He estat vuit dies pel sud de Tunísia, un recorregut relativament
reduït el que m’ha permès veure-ho amb tranquil·litat i descobrir racons que no
havia vist abans. L’any 1992 ja havia vingut a aquest país, havia visitat els
llocs més emblemàtics, tant del nord com del sud. Alguns dels llocs hi he
tornat ara i estan força canviats, com és lògic. Han passat 20 anys!
Tunísia és un país petit, quan es mira un mapa el
triangle que forma Tunísia es veu minúscul al costat del dos grans veïns que
té, Algèria i Líbia. Ha sigut un país al que hi han arribat diferents grups,
cultures i civilitzacions, al llarg de la seva història, afavorit per la seva
ubicació a la costa mediterrània.
Abans de començar el viatge m'agrada situar-me una mica, conèixer la història del país i la seva cultura. Aquest cop, tot i que només he visitat el sud, també he volgut recollir informació, que he anat trobant, per entendre el país actual.
La població autòctona eren els amazig o berbers. Amazig
vol dir noble i ells s’anomenen així; son els romans els que els van anomenar
bàrbars, d’ón va venir lo de berber. Molts dels berbers o imazigs (crec que es
així el plural d’amazig) eren nòmades i encara n’hi ha que segueixen sent-ho.
Els habitants dels desert s’anomenen, en àrab, beduins. Això ha portat a la
confusió que hi ha a vegades, entre berber i beduí. Una cosa és un grup ètnic,
els imazigs i l’altra una forma de vida.
Aquesta població autòctona, quan fugien dels agressors
s’amagaven en coves en les muntanyes de matmata i ksar o en penya-segats de difícil
accés i fàcil defensa.
Entre el paleolític i el neolític, prop de Gafsa va aparèixer
la primera civilització dedicada a la caça i que utilitzava la pedra. Aquesta
regió d’Àfrica ja havia començat a desertitzar-se, deixant de ser tropical per
passar a ser més moderat i la flora i la fauna canvien amb el canvi de clima. Per
tant hi va haver migracions i desplaçaments per adaptar-se al clima, i
probablement barreja entre els grups de diferents llocs. Es creu que devien
arribar també grups procedents d’Egipte. La barreja de les diferents poblacions
va donar el que s’ha anomenat els protolibis, que més tard van ser els que els
romans van anomenar berbers.
De l’època anterior als fenicis no se’n sap gran cosa. Els
fenicis, poble semític originari de Tir i Sidó eren molt bons navegants i van
fundar un gran imperi, que necessitava una sèrie de bases portuàries on poder
fer escala en els seus desplaçaments. Un d’aquests emplaçaments va ser Utica,
que la van fundar en el segle XII a. C. aquí feien escala de camí cap a Gibraltar,
i feien intercanvis comercials amb els berbers.
Quan els assiris van envair la seva terra molts d’ells
van fugir. Com el que s’explica en la llegenda de la reina Dido (que vol dir
l’errant). Dido, pels tunisians o Elisa pels altres, era la germana de Pigmalió
de Tir; Pigmalió cobejava la fortuna del seu marit i el va fer matar. Llavors
ella va fugir amb tots els que estaven en contra del rei. Van fer escala a
Xipre i després van continuar fins a Tunísia. Però en lloc d’integrar-se amb la
població local van decidir fundar la que van anomenar la nova ciutat, Kart
Hadasht, que s’ha convertit en Cartago. Això va passar en el 814 a.C.
Expliquen que el jefe local els va deixar instal·lar-se i
ocupar tota la terra que poguessin cobrir amb la pell d’un toro. L’estratagema
dels fenicis va ser matar al toro, retallar la pell en tires primes i amb elles
encerclar el turó de l’actual Byrsa (que vol dir toro).
Quan en el 574 a. C. la ciutat de Tir és destruïda pels
babilonis, Cartago es converteix en el centre del mon fenici. I poc a poc van
creant colònies en les regions veïnes, expansionant-se, però sense anar massa
al sud. Les relacions amb els berbers eren comercials, i a vegades, per poder
controlar millor el territori hi havia matrimonis entre l’aristocràcia el poble
berber. Ara be, les relacions amb els grecs no eren bones, ja que es disputaven
el control del mediterrani. Entre els segles V i III a. C. Cartago controlava
les vies cap a Marsella, la Gàl·lia, Espanya, Irlanda i també controlava el pas
de l’or de Sudan i va arribar a tenir control fins al golf de Guinea. Van
intentar conquerir Sicília sense èxit, però en el 270 a. C. van aconseguir Messina,
el que els va portar a enfrontar-se als romans. Als cartaginesos, els romans
els anomenaven púnics. I els conflictes bèl·lics entre els romans i els
cartaginesos son el que s’han anomenat les guerres púniques.
Amilcar Barca, va participar en la primera guerra púnica,
per conquerir Sicília. Anibal, va
participar en la segona guerra púnica, després d’haver creuat els pirineus i
els alps amb el seu exèrcit que portava elefants de guerra. A diferencia
d’altres guerres en les que havia triomfat, a la batalla de Zama a Tunísia va
perdre contra l’exèrcit d’Escipió.
En el 149 a.C. Roma considera que Cartago ha de ser
aniquilada, insta als cartaginesos a abandonar la ciutat i com que s’hi neguen
comença el setge que va durar tres anys. Quan van aconseguir entrar va
continuar la batalla. Al cap de cinc dies, els supervivents es van rendir. El
rei Asdrúbal, un dels fills d’Amilcar, va instar a la seva família a que
anessin a demanar clemència a Escipió. El poble es va revoltar en contra seu, i
també la seva dona que, tot i que havia aconseguit la clemència d’Escipió, el
va tractar de covard i es va immolar amb els dos fills que tenien, entrant en
el temple en flames on havia acabat la batalla.
Escipìó decideix destruir tota la ciutat, va fer cobrir
tot el terreny de sal per tal de que allà no hi creixés res i va maleir la zona
perquè ningú hi pogués tornar a viure mai més.
Es van reorganitzar els territoris cartaginesos,
creant-se la província romana d’Àfrica, amb Utica com a capital. En el segle I
d. C. aquesta província s’expandeix per l’est i l’oest. Tunísia, juntament amb
Egipte es converteix en el graner de Roma. Es van construir moltes vies que en
molts casos, coincideixen amb les actuals carreteres. L’any 14 Cartago torna a ser la capital.
Amb els romans arriba el cristianisme al país. San Agustí
era un bisbe berber que va presidir el concili de Cartago. Però era una època
en que el cristianisme vivia temps convulsos, amb molts cismes. Per altra
banda, el nombre de camells havia anat en augment, fet que donava molta
mobilitat als berbers. Els dos fets junts van fer que el control de Roma s’anés
debilitant i que quan van arribar els vàndals des de la península ibèrica,
s’apoderessin fàcilment de Cartago (aproximadament cap al 430).
En el 533 l’emperador bizantí Justinià decideix
reconquerir Tunísia perquè torni a formar part de l’imperi romà. No obstant, la
seva ocupació del país no va ser fàcil, ja que les seves relacions amb els
beduins no eren bones i tenien que estar constantment a la defensiva.
Més tard hi arriben els àrabs, cap al 670. Els berbers es
van resistir també a aquesta invasió. No obstant al final van acabar
convertint-se a l’islam i formant part de les tropes àrabs, tot i que no tenien
el mateix estatus que els altres, el que va portar també a escissions entre els
musulmans. Hi ha diferents dinasties islàmiques que regnen consecutivament a Tunísia.
A començaments dels anys 1000 governa una dinastia berber i més tard, en el
1228 s’instaura una altra dinastia berber. I en el 1534 son els pirates de Barba-roja
els que s’apoderen del país, que són desallotjats per Carles I d’Espanya i V de
l’imperi germano-romà, que restauren al sultà berber. França s’uneix amb els turcs
otomans per enfrontar-se a Carles V. Tunísia viu la confrontació entre l’Espanya
cristiana i Turquia musulmana, en certa forma una guerra entre orient i
occident. En el 1574 els turcs es fan amb el control de Tunísia, i en el 1590
està sota control de l’imperi otomà, però gaudeix d’una certa autonomia.
En el 1830 els francesos estaven instal·lats a Algèria, i
van forçar al bei de Tunísia que acabés amb la pirateria, que seguia existint.
Això va dur al país a la fallida econòmica el que va portar al país a dependre
dels préstecs dels bancs francesos.
Pel sud
del país les fronteres son poc clares, i els habitants de les muntanyes creuen fàcilment
cap als països veïns. Això serveix d’excusa als francesos per envair Tunísia. Obliguen
al bei a fer canvis, imposen a francesos en càrrecs importants i els colons
francesos s’apoderen de les millors terres si els habitants locals no podien
justificar la seva propietat. Tunísia té algunes riqueses naturals, com els
fosfats, zinc, plom i ferro. Els francesos van explotar aquests recursos. Els francesos estaven presents en tot, malgrat
que teòricament el país estava només sota la seva protecció i seguia pertanyent
a Turquia. Molts tunisians van formar part dels exèrcits francesos.
En el 1937 hi ha molts disturbis
nacionalistes i Mussolini aprofita el descontent que hi ha per erigir-se en un
defensor dels musulmans. El novembre del 1942 les tropes alemanyes ocupen el
país, i el maig del 1943 el país és reconquerit pels aliats, però amb el suport
de la població i els nacionalistes.
En el 1943-44 hi ha un major control
francès. El descontent va creixent fins que al 1950 Robert Schuman comença a
parlar d’independència. Per fi, en el 1956 aconsegueixen la independència però
no és fins al 1963 que França retira totes les seves tropes del país.
En el 1964 es nacionalitzen 400.000 hectàrees
que pertanyien a estrangers. Davant d’aquest fet, França retira el seu suport
econòmic, que no tornarà a restablir-se fins al 1968. En el 1970, després de
diferents problemes amb Algèria, per l’explotació d’una bossa de petroli que hi
ha a la frontera entre tots dos països, s’arriba a un acord. Els dos països es
repartiran el petroli de la bossa que hi ha sota la frontera.
Amb Líbia també ha tingut diferents
problemes fronterers. En el 1990 hi va haver unes grans inundacions que van
afectar al centre i sud del país i que van generar pèrdues de més de 200
milions de dòlars.
