La costa oriental de Madagascar cap al sud de
Tamatave té molts rius i llacs propers a la costa; en el segle XIX un rei
malgaix va tenir la idea d’unir totes aquestes fonts d’aigua. Més tard,
Gallieni va ser qui va reprendre la idea i la construcció del canal es va
acabar durant l’època colonial.
Galliani era un general francès que quan el 6
d’agost de 1896 Madagascar passa a ser una colònia francesa, pren el
comandament civil i militar de la illa. Va reprimir les revoltes, destruint
pobles, exiliant a la reina Ranavalona III, va abolir els diferents regnes que
hi havia a la illa i va governar terroritzant a la població fins al 1905. Va
prendre tot el poder als merina posant al seu lloc gent a les ordres dels
francesos. Considerava que les colònies eren pels colons. Els malgaixos eren
francesos però sense els drets d’un ciutadà francès.
En el projecte inicial el canal estava
previst que tingues 665 Km de via navegable, que permetés el bescanvi comercial
i la comunicació entre el nord i el sud de la illa. Actualment té uns 700 Km.
El canal facilita el transport cap a Tamatave i des de Tamatave cap a altres
zones, distribuint mercaderies que pel mar seria més perillós, ja que és l’oceà
índic.
Encara que jo no ho vaig veure, diuen que al
llarg del canal pots trobar una fàbrica de sucre, a Maromamy, que funciona
encara a vapor, i que va ser creada en el 1948. També es pot trobar una
destil·leria d’oli essencial de niauli.
El canal es divideix en dos trams el nord, que
va de Tamatave a Mananjary i el sud, entre Mananjary
i Vohipeno. A la part nord hi habiten els betsimisaraka i el canal és navegable
tant per llanxes motores com per piragües, mentre que el sud només es navegable
per piragües. Es vol preservar la fauna de la zona per això es restringeix el
pas d’embarcacions a motor. En algun lloc he llegit que en aquesta zona hi habiten
els antaimoro.
Els antaimoro (o antemoro) es van instal·lar a la costa del sud-est del
país entre els segles XIII i XVI. Hi ha diferents clans que van anar arribant
en diferents èpoques, entre ells hi ha els antalaotra, que es caracteritzen
pels seus escrits (sorabe) i pels seus coneixements dels astres. Els
anakaravenus, originaris d’Aràbia saudí, havien hagut de fugir del seu país pel
fet de tenir avantpassats jueus. La majoria són del clan dels ampanabaka.
Són bons diplomàtics; Andriamahazonoro
del clan anakara, va ser conseller del rei Andrianampoinimerina i del seu fill Radama I i a l’època
de la reina Victòria va formar part de la primera delegació malgaix a Londres.
Coneixien l’escriptura
àrab i van ser els primers en escriure en llengua malgaix. Per això van haver
de fabricar el paper amb els vegetals que trobaven en la regió i també es fabricaven
la tinta (el seu paper és famós). Els seus llibres o escrits son els Sorabe,
que recopilaven diferents matèries: pregaries musulmanes, tractats sobre
astrologia, medicina, cròniques històriques i la genealogia dels seus clans.
Els Kalibo eren els guardians de
les tradicions i els llibres sagrats i per tant eren les màximes autoritats
religioses. Els notables dels diferents clans eren els responsables d’escollir
als seus governants.
Les seves creences i
costums, tot i que tenen una base de l’islam es van barrejar amb les creences
dels habitants que hi havia a la regió. Com altres ètnies de la illa, pensen
que el naixement de bessons porta mala sort i desgràcies a la família. La
tradició és que la mare es quedi amb el que l’hi sembla més fort. Teòricament
aquest costum està prohibit però diuen que segueix practicant-se.
Una de les festes més
importants per aquesta ètnia és la que es fa, de forma anual, per recordar els
antics reis. A amboaka és on es creu que està enterrat el primer rei antemoro, Ramarahola.
Hi ha una llegenda que explica que quan estava morint no volia que comencessin
a cavar la tomba on l’enterrarien. Va començar a resar, i de cop, el terreny
sota d’on ell estava va cedir, i va quedar sepultat. Cada any es commemora
aquest dia, sacrificant un zebú de color vermell. Segons diuen, quan el rei
actual llegeix determinats fragments del Sorabes, el llibre sagrat, l’animal es
posa a tremolar i s’enfurisma.
El canal segueix sent
una via de transport important per la gent de la regió. Transporten grafit,
sucre, espècies…Ara bé, no s’explota tot el que podria per culpa de la manca de
manteniment, l’efecte dels ciclons i la proliferació de plantes aquàtiques, com
els jacints d’aigua.
El primer tram del
canal, sortint de Tamatave no té massa gràcia. Es veu molt brut, es veu alguna
construcció industrial, no sé si pot ser una refineria de petroli. A mida que
ens allunyem va millorant. A banda i banda del canal es veu ja molta vegetació,
algun poblet o agrupacions de cases senzilles, de fusta, sobre pilons per
evitar la humitat i els bitxos. Cocoters, petites platges… I el que m’agrada
més és que hi ha molta vida. Moltes piragües anat o venint, carregades a més no
poder, amb unes veles del més pintoresc, i que s’empenyen amb una pèrtiga. Les veles
són curioses, perquè qualsevol cosa serveix: n’hi ha de tela, de plàstic, una
catifa, d’una peça o com un mosaic de plàstics enganxats. En alguns llocs sobre la gespa es veu la roba
estesa.
Hi ha ponts que uneixen
les dues bandes del canal. També hi ha gent pescant, alguns són crios, que
pesquen i condueixen la piragua amb molta traça. Transporten fusta, fruites,
sacs… és molt tranquil.
Parem a dinar en un
restaurant que hi ha a la vora esquerra. Es menja molt bé. Tenen amanida i zebú
amb patates fregides. És una carn forta però que els hi queda molt tendra i
molt bona. Genial pels amants de la carn. Per tot arreu, les racions són molt
grans, i a vegades amb la meitat en tindries prou, o amb un sol plat. Mentre dinem
apareix un grup de nenes i noies, vuit o deu, i es posen a cantar i ballar. Van
bastant conjuntades, la majoria porten faldilles amb el mateix estampat.
Després de dinar
continuem el recorregut pel canal, que es fa més ampla, hi ha canals laterals i
desviacions, llacs… és molt relaxant, però fa fred, ja que ens mullem bastant
amb els esquitxos. Anem tots amb els impermeables grocs tipus pescanova, però
els bancs d’espuma estan empapats, o sigui que tot i el nostre fantàstic impermeable
anem bastant mullats.
Ens vam parar a una illa,
Akanin’ny Nofy, que està en el llac Mapitabe. El seu nom vol dir niu de somnis
i havia sigut el refugi de l’antic president Philibert Tsiranana. Ens allotjàvem
al palmarium.
El palmarium és una
reserva privada natural de 46 hectàrees
on es poden veure lèmurs, llangardaixos de colors, camaleons i granotes
fluorescents. M’hagués encantat veure
les granotes fluorescents! Però no vaig veure’n. vam arribar poc abans de la
posta de sol i vam anar directe a veure si trobàvem els lèmurs; els que hi ha
aquí són els lèmurs indri, però aquí són de color negre. El color dels lèmurs depèn
de la regió però també de l’edat de l’animal.
Hi havia un grup de gent
fent un documental sobre els costums dels lèmurs. La paraula lèmur de d’antic i
el seu significat és “l’espectre d’un mort”. Que es donés aquest nom a aquests
animals és degut a la forma dels seus ulls. Els únics que no tenen cua són els
indris, i tots són essencialment vegetarians; com a màxim mengen alguns
insectes.
Una noia del grup que
estudia els lèmurs és la que ens porta a veure’ls. Explica que des de que els
està observant no s’han bellugat massa de lloc. Màxim es desplacen en un o dos
arbres. Generalment estan quiets o mig endormiscats i només en dos moments del
dia surten a buscar aliments, però en un recorregut molt restringit. La noia és
malgaix i treballa per una cadena, crec que era anglesa; em parlava del
programa de documentals en el que s’emetrà, però a mi no em sonava de res.
En aquesta reserva tenen
també hi ha orquídies i una plantació de vainilla. Acabo de descobrir que la
vainilla és una variant d’orquídia, la única que té alguna altra aplicació a
més de l’ornamental. La vainilla és fonamental en l’economia malgaix, n’exporta
unes mil tones a l’any. Actualment però hi ha una forta competència, per una
banda, la vainilla provinent d’indonèsia i per l’altra la vainilla sintètica
americana. La noia que m’ho explicava ho deia amb preocupació, especialment el
tema de la sintètica, amb la que no poden competir. 
La vainilla és d’origen
mexicà i va ser descoberta en el 1520 pels espanyols. Ara bé, l’exportació va
trigar a poder fer-se ja que, amés de les condicions climàtiques idònies es
necessita la presència d’insectes determinats o de colibrís perquè facin la pol·linització.
Després de molts intents, en el 1836 es va aconseguir posar a punt un sistema
de pol·linització artificial. Quan és l’època de floració, al novembre, es fa
el procés de forma manual, utilitzant una tija de llimoner. En el 1871, sota la
influencia dels de la illa de la Reunió, la vainilla apareix a la costa est de Madagascar,
concretament en aquesta zona, on troba el clima idoni per arrelar. És una
planta trepadora, i les flors s’obren a la matinada i duren 12 hores; el fruit adquireix
la mida màxima al cap de 6 mesos, i pot tenir una mida d’uns 20 cm de llarg. La
vainilla verda es tracta amb aigua calenta, uns minuts abans de posar-la a
assecar al sol. A continuació s’enrotlla entre roba perquè transpiri, i
eliminar-li la humitat. Després es col·loca en espais ben airejats i es va
tornant de color marró. La vainilla de bona qualitat és de color negre
brillant, ben seca i molt perfumada; conté també a la seva superfície petits
cristallets blancs d’oli essencial de vainillina.
Quan havia fet un curs
sobre olis essencials em comentaven que si vols vendre un pis, una bona idea es
posar una mica d’oli essencial de vainilla a la cuina, ja que a molta gent, al
menys de la meva generació, l’olor ens pot recordar olors d’infantesa, quan ens
feien pastissos… i el fet de portar records agradables pot predisposar de forma
positiva.
Els maies i els asteques
tenien una beguda anomenada xocoatl, que contenia cacau i vainilla; aquesta
beguda la consumien els nobles i els guerrers. Ara be, ni el cacau ni la
vainilla creixien en la seva regió i ho compraven als totonaques, que vivien a
les costes del golf de Mèxic, prop de l’actual Veracruz. Aquests cultivaven i produïen
vainilla que exportaven. Aquest comerç va durar fins a mitjans del segle XIX. Els
francesos que vivien a Mèxic van aprendre dels totonaques l’art d’inseminar les
flors.
Els totonaques tenen una
llegenda per explicar el naixement de la planta de vainilla. Hi havia un príncep
i una princesa que estaven enamorats, per poder estar junts ell la segresta,
però els sacerdots que es dedicaven al culte de la deessa de les collites els
van perseguir i els van matar. El príncep es va reencarnar en un arbust i la
princesa en una liana d’orquídia que es van enrotllar a l’arbust tot
abraçant-lo. 
La descoberta d’aquesta
planta per part dels espanyols sembla que prové de la trobada entre Hernan
Cortés i l’emperador asteca Moctezuma II que aromatitzava el xocolata amb
vainilla. En el segle XVII el farmacèutic de la reina Isabel d’Anglaterra l’hi
va presentar aquesta llavor aromàtica. Als francesos els hi va encantar la
vainilla i Lluis XIV va decidir introduir-la a la illa Bourbon, que és l’actual
illa de la Reunió. Però els intents que va fer durant el seu regnat no van
tenir èxit.
La primera pol·linització
artificial es va aconseguir en el 1836, però el que realment va crear el
procediment que va permetre portar-ho a la pràctica, i que encara s’utilitza va
ser un esclau de la illa de Reunió, Edmon Albius. Lo de Albius se l’hi va
afegir al seu nom quan es va abolir l’esclavatge; alba vol dir blanc i aquest apel·latiu
se li va donar en referència al color de la flor de la vainilla. Com ja he
comentat, van ser els productors de la Reunió els que van introduir el cultiu
de vainilla a Madagascar. La planta va arrelar molt be i de seguida la seva
producció va ser molt més gran que la de la Reunió.
La casa coca-cola és una
de les grans consumidores de vainilla. Pel que he llegit, en el 1985 van treure
una nova variant de coca cola, que utilitzava la vainilla sintètica, i l’economia
de Madagascar se’n va ressentir ja que les ventes que tenien de vainilla van
minvar a la meitat. Per sort per ells, la nova variant no va tenir èxit i Però es
va recuperar pel fet de que la nova variant de coca cola no havia tingut èxit. A
part de la coca-cola i les xocolates, m’ha sorprès una mica saber que la
vainilla també s’utilitza en perfumeria.
Vam dormir a l’hotel que
hi ha en la reserva, i al matí següent vam continuar una mica més pel canal
fins al poble de Manambato, en el llac Rasoabe. Com en tota la costa est, fa
mal temps, i tot i que hi ha platges que tenen molt bona pinta, no ve gens de
gust banyar-se. Aquí agafem de nou el vehicle per tornar cap a Antananarivo.
Vaig passejar una mica
per la capital però no massa. Vam estar-hi només unes hores. Una ciutat una
mica caòtica de cotxes, gent, soroll… potser perquè veníem de la tranquil·litat
del canal. Pel barri per on em vaig passejar hi ha edificis cuidats i es veu
envoltada de turons, per on s’enfilen les construccions. Tana, com l’anomenen col·loquialment,
va quedar més o menys protegida per les muntanyes i els boscos, i fins al 1777
no hi va arribar el primer europeu, un francès. Va escriure sobre el seu
viatge, les costums i tradicions de la gen de les terres altes.
El rei Andrianjaka va
fer construir el seu palau al turó d’analamanga, en el 1610 desallotjant als vazimba
que vivien allà. A finals dels segle XVIII Andrianampoinimerina va decidir que
aquest turó seria la capital del seu regne i va fer construir dotze centres històrics
més en altres turons, per les monarquies merina, i va considerar que eren
turons sagrats.
Amb aquestes hores pel
barri de l’hotel a la capital s’acabava el viatge per Madagascar. Un país que m’ha
fascinat per la seva riquesa i diversitat. Una de les coses que m’ha
impressionat és la quantitat d’espais protegits, les associacions i grups per
protegir els ecosistemes però també a la població local. En anar de compres per
la capital em vaig trobar que hi havia botigues d’artesania que venien
productes de petites cooperatives.
M’ha encantat la gent,
els seus somriures, la seva alegria i la seva curiositat. Qui més qui
menystenia ganes de parlar amb mi, d’explicar-me coses del seu país, o
preguntar-me coses sobre casa meva. Tinc la impressió que és dels llocs on he
trobat més gent amb ganes de parlar. I en la major part dels casos, quan s’apropaven
a parlar no era per vendre alguna cosa o demanar diners, sinó per curiositat,
per saber més coses del que hi ha fora de la illa. Físicament són interessants,
el mestissatge present en major o menor grau els fa molt especials. En general
els he trobat de faccions agradables i ulls vius.
He trobat que és un país
molt interessant i al que no em sabria greu tornar i poder explorar una mica
més.
Durant el viatge vam conèixer
un xicot que estava filmant un documental sobre el país,que es titula Misión
malgache. Va ser interessant parlar amb ell. Ens va explicar que havia anat a
Madagascar seguint el rastre d’un capellà del seu poble, i que va resultar que
aquest capellà hi havia anat per seguir les passes d’un parent seu que va ser
el primer bisbe d’una de les diòcesis del país. El xicot parlava molt emocionat
de la història i del seu documental. És interessant donar una ullada a la seva
web: http://www.misionmalgache.org/index.html.
Si es posa al buscador mision malgache també es troba fàcilment.
