadjik, una llengua oficial de
la RSS del Tadjikistan després del rus, es va anar promovent cada cop més. Els
russos ètnics, que havien ocupat molts càrrecs de govern, van perdre gran part
de la seva influència i hi va haver més tadjiks que es van involucrar en la
política.
Poc després de la independència va començar una guerra civil
que implicava diverses faccions; aquestes faccions sovint es distingien per
lleialtats de clans. Durant aquest període, bona part de la població no
musulmana, especialment russos i jueus, va fugir del país, a causa de la
persecució, l’augment de la pobresa i les millors oportunitats econòmiques que
esperaven trobar a occident o en altres antigues repúbliques soviètiques.
Hi va haver neteja ètnica durant la guerra civil i al final de
la guerra, el Tadjikistan es trobava en un estat de devastació total. Els morts
estimats superaven els 100.000, i prop de 1,2 milions de persones eren
refugiats, dins i fora del país.
Emomali Rahmon va arribar al poder el 1994. L’any 1997, es va
arribar a un alto el foc entre Rahmon i els partits d’oposició (Oposició Unida
Tadjik).
El 1999 es van celebrar eleccions pacífiques, però l’oposició
les va considerar injustes, i Rahmon va ser reelegit gairebé per unanimitat.
Les tropes russes estaven estacionades al sud del Tadjikistan, per tal de
vigilar la frontera amb l’Afganistan, fins a l’estiu de 2005. Després del atacs
del 11 de setembre de 2001, al país hi havia també hi havia tropes americanes,
índies i franceses.
L’any 2020 el President Emomali Rahmon va ser escollit altre
cop, per 7 anys més, amb un 90% de vots, en unes eleccions molt controlades. De
nou, el març d’aquest any 2025 hi va tornar a haver eleccions, i altre cop, com
era de preveure, va guanyar per majoria aclaparadora, el partit governant,
Partit Democràtic Popular, de Emomali Rahmon. Les eleccions es van celebrar
sense observadors independents.
Rússia, la Xina i els veïns d’Àsia Central del Tadjikistan van
donar suport als resultats electorals, mentre que l’Organització per a la
Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) es va negar a enviar observadors per
manca de garanties formals que se’ls permetria dur a terme la seva feina. La
comissió electoral tadjik tampoc no va emetre acreditacions a mitjans no
afiliats al govern tadjik, incloent-hi la branca local de Radio Free
Europe/Radio Liberty i Asia-Plus, al·legant qüestions administratives.
Des de l’any 2024 que es vol potenciar la cultura i vestimenta nacional; es va prohibir el burca. Aquest 2025, continuant amb la idea de frenar la influencia de l’islam i promou l’antiga herència persa, es prohibeixen els noms àrabs, els casaments entre cosins i les barbes llargues, entre d’altres coses; per altra banda promou l’ús dels vestits i danses tradicionals.
